Terrassenc de l’Any 1996
Josep Estrada i Montserrat
Autor Glossa: Carles Puig i Vilanova

Tot repassant els meus papers, m’adono que aquesta festa, fundada i sostinguda amb el bell propòsit d’homenatjar els terrassencs i terrassenques que s’han significat en el propòsit d’ajudar els seus conciutadans o d’honorar la ciutat amb el seu exemple o amb les seves gestes, ja fa 28 anys que dura. Això va començar l’any 1969 i ha prosseguit sense interrupció fins avui.

Durant tot aquest temps, exceptuant una fallada per malaltia, m’ha escaigut l’honor de fer l’elogi de 117 terrassencs i terrassenques que ocupen el seu lloc en aquest quadre d’honor el qual emmarca unes vides per tants i variats conceptes motiu de goig i reconeixement per a tots els que, vivint a Terrassa, l’estimem i la volem cada vegada més enaltida, cada vegada més honorada pels seus fills més amatents.

Repassant, com us dic, els meus papers observo que l’any 69 fou distingit Benito Martínez Martínez, el 91 Antoni Florido Circujano i el 95 Pablo Gómez Ramírez tots ells proposats pels veïns de llurs barris que entenien, i amb raó, que els seus candidats mereixien de sobres aquest homenatge.

Aquests tres homes són els dignes representants d’una impressionant nissaga de gent altament generosa, sacrificada i invariablement abnegada que ha omplert els seus lleures sense cap afany de remuneració, promocionant el seu barri, removent cel i terra, pressionant les autoritats i les institucions per aconseguir satisfer les necessitats veritablement peremptòries del seu veïnat.

Tots ens hem escandalitzat moltes vegades en comprovar amb disgust la presència entre nosaltres de gent que no estima ni respecta la ciutat, hi embruta les parets, hi malmet el mobiliari urbà, destrueix les plantes, molesta els vianants amb horribles sorolls... i aquesta insolidaritat malauradament tan freqüent és minorada, assuaujada, per la presència a tots els veïnats de ciutadans conscients i responsables, amics de la ciutat, amants del seu aspecte acurat, orgullosos del seu terrassenquisme.

En aquests grups de terrassencs dignes sempre hi destaca un capdavanter que és com un motor que ho acciona tot, com una mena de ferment que ho remou tot, com un estímul general que assegura la vitalitat del conjunt. Aquests tres homes que us he citat aquests tres terrassencs, el seu dia tan oportunament homenatjats, són paradigmes d’aquesta raça d’homes perseverants i tossuts que han treballat i treballen incansablement per als companys, per als amics i veïns del seu barri.

Si un dia fou el barri de Les Arenes i un altre el de Sant Llorenç, avui s’escau la part Alta del Pla del Bon Aire en la persona de Josep Estrada Montserrat.

En arribant a aquest punt, fóra lògic que rellegís els elogis que temps enrera vaig fer dels promotors de barri anteriors en la seguretat que hi trobaria idees, adjectius i arguments que s’ajustarien a Josep Estrada com un guant, però no ho faré perquè vull tornar a sentir el que antany m’emocionà i vull que aquest sentiment rediviu impregni l’elogi d’aquest ciutadà important.

Pensem, si us plau, en quines són les necessitats d’un barri incipient i en plena creixença i tindrem una idea molt exacta del born en què Josep Estrada lluità els seus combats.

Als primers anys seixanta, a la llar d’en Josep Estrada, hi van néixer dos fillets psicodisminuïts que al cap d’uns anys van morir. Aquesta gran dissort (emocionant manera de reaccionar) va empènyer el nostre heroi a fundar la primera escola de psicodisminuïts a Terrassa i possiblement a Catalunya.

Aquesta escola era ubicada al carrer de Puignovell i quan es va fer insuficient, ell va ser el primer a pressionar el nostre Consistori per bastir-ne una de més gran i així aparegué en el marc social de Terrassa l’actual escola especial Verge de Fàtima.

És de rigor llançar una llambregada retrospectiva a l’acció esforçada i exitosa del nostre homenatjat a favor del seu barri i dels seus veïns. D’ell sortí la iniciativa de posar d’acord la Mina de Terrassa i l’Aigua de Matadepera perquè arribés, per fi, l’aigua a la part alta del Pla del Bon Aire. Treballant conjuntament amb la gent del Club Egara, assoliren el gas ciutat. Aconseguir asfaltar el camí de Can Carbonell fou un altre èxit dels seus esforços.

Ni la Companyia elèctrica ni l’Ajuntament es decidien a posar llum als carrers. Aleshores cercà entre els seus amics als que acceptarien posar un pal al pati de casa seva amb un llum encarat al carrer i pagar-ne el consum per tenir-lo tota la nit encès. L’inevitable Josep aconseguí trobar els pals i focus suficients.

