Les persones que passen per una situació així són gent admirable per la serenitat, la conformació i la valentia amb què afronten la dissort i viuen amb el pes que els ha tocat suportar amb una dignitat i fortalesa impressionants.

A la Carme Civit una vegada un periodista li va preguntar: Supervisora en un Hospital, esposa, mare i presidenta d’AVAN, com es poden fer totes aquestes coses a la vegada?. No és fàcil però penso que les coses s’han de fer, no?. Resposta senzilla, alliçonadora i concloent.

Na Carme Civit és infermera, treballa a l’Hospital de Terrassa i actualment ho fa com a supervisora del servei de Rehabilitació i el Servei de diàlisi. Fa cinc anys que, malgrat el pes de les seves obligacions a casa i al treball, va acceptar presidir AVAN (Associació Vallès Amics de la Neurologia).

Què és AVAN? Es una associació especialment interessada en totes les malalties cròniques del sistema nerviós (Parkinson, Alzheimer, esclerosi múltiple...) sofrences terribles per a les persones que tenen la dissort de patir-les. AVAN va néixer a Terrassa i avui treballa a gairebé tot el Vallès Occidental amb seus a Sabadell, Terrassa i Rubí.

Gràcies a l’activitat de la Junta directiva, sota la presidència de na Carme Civit, AVAN és una eina de suport social en l’àrea dolorosa de les malalties neurològiques, una eina que compta amb iniciatives gairebé úniques al nostre país i reconegudes a nivell nacional :

a) Programa d’intervenció psicològica per a malalts i familiars de malalties neurològiques cròniques, amb grups d’ajuda a les tres ciutats.

b) Programa de rehabilitació i manteniment per tot el Vallès Occidental.

Aquesta intervenció admirable i impressionant arriba a més de 400 famílies de la nostra àrea.

La Carme Civit és una dama excepcional que viu i treballa per a la seva família, com tantes mares i esposes fan, però el que la fa admirable és el fet que, immersa en el trasbals diari de les seves obligacions, encara trobi temps i forces per dedicar-se a mitigar les penes i les angúnies dels altres.

Aturem-nos a pensar que el pacient d’una malaltia crònica neurològica és un malalt que necessita ser assistit les vint-i-quatre hores del dia. Això és molt feixuc per al malalt i per a les persones que l’assisteixen.

És aquí on AVAN intervé amb els seus serveis psicològics ajudant directament el malalt a combatre la seva malaltia i ajudant també les persones que l’assisteixen a agabellar forces per a la lluita i evitar que, en el decurs d’aquest combat no hi perdin la pròpia salut.

Hi ha un món sofrent, un món depriment i inquietant que viu discretament apartat en el sí de tantes famílies. És el món dels malalts neurològics i dels ancians afectats de demència senil i altres transtorns temibles. És un món reclòs que per la seva discreció ens passa quasi desapercebut i només és fortament colpidor a l’interior de les cases on nia. És el món del dolor psicològic, del dolor inaferrable, persistent i destructor, del dolor que ens duria a la desesperació si no comptéssim amb una mà amiga i abnegada que ens ajudi a trobar consol en moments i circumstàncies que semblen no tenir-ne. I sí, n’hi ha de consol, de vegades molt poquet, però n’hi ha!. I, si no, com podria explicar-se el desfici, l’interès i el sacrifici de dones com la Carme Civit i tots els seus companys i companyes de l’AVAN que dia a dia, sense desanimar-se, sense desdir, aporten el seu ajut i aclamen l’epifania d’una esperança als seus malalts.

Ara estan il.lusionadament immersos en la percaça de recursos per a muntar un bon servei de rehabilitació de malalts neurològics que la sanitat pública no pot atendre i AVAN no vol donar per perduts.

Què us sembla?. Paraules de la Presidenta: No volem donar-los per perduts. Heus aquí una afirmació impressionant: No volem donar-los per perduts. Es pot trobar un crit de fe, un crit de resolució, un crit d’abnegació més punyent que aquest?. No volen desdir, no volen cedir, no volen abandonar. Mentre hi hagi un resquill d’esperança, mentre hi hagi una possibilitat d’actuar, aquestes persones seguiran consagrades a la seva benemèrita dèria, insensibles al defalliment, arborades d’il.lusió. No els volen donar per perduts!!

Beneïda siguis, Carme Civit, persona admirable des de tants punts de vista. Des del punt de vista professional, ens demostres a cada moment que la teva feina no és un mer procediment de guanyar-se la vida, sinó que és una eina responsabilitzadora que no es deixa quan toca l’hora de plegar, sinó que per damunt de les limitacions del temps, per damunt del cansanci normal, per damunt de les teves pròpies urgències, et manté dempeus, ben ferma, en l’acompliment de la tasca humanitària que tu mateixa t’has imposat.

Des del punt de vista social ets una persona emocionant que forma part d’un voluntariat que destina les hores lliures, àdhuc quan en el teu cas no se’n tenen, a resoldre o mitigar les necessitats de la nostra vida social en el terreny corprenedor de la malaltia. Des del punt de vista moral, és evident que la teva bondat de cor, la teva capacitat d’estimar els altres, la teva vocació d’ajudar-los, de consolar-los, de minvar els seus patiments pel sistema inenarrable de patir amb ells.

Beneïda siguis, Carme Civit, els que t’envolten i, a través d’ells, tots els terrassencs, ens hem adonat de les virtuts que t’honoren i hem decidit distingir-te entre els terrassencs distingits, confessar-te la nostra predilecció, besar-te les mans agraïts i declarar-te terrassenca predilecta.

Molts anys de vida i sort per mantenir-te en el teu combat i perquè puguis seguir donant exemple de la teva vida a tots els que segueixen i seguiran els teus passos dia rera dia pel bé dels teus malalts i per la satisfacció de Terrassa, la teva ciutat adoptiva que de tot cor i amb tota l’ànima et dóna públicament les més sentides gràcies. Gràcies, Carme.