Es important aquesta inicial predisposició en la vida d’una persona, jo diria que més que important, és clarament decisiva.

Ja a l’escola dels Pares Escolapis, a la Primera Ensenyança i després a Batxillerat, en Josep Rius va manifestar sempre que volia ser metge. Hi ha qui es va fent gran sense acabar de veure clar què vol ser. En Josep Rius, no. Sempre va dir rotundament que volia ser metge.

Va arribar el moment, als 16 anys, a les portes de la Universitat, que es suscità el dubte de si havia de ser metge perquè reunia les condicions per ser-ho o seria metge perquè de sempre ho havia dit. Aleshores la família el posà en mans d’un bon psicòleg per tal que definís la personalitat i les possibilitats del Josep. El doctor Portabella, catedràtic de reconeguda solvència, després de sotmètrel a les proves oportunes, dictaminà: El Josep ha de ser metge sigui com sigui.

Així fou com el Josep entrà a la Facultat de Medicina, hi cursà tots els estudis sense cap entrebanc i assolí el títol de metge als 22 anys.

Ell volia ser metge i metge cirurgià i encara estava estudiant que va mirar d’introduir-se a la Mútua de Terrassa per tal de familiaritzar-se amb la mecànica i la tècnica de la professió. Així que va acabar la carrera ja es va quedar a treballar en aquesta institució i així... fins avui.

Només en dues ocasions ha deixat ocasionalment de treballar a la Mútua: la primera el 1987 qua s’assabentà per la premsa que a Etiòpia no tenien cap cirurgià a la zona Adigrat-Tigray. En Josep Rius va demanar a Mútua que li permetessin fer el juliol les vacances que li corresponien el setembre. Acomboiat per Metges sense Fronteres aquell any passà totes les vacances operant en aquelles terres. Un anestesista holandès i ell com a cirurgià van practicar en 25 dies 124 intervencions a una mitjana de cinc diàries. La seva iniciació en el camp delicat i emocionant de les intervencions quirúrgiques no pogué ser més abrupta i angoixant. Faltaven les coses essencials i el que hi havia era horriblement rudimentari. Els malalts eren anestesiats sobre una taula de fusta i els operadors vestien texans i samarreta.

El nostre heroi no oblidarà mai aquesta experiència però en el seu fur intern reconeixerà que en una professió tan delicada i de tanta responsabilitat com la seva, són les experiències quasi brutals com aquestes les que proporcionen als cirurgians el tremp i la serenitat que necessiten.

La segona ocasió que deixà ocasionalment la Mútua fou quan, embegut en les seves investigacions en la cirurgia del còlon, una especialitat que l’interessava enormement, va demanar un any d’excedència i se n’anà als Estats Units responent a la invitació de la Cleveland Clínic, de La Florida, que li oferia una plaça d’investigador.
No cal dir el cúmul de coneixements i experiències que significà per al nostre investigador aquesta oportunitat. Havia establert relacions amb homes eminents en el tema delicat del càncer de còlon i es reintegrà al seu lloc de la Mútua enriquit en tècniques i experiències i més il.lusionat que mai a proseguir els seus estudis i recerques en la especialitat que havia escollit i en la qual se sentia tan còmode i tan a gust. Ell ha estat el predestinat importador d’una tècnica que s’està practicant en el nostre país.

Mútua assegura que el doctor Rius s’ha destacat per la seva especialització en Coloproctologia essent un dels pocs professionals de l’Estat expert en aquesta especialitat contribuïnt amb la seva tècnica a millorar la qualitat de vida dels afectats.

Entre tots els professionals de la cirurgia, els oncòlegs em tenen profundament impressionat. Lluiten amb les ungles i les dents contra una malaltia terrible, sabent d’antuvi que el seu enemic és cruel, implacable i difícilment vencible, però això no els desanima i, com en el cas del doctor Rius, s’esforcen, investiguen i res no els aparta del camí aspre i dificultós que els mena cap el seu objectiu.

Bé, ja està dit, el doctor Josep Rius és un metge vocacional especialista en Oncologia del còlon i el recte. Ha arribat, però, al punt on està per un difícil camí jalonat de fites importants. Fem-ne un resum:

Beques-premi.

