Terrassenc de l’Any 1996
Josep Mª Farràs i Oliveras
Autor Glossa: Carles Puig i Vilanova

Mai no són massa els homes impulsors d’una faceta determinada de la cultura ciutadana, aquests adalils, que es fan conèixer per la seva consagració a un tipus d’acció cultural, ja són per aquest fet dignes de tota admiració. La seva acció particular, gairebé solitària, ja es prou per guanyar-se als nostres ulls un respecte fascinant. Però la cosa pren una extraordinària dimensió quan el personatge, sorgint de l’obscuritat com a conseqüència del seu combat, impulsa valentment un art, commou la ciutadania i fa que aquest art soni i resoni per damunt dels carrers, s’instal.li al cor dels diletants i arribi a ser un símbol d’identificació cultural de la ciutat.

Avui ens proposem enaltir Josep Mª Farràs, a banda del seu virtuosisme amb la trompeta, per la seva acció tossuda, contundent i incansable en la propagació, en la divulgació, en la instal.lació en l’ànim de milers de terrassencs, del gust i la devoció per la música de jazz fins al punt de convertir la nostra ciutat en un punt de referència pel que fa a les vistoses singladures d’aquesta música tan especial, tan atrevida i tan lliure.

Dissortadament jo no sóc un erudit en música però l’estimo, m’hi delita i la tinc per una planta encisadora plantada en el meu hortet particular. Un dia em vaig embolicar a debatre amb un amic, gran aficionat al jazz, sobre les coses positives i negatives que em semblava veure en aquesta música tan moderna. Em semblava abusiva la intervenció de la bateria, protestava de la forta reminiscència a música tribal, em molestava l’adoració excessiva per la màgica actuació dels solistes, tots ells quasi sempre vertaders genis del seu instrument, i no em cabia a la barretina, habituat a la música escrita tradicional, que pogués tenir importància una música exhalada, sorgida en plena improvisació sense més norma que la subjecció a un ritme trepidant i a la inspiració del solista de torn.

El debat es feia cada vegada més agre fins al moment en què el meu amic esclatà: La música tradicional i el jazz són dues músiques diferents, cadascuna viu la seva vida pròpia utilitza els seus recursos i fa el seu propi camí. En la música docta hi ha dos personatges fonamentals: l’autor i l’intèrpret, en el jazz ambdós protagonistes són una sola persona. El bon jazzman fa servir el seu instrument per exterioritzar els seus sentiments, viure’ls íntimament i fer-los sentir intactes als seus oients.

El jazzman és un artista que, valent-se de la seva extraordinària habilitat, crea música viva, inèdita, inesperada, insospitada... i quan aquesta música respon al seu estat d’ànim, arriba amb força al seu oient i es produeix entre els dos una comunió de sentiments.

Aquí el meu amic callà, no necessitava dir res més i jo també vaig callar remugant la meva miopia i des d’aleshores escolto jazz covant encara dubtes, però esforçant-me a descobrir el que els intèrprets em volen dir, mirar d’entendre’ls, participar amb ells al convit de sentiments que em brinden, seure a la taula dels iniciats i fruir de la seva insòlita companyia.

Josep Mª Farràs i els seus amics tingueren la sort en la seva joventut d’entendre aquest mecanisme sentimental que són les línies mestres de la música de jazz, i s’hi capbussaren entusiasmats.
L’any 1959, Farràs, Alàs i Grau engegaren unes sessions de disc-fòrum i petits concerts als Amics de les Arts. Amb la cooperació de Veam Van der Bruggen funden la Swing Society amb la qual fan diverses actuacions a la ciutat i fora d’ella. L’any 66, amb Josep Puigbò, Valerià Parera i Adrià Font formen “The Blue Angels”, realitzant amb aquests àngels blaus diverses actuacions.

Josep Mª Farràs ja vivia fascinat amb la nova música. A la seva botiga del carrer de Gavatxons celebra amb amics i aficionats, cada dimarts, disc-fòrums i xerrades sobre jazz. Comencen els contactes amb gent que hi acudeix de Barcelona i Sabadell. Amb la col.laboració de Pere Farré, Vicens Baca, Ramon Farran formen el Modern Jazz Quintet i el Mainstream Jazz Group amb músics de la ciutat.

