Moltíssimes vegades per dissort aquesta dèria iniciàtica i espontània acaba essent un autèntic foc d’encenalls, brilla esplendorosament però no dura i queda reduïda a cendra amb la mateixa promtitud que començà.

La persona que, ja de jove, pateix un d’aquests esplendors fugaços i papalloneja alegrement tastant el gust de tantes i tantes menges sense detenir-se en una afecció preferida i definitiva, no arriba mai a excel.lir en res i acaba cansat i decebut sense poder evitar un regust de fracàs instal.lat a la gola.

Aquests són els més, són els que s’han avorrit i no han pogut aguantar amb paciència les dificultats dels primers passos.

Abans d’arribar a ser un bon pianista, abans de poder-se delitar amb els sons arrencats d’un piano, s’han de passar hores, dies i anys fent i refent escales sobre el teclat.

Abans d’arribar a jugar bé als escacs s’ha d’arribar a fer moltes partides sense guanyar-ne mai cap. Ve l’avorriment, hom abandona i ja mai, mai més, el que no ha tingut la paciència de perseverar, no coneixerà les delícies del joc ni es delitarà inventant combinacions o parant paranys, que són les coses que engresquen de debò els afeccionats a aquest joc.

Hi ha però sense tanta abundància joves que no han viscut el temps de les vacil.lacions, que no han sofert els dubtes i els avorriments, que des del bell principi s’han sentit atrets, fascinats per un joc, per una art i aquest els ha resultat el camí, moltes vegades esplendorós, que els ha conduït dreturer a l’èxit espectacular.

Són els que han sentit des del primer instant una autèntica vocació. Vocació vol dir sentir-se misteriosament cridat a fer amb tot el cor, amb totes les forces, allò que ens atrau i ens complau, siguin quines siguin les dificultats que es presentin o les negres perspectives d’avorriment que ens amenacin. Tots els homes o dones que han assolit grans èxits en qualsevol joc o dedicació, tots han estat i són persones vocacionals. Una força íntima covada al fons del cor, els ha impulsat a anar endavant malgrat tots els obstacles, preservats de tot avorriment, vacunats contra el desànim que tantes afeccions ha frustrat, que tantes dèries ha fet naufragar quan la singladura havia estat ben orientada i tot feia esperar l’arribada a bon port.

En Francesc Llongueras és la prova viva d’una inevitable i irrevocable vocació. La seva esposa, la Rosa, no podia imaginar-se que un dia es casaria amb aquell vailet de 7 anys que cada dia passava sota el seu balcó per anar a buscar la llet portant en una mà la lletera i a l’altre un stick. Mireu si va començar d’hora aquella dèria. D’això ja fa gairebé seixanta anys i encara dura.

En Francesc ha estat sempre un “fan” de la natura. Li ha agradat caminar, fer excursions. Des de l’any 1944 és soci del Centre Excursionista de Terrassa, té les medalles commemoratives dels 25 i 50 anys de pertinença al Centre i no solament hi ha estat per practicar el culte a l’excursionisme sinó que hi ha format part de la Coral.

De l’excursionisme passà a l’atletisme i d’aquí a l’esport terrassenc per excel.lència: l’hoquei. Milità a l’Egara quan aquest Club es deia Club Esportiu Armonia Egara i era només una primícia del que esdevindria el gran Club que és avui.

Les entitats esportives tenen totes la història dels seus gols. Alguns d’aquests gols han assolit una importància que ha arribat a marcar un abans i un després en la marxa del Club.

Aquest és el cas del gol que el Francesc Llongueras marcà a València i que significà el triomf del Club Egara en la final de la Copa del Generalísimo d’aquell any 1952. Era la primera gran victòria del Club a Primera Divisió. Aquest gol fou com una mena de revulsiu que despertà i engegà les forces insospitades i ocultes que es covaven en el cor d’aquells hoqueimen providencials.

Aprofitant uns moments d’eufòria social, afloraren iniciatives, s’emprengueren accions i, com a conseqüència d’aquest impuls il.lusionat, el 1961 s’inauguraren les magnífiques instal.lacions del Pla del Bon Aire.

