DIADA D'HOMENATGE A LA MARE
GLOSA
Enguany, m’han encarregat la noble tasca de fer un Manifest al•legòric a la Mare. Amb orgull i experiència ho he acceptat.
Molts de vosaltres potser em coneixereu. Aquesta majoria de pares i mares aquí presents, esteu relacionats amb l’Esbart Egarenc, grup amb el qual 2 dels meus 7 fills han format part, a l’igual que una néta en forma actualment.
Però no es tracta crec de parlar de mi, fora superbiós, sinó de fer un homenatge a la figura de la Mare. I és aquí on ( es irremeiable) cerco en els racons de la memòria viscuda exemples reals d’allò que em va fer sentir la meva mare. I es aquí on m’adono de com i quant han canviat els temps.
Però han canviat en les formes, que no el fons. Si penso en la meva mare, veig aquella mare jove de la postguerra que treballava dotze hores a la fàbrica. Si penso en mi mateixa com a mare, veig aquella jove mare que feia feines de cosir a casa hores i mes hores. Si penso en les joves mares d’avui dia, veig les meves filles, les meves joves, també complint els horaris d’aquest món tan consumista.
I es aquí on, sigui el moment de la història que sigui, m’adono que totes tres generacions hem fet exactament el mateix: treballar, treballar i tornar a casa per continuar treballant. Ho va fer la meva mare, ho vaig fer jo com a mare, i ho fan les meves filles i joves com a mares. I una es pregunta ...i doncs, potser no ha canviat tant la cosa. Malgrat els homes i pares han evolucionat força, malgrat el masclisme de fa 60 anys no te res a veure amb el d’ara, encara hi veig ( i perdoneu-me estimats pares) que les responsabilitats de casa ens continuen tocant a les mares per no sé quin malentès històric.
Però també hem de reconèixer els nostres errors, ja que hem estat i ho continuem estant, les més instigadores perquè els nostres fills ( pares i mares del demà) no trenquin aquest cercle.
Si em permeteu un xic d’humor, tot recordant una coneguda cançó de Serrat, encara la majoria de fills d’avui dia diuen:
“Mare,
digueu-me que li han fet al microones que ja no escalfa.
Mare, digueu-me que li han fet a aquesta brusa que no es planxa.
Mare, que se m’escapa un riu,
Mare, abans no arribi l’estiu, compreu-me roba i compliu”
Perdoneu-me la llicència irònica, perdoneu-me que aquest
escrit no hagi estat un pom de flors i perdoneu-me el caire reivindicatiu.
Però una servidora, que ha tingut set criatures, que ha estat
5 anys i 3 mesos embarassada, crec que pot ser representativa de moltes
i moltes experiències i de moltes i moltes mares.
Recuperant el to festiu i la celebració d’avui, es clar que hem d’estar orgulloses les mares. I des d’aquest petit moment de protagonisme us animo a tots i totes a mirar al cel, amb la cara ben alta i a recordar durant uns breus instants a la nostra mare.
Tan se val si seu al nostre costat o si Déu ja la va cridar, desconnecteu uns segons d’aquest món, mireu al cel i oferiu el mes sincer pensament d’agraïment cap a aquella persona que va signar amb nosaltres un contracte sense cap dret per a ella, però amb totes les obligacions del món.
Respireu, penseu en ella i feu des del pensament un …”t’estimo mare, t’estimo”, i si a mes a mes, la teniu aquí present en aquest instant, no tingueu vergonya, aneu a cercar-la i digueu-li a la cara.
Perquè la experiència és la experiència, i us puc ben assegurar que a la que un fill et diu “…t’estimo mare”, tot esforç, totes les hores, tots els sacrificis… queden immediatament recompensats.
GRÀCIES
MARES.
Margarida
Fabregat
13 de maig de 2007