Terrassenc de l’Any 1996
Francesc Armengol i Giralt
Autor Glossa: Carles Puig i Vilanova

Les primeres paraules de l’elogi que vaig a fer del senyor Francesc Armengol es refereixen estranyament a la meva persona. Us en demano disculpes, però no puc deixar de dir-les per tal que es pugui entendre el que vindrà.

Un dia de l’any 1976, ara fa vint anys, jo aleshores era un jovenet de 63, em va telefonar el senyor Alfons Vallhonrat Catà, exalcalde de Terrassa i, en aquell moment, president de la Caixa d’Estalvis. Em va dir que volia parlar amb mi i vaig anar al seu despatx per veure de què es tractava.

Ras i curt, em va proposar de formar part del seu equip en el Consell d’Administració de la Caixa de Terrassa. En aquell temps, poc més d’un any de la mort del Dictador, les coses encara es feien a “dedo”, però no van trigar gaire a sortir les lleis que per via democràtica regulen el funcionament dels òrgans de govern de les Caixes i l’elecció dels seus membres.

Em va satisfer que aquell home que jo a penes coneixia, s’hagués fixat en mi. Aquells dies jo tenia molta feina a fer i no era qüestió d’incrementar-la, però al senyor Vallhonrat, d’una honorabilitat, d’una bondat, d’una prudència absolutament admirables, no se li podia negar res i vaig acceptar.

Heus aquí perquè un dia vaig entrar en una sala de reunions de la Caixa i, previament presentat pel President, em vaig asseure entre els Consellers. Entre ells hi havia el senyor Francesc Armengol i, des d’aleshores, durant vint anys, hem anat seient a la Caixa al volt de diverses taules, immersos en els debats i les decisions que aquesta mena de càrrecs comporta.

Arribo aquí per arribar a la següent asseveració: durant vint-i-vuit anys m’ha tocat de fer l’elogi de més de cent terrassencs, els mèrits i les gestes dels quals m’han arribat a través de persones que m’informen i em tenen al corrent. Excepcionalment els mèrits i mereixements del senyor Armengol m’arriben directament, sense intermediaris. Jo els he vist desfilar any darrera any davant dels meus ulls complaguts. Jo personalment els he pogut comprovar i aquiratar durant dies de relació en un ambient seriós i exquisit. Si no em surt l’elogi a l’altura i dignitat del personatge, no tinc disculpa ni perdó.

Ja en les primeres reunions del Consell d’Administració vaig notar una actitud com il.lusionada entre alguns consellers, eren en Francesc Armengol, n’Enric Mata, en Ricard Camí i algún altre que ara no recordo, que formaven una Comissió especialment encarregada pel senyor Vallhonrat, d’estudiar i posar en marxa un pla d’expansió de la Caixa de Terrassa.

Eren homes joves, en la plenitud de la seva força intel.lectiva, molt preparats i, sobretot il.lusionats per la seva missió, jo diria també que impressionats per la importància de la seva tasca. El resultat és a la vista de tothom. El salt endavant de la Caixa ha estat tan fulgurant i reeixit que els qui, en els darrers anys hem fet d’espectadors a primera fila, no ens en sabem avenir.

Si jo no tingués més gestes a historiar, si no tingués altres mèrits a destacar ni tingués altres coses a dir, em bastaria ressaltar la presència del Sr. Armengol a la comissió redactora del mirífic Pla d’Expansió, per justificar de sobres l’homenatge d’avui.

Per si el Pla d’Expansió fos poc excitar tots els que integràvem aquell Consell d’Administració, aquells dies hi havia en ebullició tres temes més que ens tenien engrescats: la celebració del centenari de la Caixa, que s’esqueia l’any 1977, la construcció del Centre Cultural els fonaments del qual estaven preparant les excavadores i la posta en marxa dels Tallers Protegits President Amat Roumens.

Ja us he parlat de la importància del Pla d’Expansió que era la prova palpable de la preocupació de la Caixa per posar l’organització al dia i envigorir i potenciar tots els ressorts i palanques del seu organisme financer, però els tres projectes que ens anguniejaven (Centenari, Centre Cultural i Tallers Protegits) eren la prova viva de l’alta preocupació de la Caixa per la seva Obra Social.

