TERRASSENC DE L'ANY 2013

Parlament del President del Centre Cultural El Social

Bon dia a tothom i benvinguts a aquesta 45ena edició de la proclamació del “Terrassenc de l'Any”.

Avui ens acompanyen copresidint aquest acte l'excel·lentíssim i reverendíssim senyor Josep Àngel Saiz Meneses, bisbe de Terrassa, i l'il·lustríssim senyor Jordi Ballart Pastor, alcalde de Terrassa. Sigueu benvinguts i moltes gràcies per acompanyar-nos.

En primer lloc, volia agrair a tots els membres del jurat, i a la Sílvia Torrente, secretaria del certamen, l'esforç i compromís amb la feina ben feta, i el temps que aquestes 14 persones dediquen a aquest certamen. Moltes gràcies a tots.

Saludar i presentar-vos, l'Anna Muñoz, qui per primera vegada ens farà les gloses dels homenatjats. L'Anna és, a més, la primera dona que fa les gloses del Terrassenc. Moltes gràcies Anna.

I permeteu-me saludar als veritables protagonistes d'avui: la Sílvia Alcàntara, el Rafael Aróztegui, l'Andreu Enrich i el Marià Galí, 4 terrassencs que provenen de sectors ben diferents. Benvinguts els quatre.

Aquesta és la 45ena edició, i els terrassencs i terrassenques homenatjats ja sou 185.

Aquesta és una responsabilitat que heu de portar amb una gran dignitat, és un homenatge a una trajectòria de feina feta. La que heu fet, la que feu, i a la que de ben segur continuareu fent. No pareu. Cal seguir endavant!!

Perquè Terrassa us nomena avui, però vosaltres sereu Terrassencs de l'Any per sempre.

És una satisfacció comprovar que, tot i els temps que estem vivint, hi ha persones com vosaltres que, des de diferents àmbits i maneres de ser, es preocupen i ocupen dels altres i pels altres,.

Terrassa compta amb un gran nombre d'homes i dones que treballen per persones anònimes i per la nostra Ciutat.

Avui vosaltres els representeu a tots ells.

Els vostres noms ja figuren al quadre d'honor del Terrassenc de l'Any de la nostra entitat.

Les gloses que ens ha preparat l'Anna Muñoz, posaran de relleu que sou dignes mereixedors d'aquest homenatge.

Gaudiu d'aquest petit moment de glòria. És ben vostre.

Us ho heu ben guanyat.

Enhorabona Terrassencs de l'Any!

------------------------------------------

Parlament de la Sílvia Alcàntara, en nom dels quatre guardonats

Hola. Molt bon dia a tothom.

Senyor Felip Elòsegui, President del Centre Cultural El Social,

Excel·lentíssim i Reverendíssim Josep Àngel Saiz, Bisbe de Terrassa,

Il·lustríssim senyor Jordi Ballart , Alcalde de Terrassa,

Senyora Anna Muñoz, Glosadora,

Senyora Sílvia Torrente, Secretària,

Senyores, senyors, gràcies per ser-hi.

Gràcies per haver-nos volgut acompanyar en aquest dia tan important per nosaltres. Ho dic de part de tots els nominats. I és que ells m'han fet l'honor de poder parlar en el seu nom.

Confesso que quan m'ho van proposar em vaig atabalar una mica. Entenc que per poder parlar d'algú, l'has de conèixer bé. A fons. I aquest no era el cas.

Però també us he de dir que tan bon punt m'hi vaig posar en contacte, em varen donar tota mena de facilitats i m'ho han fet molt i molt fàcil.

Els vaig demanar que m'expliquessin alguna anècdota personal. I també si eren terrassencs de naixement, i no pas d'adopció, com ho sóc jo.

I el Rafael Aróztegui , em va dir que tot i haver nascut a Sabadell per accident --ho va recalcar--: per l'accident, ja que els seus pares vivien a Terrassa, ell es considerava terrassenc i molt terrassenc.

També hi va afegir, i això ho repeteixo amb paraules seves punt per punt, em va dir:

Sens dubte el que  em va marcar més va ser conèixer, i compartir moltes hores i vivències, al Manel Tobella, per cert Terrassenc de l'any 1989, i fundador de l'Arxiu Tobella.

