Benito tenia una germana casada que vivia a Terrassa i, quan ella i el seu cunyat l’invitaren a traslladar-se a Catalunya, no s’ho va pensar dues vegades. Tot fou arribar a Terrassa com entrar de peó a Sèmoles Espona on alguns anys després ja era oficial.

Era l’any 1952, la seva vida acabava de donar un tomb important. En arribant a la nostra ciutat petjà per primera vegada la terra pràcticament verge del barri de Les Arenes sense ni remotament sospitar quin seria el seu fantàstic protagonisme en aquell troç emocionant del nostre terme municipal.

La dècada dels 40, la immediatament posterior a la Guerra Civil, fou un temps que els homes de la meva edat recordarem sempre amb un horror inevitable. El pa era escàs, groc, pastós i inmenjable, faltava energia elèctrica. Recordo que una vegada la nostra ciutat estigué set dies sense llum a les nits, jo mateix, mestret novell, havia fet classe a les nits a la claror d’un llum d’acetilè. No hi havia gasolina i els camions mig esgavellats anaven amb un gasògen que cremava llenya. El país es pernadebatia per sortir de la ruïna absoluta.

La dècada següent, la dels 50, fou la dels primers passos en la resurrecció, es començaren a posar en marxa les indústries i s’inicià la impressionant immigració de la gent que venia a Terrassa a la recerca de treball. D’aquella epopeia a mi m’han quedat dos sentiments: l’alegria d’haver-los-en pogut donar i la satisfacció que ens ajudessin a sortir d’aquell terrible destret.

Els primers anys de la dècada dels 50 Les Arenes era un ermot amb un centenar de casetes construïdes a la desesperada per preservar-se, almenys, de les inclemències del temps. Sempre eren infinitament millors que les barraques o les coves en què hagueren de viure alguns d’aquests immigrats en la primera meitat d’aquesta dècada de tant trist record.

Fora d’aquesta centena de cases, a Les Arenes no hi havia res més, ni aigua, ni llum, ni clavegueres, ni voreres, res de res. L’única cosa que hi havia, i és un detall que augurava un futur millor, és que aquestes casetes estaven ben alineades. Un detall minso, gairebé inadvertible però que evidenciava una incipient preocupació municipal.

El servei més fàcil d’instal•lar era portar l’electricitat a les cases i l’any 1956 els cables s’estengueren pels carrers i la gent ja pogué sopar i ficar-se al llit a la claror d’una bombeta incandescent.

Un altre dels problemes urgents era allunyar dels habitatges les aigües brutes i aquesta fou la primera ocasió en què calgué organitzar-se comunitàriament. Tots els veïns aptes empunyaren pics i pales i es posaren a cavar metres i metres de rasa per a instal•lar-hi clavegueres. Aquesta fou la primera ocasió d’adonar-se de com es multiplicava la seva força i les seves possibilitats si sabien organitzar-se i treballar ordenadament.

La catastròfica riuada de l’any 62 fou un cataclisme que també afectà a Les Arenes. Afortunadament la riba esquerra de Les Arenes és força més alta que el llit de la riera i la gent d’aquest barri se’n sortí més bé que els dissortats de la riba dreta. Així i tot, a Les Arenes hi hagué 8 morts.

Aquest fet luctuós engegà d’una manera definitiva i imparable el protagonisme de Benito Martínez. Era urgent alçar un mur de formigó que defensés el barri de les vel•leïtats de la riera. Benito galvanitzà les voluntats, cohesionà els esforços i el mur esdevingué una realitat. Infinitat de camions de pedra i grava i més de 1000 sacs de ciment foren consumits en aquella empresa singular. Aquesta vegada, però, l’Ajuntament va pagar religiosament els materials i els jornals.

Un any més tard, l’any 1963, es produeix un fet transcendental per al barri: és fundat el Centre Social de Les Arenes, era el segon a Terrassa després del de Can Boada. Els promotors i fundadors d’aquest Centre foren, entre altres veïns benemàrits, Benito Martínez, Joan Barenys i l’abnegat col•laborador de sempre el pare escolapi Alexandre Garcia Duran. En Benito Martínez en fou designat president i Joan Barenys, secretari.

La batalla per a la pervivència del barri de Les Arenes havia de continuar després dels aiguats. Una nova amenaça començà a planejar sobre els veïns: el famós Pla Parcial de La Grípia. Els promotors d’aquest Pla no havien comptat per a res amb els veïns de Les Arenes i aquest estrany projecte en preveia la destrucció de 104 cases. Això no es podia tolerar, ja no es tractava del valor de les cases, sinó d’un afront cruel a l’esforç desesperat d’unes famílies que, al llarg d’una dècada, estalviant fins a posar en perill la pròpia nutrició, s’havien aferrat a aquell troç de terra i havien aconseguit disposar d’un habitatge digne.

