Terrassenc de l’Any 1993
Joan Baptista Galí i Barba
Autor Glossa: Carles Puig i Vilanova

Anem a parlar d’en Joan Bta. Galí Barba i ho farem escorcollant una mica la seva peripècia terrassenca però, abans, és convenient dir-vos que en Joan Bta. Galí és un home que ha estimat i estima la muntanya, amor en el qual, amb tota la modèstia per la meva part, coincidim ell i jo.

Encara que no coincidíssim en res més, saber que ha trescat pel Pirineu, saber que ha ascendit als seus grans cims, saber que s’ha amarat els ulls i el cor amb l’espectacle grandiós de les muntanyes majestuoses, de les amenaçadores congestes, dels torrents escabellats saltant de graó en graó escales abruptes a la recerca de la quietud de les valls, me’l fa fortament colpidor, estranyament còmplice d’una dèria comuna que ha informat els nostres lleures i esbarjos.

En Joan Bta. Galí ha vist amb els ulls meravellats, com jo, els centenars de torrents d’aigua gelada i pura procedents de les enormes quantitats de neu en fusió emmagatzemades a les faldes alteroses dels cimals. Ell com jo, ha vist que els rius que resulten de la unió de tots aquests torrents, ja en el seu curs superior, porten menys aigua de la que calia esperar, vist el cabal potent i sorollós de les torrenteres inicials.

Ell sap que gran part d’aquesta aigua virginal es perd per evaporació rodant sobre els esqueis roents de sol o per filtració en els sorralls que entapissen el camí de les grans ciutats assedegades.

Jo m’he preguntat moltes vegades: què pensa en Joan Bta. Galí dels nostres rius escarransits quan els veu arribar esgotats i bruts al Baix Llobregat i al Barcelonès, contrades densament poblades on les necessitats d’aigua potable són cada vegada més grans i més urgents?.

Com deu enyorar el nostre amic l’abundància, la transparència, el dring entremaliat de l’aigua pirinenca?. Segur que els seus somnis sempre roden a l’entorn del mateix: cabals inesgotables d’aigua cristal.lina invadint les rieres del Vallès i sadollant les mancances d’aigua d’una de les regions més mancades d’aquest element.

Perquè és hora que us digui que en Joan Bta. Galí es pot definir rodonament amb quatre paraules: en Joan Bta. Galí, a la nostra ciutat és “l’Home de l’Aigua”. Jo diria encara més: és l’Home Providencial de l’Aigua.

I com ha arribat aquest home a ser el nostre aiguader d’honor?. La història és interessant, senzilla i amable. El seu pare, el senyor Galí de la Mina, va ser sempre el gerent d’aquesta societat emèrita que, a cavall dels dos segles, s’havia proposat subministrar aigua a tots els terrassencs tan mancats sempre d’aquest element. En aquell temps, el sistema no podia ser altre que cavar grans pous i captar l’aigua per a ells mitjançant quilòmetres de mina, de túnels subterranis que surten del carrer de la Societat (heus aquí el perquè d’aquest nom) i nord enllà, drenen aquest terreny relativament pla que s’estén fins al Pla del Bonaire i els límits meridionals de Matadepera, i el sistema va funcionar fins que la ciutat de Terrassa no tingué més de 20 mil habitants.

La nostra ciutat, però, per un sarcasme del destí, ha rebut grans impulsos sempre després d’alguna guerra catastròfica. El primer creixement es produí els anys 1920-1930, al final de la Guerra Europea, i el segon en els anys 1940-1950 després de la Guerra Civil i la Guerra Mundial.

És en aquests anys que el senyor Galí de la Mina, per imperatius de l’edat, promogué el relleu generacional i lliurà el testimoni al seu fill Joan Bta. Vivíem l’any 1944 quan el nostre homenatjat rebé de son pare el llegat de la seva responsabilitat. No podia sospitar el que li venia al damunt, però era jove, estava ben preparat i no li mancaven ni l’empenta ni les il.lusions.

Les primeres dècades de la seva gerència a la Mina hagué d’afrontar la responsabilitat d’abastar d’aigua la ciutat de Terrassa precisament sota els efectes de tres grans fenòmens que li ho feren extremadament difícil: el primer, demogràfic i els altres dos meteorològics, o sigui: el creixement extraordinari de la població, les increïbles riuades del 1962, 1971 i 1982 i la tossuda secada dels anys 1973 i 1976.

Pensem que la nostra Ciutat, en el decurs de pocs anys, passà de 20.000 habitants a 80.000 i, poc després als 160.000.

Entretant, la riuada del 1962 produí l’esfondrament d’alguns quilòmetres de mina i la xarxa de túnels queda pràcticament inservible mentre que les riuades del 1971 i el 1982 produïren grans desperfectes a les instal.lacions de captació d’aigua del Llobregat a Abrera.

Per si fossin pocs aquests infortunis, els anys 1973 i 1976 aquest país sofrí una de les secades tradicionals més obstinada i dolorosa d’aquest segle. La nostra Ciutat hagué de sofrir restriccions en el subministrament d’aigua.

És en aquests moments que en Joan Bta. Galí es mostra coratjós i emprenedor i afronta amb extraordinària eficàcia els greus problemes que se li anaven presentant.

