Terrassenc de l’Any 1994
Maria Dolors Planas i Costa
Autor Glossa: Carles Puig i Vilanova

Si ens proposem fer una anàlisi de la composició humana d’una població i, sobretot, d’una població important com Terrassa, la nostra investigació ens portarà segurament a unes conclusions, de vegades, ben peregrines.

D’antuvi, veurem amb claredat que la gran massa de gent es pot dividir en dos blocs ben diferenciats: a una banda els que es limiten a viure la seva vida i a l’altra els que sense menystenir la seva vida, dediquen esforços, de vegades ingents, a ajudar o treballar pels altres.

De cap manera vull fer-vos pensar que parlo amb menyspreu dels que del seu món particular en fan un recinte tancat amb poca relació amb els problemes i les necessitats del món que els envolta. No, aquestes persones són, en general, gent seriosa, gent correcta, que assumeixen sense escarafalls la seva responsabilitat social, gent que estudia, treballa, accepta formar part d’una nova família i es consagra seriosament a empènyer el seu propi projecte social, amb èxits i fracassos com en tota empresa humana, però amb la convicció que aquell és el seu destí i ha d’acceptar-lo i assumir-lo amb totes les conseqüències. Són gent NORMAL, i amb aquest adjectiu es deixen definir sense embuts.

Podem dir sense exageració que el 90% del cos social és compost d’aquesta gent NORMAL sobre la qual gravita la trepidació ciutadana i sobre la qual recau la responsabilitat que tot marxi, que tot vagi bé.

Molts, la immensa majoria d’aquests ciutadans se’n van d’aquest món deixant una profunda emprempta de laboriositat, admirable capteniment i un rastre de bonhomia que els assegura una llarga recordança entre tots els que els han admirat i estimat i no han fet res més que complir com els millors dintre el seu cercle individual de radi més o menys dilatat. Mireu si me’n mereixen de respecte els innombrables components d’aquest bloc.

Però l’altre, el més petit, ja veieu un 10%, és l’integrat per aquelles persones que, sense abandonar les seves particulars responsabilitats, troben sempre, al llarg de la seva vida, el temps, l’entusiasme i la il.lusió per fer coses que, transcendint del seu àmbit privat, es tradueixen en esforços desinteressats però eficaços, sempre pensant en els altres, sempre a profit dels altres.

En totes aquestes persones és fàcil descobrir un sentiment comú i fecund que és l’abnegació. El diccionari és ben explícit en definir l’abnegació, diu: “Sacrifici voluntari de sí mateix en servei de Déu o pel bé d’altri”.

Sobre aquesta mena de persones vull carregar al meu accent perquè elles són les protagonistes il.luminades d’unes tasques, sia senzilles, sia espectaculars, que quedarien per fer, que serien ignorades i, per conseqüència, moltes esperances i moltes il.lusions es veurien frustrades i alguns destins esmicolats per la manca de la mà sol.lícita que en el lloc exacte i en el moment oportú ajuda sempre l’ànima germana.

No vull accentuar diferències, no vull establir comparacions que, de vegades, són prou odioses. Tots els ciutadans normals i correctes són dignes de respecte i consideració però a pesar de la nostra equanimitat, malgrat el nostre tarannà anivellador, les persones primordialment abnegades sempre ens afecten profundament, sempre desperten la nostra admiració, sempre s’instal.len en el nostre cor com un hoste benigne.

Crec que ja és hora d’acabar aquest preambul introductori per proclamar la nostra heroïna d’avui, la Maria Dolors Planas, pertany amb tots els mereixements a aquest segon bloc més reduït de ciutadans que destinen, no ja els seus lleures, sinó bona part del seu temps útil a la tasca engrescadora de fer quelcom, de fer coses, que d’una manera o altra ajudin els altres.

La Mª Dolors nasqué a Terrassa, jo diria que al bell mig de Terrassa, al carrer de Sant Jaume, en aquell edifici singular, de bella presència, que fou durant molts anys la seu del Banc de Terrassa.

Com tantes i tantes nenes del seu temps, féu els estudis primaris al col.legi de les Germanes Carmelites de la Caritat del carrer del Vall. Estudia piano i cursa el batxillerat al primer institut de Terrassa que aleshores era un edifici anex a l’Escola Industrial.

En acabant la Guerra Civil, la Maria Dolors inicia la carrera de Química a la Universitat de Barcelona i al cap de dos cursos, passa a Magisteri aconseguint el títol a l’any següent.

