DIADA D'HOMENATGE A LA MARE

GLOSA

Quan em van demanar de fer la glosa a la mare vaig pensar
Com poder dir quelcom que no s’hagi dit ja, de la mare?
Però, a la vegada.
Com no dir quelcom de la mare?

La mare és un ser tan especial per a nosaltres, que la portem dins nostre tots els dies de la nostra vida.
Ja abans de néixer, necessitem d’ella dia a dia, mes a mes, fins a completar la nostra formació com a éssers humans.
Després, durant la infantesa, correm una i mil vegades a refugiar-nos en ella, buscant aquella seguretat que només ella pot inspirar-nos.
No importa el tipus de problema que tenim ni el tipus de por que ens aclapara.
Ella sempre està al nostre costat, amb el seus braços oberts per embolcallar-nos. Per protegir-nos.
Sempre pendent que no prenem mal. No dubta mai a posar-se al davant de qualsevol perill sense importar-li, per a res, el mal que ella pugui prendre.
I, al seu recer, ens anem fent grans. Més grans que ella mateixa.
Més grans, més forts, més poderosos, més....
I ella també es fa gran, acumula anys i acumula amor.
Amor al nen, amor a la nena, doncs, per la mare, sempre serem els nens que en qualsevol moment podem necessitar de la seva protecció.

Sempre pendent del telèfon.
Avui no m’ha trucat. Com estarà? Que estarà fent?
I quan per fi sona el telèfon i sent la nostra veu, quina tranquil•litat, quin assossec, quina alegria!
Nen!, nena! Com estàs?
Però tan aviat com pengem l’aparell, torna el neguit, torna la preocupació.
Perquè per la mare, nosaltres, els fills, som el més important de la seva vida.
I així, després de tota una vida de donar-se a nosaltres, un dia l’hi fallen les forces i...
Però els llaços entre fill i mare són tan grans, que nosaltres seguim recorrent a ella cada vegada que la vida ens depara un entrebanc:
Mare, ajuda’m en això.
Mare, ajuda’m en allò.
Mare, fes que.
Mare no deixis que.
Mai deixem d’estar, mentre vivim, dependents de la mare.
Sense ella estem perduts.

Voldria ser capaç de fer un cant de lloança a les mares. A totes les mares.
I molt especialment a aquelles que, per milers de motius diferents, un dia, en lloc de sentir la veu del fill, reben la notícia de la seva mort.
El dolor és tan gran. La ferida és tan violenta, que mai més podrà tancar-se totalment.
Com diu la meva dona, el temps ho suavitza, però no ho cura.
Però els llaços entre mare i fill són tan grans, que contínuament la mare parla amb el fill.
Sempre té quelcom que demanar-li:
Nen, ajuda el teu pare.
Nena, tingues cura del teu germà.
Nen, fes que.
Nena no deixis que.
Sempre demana.
Sempre demana pels demés.
Mai per a ella.

Tots els dies veiem mares plorant davant el fill mort violentament.
Tots els dies veiem el dolor immens d’aquestes dones.
Tots els dies veiem riuades de mares reclamant tenir coneixement de què va passar amb els seus fills.
Tots els dies milers i milers de mares veuen morir els seus fills:
Uns d’accident.
Altres, molts, masses, de fam i de misèria.
Uns moren a mans de tota mena de dictadures.
Altres, a mans de terroristes de tot signe.
Molts a les guerres
A les anomenades patriòtiques i les que s’anomenen santes.
Mira que anomenar santa, una guerra!
Tots aquests fills i filles morts tenen un nexe comú.
Tots ells deixen el cor d’una mare encongit de per vida.
Penso que si un dia la humanitat és capaç de pensar primer amb les mares i amb el seu dolor, començarem a fer possible un món en pau, un món veritablement feliç.

Mares, avui, aquí al Social, us fem homenatge.
Avui us honorem, perquè vosaltres sou el millor d’aquesta humanitat.
Avui us obsequiem amb una flor tot i que, vosaltres, sou la més bonica de totes les flors.

Gràcies mares!

Felip Elòsegui Navarro
14 de maig de 2006

Inici