Terrassenc de l’Any 1996
Joaquim Malgosa i Morera
Autor Glossa: Carles Puig i Vilanova

En la vida social moderna, no hi ha pas cap dubte que l’esport és un tema de summa importància, que mou i commou multituds i fa córrer a vessar rius de tinta. Els mitjans de comunicació s’hi bolquen enfebrosits, cada setmana milers i milers de lectors devoren la premsa esportiva, i milers i milers d’espectadors, asseguts davant les pantalles es deliten en la contemplació d’imatges esportives que són servides al públic cada dia amb més profusió.

L’esport, intrínsecament examinat, no és una activitat digna de blasme, en veritat hem de dir que l’esport és saludable, engrescador i socialment benèfic. Tots els metges i psicòlegs coincideixen a afirmar que en el camí del cos cap a la maduresa és bo fer un exercici vigorós i ordenat. Això contribueix a regular el nostre creixement, estimula i activa els ressorts naturals i, en definitiva, enforteix el nostre organisme. Això a part, també és cert que ajuda els joves a consumir l’excés d’energia i, per conseqüència, la pràctica regular d’un exercici físic assegura el seu equilibri mental, els aparta oportunament de dèries poc recomanables i, de vegades, paranys horribles.

Aquell fabulós rei Midas que tenia la mítica facultat de convertir en or tot el que tocava, en els nostres dies ha invertit la seva meravellosa acció, ara és l’or que en tocar l’esport (el Midas modern) el converteix en una cosa estranya, sortida de mare socialment corrompedora i desagradable.

Contemplant les multituds que omplen els estadis, observant les exagerades reaccions del públic davant dels episodis favorables o desfavorables d’un partit, hom arriba a sospitar que l’esport, convertit en instrument de competició, és com un tub de desfogament per on es desfermen passions desaforades que de cap manera podem entendre que afavoreixen la convivència.

Fa molts anys, quasi 50, em trobava jo al vell camp de futbol de Terrassa, quan davant meu un home s’alçà, amb els músculs tibants, la cara congestionada, els ulls com a punt de sortir de les conques i proferint els pitjors penjaments referits a l’àrbitre i a la seva família. Un altre espectador el tustà per darrera i li digué: Home, no t’ho prenguis així, que demà és dilluns i tots hem d’anar a treballar.

Sortosament tots els esports que, per les causes que sigui, encara no viuen sota l’influx de la taquilla, conserven força bé les seves virtuts inicials i són veritablement una font de beneficis cívics i un d’aquests esports incontaminats que contribueixen tant a envigorir la nostra joventut, és sense cap mena de dubte l’hoquei sobre gespa.

Per una sèrie de circumstàncies que ara no és hora d’historiar, l’hoquei a Terrassa ha tingut una embranzida espectacular que l’ha convertit en el primer esport de la ciutat per contrast amb altres ciutats similars i fins i tot més populoses. No exagero si afirmo que Terrassa és el bressol de l’hoquei espanyol, no exagero en afirmar que en l’àmbit nacional de l’hoquei no es pot fer res sense comptar amb l’hoquei terrassenc. La nostra ciutat ve a ésser com la seu central i paradigma d’aquest esport.

En Joaquim Malgosa Morera és un d’aquests brillants joves terrassencs que ha consagrat la seva joventut a practicar l’hoquei. Ara, quan repassarem detalladament la seva extraordinària facècia i ens adonarem de la importància del seu historial esportiu, ens adonarem també de la importància de l’hoquei terrassenc no solament a la nostra ciutat sinó a tot el país i fronteres enllà.

El senyor Josep Malgosa Codina, el pare del nostre homenatjat, fou un dels fundadors de l’Atlètic Terrassa Hoquei Club. Si repassem somerament els cognoms de l’hoquei terrassenc, ens adonarem de la curiosa circumstància que aquest esport ha estat gestat i propulsat en el si d’unes determinades famílies i és per aquesta causa que l’afició s’ha anat encomanant de pares a fills i ara als néts, amb una mena d’emulació familiar que ha elevat l’hoquei al punt on és encimbellat i hi brilla rutilant.

En Joaquim Malgosa ha practicat l’hoquei des dels 15 anys, just així que les cames i els braços li premeteren empaitar eficaçment les pilotes a cops d’stick.