La mateixa resistència de les companyies elèctriques a facilitar la col.locació de llums la féu el servei de Correus a l’hora de fer arribar el servei al barri, al.legant que els carrers no tenien plaques ni les llars bústies. Es necessitava un home que remogués aquesta qüestió i, és clar, havia de ser el senyor Estrada qui posés remei a la situació.

Però per fer-nos una idea de fins a quin extrem arribava la inquietud cívica d’aquest home, us diré que en un indret del camí ral de Terrassa a Matadepera, que passa per aquest barri, s’hi feia un gual inoportú que s’havia convertit en una mena de femer a causa de l’abocament furtiu de runes i deixalles. Allò necessitava una cirurgia enèrgica: un dia uns paletes posaren uns grans tubs de ciment al bell mig del pas de l’aigua, una màquina excavadora aplanà tot l’indret, en aquell pla s’hi plantaren pins i el que era un abocador es convertí en un indret amè i grat. És inútil esbrinar de qui era la iniciativa i l’acció corresponent. Tot el barri ho sabia i vostès ho endevinen fàcilment.

Per aquesta mena d’adalils no hi ha treva ni repòs en la lluita de sempre. Ens consta que està treballant i pressionant perquè la línia d’autobusos de Terrassa arribi a la part alta del barri. Deixem-lo fer, segur que se’n sortirà.

Per resumir dignament la peregrina facècia cívica del nostre home, haig de citar el que ha fet per la capella de Sant Jaume d’aquell barri:
1.- Va restaurar la teulada que ja no tenia teules senceres.
2.- Va reconstruir la instal.lació elèctrica que en part ja no funcionava.
3.- Il.luminà indirectament l’altar major que ara fa molta patxoca.
4.- Hi instal.là estufes elèctriques.
5.- Estan restaurant els frescos de l’Altar major i les capelles laterals i també es restaura el rosetó de la façana fet malbé a cops de roc.
Fa anys que dura aquesta restauració i si no és acabada és perquè es fa a hores perdudes i en temps de vacances.

A la capella de Sant Jaume no s’hi podien celebrar casaments, el senyor Estrada demanà audiència al Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Mossèn Ricard Maria Carles, el qual, oïdes les explicacions del nostre incansable promotor, concedí el permís que se li demanava.

I per arrodonir aquesta extraordinària peripècia, haig de dir que, per evitar els robatoris i destrosses que al llarg del temps ha sofert aquesta capella, en Josep Estrada, mobilitzant un amic manyà i aprofitant les facilitats donades per un taller de manyaneria, i amb el propi esforç personal, ha aconseguit col.locar a l’entorn del temple una bonica reixa de cent metres de llargada i dos d’alçada que li serveix de protecció. Es una obra molt ben feta, que val molts diners i ningú sap com s’ha pagat.

I això no és tot. Podria seguir donant detalls de les hores generosament dedicades a gestions, peticions, audiències, súpliques, agraïments i tota una tirallonga d’actes il.lusionats que ha estat la pasta envigoridora de l’extraordinària facècia ciutadana d’en Josep Estrada.

No és d’estranyar, doncs, que el dia que l’Ajuntament apuntà la necessitat de crear una Associació de Veïns amb estatuts i reglament i es plantejà la necessitat de nomenar un president, el senyor Josep Estrada Montserrat fou elegit per aclamació.

És el cas que el feliç posseïdor d’aquesta força promotora, il.lusionada i eficient, és un home senzill, de tracte afable, amic de tothom que treballa pel seu barri sense altre remuneració que la impagable satisfacció de l’obra ben feta i l’íntim sentiment d’haver ajudat els seus amics, els seus veïns, els seus germans.

Aquella dita, una mica passota i un pèl cínica que diu: “Ande yo caliente y ríase la gente”, no escau de cap manera al nostre heroi. Tampoc no li escauria dir: “Ande yo caliente y se fastidie la gente”, perquè això fóra desmentir atroçment tot el que hem dit d’aquest home excepcional. El que sí hem de dir és: “Ande yo caliente y no se enfríe la gente”, que és el veritable resum del que hem dit i el que ha fet aquest terrassenc actiu, inquiet, generós, sacrificat i abnegat, vertader benefactor dels veïns de la part alta del Pla del Bon Aire. Digne epígon d’aquells promotors veïnals que el seu dia foren homenatjats.

Que no faltin mai a Terrassa aquests terrassencs especials que són una bella garantia de la salut cívica de l’entramat ciutadà. No són solament els veïns de Pla del Bon Aire qui han de regraciar-lo, som tots els terrassencs que ho hem de fer i ho fem profundament agraïts, altament impressionats i admirats.

Gràcies, Josep Estrada i Montserrat, us abracem emocionats en l’acte solemne del vostre ingrés al grup de terrassencs eminents.

Sigueu benvingut i tingueu llarga vida per seguir donant als vostres conciutadans un exemple vital, admirable i impagable.


Glossa escrita i llegida per Carles Puig i Vilanova al Centre Cultural de Caixa Terrassa - 8/12/1996

 

Inici