Carles Puig ha passat al “banc dels acusats”, sí, sí, dels acusats, dels acusats de fidelitat a Terrassa, de serveis a la Ciutat, d’exemple de ciutadania, de solidaritat, d’entrega desinteressada i de moltes coses més. Ja sabeu que sempre he propugnat que els Terrassencs de l’Any passessin després del seu nomenament, a ésser una espècie de “Terrassencs d’Honor” de forma més permanent, que formessin una espècie de col•lectiu, present en els actes més destacats de la Ciutat, tinguts en compte més o menys per totes les corporacions i entitats, des de l’Ajuntament a la més modesta junta o penya terrassenca, que tots tinguessin la llista d’aquest centenar de Terrassencs de l’Any que ens deia en Carles Puig i que aquests, molt al marge de qualsevol complicació burocràtica, tinguessin una junta directiva i un president, que ens faltava i que hauria d’esser en Carles Puig aquest president, perquè per alguna cosa és terrassenc de sempre ja, els mèrits no li falten, ara us en descobriré alguns potser i fins i tot alguna anècdota inèdita del curriculum d’aquest que, en Josep Pla en diria “homenot de Terrassa” Carles Puig i Vilanova.

Nasqué l’any 1913 al carrer de Sant Antoni, cantonada amb el carrer de Sant Cristòfol. El 1913, Terrassa era una ciutat d’uns 25.000 habitants, una ciutat en plena febre industrial, amb un progrés i avanç de les tècniques modernes, de l’ús de l’electricitat, de la difusió del gas, amb vagues també, amb l’aparició dels primers automòbils, llavors feia molta gràcia i ara ens sobren i ens priven de disfrutar de la ciutat moltes vegades. És precisament l’any 1913 que mor un industrial de nom ben conegut, Ernest Niquet, que possiblement fóu el qui primer va ostentar un magnífic automòbil pels carrers de Terrassa. És el 1913 també, l’any d’inauguració del monument a aquell industrial i professor de l’Escola Industrial de Terrassa, Bartomeu Amat, un dels monuments que perduren, perquè a Terrassa tenim una certa afició a muntar i desmuntar monuments.

És el gran de tres germans, i els seus pares, naturalment, estan vinculats a la indústria tèxtil. El pare teixidor, la mare canonera. Inicia els seus estudis de primeres lletres i posteriorment fins a l’edat de 14 anys assisteix a les classes de l’Escola Pia, mentrestant els Puig Vilanova han anat a estrenar una caseta a l’anglesa més lluny del centre de Terrassa, quasi als suburbis era per aquell temps, al carrer Colom, prop de l’Escola Industrial. Acaba els estudis i a través de les seccions d’anuncis dels diaris comença a buscar el primer treball. El troba en una empresa del carrer Ferràn, de Barcelona, cantonada amb el carrer Avinyó. Com en temps dels gremis, allí no tocava ni una pesseta per a ell, és a dir, el salari era el donar-li aixopluc i la manutenció en aquella casa. Això explica que ell i tres o quatre vailets més, quan es tancava la botiga lligaven un matalàs sobre el taulell i dormien allí, al matí treien el matalàs i tornaven a obrir la botiga.

Però, i aquesta és una espècie de constant en la vida de Carles Puig, a pesar de ser tan jovenet (14 anys) ja comença a tenir funcions i responsabilitats, i és el responsable de la caixa, i dels càlculs, i dels comptes d’aquesta empresa, hi passa un any, torna a agafar el diari, torna a buscar places d’oferta de llocs de treball i troba una nova feina, al carrer Diputació, darrera de la Universitat on hi fa de meritori, i ja tenim una altra vegada en Carles Puig davant les responsabilitats, i hi està un any i amb l’afany de millorar, torna a agafar els anuncis del diari i aquesta vegada va a una empresa de certa importància, a una empresa importadora i exportadora de perfums i cosmètica del carrer Girona. Aquí és el responsable de tota la facturació. Com en els altres llocs es mostra una vegada més la preocupació de responsabilitats econòmiques i financeres per part de Carles Puig i aquí l’atrapa un aconteixement històric al nostre païs, el 14 d’abril de 1931 és proclamada la segona república espanyola, i davant d’un estat de pànic, d’inseguretat, de pensar què passarà?, etc. les empreses es retreuen i ell es troba acomiadat de la feina. Torna a Terrassa, torna al carrer Colom i allí hi torna a realitzar estudis i organitza amb els companys del veïnat , sessions de teatre en els descampats veïns. Es fan els decorats, es fan els trajos, assajan, son els protagonistes i naturalment, els espectadors son els familiars seus i els veïns del barri, i acabades les representacions s’organitza moltes vegades un ball al sò d’un fonògraf. Allí és on el descobreix la persona que portava a Terrassa l’Academia Fuster, que estava situada al carrer del Teatre, o sigui el Sr. Josep Prat.

Entra a l’Academia Fuster, comença a treballar de mestre, primer de mestre per a ensenyar a llegir i escriure als petits, i la seva entrada porta uns aires de renovació i uns aires de prosperitat a l’Academia Fuster, hi fa de mestre, hi fa de secretari, i hi dedica les hores que siguin necessàries, no hi té en compte el temps que hi passa de dia ni de nit. Més endavant, ja fa classes de peritatge mercantil, i és curiós que a aquestes classes que fa, està explicant als alumnes el mateix que ell està estudiant per a examinar-se, i evidentment l’únic que procura és evitar que als exàmens coicideixi ell, el professor, amb els seus alumnes, i que procuri anar en convocatòries diferents perquè estava oficialment a la mateixa altura dels seus alumnes.

Així l’agafa la guerra civil, i valent, decidit i emprenedor com ha estat sempre en les coses de la vida, el dia de St. Josep (que no era dia de St. Josep, ni se cel•lebrava com és natural durant la guerra), el 19 de març de l’any 1937, en plena guerra, contrau matrimoni amb Rosa Surrallés i Palet. Era un moment àlgid de la guerra en que ja es començava a notar la carència d’aliments i en que es començava a establir el carnet de raccionament. Immediatament és mobilitzat per l’exèrcit republicà i destinat a un destacament de l’Estartit. Al cap de poc temps, ell era l’amo d’aquell destacament perquè ell era l’únic que sabia portar bé tots els papers, el que en diuen a l’exèrcit els “estadillos”, tota la documentació, els comptes, etc. i que se li havia confiat a ell tot lo administratiu i burocràtic d’aquell destacament, i fins i tot, va ser, va aprendre i va ésser un gran topògraf molt útil als serveis d’Estat Major de l’exèrcit, això féu que al cap d’un any fos destinat a València, posteriorment a Madrid, posteriorment en acabar la guerra fos internat en un camp de concentració classificador a Salamanca i d’allí, altre vegada a casa.