Recordo que una vegada vaid escoltar d’una manera fortuïta, sense proposar-m’ho, una conversa entre unes noies que havien sortit del cinema i parlaven de la pel.lícula que acabaven de veure.

Parlaven i no acabaven dels dos protagonistes, un jove i una noia, que les havien entusiasmades. Ell alt, fornit, de faccions baronívoles, bellíssim, ella alta, rossa, molt ben pentinada lluïnt uns vestits de somni. Havien seguit amb el màxim interès les peripècies d’aquells dos personatges per el.ludir el cúmul de desgràcies que impedien la culminació del seu gran amor i, per fi, desapareguts tots els obstacles, s’havien emocionat veient com tot s’acabava amb una gran abraçada preludi segur d’una llarga vida de felicitat.

Per a aquelles noietes només era això el que comptava, la superfície espectacular del film. Elles no havien vist les excel.lències del guió, no havien percebut els encerts d’ambientació, ni la qualitat de la fotografia, ni el valor literari del diàleg i, no cal dir-ho, no havien notat l’alta categoria de la direcció que havia assolit una bella obra cinematogràfica potenciant a força d’encerts la vàlua inicial dels elements filmogràfics.

És clar, com que el guionista, el fotògraf i el director no surten a la pantalla, només els veu l’espectador preparat que observa atentament.

Un exemple concloent del que dic ens l’ha donat la recent celebració, al nostre país, dels Jocs Olímpics. Ens han sortit rodons. Tothom s’ha complagut en el vistós i meravellós espectacle de la cerimònia inaugural, tothom ha seguit amb entusiasme la fantasmagoria de centenars de joves atletes corrent, saltant, nedant, competint. Tot ha estat tan vistós, tan bonic, tan acolorit... Aquí, a Terrassa, tanmateix, vàrem poder presenciar l’inaudit triomf olímpic de l’equip nacional femení d’hoquei. Crec que el record d’aquella gesta i d’aquelles jornades triomfals perdurarà entre nosaltres. Recordo una fotografia ocasional que per la seva bellesa degué donar la volta al món, almenys s’ho mereixia, és la que fixa el moment emocionant en què les jugadores esclaten d’alegria abraçant-se al mig del camp just així que l’àrbitre xiula l’acabament de la final.

Aquella explosió d’alegria és tan humana, tan proporcionada i tan captivadora que el grup bulliciós d’aquelles noies, oblidades del seu cansanci, alçant els braços i els sticks enlaire componen una imatge inoblidable. Imatge bellament arrodonida per la figura patètica de la portera que, abillada amb les matusseres proteccions, talment com una astronauta, corre des de la seva porteria com temerosa de no arribar a temps d’incorporar-se a la funció.

Per bella que sigui una competició, és injust oblidar que darrera de la bulliciosa façana hi ha homes que, com els guionistes, fotògrafs i directors d’una pel.lícula, fan possible aquella realització. En el nostre cas, són els entrenadors, els directius, els fisioterapèutes, els organitzadors sense els quals poc lluït fóra l’assoliment.
Els homes que no solen sortir a la foto són els que treballen per resoldre els problemes, per distendir tensions, per agermanar voluntats i tenir cura de tots els detalls fins al mateix moment de la realització.

Ells no tenen la retribució de l’aplaudiment del públic que presencia l’espectacle, ells no participen de la popularitat dels homes o dones que surten a la lliça, però ells són el motor indispensable, ells són la màquina que mou tots els engranatges.

Totes aquestes reflexions me les he fetes en llegir el currículum del senyor Domènec Argemí Madurell. Ell és un esplèndid exemplar representatiu d’aquests homes que actuen darrera els bastidors i fan que funcionin les coses d’un esport tan nostre, tan terrassenc, com és l’hoquei.

Si hagués de fer un resum del meu elogi, jo diria que, descomptada de la seva vida l’obligada dedicació professional i la indispensable atenció a la família, la resta, tot el seu temps de lleure, i àdhuc esgarrapant temps d’on no era lleure, l’ha dedicat, l’ha consagrat a l’hoquei, sense pausa, sense treva, sense eclipsis, des que, de noiet, va brandar el primer stick fins a les més altes responsabilitats federatives.

Aquesta dedicació a un esport, ininterrompuda durant tants anys, ja és un mèrit notable, però ho és més si ens parem a pensar en la categoria d’aquesta dedicació.

Passat el malson de la Guerra Civil, als setze anys, juga en l’equip d’Educación y Descanso, poc després passa a l’Atlètic Terrassa Hoquei Club i, per fi, recala al C.D. Terrassa Hoquei, d’on no s’ha mogut i on ha assolit, en la part que li correspon, els campionats de Catalunya de segona divisió dels anys 1957, 58 i 59.

