Terrassenc de l’Any 1994
Àngels Margarit i Viñals
Autor Glossa: Carles Puig i Vilanova

L’Àngels Margarit Viñals és terrassenca, nascuda a Terrassa ara fa un grapadet d’anys.

Des de la seva infantesa, coicidint amb la seva gradual incorporació a la vida, ja manifestà una gran afecció a la dansa.

Estudia dansa clàssica i contemporània a l’Institut de Teatre de Barcelona i prossegueix la seva formació en diferents cursos i statges internacionals (73-80) (13-20).

Té la fortuna d’incorporar-se al Grup Heura de dansa contemporània (79-84) (19-24) on va viure i comprovar l’esclat de la nova dansa i el seu alliberament dels cànons clàssics a Catalunya. Aquest fet esdevindrà decisiu en la seva segura marxa cap a la professionalitat, sia com a ballarina sia com a coreògrafa.

Durant la seva integració en el Grup Heura, Àngels Margarit coreografia el 1982 “Temps al biaix” un dels més bells espectacles del Grup. El 1983 crea “Duna”, una extraordinària demostració per a dues ballarines (Assumpta Arqués i ella mateixa).
Amb aquesta coreografia assoleix el premi Tórtora València 1983. L’any següent participa en l’espectacle de Carles Santos “La fina petxina de Xina”.

Són més de quatre anys de formació intensa i progressiva. El 1985, amb la col.laboració de cinc ballarines (Assumpta Arqués, Remei Verderi, Pilar Maese, Carme Vidal i Àngels Margarit) forma el Grup Mudances el primer espectacle del qual portarà el mateix nom i amb el qual assolirà el Premi Nacional de Dansa de Catalunya 1986.

D’aquesta coreografia la crítica en diu: “Àngels Margarit no deixa res a l’atzar, tot és extremadament delicat. L’escenografia compta només amb un sofà i les fotos projectades de Carme Macià. Un paisatge simple i tendre per acollir les evolucions meravelloses i els arabescos de cinc ballarines exquisides”.

“Kolbebasar”, el segon muntatge coreogràfic del Grup Mudances, és inspirat en l’escultura de George Kolbe del pavelló alemany de Barcelona de Mies Van der Rohe, i el basar com a centre de tràfic.

Els crítics en digueren: “El plaer procedia de la vitalitat de les dansarines i de la intel.ligència d’Àngels Margarit en l’agençament de l’espai coreogràfic a la manera d’una arquitectura severa però extremadament bella”.

Amb aquesta coreografia Mudances obté l’any 1988 el Gran Prix du Concours Choreographique. Podem afirmar que amb aquestes dues coreografies l’Àngels Margarit comença el seu victoriós combat per assolir l’Escena Europea Internacional.

Segueix “Solo per a una habitació d’hotel” i “Subur 305, sessió continua” produïdes per Sitges Teatre Internacional 1989. La nostra intrèpida coreògrafa va llançada, ja res no la pot detenir. Continua amb “Atlantic 306” producció d’Internacional Somer Theatre d’Hamburg. “Du park 1410” del Festival Nouvelle Danse de Mont-real 1991. “El conde 504”,5è Festival de dansa postmoderna de Caracas 1993 i “Grevenhofkai” creada especialment per al Internacional Somer Theatre d’Hamburg.

L’empenta decisiva ha estat donada, els escenaris d’Europa són oberts i en aquest moment Àngels Margarit comença a treballar obeïnt els impulsos que li omplen el cap i el cor empenyent-la a crear.

D’aquest trasbals fecund, en sortira una trilogia fantàstica que la instal.larà definitivament en l’olimp europeu de les coreògrafes de dansa moderna. Tres muntatges exquisits, tres noms importants: Atzavara, Corol.la i Suite d’Estiu.

D’Atzavara la pròpia Àngels Margarit diu: “És una planta aspra, de fulles punyents i agressives, arrelada en barrancs i marges secs. M’atrauen les seves molsudes fulles retorçades com una queixa i m’apassiona pensar que és una planta que triga deu anys a florir i troba la mort en aquest sobreesforç vital”.

La crítica francesa hi afegeix: “Aquí tot és suau, l’espectador es banya en una serena dolçor. Àngels Margarit movent les seves dansarines a l’entorn d’unes atzavares suscita espais i temps d’una poesia total”.

I una altra: “El joc de quatre dones i dos homes entre les atzavares insinua una complicitat lúdico sensual i el solo, ballat per la pròpia coreògrafa, és una fantasmagoria de moviments de cos i braços que la converteixen en una veritable atzavara”.

El crític Jean March Adolphe entusiasmat, exclama: “Àngels Margarit és una de les plantes catalanes més seductores del jardí coreogràfic barceloní”.

