Terrassenc de l’Any 1997
Margarida Arpa i Batlle
Autor Glossa: Carles Puig i Vilanova
El gènere humà, les dones i els homes del món, fem un conjunt prou bigarrat i estrafolari. En gràcia i a favor de l’amenitat, no som un conjunt massa homogeni. Potser les diferències físiques són intranscendents, però les psíquiques són la cosa més diversa, més inintel.ligible que es pugui imaginar. Som com els gèneres diversos d’un mercat d’ocasions on s’hi troben mal barrejats els trastos més inesperats, els fòtils més inaudits. L’àmbit més adient per exclamar: Senyors: trieu i remeneu. En efecte, hi ha de tot: honestos i indecents, modestos i orgullosos, afectuosos i esquerps, generosos i agarrats, egoistes, molts, molts egoistes i altruistes, pocs, pocs altruistes.

A la caterva impressionant d’oportunistes, cobdiciosos i àvids s’hi oposa, per fortuna, la tropa aguerrida i xiroia dels generosos, abnegats i pròdigs.

Sí amics, al món hi ha moltes persones generoses i abnegades. N’hi ha prou per contrarestar l’acció insolidària i antisocial de la colla d’ambiciosos i egoistes que, de predominar, arruinaria la nostra delicada convivència.

En aquesta benemèrita tropa de generosos i abnegats, hi hem de comptar, sense cap mena de dubte, la nostra nominada d’avui, na Margarida Arpa Batlle. Ara parlarem dels sentiments i les accions que la situen entre els capdavanters dels abnegats, però abans deixeu-me elocubrar sobre el mecanisme anímic que mou i commou aquestes persones admirables que es desficien per ajudar els altres, els més marginats, els que més necessiten el suport d’una mà amiga.

És evident que en les entranyes d’un abnegat hi ha sempre un cor sensible que sofreix les dissorts i les mancances dels altres, fins i tot abans de sofrir les pròpies.

Alcem els cors a la il.lusió i a la esperança perquè sabem que en aquest galdós món, tan bigarrat i heterogeni, hi ha, i en aquest cas molt a prop nostre, persones com na Margarida que són com un antibiòtic que ens preserva i ens immunitza contra els estralls de les ambicions desbocades, de les apetències irrefrenades, de les cobdícies vergonyants.

De vegades penso si en el fons d’un acte abnegat hi ha quelcom més que el desig irreprimible d’ajudar els altres, de sacrificar-se pels altres i sí, a les persones generoses no les mou només aquest desesperat impuls d’ajudar, de mitigar, d’assuajar que viu despert i alerta en el fons del seu cor, sinó que hi ha també el desig vehement de fer una obra bona per poder fruir la pau espiritual, la satisfacció i el consol d’haver contribuït a proporcionar ajut a un desvalgut.

Vull dir-vos que el goig i la pau espiritual que ens proporciona la realització d’una obra bona és tan de bona llei, tan gratificant que el dia que siguem molts i molts, la majoria, els homes i les dones que anem sempre a la percaça il.lusionada d’aquesta satisfacció, el món, aquest món galdós que ens toca viure, haurà fet un pas gegantí cap a una etapa superior més humana, més equitativa, més solidària i, per tant, més feliç.

Fa més de 48 anys que na Margarida Arpa pertany a l’associació caritativa de les Conferències de Sant Vicenç de Paül en la qual fou introduïda per la mare del seu marit, na Dolors Gabriel de Cadafalch. És una associació d’origen francès nascuda a París a principis del segle passat i és una prova viva que la cooperació d’un grapat d’ànimes sensibles consagrades a ajudar incansablement els desvalguts pot avançar, pot prosperar i pot estendre’s al llarg dels anys, com en aquest cas, arreu del nostre món.

Amica, hem de rendir-nos a la realitat i hem de reconèixer i admetre que per força un gran impuls ha de moure i un gran sentiment ha d’abrandar el cor d’aquestes dones que dia rera dia, any rera any s’escarrassen a la percaça de recursos i la seva urgent distribució incessantment sense defallir, sense cansar-s’hi, sempre convençudes, sempre actives, sempre il.lusionades i així sempre des d’aquell dia del 1830 a París fins avui.