Recordo molt bé que el dia que vaig prendre possessió del meu càrrec de Conseller, el senyor Vallhonrat ens va dir: Si hem de governar aquesta Institució, em sembla indispensable que coneguem sobre el terreny la nostra Obra Social, per tant, un invito a visitar-la junts i així tots sabrem de què es tracta, què hi cal fer perquè aquesta Obra que ens justifica, tiri endavant i cada dia sigui més eficaç i admirable.

Vam començar per la Llar de l’Ancianitat, la modèlica residència per a persones ancianes ubicada justament al nord de l’avinguda Abat Marcet. Allí m’impressionaren dues coses: la modenitat i la qualitat de les instal.lacions i la presència venerable i emotiva del centenar d’ancians que ens rebien amb simpatia i ens estrenyien les mans.

A continuació ens presentàrem als Tallers Protegits Amat Roumens. Ens esperava una forta emoció: més de dos-cents cinquanta psicodisminuïts omplien les naus de l’empresa ocupats en l’execució de variades feines relacionades amb la producció industrial. A primera vista hauríeu dit que aquells homes i dones, treballant en silenci i naturalitat, molt poc es diferenciaven dels que ho feien en un taller normal. Dissortadament, en un recinte a part, hi treballava un grup de coeficient mental més baix en un ambient sorollós i amb actituts més aviat estranyes. Aquell lloc ens tornà sobtadament a la realitat i ens capbussà brutalment en el món trist i impressionant de la psico-disminució. Era l’hora de dinar, el Consell d’Administració en ple ens posàrem a la cua amb una safata a la mà, recollírem la minestra que ens pertocava, i ens la menjàrem en una de les taules, perduts en la turbamulta d’aquell menjador especial.

Mentrestant, jo no cessava d’observar el món que m’envoltava i d’aquella descarnada experiència em quedà la impressió que, encara em dura, que els psico-disminuïts duen una vida feta de de sentiments, de gustos, de relacions, d’entusiasmes i desenganys, d’alegries i desconsols, just igual que la nostra només que a un nivell més baix. De la mà d’aquesta conclusió, per sempre més he entès que la vida dels psico-minvats és molt respectable i que la societat tota té una gran responsabilitat i un deure ineludible de tenir-la molt en compte, d’ajudar-la i protegir-la sense fariseismes i amb molta abnegació. Els Tallers Protegits són una prova que es fa molt en aquest tema, però s’ha de fer més. Tot és poc davant aquesta sensible dissort.

Dels Tallers protegits ens traslladàrem al Centre de laringectomitzats on vaig viure una sensible experiència més. Un grup d’homes intervinguts a la laringe, greument trabucat el seu aparell de fonació, s’esforçaven a recuperar la parla. El procediment era senzill: un d’ells llegia una frase i tots i cadascun dels altres la repetia amb més o menys facilitat.

Era el que em mancava per acabar de trastocar el meu ànim, tan fortament colpit per tot el que havia vist aquell dia memorable. Vaig arribar a casa tan trasbalsat que semblava flotar sobre el terra. Una cosa és saber que hi ha al món unes persones dissortades que arrosseguen penosament la seva infelicitat i l’altra és veure-ho in situ com una ferida en carn viva i viure-ho i sofrir-ho com un malaurat més.

No oblidaré mai més aquesta jornada trista però fortament alliçonadora que va marcar el meu ingrés a la Caixa d’Estalvis de Terrassa. Calia dir tot això per poder aquiratar l’important acció del senyor Francesc Armengol dintre de l’Obra Social de la Caixa. Aquest home, ja formà part de la primera comissió rectora dels Tallers Amat Roumens ara fa vint-i-cinc anys, precisament els que té aquesta Institució. Joiós aniversari que aquests dies estem celebrant.

L’any 1978 es constituí el primer Patronat dels Tallers Protegits del qual en fou nomenat President com no podia ser d’altra manera. El 1985 els Tallers van adquirir personalitat jurídica pròpia amb el caràcter de Fundació i la presidència recaigué en el senyor Armengol, càrrec que continua desempenyant actualment.