El Club Egara d’Hoquei és avui una organització esportiva de gran importància i encara que no és aquest el moment de donar una ullada al seu brillantíssim palmarès en el món nostrat de l’hoquei terrassenc i encara que no podem asseverar que un gol important hagi estat l’origen i la causa d’aquesta gran realització esportiva, és bo i és bonic i és emocionant recordar que aquell mític gol assolit per Francesc Llongueras marcà el moment auroral del Gran Club esportiu que avui és L’Egara.

El que portem dit pot tenir importància quant al protagonisme del nostre heroi en els començos ja llunyans però això no pot minvar ni entelar l’excel.lència de la seva posterior i dilatada actuació esportiva.

Els premis, medalles i insígnies que han anat jalonant la seva vida esportiva fan una llista llarga que caldrà abreujar:

De la Federació Catalana té, per mèrits evidents Menció Honorífica, Insígnia d’Or i Medalla d’Honor.
Del seu Club Egara és: Soci d’Honor, Soci de Mèrit i ostenta Insígnia d’Or, Armonia d’Or i Trofeu Paco Dinarès (In memoriam).

En l’actuació esportiva pròpiament dita ha estat Campió de Catalunya (1961), Campió d’Espanya (1952), campió de Catalunya i Espanya en la categoria de veterans (1992). Ha jugat 14 vegades a la Selecció Catalana i quan els anys han imposat la seva llei inexorable, ha fet d’entrenador del primer equip, ha exercit de seleccionador català sub 16 i ha estat membre de la Junta directiva.

És a dir, dintre del món de l’hoquei terrassenc, en l’àmbit del Club Egara, en Francesc Llongueras és una figura estelar guia i senyera dels esportistes conseqüents i perseverants.

Però encara hi ha més, si la seva trajectòria esportiva és realment fulgurant, pensem que passada la màxima vigoria de la joventut, en Francesc Llongueras ha dirigit l’Escola d’Hoquei del Club Egara durant més de 30 anys i ho ha fet sense cansar-se il.lusionada i desinteressadament.

Només per aquesta dilatada dedicació a ensenyar, entrenar, preparar i educar esportivament a centenars de joves, només per aquesta realització, el nostre homenatjat es mereix de sobres l’admiració i l’agraïment dels terrassencs.

Arribat aquí jo no sé què admirar més: si la meritòria acció esportiva d’en Francesc Llongueras en el sí del Club Egara o la manera brillant, tossuda i incansable amb què des de la infantesa ha mantingut la seva indeclinable afecció a l’hoquei. Res no l’ha distret, res no l’ha avorrit, res no ha minvat el seu entusiasme, i avui, com ahir i com demà estimarà l’hoquei i seguirà fidel a l’ideari esportiu que ha informat sempre la seva vida.

Les dèries dels homes tenen orígens diferents: hi ha homes de dèria congènita, que neix amb ells, viu en ells i només acaba quan acaben ells, altres, però, tenen dèries simplement adquirides que sovint tenen una vida fugaç.

Els homes que han nascut amb la dèria, aquells dels quals diem que la porten a la sang, són éssers paradigmàtics el els quals tots ens hauríem d’emmirallar, perquè ells són evidentment els ciutadans eficaços i fecunds.

Us imagineu, amics, què passaria si la gran majoria de ciutadans haguéssim vingut al món amb una dèria, una il.lusió congènita i consagréssim les nostres vides a servir aquesta vocació com és el cas d’en Francesc Llongueras?. Segur que la nostra ciutat, el nostre país, guanyarien molt en qualitat, en categoria i en benestar.

Beneïts siguin, doncs, els ciutadans d’aquesta espècie. Beneïts i admirats puix porten en el seu sí el ferment per excel.lència i d’una manera o altra el contagien a la societat.

Ningú no pot negar que Francesc Llongueras és un veritable exemplar d’aquesta espècie selecta. La inevitable necessitat de fer pública la dedicació de tota la seva vida al seu esport preferit l’ha portat inevitablement a la nominació de Terrassenc de l’Any. Sigui, doncs, benvingut a tot honor a la galeria dels 125 terrassencs il.lustres que fa 30 anys que valora i escolleix el Jurat qualificador.

Des d’aquí la felicitació més sentida i sincera. Per molts anys Francesc Llongueras, l’enhorabona més cordial i les gràcies més sinceres per l’exemple de la teva vida esportiva, tan excepcional i tan admirable. Moltes gràcies.