Terrassenc de l’Any 1991
Carles Puig i Vilanova
Autor Glossa: Francesc Torrella i Niubó
Déu vos guard a tothom. Bé, oblidin les excel•lències oratòries del Sr. Carles Puig. Jo vinc a llegir només la fulla de serveis del quart “Terrassenc de l’Any”, i crec que, de la mateixa forma que el Centre Social Catòlic fa funcions de suplència, i volem creure que amb satisfacció del propi Ajuntament, jo ara aquí vinc a fer una substitució circumstancial del glossador dels Terrassencs de l’Any, Sr. Carles Puig, per parlar del “Terrassenc de l’Any” Carles Puig, crec que és bastant justificat.

Carles Puig ha passat al “banc dels acusats”, sí, sí, dels acusats, dels acusats de fidelitat a Terrassa, de serveis a la Ciutat, d’exemple de ciutadania, de solidaritat, d’entrega desinteressada i de moltes coses més. Ja sabeu que sempre he propugnat que els Terrassencs de l’Any passessin després del seu nomenament, a ésser una espècie de “Terrassencs d’Honor” de forma més permanent, que formessin una espècie de col•lectiu, present en els actes més destacats de la Ciutat, tinguts en compte més o menys per totes les corporacions i entitats, des de l’Ajuntament a la més modesta junta o penya terrassenca, que tots tinguessin la llista d’aquest centenar de Terrassencs de l’Any que ens deia en Carles Puig i que aquests, molt al marge de qualsevol complicació burocràtica, tinguessin una junta directiva i un president, que ens faltava i que hauria d’esser en Carles Puig aquest president, perquè per alguna cosa és terrassenc de sempre ja, els mèrits no li falten, ara us en descobriré alguns potser i fins i tot alguna anècdota inèdita del curriculum d’aquest que, en Josep Pla en diria “homenot de Terrassa” Carles Puig i Vilanova.

Nasqué l’any 1913 al carrer de Sant Antoni, cantonada amb el carrer de Sant Cristòfol. El 1913, Terrassa era una ciutat d’uns 25.000 habitants, una ciutat en plena febre industrial, amb un progrés i avanç de les tècniques modernes, de l’ús de l’electricitat, de la difusió del gas, amb vagues també, amb l’aparició dels primers automòbils, llavors feia molta gràcia i ara ens sobren i ens priven de disfrutar de la ciutat moltes vegades. És precisament l’any 1913 que mor un industrial de nom ben conegut, Ernest Niquet, que possiblement fóu el qui primer va ostentar un magnífic automòbil pels carrers de Terrassa. És el 1913 també, l’any d’inauguració del monument a aquell industrial i professor de l’Escola Industrial de Terrassa, Bartomeu Amat, un dels monuments que perduren, perquè a Terrassa tenim una certa afició a muntar i desmuntar monuments.

És el gran de tres germans, i els seus pares, naturalment, estan vinculats a la indústria tèxtil. El pare teixidor, la mare canonera. Inicia els seus estudis de primeres lletres i posteriorment fins a l’edat de 14 anys assisteix a les classes de l’Escola Pia, mentrestant els Puig Vilanova han anat a estrenar una caseta a l’anglesa més lluny del centre de Terrassa, quasi als suburbis era per aquell temps, al carrer Colom, prop de l’Escola Industrial. Acaba els estudis i a través de les seccions d’anuncis dels diaris comença a buscar el primer treball. El troba en una empresa del carrer Ferràn, de Barcelona, cantonada amb el carrer Avinyó. Com en temps dels gremis, allí no tocava ni una pesseta per a ell, és a dir, el salari era el donar-li aixopluc i la manutenció en aquella casa. Això explica que ell i tres o quatre vailets més, quan es tancava la botiga lligaven un matalàs sobre el taulell i dormien allí, al matí treien el matalàs i tornaven a obrir la botiga.