Em va contagiar el seu amor per Terrassa, la seva dèria de buscar, rescatar i conservar fotos antigues, i la seva voluntat de col·laborar amb les entitats culturals terrassenques.

Sí, segur, ell ha sigut el responsable que ara estigui compartint terrassenquisme amb vosaltres.

Gràcies Rafael!

 

 

En Marià Galí em va fer arribar aquestes lletres:

 

Sóc terrassenc, de família terrassenca i arrels terrassenques que es remunten a més de tres segles.

A la meva família, a més de ciutadans i ciutadanes anònims, hi ha hagut alcaldes, regidors, industrials, empresaris, directius d'empresa i d'institucions benèfiques i culturals, i també econòmiques, esportive s i socials. La seva tasca ha estat degudament reconeguda en diferents casos i ocasions. Per tant, no és difícil imaginar el perquè sóc avui aquí entre els guardonats: és degut a tot aquest bagatge familiar que el meu pare ens va saber transmetre i refermar amb un terrassenquisme de pedra picada i un amor al país insuperable. A ells tot el mèrit.

Finalment una reflexió: cal estimar la ciutat on habitem i ens desenvolupem, talment com estimem la família, els amics, la professió o les aficions. Sense aquest ànim envers l'espai físic on vivim, difícilment aconseguirem millorar-lo. Hem de col·laborar perquè al nostre país hi tinguem un més alt nivell de qualitat de vida i de prosperitat .

Gràcies, Marià!, pels teus desitjos.

Amb l'Andreu Enrich , com que viu lluny de Terrassa ens vam haver de posar d'acord per correu i em va escriure exactament això:

 

“Caram aquest l'Andreu, Terrassenc de l'any i resulta que no viu a Terrassa.

Certament. Un altre exemple de l'enorme i permanent paradoxa on la post-modernitat ens ha instal·lat, a saber: vivim perduts en un món que és ple de camins.

Cada dia amb menys fronteres però alhora amb més escissions.

Habitants del Tot; ciutadans del No-res.

Espera Andreu...Ciutadà, dius? A què et refereixes?

És simple, et diré. Un predicat més per a la teva identitat.

Un límit, per tant?

Sens dubte, com qualsevol altre predicat identitari que t'atribueixis.

Ara bé, ¿és alhora “ser ciutadà” quelcom d'on nodrir-se i on poder aportar il·limitadament?

Si, així és també. Il·limitadament limitats. Així és el ciutadà.

Ves per on, més paradoxes.”

Gràcies, Andreu!

Ja ho heu vist, tots són terrassencs de naixement menys jo. Ara que, l'any que ve, l'1 de maig del 2014 farà cinquanta anys que vaig arribar a Terrassa. I encara que sigui adoptada, m'hi sento molt bé. Al principi, però, em va costar una mica.

Tot i que de seguida m'agradà molt la manera com parlaven, la gent d'aquí. El català dels terrassencs el trobava harmoniós, suau, amable. Molt diferent del català del berguedà, d'on jo venia. Que més aviat sona una mica aspre.

Els meus fills, la Sílvia i el Josep, que ja van néixer a Terrassa, un dia comentant sobre alguna paraula que pronunciàvem diferent, jo vaig dir: és que nosaltres, els del berguedà... i el meu fill, que deuria tenir set o vuit anys, em va interrompre dient: tu ets del berguedà, però nosaltres som terrassencs i som del Vallès. I tot seriós es posà a recitar: En ma terra del Vallès/ tres turons fan una serra, /quatre pins un bosc espès/cinc quarteres massa terra/ com el Vallès no hi ha res.

Em vaig quedar ben bocabadada. I d'aquest fet en va sortir una reflexió: si aquesta era la terra dels meus fills, també era la meva. I vaig començar a interessar-me pels costums, per la cultura. I sota l'aparença del món obrer industrial hi vaig descobrir museus, monuments. L'afició al jazz, la pintura, la fotografia i tantes altres coses. Més tard s'hi van incorporar els castells. Però sobretot em vaig retrobar amb el que des de sempre m'ha apassionat: EL TEATRE; un dels puntals de la cultura de la nostra ciutat.

I, sense oblidar les meves arrels, encara que només sigui terrassenca d'adopció, dic amb molt d'orgull que sóc terrassenca de cor.

Moltíssimes gracies!

l

 

Inici