Seguint fidel als principis que la conduiren a aquesta titulació, es dedicà a la docència, a l’Escola Egara, des del 1943 al 1948. Durant una dècada deixà la seva activitat professional per dedicar-se a les tasques familiars. Després, del 1959 al 1984, estigué ocupada a l’Oficina de Productivitat de l’Institut Industrial de Terrassa, fins que se’n retirà per motius de salut.

Com escau als components d’aquell gran bloc que hem donat a dir-ne gent normal, a la Maria Dolors li bastava seguir representant el seu paper normal i ningú no li hauria mai reprotxat. Però la nostra mestreta era d’un altre tremp, era de la beneïda nissaga dels abnegats i, com a tal, cercà i trobà la manera de fer-se útil als altres treballant paral.lelament en el camp de l’altruisme i de la dedicació il.lusionada a les seves causes predilectes.

I aquestes causes són: la solidaritat social i l’apostolat religiós. Ja de petita formà part de l’Associació de Filles de Maria i també de l’Schola Cantorum on entrà en viu contacte amb el Cant gregorià que l’entusiasmà i l’enamorà sense sospitar mai que aquella música que la commovia i que semblava només destinada a gronxar l’esperit dels feligresos sota les voltes sonores de les esglésies, arribaria un dia que les harmonies majestuoses dels orgues sortirien al carrer i captivarien el cor de la gent amb els discos dels monjos de Silos.

En la seva alta adolescència la trobem com a sòcia activa i militant de la Joventut Femenina d’Acció Catòlica. Presidí aquesta associació entre els anys 1946 i 1956, essent aleshores prior del Sant Esperit el recordat doctor Josep Castelltort, que deixà la nostra feligresia per anar a fer-se càrrec del bisbat d’Astorga.
L’any 1945, amb la col.laboració de la Maria Arbós funda l’Escola Nocturna per a obreres, que començà ubicada al col.legi de les Religioses Agustines i després traslladada a la Fundació Busquets. A aquesta tasca s’hi consagrà sense defalliment fins ben entrats els anys seixanta.

Col.laborà indefectiblement amb les Dones d’Acció Catòlica durant molts anys sense que mai res la desanimés, res la cansés, de faisó que avui encara empunya un dels rems i ajuda a fer vogar la barca.

Membre del primer Consell Pastoral del Sant Esperit no ha cessat de participar o activar l’apostolat parroquial i no ha regatejat mai el seu impuls en les seccions de Càritas, la Catequesi de nens i adults i també a la Pastoral de la Salut.

Actualment està dedicada fermament a aquesta darrera activitat, la visita a malalts i persones grans que per causes diverses no poden freqüentar la Parròquia. Tasca impressionant i abnegada amb consonància amb la seva vocació i amb el seu inaudit carisma per assistir i ajudar els que sofreixen.

Podem assegurar que tots els successius responsables de la Parròquia, des dels dies del doctor Sanahuja, passant per tots els priors, regents i vicaris, tots han trobat en la Maria Dolors una ajuda constant, lleial i inapreciable en l’orientació i conducció dels afers parroquials.

En arribant a aquest punt, m’adono que en parlar només de les seves activitats pastorals, en parlar del seu currículum docent, en ressaltar els trets extraordinaris de la seva dedicació, se’ns escaparia dels dits el personatge si deixéssim a la penombra les qualitats personals. És hora de dir que a més d’una feligresa lleial i participativa, és intel.ligent en la docència, simpàtica en la convivència i consagrada meravellosament als altres: els propers que són els membres de la seva família i els feligresos de la seva parròquia.

De vegades, per desvetllar en nosaltres l’admiració necessitem unes campanades ben fortes com les gestes d’un guerrer, els assoliments d’un científic, els rècords d’un atleta... sense parar esment que en el món hi ha coses veritablement emocionants com el somrís d’un infant, la llàgrima de guariment d’un malalt o la feina humil i silent de dones com la Maria Dolors que d’una manera tan desinteressada han omplert la seva vida amb el goig de l’ajut brindat als altres i ha perfumat amb aquestes virtuts una trajectòria emocionada i emocionant.

Beneïda Mª Dolors Planas, meravellós paradigma a imitar per les dones que, amb plena coincidència de sentiments, vulguin seguir les teves petjades pel sender de l’abnegació.

Siguis benvinguda entre els Terrassencs de l’Any, accepta la nostra abraçada de camaraderia i admiració, i que per molts anys poguem tenir tots l’honor i l’alegria de veure’t trescar pels camins que has escollit que són els que porten d’una manera o altra a la convivència fraternal de tots els terrassencs.



Glossa escrita i llegida per Carles Puig i Vilanova al Centre Cultural de Caixa Terrassa - 8/12/1994

 

Inici