Però, i aquesta és una espècie de constant en la vida de Carles Puig, a pesar de ser tan jovenet (14 anys) ja comença a tenir funcions i responsabilitats, i és el responsable de la caixa, i dels càlculs, i dels comptes d’aquesta empresa, hi passa un any, torna a agafar el diari, torna a buscar places d’oferta de llocs de treball i troba una nova feina, al carrer Diputació, darrera de la Universitat on hi fa de meritori, i ja tenim una altra vegada en Carles Puig davant les responsabilitats, i hi està un any i amb l’afany de millorar, torna a agafar els anuncis del diari i aquesta vegada va a una empresa de certa importància, a una empresa importadora i exportadora de perfums i cosmètica del carrer Girona. Aquí és el responsable de tota la facturació. Com en els altres llocs es mostra una vegada més la preocupació de responsabilitats econòmiques i financeres per part de Carles Puig i aquí l’atrapa un aconteixement històric al nostre païs, el 14 d’abril de 1931 és proclamada la segona república espanyola, i davant d’un estat de pànic, d’inseguretat, de pensar què passarà?, etc. les empreses es retreuen i ell es troba acomiadat de la feina. Torna a Terrassa, torna al carrer Colom i allí hi torna a realitzar estudis i organitza amb els companys del veïnat , sessions de teatre en els descampats veïns. Es fan els decorats, es fan els trajos, assajan, son els protagonistes i naturalment, els espectadors son els familiars seus i els veïns del barri, i acabades les representacions s’organitza moltes vegades un ball al sò d’un fonògraf. Allí és on el descobreix la persona que portava a Terrassa l’Academia Fuster, que estava situada al carrer del Teatre, o sigui el Sr. Josep Prat.

Entra a l’Academia Fuster, comença a treballar de mestre, primer de mestre per a ensenyar a llegir i escriure als petits, i la seva entrada porta uns aires de renovació i uns aires de prosperitat a l’Academia Fuster, hi fa de mestre, hi fa de secretari, i hi dedica les hores que siguin necessàries, no hi té en compte el temps que hi passa de dia ni de nit. Més endavant, ja fa classes de peritatge mercantil, i és curiós que a aquestes classes que fa, està explicant als alumnes el mateix que ell està estudiant per a examinar-se, i evidentment l’únic que procura és evitar que als exàmens coicideixi ell, el professor, amb els seus alumnes, i que procuri anar en convocatòries diferents perquè estava oficialment a la mateixa altura dels seus alumnes.

Així l’agafa la guerra civil, i valent, decidit i emprenedor com ha estat sempre en les coses de la vida, el dia de St. Josep (que no era dia de St. Josep, ni se cel•lebrava com és natural durant la guerra), el 19 de març de l’any 1937, en plena guerra, contrau matrimoni amb Rosa Surrallés i Palet. Era un moment àlgid de la guerra en que ja es començava a notar la carència d’aliments i en que es començava a establir el carnet de raccionament. Immediatament és mobilitzat per l’exèrcit republicà i destinat a un destacament de l’Estartit. Al cap de poc temps, ell era l’amo d’aquell destacament perquè ell era l’únic que sabia portar bé tots els papers, el que en diuen a l’exèrcit els “estadillos”, tota la documentació, els comptes, etc. i que se li havia confiat a ell tot lo administratiu i burocràtic d’aquell destacament, i fins i tot, va ser, va aprendre i va ésser un gran topògraf molt útil als serveis d’Estat Major de l’exèrcit, això féu que al cap d’un any fos destinat a València, posteriorment a Madrid, posteriorment en acabar la guerra fos internat en un camp de concentració classificador a Salamanca i d’allí, altre vegada a casa.


I a casa torna a reemprendre els estudis i torna a reemprendre l’ensenyament. Estem parlant de l’any 1939, justament acabada la guerra. Torna a entrar a l’Academia Fuster, hi dedica totes les hores, fa tota mena de serveis i aconsegueix l’ampliació de l’academia i que s’arribi a tenir 400 alumnes al centre.

Una anècdota curiosa, interessant, i que al meu entendre, defineix bastant en Carles Puig. Un dia d’aquest any 1939, el primer després de la guerra, entra a la classe, omple tota la pissarra de problemes, de preguntes, de càlculs, d’operacions a fer..., es gira de cara als seus alumnes i els diu: feu tot això que jo ja torno ara mateix, perquè me’n vaig a casar-me. I efectivament, repeteix el casament, ara per l’església.

I arribem a l’any 1940, és any de postguerra, any de dificultats, de carències, jo el recordo molt bé aquest any perquè està vinculat a l’activitat d’una organització com la Joventut d’Acció Catòlica, que dóna nova vida al Centre Social Catòlic. És un any en que tímidament el gas va desapareixent dels carrers de Terrassa, substituït per l’electricitat en la il•luminació, i és un any en que Terrassa torna a sonar una mica en els àmbits generals de l’economia i de la política, no solament per la seva indústria tèxtil i desgraciadament pel seu estraperlisme, sino també perquè un fill d’un modest conserge de l’Escola Industrial de Terrassa, arriba a ministre d’Indústria i Comerç: Demetri Carceller.

