Es un metge jove que ha sabut
acoblar molt bé l’exercici normal de la seva professió
amb l’amor i la dedicació a la música portats
a un nivell de molt alta valoració especialment reconegut
enllà de la nostra ciutat i fins i tot de les nostres fronteres.
El senyor Figueras és Professor en Grau Superior, amb
Premi d’Honor, del Conservartori de Barcelona, que és
la màxima qualificació que s’hi pot assolir.
Cap del Departament d’Orgue del Conservatori de Terrassa,
s’ha distingit com a organitzador incansable de concerts
d’orgue com el que en aquestes dades es desenvolupa a la
nostra ciutat.
Creador de l’assignatura d’orgue al conservatori
terrassenc, és també fundador a Terrassa de l’Associació
d’Amics de l’Orgue.
Únic convidat de l’Estat Espanyol al recent Festival
i Concurs Suís d’aquest instrument, considerat el
certamen d’orgue més important del món i al
qual només s’hi pot accedir mitjançant una
selecció molt rigorosa, aconseguí situar-se entre
els tres primers classificats.
Ha estat el promotor de la recuperació d’un orgue
per a l’església parroquial de Sant Pere, on hi sovintegen
les seves col.laboracions musicals i litúrgiques.
Entre els premis que ha obtingut cal esmentar el primer en el
Festival d’Orgue de Toledo de 1981 i finalista al d’Àvila
de 1982. I entre les seves actuacions a l’estranger són
remarcables les seves intervencions als festivals d’Holanda
i Gènova.
El senyor Figueras té la sort de ser no solament un organista
formidable i un bon metge, sinó també una persona
estimada per tothom qui el tracta. Es veu en la consideració
i estima que li demostra el públic que assisteix als seus
concerts, com en parlen tots els seus alumnes, en allò
que opina d’ell la seva esposa, com el miren els seus pares
i germans quan actua...
La seva passió per la música li prové de
l’ambient familiar, en el qual no hi ha ni un sol membre
(començant per la seva mare, que és pianista) que
d’una manera o d’una altra (practicant-la o bé
fruïnt-la) no en sigui incondicional.
Home senzill, directe, de conviccions religioses, amant de la
família (té dos fills) malgrat el poc temps que
li pot dedicar, té també la sort -ens sembla- d’haver
ensopegat una esposa d’aquelles que serveixen, fonamentalment,
perquè un home hagi de ser bo per força. I així,
és clar, es pot anar molt lluny.