El gènere humà,
les dones i els homes del món, fem un conjunt prou bigarrat
i estrafolari. En gràcia i a favor de l’amenitat, no
som un conjunt massa homogeni. Potser les diferències físiques
són intranscendents, però les psíquiques són
la cosa més diversa, més inintel.ligible que es pugui
imaginar. Som com els gèneres diversos d’un mercat
d’ocasions on s’hi troben mal barrejats els trastos
més inesperats, els fòtils més inaudits. L’àmbit
més adient per exclamar: Senyors: trieu i remeneu. En efecte,
hi ha de tot: honestos i indecents, modestos i orgullosos, afectuosos
i esquerps, generosos i agarrats, egoistes, molts, molts egoistes
i altruistes, pocs, pocs altruistes.
A la caterva impressionant d’oportunistes, cobdiciosos
i àvids s’hi oposa, per fortuna, la tropa aguerrida
i xiroia dels generosos, abnegats i pròdigs.
Sí amics, al món hi ha moltes persones generoses
i abnegades. N’hi ha prou per contrarestar l’acció
insolidària i antisocial de la colla d’ambiciosos
i egoistes que, de predominar, arruinaria la nostra delicada convivència.
En aquesta benemèrita tropa de generosos i abnegats, hi
hem de comptar, sense cap mena de dubte, la nostra nominada d’avui,
na Margarida Arpa Batlle. Ara parlarem dels sentiments i les accions
que la situen entre els capdavanters dels abnegats, però
abans deixeu-me elocubrar sobre el mecanisme anímic que
mou i commou aquestes persones admirables que es desficien per
ajudar els altres, els més marginats, els que més
necessiten el suport d’una mà amiga.
És evident que en les entranyes d’un abnegat hi
ha sempre un cor sensible que sofreix les dissorts i les mancances
dels altres, fins i tot abans de sofrir les pròpies.
Alcem els cors a la il.lusió i a la esperança perquè
sabem que en aquest galdós món, tan bigarrat i heterogeni,
hi ha, i en aquest cas molt a prop nostre, persones com na Margarida
que són com un antibiòtic que ens preserva i ens
immunitza contra els estralls de les ambicions desbocades, de
les apetències irrefrenades, de les cobdícies vergonyants.
De vegades penso si en el fons d’un acte abnegat hi ha
quelcom més que el desig irreprimible d’ajudar els
altres, de sacrificar-se pels altres i sí, a les persones
generoses no les mou només aquest desesperat impuls d’ajudar,
de mitigar, d’assuajar que viu despert i alerta en el fons
del seu cor, sinó que hi ha també el desig vehement
de fer una obra bona per poder fruir la pau espiritual, la satisfacció
i el consol d’haver contribuït a proporcionar ajut
a un desvalgut.
Vull dir-vos que el goig i la pau espiritual que ens proporciona
la realització d’una obra bona és tan de bona
llei, tan gratificant que el dia que siguem molts i molts, la
majoria, els homes i les dones que anem sempre a la percaça
il.lusionada d’aquesta satisfacció, el món,
aquest món galdós que ens toca viure, haurà
fet un pas gegantí cap a una etapa superior més
humana, més equitativa, més solidària i,
per tant, més feliç.
Fa més de 48 anys que na Margarida Arpa pertany a l’associació
caritativa de les Conferències de Sant Vicenç de
Paül en la qual fou introduïda per la mare del seu marit,
na Dolors Gabriel de Cadafalch. És una associació
d’origen francès nascuda a París a principis
del segle passat i és una prova viva que la cooperació
d’un grapat d’ànimes sensibles consagrades
a ajudar incansablement els desvalguts pot avançar, pot
prosperar i pot estendre’s al llarg dels anys, com en aquest
cas, arreu del nostre món.
Amica, hem de rendir-nos a la realitat i hem de reconèixer
i admetre que per força un gran impuls ha de moure i un
gran sentiment ha d’abrandar el cor d’aquestes dones
que dia rera dia, any rera any s’escarrassen a la percaça
de recursos i la seva urgent distribució incessantment
sense defallir, sense cansar-s’hi, sempre convençudes,
sempre actives, sempre il.lusionades i així sempre des
d’aquell dia del 1830 a París fins avui.
