Terrassenc de l’Any 1995
Marc Roure i Tiana
Autor Glossa: Carles Puig i Vilanova

El folklore d’un poble és una cosa important, tan important que afecta les mateixes arrels d’aquest poble. Els homes no som tots iguals, no som fets amb un sol motlle i dintre l’enorme diversitat hi ha unes inevitables tendències que ens van ordenant en grups amb la força indoblegable de les afinitats. Aquestes afinitats són de tota mena i esdevenen a vegades uns lligams indefugibles. Lligams històrics, geogràfics, de llengua, de sentiments religiosos, de caràcter, de temperament, de color de la pell, etc. Estic citant els més forts, els més estridents, els més conflictius, però després d’aquests n’hi ha d’altres, menys sorollosos, menys emocionals, però que tenen també una gran importància i ens lliguen amb una estretor enèrgica però amable. Em refereixo als costums, les tradicions, el folklore, que són com una mena de pasta aglutinadora que distingeix uns pobles dels altres i els dóna una especial corporeïtat i una imatge inconfusible.

El folklore d’un poble! Heus aquí una mena de recipient on s’hi cou tot allò que brolla de l’ànima dels individus d’un mateix clan: la música, la dansa, els jocs i els lliga i els aplega estretament.

El folklore, per afinitat manifesta, fa ball rodó amb la ciència, la tècnica, les arts, l’enginy, l’experiència i tots aquells ingredients tan importants que constitueixen el que venim a dir: la cultura d’un poble.

El folklore terrassenc ha tingut la fortuna, en els darrers anys, de veure incorporar-s’hi un joc més, aquesta vegada molt espectacular i per moltes coses admirable. Ja sabeu que em refereixo als castells humans. No han nascut aquí, venen de terres més a migdia, però han irromput entre nosaltres com un llamp serè. S’han instal.lat a la nostra ciutat tan eficaçment, han triomfat d’una manera tan ràpida i sorprenent, que amb tota certesa quedaran vinculats al folklore local per sempre més.

La campanada ha estat especialment forta i les vibracions s’han escampat arreu de la ciutat de tal manera que en el decurs d’un grapadet d’anys, les colles castelleres de Terrassa, pels seus extraordinaris assoliments estan situades a tot honor entre les capdavanteres de Catalunya.

És evident que aquesta espectacular irrupció en el folklore terrassenc no ha estat l’obra d’un sol home sinó l’acció il.lusionada d’un estol de joves que ardidament han tirat endavant, han après ràpidament les tècniques i han esbalaït els ciutadans amb una extraordinària manifestació de força, de tècnica, de tossuderia i d’enginy veritablement esglaiadors.

És obvi que tots aquests castellers triomfadors i admirables es mereixen de sobres l’homenatge de la Ciutat, però és indispensable que aquest homenatge recaigui en una persona determinada i la més indicada, en aquest cas, és el cap de colla d’una de les colles castelleres.

A Terrassa, amb els castells, ens passarà com amb l’hoquei, són tants els joves i menys joves que s’han distingit en aquesta gesta extraordinària que és l’hoquei terrassenc, sia en el camp de joc, sia en els llocs directius, sia en els llocs federatius, que s’acosta a la dotzena el nombre dels que s’han guanyat la nominació de Terrassenc de l’Any.
Amb les colles castelleres comença a passar el mateix, l’any 1987 ja fou Terrassenc de l’Any n’Emili Miró Fons, el gran introductor dels castells a Terrassa, el botafoc d’aquesta explosió meravellosa. Avui puja al pòdium un altre casteller il.lustre i demà seran altres, puix estem parlant d’un fenòmen que com una estrella rutilant portarà una llarga i brillantíssima cua.

El nostre heroi d’avui és Marc Roure Tiana, cap de colla, com si diguéssim el capità “manaia” dels Minyons de Terrassa. En Marc Roure és un casteller de soca-rel, es pot dir que és un casteller de tota la vida. L’any 1979, amb només 12 anys, amb la categoria de membre fundador ja forma part de la colla. Sap el que és un castell i se’l coneix molt bé des de la pinya a l’anxeneta, però també sap que per assolir els grans castells, els difícils, els de merescuda fama, no n’hi ha prou amb la força i la tossuderia, cal també el domini d’una tècnica depurada i és per aquest motiu que al llarg de sis anys forma part de la Junta Tècnica dels Minyons. La seva gran dedicació, l’acumulació de coneixements i el bagatge d’una gran experiència han empès en Marc a ocupar el lloc de cap de colla.

