Terrassenc de l’Any 1995
Jordi Anglès i Soler
Autor Glossa: Carles Puig i Vilanova

M’emociona pensar que vaig a fer l’elogi d’un alpinista perquè jo també sóc un bon amic de les muntanyes. Ep!, res de les gestes i els inaudits assoliments d’aquests grans escaladors, res que pugui ni assemblar-se al que ells són capaços de fer. Jo no he passat dels 3.500 m. I ells s’enfilen més amunt dels 8.000 i això ja és una altra història. Però estimar la muntanya estimar-la de tot cor, en això ja m’hi assemblo una mica.

Si aneu a Coll d’Eres, al peu del mateix Montcau, hi veureu un monòlit senzill però profundament eficaç on són gravades sobre la pedra granítica, les paraules del nostre poeta: Jo no sé què teniu que us estimo tant, muntanyes.

En efecte, què tenen les muntanyes que es fan estimar tant!. Desperten un amor que, a la joventut, és un repte categòric i exigent: pujar-les, escalar-les, coronar-les. És una crida imperiosa que l’enamorat no pot desoir i els homes que senten clavat al cor l’amor dolorós a les muntanyes es deixen endur per aquest sentiment amb tots els riscos, amb totes les conseqüències, però amb totes les il.lusions.

He dit amor dolorós i no me’n desdic perquè estimar la muntanya i pujar-la és encarar-se a un esclat de sentiments de la més oposada espècie: esforç, enginy, risc, cansanci, ambició, angúnia, por, orgull, tossuderia, desànim... tot un poti-poti de sentiments contradictoris que desemboquen, per fi en l’emoció gloriosa d’assolir el cim, de sentir-se per damunt del món, clavat al bell mig de l’espai infinit. És l’hora de sentir-se jove, fort, pletòric de vitalitat, orgullós d’haver vençut les dificultats, de vegades terribles, que ha presentat l’ascensió, és l’hora també d’amarar els ulls amb una visió del territori completament distinta i infinitament més grandiosa del que veiem a peu pla. És hora, en fi, de viure a pleret la vida engrescadora, exigent i generosa del tracte amb les muntanyes, immòbils, silencioses, imponents però q ue ens subjuguen, ens meravellen i ens embogeixen com els irresistibles cants de les mítiques sirenes.

Són molts els impenitents fidels de les muntanyes, molts i extraordinaris. A Terrassa en tenim un estol veritablement il.lustres en la seva dèria, entre ells el nostre malguanyat Jordi Anglès Soler del que mencionaré succintament les virtuts i gestes muntanyenques.

Però, abans, diré que els devots de les muntanyes, tot i sent molts i fidels, són una minoria valenta i brillant però insuficient. És una veritable llàstima que el nostre jovent, en general, visqui ignorant la muntanya i prefereixi sacsejar els ossos en una discoteca al ritme de rock.

Dissortats!, no saben el que es perden. No saben com desaprofiten la gran oportunitat de la joventut, puix el muntanyisme no és possible sense les forces novelles de la joventut. Després quan minvi aquest estat de gràcia, cap als quaranta anys, les muntanyes seran per a ells cada vegada més altes, cada vegada més inaccessibles, cada vegada més perilloses i seran per sempre un amor impossible, amb tota la decepció, amb tot el desencant, amb tota la desolació dels amors impossibles.

Un servidor vaig conèixer el Pirineu de la mà de dos extraordinaris muntanyencs: els ben recordats Manel Closa i Jaume Altimira. Allò va ser una iniciació impressionant que no oblidaré mentre visqui. Però jo ja tenia 40 anys i com més vaig trescar i gaudir per les muntanyes, més em vaig doldre, més em vaig desesperar de no haver conegut el nostre fantàstic Pirineu als 25 anys.

Afortunadament aquest no és el cas del Jordi Anglès. Aquest xicotàs intrèpid i valent va néixer a Terrassa el 18 de maig de 1956 i al 1972, ço és als 16 anys, s’incorpora al Centre Excursionista de Terrassa. És monitor de la Secció Infantil fins l’any 74, moment en què entra a formar part de la Junta de la Secció d’Alta Muntanya on hi resulta un dels membres més actius. Fa de monitor en els cursets d’escalada, esquí de muntanya i alpinisme fins al 1977.