Després, per llei de vida, quan el cos ja no pot fer l’esforç, harmoniós però total, que exigeix un esport tan complet i tan exigent com l’hoquei, passa a ocupar els càrrecs directius.

Forma part de la Junta Directiva del C.D. Terrassa Hoquei des de l’any 1961 al 1983 i en el decurs d’aquest temps n’és vice-secretari, secretari i vice-president.

L’any 1970 passa a ocupar càrrecs de direcció a la Federació Catalana d’Hoquei. És vice-president i president del Comitè de Competició i després, a la Junta Directiva de la Federació, és primer vice-president i assolint finalment la presidència, el càrrec de més responsabilitat de l’Hoquei Català, des del mes de gener del 1985 fins al setembre del present 1992. Ha finalitzat el seu mandat aquest any olímpic assolint brillantment els objectius que comportava la categoria del seu càrrec i la importància de la Suprema Competició Internacional.

El senyor Domènec Argemí ha presidit durant vuit anys els destins de l’Hoquei Català i ho ha fet a satisfacció de tots, cosa no massa fàcil però que en ell ho ha estat, puix s’ha mostrat en tot moment, sense perjudici de l’energia i decisió inherent al càrrec, com home de comprensió, de consens, de distensió, sempre amb els ulls posats en les altes conveniències de l’hoquei.

Tots sabem la decisiva importància de la posició de la Federació Catalana en el combat per aconseguir la concessió de subseu olímpica a la nostra ciutat. Potser per això els déus de l’esport li han estat propicis i li han proporcionat la gran satisfacció, ocupant la cúspide de l’Hoquei, de veure que les nostres noies aconse-guien la medalla d’or i assolien així la victòria hoqueística més gran, més vistosa i més extraordinària de tots els temps.

Crec sincerament que tots els que hi han intervingut s’ho mereixien, però en el cas d’en Domènec Argemí el mereixement és evident i irregatejable.

En el tema de l’esport, el nostre personatge és també practicant del tir de precisió des de l’any 1982 i, com ha passat amb l’hoquei, i no podia ser d’altre manera, des del 1983 és integrat a la Junta Directiva de l’esport de la bona vista i el bon pols.

És fàcil observar que, tant en l’hoquei com en el tir, no s’ha limitat mai a delitar-s’hi com a practicant, sinó que sempre ha acceptat les responsabilitats directives, cosa que no sol ser freqüent puix us asseguro, i parlo per trista experiència, quan toquen a fer feina, i feina opaca com la direcció o administració, es produeix quasi sempre una desbandada impressionant.

En el terreny professional passa com en l’esportiu, el nostre personatge sempre és el mateix. És llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, exerceix des del 1959, però com era d’esperar, és a la Junta de Govern del Col.legi d’Advocats de Terrassa, tresorer del 1974 al 1978 i diputat primer del 1979 al 1986. Qui ho té del néixer ja no ho deixa.

Ja veieu, amics, que en Domènec Argemí, de les seves responsabilitats n’ha sabut sempre fer una immersió. S’hi capbussa totalment i malda i lluita a l’encalç dels seus objectius. Tenim davant un esportista conseqüent i esforçat i un directiu encimbellat a les més altes instàncies.

Durant el seu mandat a la Presidència de la Federació Catalana d’Hoquei, Terrassa fou elegida Subseu Olímpica amb la qual cosa s’ha enaltit la Ciutat i, sobretot, s’ha airejat el nom de Terrassa pels quatre punts cardinals i des de tots els racons del món tothom ha pogut comprovar que la nostra ciutat és, a tot honor, el bressol de l’hoquei espanyol.

És hora de reconèixer a en Domènec Argemí tots aquests mèrits i mereixements, és hora d’invitar-lo a protagonitzar aquesta festa per fer aquest reconeixement públic i fer públic també l’agraïment de tots els seus conciutadans.

Gràcies, doncs, Domènec Argemí Madurell, gràcies i endavant. Endavant perquè l’hoquei i totes les activitats esportives i culturals de Terrassa necessitaran sempre homes del seu tremp, de la seva dedicació i de la seva categoria.

Anys de vida i salut per proseguir en aquesta tasca tan benemèrita com desinteres-sada. Aquí ningú no creu en la seva retirada, ningú no el veu com un lleó que cerca un recer on passar el temps llepant-se les ferides.

Tots el veiem com el que veritablement és: un esportista conseqüent, un directiu extraordinari i un terrassenc eminent digne a tot honor de la nostra més sincera admiració. Moltes gràcies.