Ha participat en els èxits espectaculars dels seus companys amb la senzillesa dels homes que es comprometen a dur a terme una tasca col.lectiva basada en la compenetració, la resistència, el treball d’equip i la renúncia a cap mena de protagonisme personal.

Amb homes d’aquest tremp eren esperables els èxits cada vegada més sorollosos de les realitzacions terrassenques. La sort, la fortuna, no són mai generoses, més aviat són gasives i exigeix als seus elegits un esforç desesperat que es manifesta en hores i hores d’assaig, de proves i d’intents que només aguanten els devots de debò.

Què tindrà un castell que és capaç de desvetllar en un jove aquesta passió?. Jo crec que la dèria d’aixecar torres humanes cada vegada més complicades i més altes respon a una humana aspiració, un anhel de pujar cada vegada més amunt, de fer un esforç cada vegada més gran, de sotmetre la resistència dels homes a una prova cada vegada més dura i implacable. És com una conseqüència d’aquell esperit, d’aquella aspiració vitals d’anar sempre endavant, sempre més fort, més amunt, allò que resumeix el conegut lema dels Jocs Olímpics: “Altius, citius, fortius”.

Un castell, des del primer de la pinya a l’anxeneta, és una bella demostració del que pot la unió. És una invitació a unir-nos pensant que d’aquesta manera es poden convertir les utopies en realitats.

Un castell és la figura exacta de l’afany de superació. Vol dir amunt, amunt, més enlaire i cada vegada amb més dificultats.

Un castell és sobretot una escola de disciplina. No basta sumar músculs i cervells hi ha també unes normes indispensables que s’han de respectar.

Un castell és un exercici de responsabilitat perquè l’èxit de tots és a mercè de la fallada d’un.

Un castell és el rebuig de l’individualisme, és una invitació a la cooperació. Ens agrada l’anem-hi tots com el ballar plegats fent una rodona.

Un castell, en fi, és una curiosa i impressionant manifestació de la nostra rauxa.

Tot això és admirable, tot és molt bonic i em fa sentir una estranya barreja d’admiració i angúnia per tots i cada un dels components de la torre humana. Admiro els robustos i vigorosos homes de la pinya, m’impressiona la fortalesa dels que componen el tronc i em poso a tremolar quan el castell oscil.la i pateixo per la canalla, l’aixecador i l’anxeneta, que coronen amb un valor estupefaent la torre a 10 o 12 metres d’alçada sobre un públic embadalit i angoixat.

Tot això em fa pensar que aquest “cada vegada més amunt, cada vegada més difícil i complicat” tot i essent veritablement impressionant ha de tenir un límit natural que asseguri la integritat física dels integrants i em temo, ai!, que això no serà fàcil. No sé com es podrà detenir l’impuls que us empeny indeturablement, però des d’aquí deixeu-me dir: Amics, sigueu prudents, les vostres gestes són prou impressionants i admirables per detenir-les en el punt just. És tant el que ens heu donat que jo no goso demanar-vos més. Crec respondre i correspondre al sentiment de tots els terrassencs en dir-vos amb tota sinceritat: Gràcies amics, no desafieu més la força de la gravetat. Heu demostrat amb escreix el que volieu demostrar. Gràcies. El nostre beneplàcit, la nostra felicitació, tot us ho brindem agraïts. Esperem i desitgem seguir gaudint de les vostres realitzacions i que en aquestes demostracions tan espectaculars de força i valentia no hi manqui mai la necessària prudència.

I aquest clam dirigit a tots els castellers, el vull fer particularment a en Marc Roure, esplèndid especimen de casteller, exemple personal de tots els castellers, que per la seva dedicació ha participat d’una manera tan important en la gesta castellera de Terrassa.

Per això l’hem nomenat Terrassenc de l’Any, per aix`p l’hem distingit entre l’estol de terrassencs que, cadascú en la seva parcel.la, treballen per enaltir la nostra ciutat. Que per molts anys segueixi exitosament en la seva dèria folklòrica, que per molts anys les seves realitzacions i les dels seus companys facin sonar el nom de Terrassa en les festes castelleres de Catalunya. Que la sort t’acompanyi, us acompanyi a tots, i que no us falli mai la prudència que necessiten les vostres arriscades realitzacions. Endavant, Marc, accepta entretant la rendida admiració dels teus conciutadans.


Glossa escrita i llegida per Carles Puig i Vilanova al Centre Cultural de Caixa Terrassa - 8/12/1995

 

Inici