Beca Fiss. Estudi carcino-embriònic en pacients de càncer colorectal.
Beca del Certàmen mèdic d’Extremadura. Abordatge transacro de tumors rectals.
Beca Antoni Gimbernat. Estudi de les alteracions funcionals de la deposició.
Beca Rhone Poulenc. Millor víideo de tècnica quirúrgica presentat a la Societat Catalana de Cirurgia.
Beca-premi de l’Associació Espanyola de Coloproctologia. Importància de la ecografia endo-rectal en l’estudi de les neoplàsies de recte.

Bé, la llista de mèrits reconeguts és llarga i el llenguatge tècnic és poc assequible als profans, faré, doncs, una síntesi de tot en la mesura que tots poguem fer-nos càrrec de la importància del nostre personatge.

En col.laboració amb altres col.legues (doctors Muñoz, Marco, Martín, Espinós, Forné, Corbera, Quintana, Viver, Nogueres, Hoyuela -per força me’n deixo alguns-) ha editat una dotzena de treballs dels quals només diré alguns títols orientadors:

Enfisema cervical com a primera manifestació d’una diverticulitis perforada.
Leiomiosarcoma primari de vena cava inferior.
Tractat de reeducació en urogineproctologia.
Ús de l’anell de sutura biofragmentable en astomosis colòniques.

Entesos?

Ha assistit a dotzenes de cursos per a especialistes en els quals ha presentat les oportunes ponències:

Nutrició enteral.
El drenatge en la cirurgia digestiva.
Controvèrsies en el tractament de càncer de recte.

El doctor Josep Rius ha assistit a 75 congressos fora d’Espanya als quals ha aportat les seves comunicacions de la especialitat, això l’ha fet voltar pel món. (Lisboa, Ivrea, Tampa, Montevideo, Edimburg, San Antonio ... )

Qui tenim avui aquí entre nosaltres? Un gran metge especialista en oncologia intestinal, sí, però no és un metge simplement, és una persona molt més important: aquí tenim un combatent, un soldat heroic en el petit exèrcit de savis eminents que lluiten cada dia, jo diria desesperadament, per erradicar una malaltia terrible que s’emporta milers de vides no pas solament en la senectud, sinó moltes vegades en plena joventut o adultesa actives.

És un combat feroç, amb raigs intermitents d’esperança. S’avança lentament, però s’avança. Cada un d’aquests homes providencials porta a terme un pas endavant, sovint un pas molt petit, però sempre endavant, mai enrera.

Això vol dir que arribarà un dia venturós que el monstre serà ferit de mort i la humanitat exultarà joiosa per haver-se deslliurat de la més implacable de les malalties.

Tots hem de confiar en aquests homes eminents tan entesos i tan aplicats en el seu impostant propòsit. Sé que la oncocirurgia triomfarà, que un dia els tumors més incipients seran detectats a temps i extirpats. Més encara, la Bioquímica trobarà la manera de regenerar les cèl.lules malaltes. Tots hem d’esperar il.lusionadament que això s’esdevingui.

Entretant, exultem germans, alegrem-nos que entre nosaltres, en la nostra ciutat, tinguem un combatent d’aquesta lluita, tan jove, tan expert i tan il.lusionat per perseverar sense defallir en la lluita.

No cal dir com confiem en el doctor Rius, com li desitgem els majors èxits en la seva personal palestra. Voldríem tenir una mica de la seva ciència i de la seva tècnica per ajudar-lo, per animar-lo en la seva santa lluita. Nosaltres no podem fer altra cosa que admirar-lo i enorgullir-nos de saber-lo fill d’aquesta ciutat a la qual honora i seguirà honorant al llarg de la seva fructuosa vida activa.

De moment el declarem avui Terrassenc il.lustre, professional de la Medicina veritablement excepcional. Volem fer-li saber que tots estem pendents del seu bon fer i desitgem que no decaigui mai el seu esforç, la seva il.lusió i la seva convicció d’estar lluitant un combat decisiu.

Que per molts anys la seva professionalitat dignifiqui i honori la nostra ciutat i li atorgui els honors que sense cap dubte mereixerà.

El noiet Josep Rius Macías volia ser metge, doncs, ja ho és i de quina manera!.

Alegria, amics, alegria! i gràcies, doctor, moltes gràcies!.