El 1971, junt amb Carles Escudé, Valerià Parera, Pere Farré, Valentí Grau, Lluís Labòria i molts d’altres, funden el Jazz Cava al carrer de Sant Quirze. Aquest local, en aquells moments, potser fou l’únic en l’acolliment d’aquesta música i fou l’aglutinant de tots els aficionats i músics terrassencs que cultivaven el Jazz amb el fervor dels il.luminats.

Es en aquests anys que en Josep Maria comença a ser conegut actuant en les formacions pròpies o bé en les Jam Sessions en companyia de Johnny Griffin, Slide Hampton, Bobby Jones, Pony Pointdexter i l’extraordinari Tete Montoliu.

Així comença a participar en diversos festivals de Jazz a Terrassa, a Barcelona, a França, etc. i l’any 72 va a Donosti amb el Modern Jazz Quintet on ell obtingué el premi al millor solista del certamen i la formació terrassenca el premi al millor grup no professional.

L’any següent, en el mateix festival, es invitat a formar part de la Big Band formada pels millors solistes de tot l’Estat.

És considerat un dels millors trompetes del país per la seva sonoritat, versatilitat i potent imaginació, la qual cosa el fa un element fonamental de moltes formacions de la ciutat i arreu del país. Tete Montoliu el sol.licita sovint i diu que és un dels millors. Un jurat de l’Associació de Músics de Catalunya el declara el millor trompetista de l’any. Aquest estiu ha estat de gira per Alemanya i Anglaterra amb la vella Dixieland Band com a músic invitat.

Podria fer més llarga l’executòria musical d’en Josep Mª Farràs omplint-la de detalls i de petites i grans gestes però el que us he dit deixa ben clara la vocació jazzística del nostre heroi, al llarg de trenta-sis anys, els més vigorosos de la seva vida podem dir, sense faltar a la veritat, que ha consagrat la seva vida a una dèria fulgurant, a una il.lusió assolida i eternament insatisfeta: la música de jazz.

Com a fundador i promotor del Jazz Cava, com a organitzador i intèrpret dels grans Festivals de Jazz de Terrassa, com a trompetista eminent i admirat, com a propulsor d’aquesta música singular i corprenedora, com a adalil de la gran aventura jazzística de Terrassa, sempre topem en primer lloc i en tot moment amb Josep Mª Farràs.

Els organitzadors de la festa de nominació del Terrassenc de l’Any havien de topar necessàriament amb aquest músic excepcional que no s’ha limitat a ser un bon músic sinó que ha estimat la seva música i ho ha fet amb una vocació i una dedicació plenament emocionants i, això és el que més admira, ha volgut estimar-la però també s’ha esforçat a fer-la estimar per multitud de conciutadans pensant que el seu goig fos també el goig dels terrassencs.

Amics, una feina ben feta. Una prova viva del que pot fer, del que pot assolir una gran afició. Les aficions ben arrelades, les vocacions ben conduïdes i ben administrades tenen la meravellosa virtut de portar els homes a realitzar gestes espectaculars com la del nostre homenatjat.

És per això que avui homenatgem Josep Mª Farràs i el nomenem Terrassenc Il.lustre. Fem honor a un home senzill de tracte afable que assegura que sempre ha fet música a nivell de hobby i que mai ha pensat a fer-se músic professional. Què importa el que hagi pensat?. El fet concret és que ha dut a terme una gran gesta, que ha marcat el camí a seguir a tots els joves que senten la música o qualsevol altre art. L’important és centrar i fixar l’objecte de la nostra vocació i servir-la amb totes les nostres forces, amb tot el nostre entusiasme, com ho ha fet, i d’una manera admirable, en Josep Mª Farràs, músic excepcional i terrassenc eminent que ha despertat sense proposar-s’ho l’admiració i el respecte dels seus conciutadans.

Enhorabona, Josep Mª Farràs, que per molts anys puguis seguir fruïnt de la teva predilecció i puguis seguir trobant en la teva dèria els plaers i les satisfaccions que sents i has fet sentir a tots els terrassencs que t’admiren i et respecten. Gràcies.

Glossa escrita i llegida per Carles Puig i Vilanova al Centre Cultural de Caixa Terrassa - 8/12/1996

 

Inici