Na Margarida Arpa des del 1985 és la presidenta de les Conferències de la parròquia del Sant Esperit. Ella és, per tant, la capdavantera d’aquest col.lectiu de dones terrassenques que es desficien en una tasca desinteressada i benemèrita.

Ser el capdavanter vol dir establir propòsits, fixar objectius, assenyalar els camins i llançar-se endavant amb aquell “Alcem-nos i anem-hi” que mou i porta a bon fi tantes i tantes empreses admirables.

L’activitat de na Margarida i les seves companyes té dos itineraris. Per una part el recorregut enutjós i inquietant d’anar desvetllant les ànimes generoses i accedir així als resursos sol.licitats, per l’altra, l’angoixant camí de localitzar les mancances extremes. No hi ha racó a Terrassa que ella no hagi escodrinyat, no hi ha barri que no hagi recorregut, de can Boada a la Grípia, de la Maurina a Sant Pere Nord, sempre amb la mateixa dèria, sempre amb el mateix impuls.

El seu àmbit d’actuació no solament comprèn els desvalguts sinó també els malalts. Ella i tots els seus són la mà amiga, la veu animadora que arriba oportuna allà on més cal: els hospitals, les residències geriàtriques, cases particulars, a tots els llocs on la presència de les Conferències pot proporcionar un ajut, pot donar un consol, pot mitigar una pena, pot satisfer una necessitat.

En els 12 anys llargs de la presidència de na Margarida Arpa, s’ha acudit sense treva i amb perseverança a portar a terme ia importuna i sovint aspra taleia de demanar als uns, de suplicar als altres per reunir béns i recursos fins assolir el gruix d’un grapat de milions que s’han transformat, uns en aliments i medecines i altres en mobles, estris de la llar i lots de roba confeccionada que han proporcionat empreses benemèrites. Es de llei esmentar que en la distribució d’aliments hi ha col.laborat sempre la Creu Roja d’una manera important i decisiva.

Aquest és el resum succint de l’obra de na Margarida, la indefallent capitana d’un grup de dones, no massa nombrós, però incandescent d’entusiasme que any rera any van prefigurant tota una lluita espectacular i admirable d’assistència als desvalguts en totes aquelles necessitats que les lleis o els ressorts socials no satisfan.

Arribarà un dia que en aquestes nostres societats opulentes ja no caldrà acudir al cor abnegat d’aquestes persones excepcionals perquè les necessitats bàsiques seran satisfetes pel simple impuls social.

Esperem i confiem que això no trigui massa i, mentre arriba, sempre hi haurà punts sensibles de sofriment, llocs de mancança, ànimes sofrents, cors abatuts que necessitaran l’ajut oportú generós i desinteressat de persones com la Margarida i les seves fidels companyes, persones admirables a no dir, persones dignes del nostre respecte, persones excepcionals que segueixen camins costeruts i pedregosos poc freqüentats per la majoria de ciutadans i tantes vegades ignorats.

Obrim el cor a la contemplació de l’estupenda i lloable peripècia d’aquestes dones excepcionals. Què és el que mou i commou la nostra heroïna d’avui per mantenir-la ferma, perseverant en la seva aventura increïble? Jo només hi sé trobar una explicació: amor al proisme, patiment davant el patiment dels altres i, sobretot, haver descobert el fenomen de la gran, enorme satisfacció espiritual que ens proporciona una acció bona, un gest generós, un sacrifici desinteressat en benefici dels que, per les circumstàncies que sigui, ho necessiten.

Aquest és el punt sensible per excel.lència: amor sincer, fort i indefectible. Na Margarida ha dedicat gran part de la seva vida a aquest sentiment meravellós que impregna tot el seu pensar i el seu fer.

Per aquesta meravellosa disposició natural, per l’obra reeixida a la qual ha estat destinada i empesa, l’hem distingida com a terrassenca eminent, com a dona important i com a paradigma del que hauríem de ser tots els terrassencs que avui l’aplaudim, la regraciem i li desitgem llarga i venturosa vida per seguir en la seva impressionant tasca social.

Gràcies, moltes gràcies Margarida Arpa de Cadafalch.

Glossa escrita i llegida per Carles Puig i Vilanova al Centre Cultural de Caixa Terrassa - 8/12/1997

 

Inici