Res i curt, el senyor Armengol fa exactament un quart de segle que viu fortament vinculat a l’Obra Social de la Caixa de Terrassa i especialment en l’aspra tasca de fer tirar endavant un organisme delicat, problemàtic i exigent quant a la vocació, dedicació i abnegació dels homes que el porten.

Fer un resum de les vicissituds passades i sofertes pels Tallers durant els 25 anys de mandat del senyor Armengol fóra repassar una història que ens descriuria els esforços, les il.lusions i les decepcions que fan possible cada dia el goig de veure funcionar un establiment que té cura de 250 discapacitats promovent la seva ocupació i propugnant la possible reincorporació al món laboral, al món del lleure i, en definitiva, a la societat.

Aquest quart de segle de dedicació als Tallers Protegits justifica de sobres la importància de l’executòria del nostre homenatjat, però hi ha més encara: paral.lelament a aquesta acció social, des de l’any 1971 el senyor Armengol ha format part dels òrgans de govern de la Caixa de Terrassa i n’ha ocupat la vicepresidència fins l’any 1984.

Fins aquí hem anat parlant de la dedicació del nostre homenatjat a l’Obra Social de la Caixa, és hora ara de dirigir la nostra atenció als trets personals del personatge que de segur contribuiran a perfilar la línia, a exalçar la categoria i el respecte que ens mereix a tots els que tenim la sort de tractar-lo.

És home honorable, senzill i summament discret, incapaç de fer un gest o de pronunciar un mot que pogués posar en dubte la seva modèstia. És home culte, preparat, intel.ligent i tenaç en la recerca de fòrmules i alternatives a considerar per conduir dreturerament la nau dels Tallers pel mar procel.lós del món industrial.

La seva capacitat i competència en el món empresarial ha servit a tots per resoldre o assuaujar els problemes d’estancament econòmic o de crisi sectorial que han amenaçat, amb tossuda periodicitat, la vida dels Tallers.

Avui s’ha mostrat urgent la necessària reconversió dels Tallers passant de la seva estructura de tipus productiu, plena de dificultats i paranys al mercat, a una nova estructura dedicada als serveis i així han sorgit activitats substitutòries (jardineria, rentat de cotxes, venda de plantes, etc.) que asseguren als Tallers un futur més segur, menys conflictiu i més adient per complir la tasca social en què estan compromesos.

En la base de tots aquests projectes, de totes aquestes realitzacions, de totes aquestes preocupacions, hi ha el bon fer, la feina assenyada, l’entusiasme i la indefallença del Sr. Francesc Armengol i del seu equip de col.laboradors veritablement extraordinari.

Ateses les qualitats personals del nostre homenatjat, davant la corrua d’adjectius elogiosos que li escauen (intel.ligent, laboriós, tenaç, discret, impàvid, constant, perseverant...) jo en trio un, un que als meus ulls resumeix tots els altres i potencia el perfil del nostre protagonista: en Francesc Armengol és per damunt de tot un cavaller, un cavaller terrassenc de cap a peus. Home d’absoluta honorabilitat i confiança en tots els aspectes i ocasions.

La col.lectivitat necessita homes d’aquest tremp i Terrassa és afortunada de comptar amb un home com ell. Segur que moltes coses anirien més bé i la peripècia ciutadana hi aniria guanyant.

Estem parlant d’un terrassenc excepcional, per això ens plau tant proclamar-ho d’una manera solemne en aquesta festa anual. El senyor Francesc Armengol i Giralt té mèrits sobrers per figurar a tot honor a la galeria de terrassencs significats i significatius. Quina mena de ciutadans fórem si, aquí i avui, no li féssim tribut del nostre respecte i admiració.

Moltes gràcies, Sr. Armengol. Sincerament li desitgem molta vida i salut perque no li minvin mai les forces i les il.lusions per seguir treballant per la ciutat en l’àmbit sensible on més es necessiten les virtuts i aptituds dels homes excepcionals. Gràcies.

Glossa escrita i llegida per Carles Puig i Vilanova al Centre Cultural de Caixa Terrassa - 8/12/1996

 

Inici