Ja el 1975 fa les primeres escalades importants als Pirineus francesos i el 1976 va per primera vegada als Alps assolint un important nombre d’ascensions. El 1978, de tornada del servei militar es desplaça a Andorra on troba el que volia: viure prop de les muntanyes que tant estimava. S’hi troba tan bé que s’hi estableix i hi resideix per sempre, però sempre lligat estretament a Terrassa on hi té els companys, els amics i la família.

El contacte era tan estret que cada vegada que al Centre Excursionista es planteja una ascensió, una gran aventura muntanyenca no hi falta mai el Jordi Anglès disposat a col.laborar i participar.

L’any 1980 va amb els companys als Andes del Perú i el 85, en ocasió del 75è. Aniversari de la fundació del Centre, participa en l’ascensió del Saipal (7.031 m.). En aquesta ocasió el Jordi i el Toni Bros obren una nova ruta d’ascens per la cara nord. Onze dels alpinistes que componen l’expedició assoleixen feliçment el cim.

L’any 1988 els terrassencs intenten fer el Makalu (8.481 m.), la bèstia negra de l’Himàlaia, no se’n surten però hi tornen el 1990. Aquesta vegada el Jordi Anglès, el Toni Bros i el sherpa Lapka assoleixen triomfalment el cobejat cim. Victòria extraordinària de l’alpinisme terrassenc.

El 1993 es fa el primer atac al K2 (8.611 m.) per una nova ruta oberta l’any 1986. Fracassat el primer intent, enguany s’ha provat per segona vegada. No hi ha hagut sort. El Jordi Anglès i el Toni Bros arriben als 8.300 m. però el temps hi posa unes dificultats tan grans que es fa impossible seguir endavant i han d’abandonar defraudant les seves pròpies il.lusions i les dels terrassencs que seguien esperançats el desenvolupament de la gesta.

A la davallada, a 5.400 m. d’alçada, quan ja s’havien deixat enrera les majors dificultats, sobrevé el tràgic accident que tots coneixem, en Jordi Anglès s’estimba i cau en braços de les terribles i geloses muntanyes que ell havia estimat tant.

Tots els esports tenen un risc, tots són perillosos. En un combat de boxa, en un partit de futbol, en una carrera de bicicletes, motos o cotxes, el perill, de vegades mortal, hi és entaforat esperant l’ocasió de cobrar-se una víctima. Hem de pensar, però, que en proporció del nombre de practicants, el muntanyisme cada any es cobra més víctimes que qualsevol altre esport. La muntanya a l’hivern és perillosíssima però el repte és una temptació massa forta per als esperits ferms i agosarats.

Malgrat aquesta cara fosca i tràgica de l’alpinisme, aquest és i seguirà essent un esport emocionant i gloriós, digne de les ànimes intrèpides, agosarades i obstinades fins als límits sobrehumans.

En Jordi Anglès era una ànima d’aquesta mena, era un home d’un tremp poc freqüent, era un guerrer valent i atrevit en aquesta lluita desigual i terrible contra les grandioses muntanyes, els gegants de l’Himàlaia, les muntanyes més altes del món.

En Jordi Anglès no va poder hissar al cim del K2 la bandera de Terrassa. Ho hauria tornat a provar una i més vegades però la mort li ho va impedir. No importa, els seus companys recolliran el testimoni, ho tornaran a provar i, un dia, la muntanya gegantina serà vençuda i tots recordarem i lloarem els pioners de la fantàstica empresa i rememorarem el nostre Jordi Anglès, adalil de l’alpinisme terrassenc, exemple per als homes lliurats a aquesta dèria impressionant, que va perdre la vida en l’intent, sense que això desvirtués ni un sol dels seus mèrits, sense que això minvés ni un pèl l’admiració dels seus conciutadans.

La gesta es portarà un dia o altre a terme i serà pel camí fressat per l’esforç i l’obstinació de Jordi Anglès. Ell ha obert pas, ell ha iniciat la ruta. Per tota la seva dedicació al muntanyisme, pels seus èxits i també per aquest emocionant fracàs és nomenat a títol pòstum Terrassenc de l’Any.

Honor a la seva memòria!. Terrassa emocionada i dolguda, saluda el paradigmàtic heroi i li fa un adéu trist i emocionat.

Adéu, Jordi, amic admirable, adéu.




Glossa escrita i llegida per Carles Puig i Vilanova al Centre Cultural de Caixa Terrassa - 8/12/1995

 

Inici