Impulsa la compra dels pous de Can Moragues, la construcció de la planta de tractament de les aigües superficials del riu, la fundació del Consorci d’Aigües del Riu Llobregat S.A. i la instal.lació d’una quarta canonada de subministre d’aigua a la ciutat de Terrassa. Aquestes i altres mesures intel.ligents i decisives li permeteren assegurar que l’aigua no deixés de sortir a les aixetes de Terrassa.

Aquest, però, és un país extremat que sembla trobar gust a caminar a grans bandades d’estribor a babor, passar dels terribles aiguats del 1962 a les secades del 1973, de l’aigua esbojarrada que s’emportà vides i hisendes a la manca d’aigua per a les necessitats més elementals. Imagineu-vos, doncs, les angúnies i les preocupacions del primer responsable a cercar remei a la situació.

La història d’aquesta lluita és impressionant i seria interessant detallar-la però ens ha de bastar saber que en Joan Bta. Galí se’n sortí victoriosament i ho feu a la callada i aquí és on rau el mèrit extraordinari d’aquest home oportú.

Però, mireu, de vegades no hi ha mal que per bé no vingui. Sigui pels contratemps, sigui perquè la necessitat obliga, és el cas que en aquells anys de lluita, en què era urgent i inesquivable resoldre el problema de l’abastament d’aigua a una ciutat seca de 160.000 ànimes, el nostre personatge es forja en la dura enclusa d’aquest esforç indeclinable. Rodant de llevant a ponent, bregant de nord a sud, trucant portes, promovent entitats, urgint situacions, en un vaivé incansable, s’ha convertit en el que avui és: un home molt important a Catalunya en el mon anguniejat i inquiet dels subministradors d’aigua a les poblacions.

Vegeu, sinó: és fundador de l’Associació Civil d’Empreses Subministradores d’Aigua membre del Consell executiu de l’Associació Espanyola d’Abastiments d’Aigua i Sanejaments, vocal de la Junta Hidrogràfica de l’Ebre, vice-president de la Comissió de Medi Ambient del Consell de Cambres de Catalunya, expresident del Grup Català de la Lliga Empresarial del Medi Ambient, primer president de l’Agrupació de Serveis d’Aigua a Catalunya i ha participat en congressos nacionals i internacionals on es debaten a alt nivell els problemes del subministrament d’aigua.

Un dia de Festa Major de l’any 1943, ara fa 50 anys, tots els terrassencs, en emocionada romeria, pujàrem a Can Boada per presenciar un prodigi sensacional: al bell cim d’un modest turó, d’un tub de ciment plantat verticalment, en brollava un doll inacabable d’aigua. Era l’aigua del Llobregat que les bombes impulsores ens feien arribar des d’Abrera per una conducció de 14 quilòmetres. Aquest és el primer dels dos moments crucials de la història del subministre d’aigua a Terrassa.

L’altre moment decisiu fou la dècada en què els aiguats, la secada i l’augment impredictible de la població amenaçaren seriosament col.lapsar el servei.

Cada un d’aquests moments tingué els seus principals protagonistes. El primer, la conducció de l’aigua des del Llobregat, es produí essent president de la Societat el Sr. Joan Marquès Casals i gerent el Sr. Marian Galí, ambdós de tan grata memòria. El segon, la victoriosa lluita contra el fenòmen demogràfic i la bogeria meteorològica coincidí plenament amb el senyor Joan Bta. Galí fermament aferrat al timó de la Societat.

És curiós citar que en Joan Bta. Galí heretà del seu pare la dèria del col.leccionisme de goigs i avui aquesta col.lecció, iniciada pel pare i potenciada pel fill, és un tret original i simpàtic del nostre homenatjat, però, nosaltres amb tots els respectes pels goigs, entenem que la veritable herència paterna, allò que en Joan Bta. Galí heretà del seu progenitor, fou la vocació i la dedicació per consagrar tota una vida a regir els destins d’una entitat vital per a una ciutat industrial com Terrassa, i per extensió la dedicació a la seva ciutat en la qual s’ha sentit sempre integrat, participant i col.laborant incansablement en la tasca de fer terrassenquisme. Vegeu sinó la llista d’entitats que l’han tingut i el tenen en els seus rengles a distints nivells: Centre Excursionista de Terrassa, Club Egara, Ràdio Terrassa, Joves Cristians de Catalunya, Minyons escoltes de Catalunya, Centre Social Catòlic, Amics de les Arts, Comissió Abad Oliva, Omnium Cultural, etc.

Estem, doncs, davant d’un terrassenc de soca-rel el rastre professional i social del qual ha incidit perpendicularment sobre la Ciutat d’una manera oportuna, eficaç i admirable. És per mèrits indiscutibles un terrassenc lleial i important. És hora que ocupi el setial que li pertoca entre els ciutadans que any rera any anem distingint en aquesta festa. Li augurem anys de vida i salut perquè pugui anar rememorant els èxits i les angúnies de la seva gesta i perquè, en els seus somnis més dolços, pugui gronxar-se pensant en els dies venturosos en què les aigües pures i cristal.lines del Pirineu arribaran a les ciutats de la nostra terra conduïdes per grans canonades que les protegiran del sol i dels sorrals. La benvinguda i l’enhorabona al nostre Home Providencial de l’Aigua.


Glossa escrita i llegida per Carles Puig i Vilanova al Centre Cultural de Caixa Terrassa - 8/12/1993

Inici