Però els homes de Les Arenes estaven organitzats i tenien els seus capdavanters. Un dia, 367 veïns de Les Arenes, tots amb una instància a la mà, es presentaren a l’Ajuntament i lliuraren amb la contundència del grup les seves peticions. L’oficina d’entrades quedà col•lapsada, s’esgotaren els segells per a reintegrar les instàncies, però res no pogué impedir que el tràmit fes el seu camí i aquell Pla Parcial, tan desconsiderat per als veïns de Les Arenes, no va prosperar.

El 1965 arriba al barri l’aigua viva. Fins aleshores la majoria de veïns s’havia construït un pou. Afortunadament en aquell indret, entre 12 i 18 metres, es trobava aigua i bona. Tot i amb tot, quan s’esqueia una sequera com les que solem patir en aquest país, els bombers havien de socórrer els veïns de Les Arenes portant-los aigua amb els seus autobombes.

Però el barri tirava endavant, tenia un bon motor que l’impulsava. La Nit de Nadal d’aquell any 1965 s’inaugurà festivament l’enllumenat dels carrers. Altrament, ja feia uns mesos que funcionava el col•legi Joan XXIII, que era l’obra i la preocupació del Pare Alexandre. El barri marxava amb vent de popa però quedaven moltes coses per fer.

Ara calia urgentment pavimentar els carrers i calia, és clar, trobar els diners necessaris. La relació circumstanciada de les entrevistes, gestions i esforços de Benito i els homes que li donaven suport per assolir el seu bell propòsit fóra com el relat d’un viacrucis impressionant. Ho resumiré amb unes xifres prou eloqüents: Els promotors del Pla Parcial es comprometeren a pagar el 50% de l’obra, l’Ajuntament el 25% i els veïns la resta, però l’empresa constructora posà per condició que la part del veïnat fos desemborsada prèviament. Estem parlant dels anys 60 i es tractava d’unes 3.000 ptes. per família. Doncs bé, amics, els modestíssims veïns de Les Arenes reuniren en un sol cap de setmana 832.000 ptes. i per conseqüència a Les Arenes foren pavimentats 18.000 metres quadrats de carrers. Magnífic, inaudit i emocionant gest de solidaritat que fa pensar.

Fins al 1973 no s’aconsegueix el pont sobre la riera, amb la qual cosa el servei d’autobusos ja pot arribar fins al centre del barri, i al 1975 s’arriba a l’assoliment definitiu, allò que podríem dir-ne la cirereta confitada que corona el pastís: és construït l’edifici modern i espaiós que avui és l’estatge del Centre Social del barri. Prèviament, i després de llargues i laborioses gestions, s’havia aconseguit que l’Ajuntament reservés uns terrenys per a equipaments socials i en destinés 800 m2. a l’edifici del Centre Social. Via lliure per a l’immoble i aleshores es produeix com una mena de miracle: els veïns tenien estalviades 300.000 ptes., l’Ajuntament en promet 500.000 i el bisbat de Barcelona hi aporta 200.000 ptes. més. Amb aquest milió de pessetes comencen les obres que, evidentment, valien molts més diners.

Avui el Centre Social de Les Arenes té un local modern sense luxes superflus però espaiós i suficient. A la seva sala d’actes hi caben 500 persones i disposa de secretaríes, sales de reunions i altres dependències, àdhuc un dispensari.

I ara ve la sorpresa, el dia que es va inaugurar només es devien 150.000 ptes. Què havia passat? Doncs, simplement que tot el barri es prengué la construcció del Casal com a cosa pròpia i durant 14 mesos tots els homes aptes varen treballar gratuïtament els dissabtes i diumenges. Els que no podien treballar hi aportaren diners, com és el cas emocionant d’un jubilat que hi posà 10.000 pessetes.

Amics meus, em sembla que no seria fàcil trobar un altre cas de les dimensions d’aquest que fos un tan bell exemple de solidaritat i obstinació d’una comunitat viva, organitzada i il•lusionada.

Fins aquí quasi no hem fet més que parlar de l’obra sense referir-nos massa a l’home. És hora d’adreçar la nostra atenció sobre el protagonista principal d’aquesta gesta: Benito Martínez. Homes com aquest són els que renuncien a les comoditats personals, a les conveniències particulars i surten de casa per treballar a la mida de les seves forces pel bé comú.