De la coreografia Corol.la la nostra coreògrafa diu: “Corol.la és un solo, un solo és un cercle, un cercle és un espiral i l’espiral és un mirall d’imatges que s’allunyen i s’atansen infinitament. Corol.la és un espai poètic on cada objecte guarda una relació secreta i alhora evident amb la dansa”.

El crític de El País diu: “És un treball aeri en el qual la ballarina exhibeix un domini absolut del cos el qual gira, es plega i es trenca amb admirable facilitat. És una obra fascinant, no se la perdin”.

El Periòdico diu: “Els materials, els colors i la il.luminació arrodoneixen aquest radiant espectacle on hi destaca una delicada sensibilitat”.

Suite d’estiu, en conjunt, s’entén com la poetització d’un joc de vacances d’estiu, una invitació constant a l’oci i a la divagació.

El so incessant del violoncel és una magnífica troballa que ens proporciona les remors i els zumzeigs dels insectes que acompanyen la mandra dels estius ociosos.

Tres ballarines i dos ballarins emergeixen com a peces independents de l’interior d’una cadena de solos fascinants, alternats amb belles coreografies de grup.

“Suite d’estiu” és una peça suau, intimista, de moments màgics, una mica hipnòtica. Es desplaça com un paisatge davant dels ulls, deixant darrera històries que no conclouen, moments que queden suspesos mentre s’allunyen.

Amb aquests tres espectacles Àngels Margarit fa una gira per Espanya, França, Bèlgica, Alemanya, Portugal, Holanda, Anglaterra, Escòcia, Itàlia, Croàcia, E.E.U.U., Canadà, Colòmbia, Mèxic ...

Rep el Premi Nacional d’Interpretació de Catalunya 1991 per la seva interpretació d’Atzavara i el Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Escèniques 1993 per l’espectacle Corol.la.

Avui és considerada una de les millors ballarines i coreògrafes de dansa contemporània a nivell europeu.

Aquest és el besllum històric d’una passió: passió per la dansa. Es comprèn que una adolescent senti brotar en el seu cor l’amor per la dansa, es comprèn que emportada per aquest sentiment vulgui ser ballarina, es comprèn també que dediqui tot el seu temps a aprendre la tècnica d’aquest art i treballi, visqui i s’esforci per arribar a ballar amb la gràcia, la perfecció i el sentiment de les grans ballarines, tot això és comprensible i plausible a més no dir, però ens enganyaríem si ara ens limitéssim a lloar l’Àngels Margarit com una filla de Terpsícore gràcil, il.luminada, perfecta... puix ens deixaríem al tinter la seva virtut més important. L’Àngels Margarit, per damunt de ser una gran ballarina, és sobretot una gran coreògrafa, és una creadora de danses.

Al llarg dels anys de laboriós aprenentatge, durant el temps apretat de la seva profunda formació, l’Àngels s’adonà que hi havia quelcom més que la traça, l’agilitat i el sentiment en la interpretació de danses. L’Àngels s’adonà que la dansa és l’explotació il.lusionada de tots els recursos del nostre cos per donar forma plàstica als nostres sentiments i aleshores els seus ulls s’obriren esbatanats veient les possibilitats artístiques, la potencialitat expressiva del món de la coreografia on hi havia espai per a tots els recursos i per a tota força creadora.

I així ens ha arribat a Terrassa el regal meravellós d’una dansarina extraordinària, promotora i creadora de les seves pròpies danses, ambaixadora per tot el món amb els seus espectacles suaus, exquisits, delicats, poètics, incomprensiblement sortits de l’adusta realitat i el tràfec trepidant d’una ciutat netament industrial.

Doncs, sí, amics, aquí en el nostre ambient atrafegat també hi ha sensibilitat, bon gust i vena poètica com ho demostra l’Àngels Margarit amb les seves creacions i amb les seves interpretacions les quals passeja arreu del món enaltint la nostra ciutat i omplint-nos a tots de goig i orgull local.

Alegrem-nos, terrassencs, aquesta gentil odissea no ha fet més que començar. A l’Àngels Margarit l’esperen molts dies d’honor i de glòria, ella va en camí d’esdevenir una terrassenca universal. Estem segurs que ja no ens pot fallar ni la seva vocació ni la seva inspiració.

Bont vent i bona barca per navegar pel mar fantàstic de la coreografia. Això d’avui és una pausa obligada per regraciar l’Àngels Margarit però també per acompanyar-la en les seves il.lusions, per encoratjar-la en els seus esforços, per admirar-la en els seus èxits que son i seran sempre una mica els d’aquesta ciutat que l’admira i li desitja la màxima consagració en el seu art exquisit i delicat. Així sigui.


Glossa escrita i llegida per Carles Puig i Vilanova al Centre Cultural de Caixa Terrassa - 8/12/1994

 

Inici