L’any 1989 fou nomenat Terrassenc de l’Any Benito Martínez Martínez, del barri de Les Arenes, l’any 1991 Antoni Florido Circujano i l’any 1995 Pablo Gómez Ramírez.

Tots homes excepcionals, de diverses característiques, però amb un denominador comú: la vocació social.

Hi ha dues maneres de viure en un veïnat: una, la d’aquells homes que amb els seus veïns, quatre contactes fortuïts, les salutacions de rigor i jo a casa meva, tu a casa teva i Déu a la de tots.

En canvi, altres veïns s’ho prenen d’una altra manera. Jo diria que aquests no viuen, conviuen. Atents a les necessitats del barri i dels seus conveïns es preocupen i pensen què es pot fer per solucionar un problema, atendre una necessitat o sumar el seu esforç al dels altres i dur a terme un projecte col.lectiu de gran importància.

Hi ha un component d’abnegació en el tarannà d’aquests homes. Sempre te’ls trobes on hi ha un debat, un projecte, una intenció per atendre una urgència del barri. Te’ls trobes a totes les Juntes, a totes les directives, treballant il.lusionats amb una característica infal.lible: el desinterès personal.

Tots els homes d’aquest tremp que he tingut l’honor de conèixer i tractar, tots, absolutament tots, són naturals, senzills, allunyats de tot envaniment i respectats pels seus companys.

Són treballadors infatigables, consolidats en els seus càrrecs i reelegits per unanimitat. Ningú no vol perdre’ls, ningú no vol canviar-los.

Si aquesta mena d’homes semblen aferrats als càrrecs és perquè no paren de neguitejar-s’hi i de fer-hi feina sense parar. Semblen falsament inamovibles i proclius a la reelecció, i no és cert, la veritat és que en aquest país, si treballes i ho fas bé, és difícil trobar qui et rellevi. El normal és que tothom fugi de feina i mirin de fer el sord.

Algunes vegades passa que després d’anys de servir un càrrec i de treballar pel barri, en el seu fur intern s’hi desvetlla la idea de dimitir, de fer-se escàpol, de fugir de feina i gronxar-se en el merescut repòs, però no, ell segueix, continua treballant, perquè en el fons de la seva consciència una veu li diu: Plegar?. Sí, ho pots fer, però què faràs José a casa?. T’avorriràs i et sentiràs el cor buit perquè ja no te l’omplirà la satisfacció de saber que fas el que pots pels teus companys.

Us heu fixat amb els promotors de barri que hem homenatjat? Us heu fixat en la procedència?.

Benito Martínez Martínez de Navalsaz, La Rioja

Antonio Florido Circujano d’Hornacho, Badajoz

Pablo Gómez Ramirez de Santa Cruz de Mudela, Ciudad Real

José Cañadilla Ortiz de Baena, Còrdova

Cap d’ells no ha nascut a Catalunya, tots hi han vingut empesos per les circumstàncies que tots sabem. Aquests homes que han hagut de deixar la seva terra, han ancorat feliçment en el nostre país però s’han trobat amb un cúmul de necessitats i urgències i per afrontar-les s’han hagut d’agrupar per ajudar-se a sortir dels encalls i en aquestes delicades situacions han sortit providencialment els Martínez, els Florido, els Gómez i els Cañadilla.

D’ells hem dit que són homes abnegats, incansables, meravellosament sociables però per arrodonir aquesta definició volem proclamar arreu que són homes providencials apareguts en el lloc oportú i en el moment oportú.

Gairebé ara fa 30 anys en José Cañadilla ja era enllaç sindical quatre anys abans de la democràcia. Ja aleshores fou reelegit per quatre anys i acabat el mandat novament reelegit per quatre anys més.

Quan el 1977 es creà l’Associació de pares i alumnes del col.legi Joan XXIII, l’assemblea general, amb la presència de 112 pares, nomena la Junta Directiva i José Cañadilla és nomenat secretari de la nounada associació. Dos anys més tard, en virtut del seu pes específic n’és elegit president i n’ostenta meritòriament el càrrec fins el 1987.

En arribar a aquest punt, moment en què el seu darrer fill acaba l’escolaritat, deixa el càrrec ostentat durant vuit anys i en l’Assemblea General en què s’acomiadava, és elegit unànimement President d’Honor per raó de la seva fructífera labor en el Consell escolar durant deu anys.

Aquell any 1977, en què s’incorpora amb entusiasme a les activitats socials del barri és creada la Mutualitat Centre Social de Les Arenes, Can Montllor i La Grípia i com a membre de la Junta Directiva, ha treballat en aqueixa entitat 16 anys.

Ja el 1971 era soci de l’Associació de Veïns de Les Arenes, Can Montllor i La Grípia. Entra a la Junta Directiva el 1985 i avui, al 98, segueix en actiu al peu del canó.

I encara més, els anys van passant i el nostre homenatjat no es cansa: des del 1994 és el president de l’Associació de Jubilats i Pensionistes de Les Arenes, membre del Consell Municipal de la Gent Gran i fundador de l’Agrupació musical i Majorettes de Les Arenes des del 1996.

Es evident que en José Cañadilla ha dedicat, més ben dit ha consagrat tots els seus lleures a servir desinteressadament els seus companys i conveïns.

És ben clar que és d’aquesta mena d’homes esforçats que abnegadament troben la manera de fer-se útils i treballar en profit dels altres, i ho fan amb una incansable dedicació, amb una incessant permanència, seguint un camí admirablement recte que li ha guanyat el respecte i l’estimació de tots els seus veïns.

Respecte i estimació que ningú no li ha regatejat mai i és el merescut estipendi d’aquest home, de la casta dels elegits, que se senten ben pagats i plenament retribuïts, quan se senten ben instal.lats en el cor de tots els que els envolten i els admiren.

Després d’aquella nostra guerra incivil, quan Terrassa acollí una impressionant onada migratòria, quan a la perifèria ciutadana hi nasqueren com per art de màgia uns barris nous amb sensibles crisis de naixença i creixença, l’aparició d’aquesta mena d’apòstols de barri, d’aquesta mena d’homes dedicats a treballar en benefici de tots, foren com un raig de llum i d’esperança que esquinçà els núvols d’un cel inclement.

Beneïda sigui aquesta espècie entranyable d’homes com el José Cañadilla, que sempre s’ha mantingut al servei del seu barri, que hi ha perseverat i no s’hi ha cansat mai puix hi segueix en actiu, absord en la seva dèria: la de fer-se útil, la d’empènyer amb braó, la d’ajudar sense altre interès que veure en els rostres dels veïns la simpatia desbordada i sincera per la seva tasca admirable.

Sr. José Cañadilla Ortiz, benvingut a la colla de Terrassencs de l’Any, terrassencs extraordinaris i admirats que s’han distingit entre els altres, excel.lint per damunt de tots per la més estimada de les virtuts: la dedicació sostinguda i abnegada en favor dels companys i veïns. Homes com aquests són els que necessiten les ciutats en creixement i Terrassa n’ha tingut i en té com ho prova l’executòria del senyor Cañadilla.

En nomenar-lo Terrassenc de l’Any clamem a la nostra Ciutat i aquesta, fent una pausa a les preocupacions de cada dia, es declara admirada d’un ciutadà extraordinari.

Tots els terrassencs us saluden en aquest moment solemne, us agraeixen la vostra actuació i us desitgen de tot cor una vida feliç, tan feliç com fecunda.