Na Margarida Arpa des del 1985 és la presidenta de les
Conferències de la parròquia del Sant Esperit. Ella
és, per tant, la capdavantera d’aquest col.lectiu
de dones terrassenques que es desficien en una tasca desinteressada
i benemèrita.
Ser el capdavanter vol dir establir propòsits, fixar objectius,
assenyalar els camins i llançar-se endavant amb aquell
“Alcem-nos i anem-hi” que mou i porta a bon fi tantes
i tantes empreses admirables.
L’activitat de na Margarida i les seves companyes té
dos itineraris. Per una part el recorregut enutjós i inquietant
d’anar desvetllant les ànimes generoses i accedir
així als resursos sol.licitats, per l’altra, l’angoixant
camí de localitzar les mancances extremes. No hi ha racó
a Terrassa que ella no hagi escodrinyat, no hi ha barri que no
hagi recorregut, de can Boada a la Grípia, de la Maurina
a Sant Pere Nord, sempre amb la mateixa dèria, sempre amb
el mateix impuls.
El seu àmbit d’actuació no solament comprèn
els desvalguts sinó també els malalts. Ella i tots
els seus són la mà amiga, la veu animadora que arriba
oportuna allà on més cal: els hospitals, les residències
geriàtriques, cases particulars, a tots els llocs on la
presència de les Conferències pot proporcionar un
ajut, pot donar un consol, pot mitigar una pena, pot satisfer
una necessitat.
En els 12 anys llargs de la presidència de na Margarida
Arpa, s’ha acudit sense treva i amb perseverança
a portar a terme ia importuna i sovint aspra taleia de demanar
als uns, de suplicar als altres per reunir béns i recursos
fins assolir el gruix d’un grapat de milions que s’han
transformat, uns en aliments i medecines i altres en mobles, estris
de la llar i lots de roba confeccionada que han proporcionat empreses
benemèrites. Es de llei esmentar que en la distribució
d’aliments hi ha col.laborat sempre la Creu Roja d’una
manera important i decisiva.
Aquest és el resum succint de l’obra de na Margarida,
la indefallent capitana d’un grup de dones, no massa nombrós,
però incandescent d’entusiasme que any rera any van
prefigurant tota una lluita espectacular i admirable d’assistència
als desvalguts en totes aquelles necessitats que les lleis o els
ressorts socials no satisfan.
Arribarà un dia que en aquestes nostres societats opulentes
ja no caldrà acudir al cor abnegat d’aquestes persones
excepcionals perquè les necessitats bàsiques seran
satisfetes pel simple impuls social.
Esperem i confiem que això no trigui massa i, mentre arriba,
sempre hi haurà punts sensibles de sofriment, llocs de
mancança, ànimes sofrents, cors abatuts que necessitaran
l’ajut oportú generós i desinteressat de persones
com la Margarida i les seves fidels companyes, persones admirables
a no dir, persones dignes del nostre respecte, persones excepcionals
que segueixen camins costeruts i pedregosos poc freqüentats
per la majoria de ciutadans i tantes vegades ignorats.
Obrim el cor a la contemplació de l’estupenda i
lloable peripècia d’aquestes dones excepcionals.
Què és el que mou i commou la nostra heroïna
d’avui per mantenir-la ferma, perseverant en la seva aventura
increïble? Jo només hi sé trobar una explicació:
amor al proisme, patiment davant el patiment dels altres i, sobretot,
haver descobert el fenomen de la gran, enorme satisfacció
espiritual que ens proporciona una acció bona, un gest
generós, un sacrifici desinteressat en benefici dels que,
per les circumstàncies que sigui, ho necessiten.
Aquest és el punt sensible per excel.lència: amor
sincer, fort i indefectible. Na Margarida ha dedicat gran part
de la seva vida a aquest sentiment meravellós que impregna
tot el seu pensar i el seu fer.
Per aquesta meravellosa disposició natural, per l’obra
reeixida a la qual ha estat destinada i empesa, l’hem distingida
com a terrassenca eminent, com a dona important i com a paradigma
del que hauríem de ser tots els terrassencs que avui l’aplaudim,
la regraciem i li desitgem llarga i venturosa vida per seguir
en la seva impressionant tasca social.
Gràcies, moltes gràcies Margarida Arpa de Cadafalch.