Traduït això en dates, ingressà en els equips juvenils del Club el 25 d’abril de 1978 i saltà al primer equip l’any 1982. En aquest moment tenia 19 anys. El curriculum de Joaquim Malgosa diu que, militant en el primer equip, hi ha viscut el màxim esplendor de l’Atlètic Terrassa Hoquei Club. “Doctores tiene la Iglesia”, però jo, pobre de mi, no sé distingir exactament en quin moment i entre quines dates l’Atlètic ha tingut el seu màxim esplendor. Jo el veig sempre en ple esplendor, sempre davant, sempre enfilat al cap damunt de tot puix no d’altre manera es pot parlar d’un Club que porta guanyats: 11 lligues nacionals, 10 Copes del Rei i 12 Campionats de Catalunya.

Això del “màxim esplendor” es deu referir a l’any 1985 que guanyà la Copa Europea de Clubs i a l’any 1994 que es féu seva la Recopa Europea. Com també cal esmentar que en les 13 competicions europees en que l’Atlètic ha participat, hi ha guanyat 5 medalles de plata i 6 de bronze.

Heus aquí un palmarès veritablement extraordinari difícilment inigualable i francament espaterrant. En aquesta gesta impressionant, gesta que ha comportat jugar dotzenes i dotzenes de partits difícils i memorables, entre la trepa de joves que partit a partit han anat conformant aquesta extraordinària executòria, no hi ha mancat mai la presència i l’esforç d’en Joaquim Malgosa.

Pel que fa a la seva trajectòria en l’àmbit de les seleccions, ha participat en 192 partits internacionals d’hoquei sobre herba i 27 d’hoquei sala, la qual cosa totalitza 219 partits internacionals.

Va debutar fronteres enllà l’any 1985 jugant la Copa Intercontinental i a continuació:

3 Jocs olímpics (Seül 88, Barcelona 92, Atlanta 96)
3 Copes del Món (Londres 86, Lahore 90, Sídney 94)
3 Copes d’Europa (Moscú 87, París 91, Dublin 95)
3 Champions Trophy (Amsterdam 87, Lahore 88, Kuala Lumpur 93)
2 Copes Intercontinentals (Barcelona 85, Poznan 93)
1 Copa d’Europa Sala (Viena 88)
I com a colafó, formà part de la selecció mundial que s’enfrontà a la selecció holandesa en el partit d’homenatge per la medalla d’Or dels Jocs Olímpics d’Atlanta.

Jo crec que amb la meitat d’aquests assoliments n’hi ha ben bé prou per qualificar la increïble vàlua esportiva de Joaquim Malgosa Morera, però donada la qualitat i la quantia d’aquest exorbitant pastís no em puc estar de coronar-lo amb la tradicional cirereta citant-vos les distincions que ha rebut a títol personal:

1.- Millor jugador de la Lliga espanyola 1991
2, 3 i 4.- Medalles al mèrit esportiu de la Federació Catalana 91, 94 i 96.
5.- Insígnia d’Or i Brillants de la Federació Espanyola.
6.- Millor esportista de Terrassa 87, 92 i 94.
7.- Medalla de Plata de la Federació Espanyola 95.

I paro, cesso d’apilar mèrits per evitar la saturació. Ja se sap que una ment saturada perd la facultat de fer la valoració justa dels mèrits i mereixements, i això que fóra injust per qualsevol ciutadà admirable, ho fóra molt més per al nostre homenatjat en Joaquim Malgosa Morera, esportista autènticament, veritablement extraordinari.

Terrassa és coneguda a dins i fora del país per la seva potència industrial, però també ho és, entre altres coses, per ser la seu indiscutida de l’hoquei. Aquests xicotassos que empaiten la pilota a cops de bastó han fet molt pel prestigi del nostre nom i han passejat la nostra ensenya pels camins de tres continents. Ha estat i segueix sent l’obra de centenars d’esportistes que any rera altre han enaltit la nostra ciutat amb els focs d’artifici de les seves gestes i entre ells, brillant d’una manera personal, hi veiem sempre el nostre heroi. És hora de declarar en Joaquim Malgosa Morera terrassenc eminent, esportista admirable.

Així ens plau fer-ho avui, d’una manera solemne, regraciant-lo pels seus mèrits extraordinaris i desitjar-li salut i joventut per prosseguir la seva inaudita gesta. Enhorabona i moltes gràcies.

Glossa escrita i llegida per Carles Puig i Vilanova al Centre Cultural de Caixa Terrassa - 8/12/1996

 

Inici