I en aquest any 1940 Carles Puig té el primer fill i realitza una acció importantíssima junt amb un seu company d’ensenyament, Emili García Maldonado: funden Cultura Pràctica... Cultura Pràctica, l’academia que ha arribat fins avui dia amb tot prestigi, i de la qual en serà fundador, director, professor, secretari, administrador, tót el que vostès vulguin, és a dir, en serà l’ànima..., en serà l’ànima d’un centre pel qual han passat més de 5.000 alumnes al llarg de 50 anys, que molts d’ells ocupen i han ocupat llocs de responsabilitat i de prestigi en les empreses, en els negocis i en els comerços de Terrassa, i que actualment té més de 2.000 alumnes.

Aquí comença el desbordament de Carles Puig sobre les activitats, sobretot culturals i esportives de Terrassa. L’Academia l’absorbia molt, però ell, no sabem com trobava temps per dedicar-se a totes aquestes altres activitats...:
Presideix el Club d’Escacs Terrassa. És primer cronista esportiu de Ràdio Terrassa i posteriorment membre de la junta directiva i encara hi és. Fa crítiques teatrals. S’acosta per a organitzar una mica la seva comptabilitat al Club de Futbol Terrassa i acaba també essent membre de la junta directiva del club. Afeccionat al cinema amateur, té 4 destacades pel•lícules i jo voldria sapiguer com acabarà una pel•lícula que té començada que és sobre la vida d’un mestre vell, perquè Carles Puig sempre posa aquell agredolç de lo festiu amb la melanconia una mica barrejada sempre en totes les seves creacions, que son en el fons profundament sentimentals. Forma part de les tertúlies literàries cinematogràfiques del Coro Vell, aconsegueix una serie de guardons, inclús té escrita una obra de teatre que fóu estrenada al Coro Vell el 1961 i fins i tot una novel•la inèdita. Forma part del jurat del concurs de teatre del Centre Parroquial de Sant Pere. És membre de la junta directiva de la Caixa d’Estalvis de Terrassa, ocupa en ella diferents llocs de responsabilitat també. Forma part del patronat dels tallers Amat Roumens. Forma part i col•labora en l’entitat de lluita contra la droga i reinserció del drogoaddicte Alba...


Col•labora en la presentació dels personatges guardonats cada any per Epic i Casino del Comerç, igual com fa amb els del Centre Social i com acaba de dir ell, ho fa desde prop d’un quart de segle. Aquest any passat fóu nomenat fundador i president de l’Aula Gran de Terrassa, una organització destinada a donar inquietuds i satisfaccions de caràcter cultural i d’extensió universitària a la gent gran. Fóu regidor de l’Ajuntament de Terrassa com a independent (no ha pertenescut mai a cap partit) durant els anys 1980 a 1984. Des de l’inici ha format part del jurat del “Terrassenc de l’Any”, i la presentació fóu interrompuda únicament un any per malaltia, el 1985, en que fóu substituït per Sebastià Sanz Perelló. Pertany, per no fer-ho més llarg, a la majoria d’entitats esportives, culturals i altruïstes de la ciutat. Amant i afeccionat a la natura, ha escalat la majoria dels cims del Pirineu i es coneix pam a pam el massís i el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt.

Ja veuen vostès que Carles Puig és un treballador incansable, és un organitzador meticulós, estar al seu costat és perillós en juntes o en activitats perquè no vol que s’oblidi cap detall, és exigent perquè és exigent amb ell mateix i llavors té tot el dret a ésser exigent amb els seus col•laboradors, però al mateix temps no ha tingut mai un “no” per a ningú que raonadament li hagi proposat o demanat quelcom per a la ciutat.

Jo diria que és el Terrassenc de l’Any perfecte, ja ha tardat a arribar-hi, perque ell es dedicava a fer una mica de capità Aranya, a llençar els altres Terrassencs de l’Any i ell anar-se quedant a terra... i jo voldria recordar que, a vegades, els Terrassencs de l’Any són terrassencs d’un dia, d’aquest dia només quasi, i per això els “Terrassencs d’Honor” capitanejats per Carles Puig podrien tenir un pes específic a la ciutat de Terrassa, perquè Carles Puig i Vilanova és terrassenc d’avui, terrassenc de l’any, terrassenc de sempre, terrassenc d’honor, i per això nosaltres avui, en nom de tots els Terrassencs de l’Any que han sigut fins ara, però també en nom de tots els ciutadans de Terrassa, li diem que sobretot, per aquests 50 anys de Cultura Pràctica, sobretot per aquesta empresa nova, il•lusionadora de l’Aula Gran, i per tantes entregues a Terrassa i al seu servei, Carles Puig i Vilanova, per a molts anys puguis ésser el capdavanter dels “Terrassencs de Sempre”.

Glossa escrita i llegida per Francesc Torrella i Niubó al Centre Cultural de Caixa Terrassa – 8/12/1991

 

Inici