| Durant aquesta meva dissertació
hem vist i celebrat els mèrits d’uns terrassencs que
s’han distingit per la seva indesmaiable dedicació
a una professió o a una institució i ho han fet d’una
manera tan extraordinària que tots ens hem adonat i hem coincidit
a reconèixer la seva gesta i a acceptar que són aquests
els mèrits que han desfermat la nostra admiració.
Ara, però, topem amb un homa certament especial, topem
amb Josep Torras Altemir un home del qui admetem l’esforç
i la dedicació extraordinària en favor de les seves
causes, però totaixò, essent tan notable, no pot
eclipsar la causa i el fonament de la seva trajectòria,
em refereixo a la seva abnegació portada més enllà
dels límits i esdevinguda l’aurèola de tots
els seus mèrits.
Josep Torras és un home esforçat i sacrificat com
ho demostra el resum, que bull afortunat, de la seva singladura
per aquesta vida.
Tot va començar de jovenet, uns catorze anys, quan amb
el seu amic Pau Santamaria va interessar-se per la sardana. Els
diumenges anaven a l’antic Círcol Egarenc. Allí
van trobar persones que començaren a ensinistrar-los en
la manera de ballar bé la dansa del nostre poble. Uns dansaires
de la colla Contrapunt, del carrer Major de Sant Pere, els introduiren
en el món contorbador de la sardana.
El destí els empenyé i els emportà cap a
la colla Amunt i Crits de la parròquia de la Sagrada Família.
Ell mateix diu en una breu memòria: A Amunt i Crits vam
fer molt més que aprendre a ballar sardanes, vam optar
per una manera diferent d’entendre la vida, l’amistat,
la il.lusió, l’esperança i vam acceptar una
certa disciplina amb l’amor a la sardana, a la Pàtria
i als sentiments que frisaven arran de pell.
Vàren aprendre bé el ball, a conèixer els
compositors, les colles i els concursos. Vivien immersos en un
món interessant i s’hi lliuraren amb tal deler que
ell mateix accepta que si tornés a néixer tornaria
a fer el mateix sense cap vacil.lació.
Home afortunat en Josep Torras quan, en plena adolescència,
quan dissortadament és tan fàcil i freqüent
que els joves es desviïn i es desnordin ell va trobar gust,
il.lusió i entusiasme per viure el món saludable
i fascinant de la nostra dansa popular.
En aquells anys d’iniciació i consolidació
de l’amor a la sardana també tingué la sort
de comptar amb el senyor Antoni Planas Solà que es féu
càrrec d’aquells nois d’una manera paternal
i en féu uns joves responsables.
L’any 1959, la sobtada defunció del senyor Antoni
Planas obligà a refer la junta directiva d’Amunt
i Crits. L’Emili Planas, fill de l’Antoni, en fou
president i vocals Josep Alcaraz, Andreu Lloveras, Pere Lloveras,
Pere Sala, Pau Santamaria i Joan Veciana. El nostre homenatjat
d’avui fou el secretari d’aquesta junta i és
curiós sentir-li a dir: En començar el llibre d’actes
vaig escriure en castellà amb una ploma convencional i
amb tinta xinesa. El bolígraf no existia.
Fóu una etapa important en la vida d’aquella agrupació.
Foren anys de fraternitat i companyonia que compartien balladors,
familiars i dirigents. No pocs trobaren en aquell ambient sa la
persona amb qui viure la resta de la seva vida. I aquest fou el
cas de Josep Torras que hi trobà la que esdevingué
la seva esposa, na Isabel Macià i Martí.
L’any 1963 la sardana a Terrassa vivia
una situació insostenible. Dintre d’Amunt i Crits
es formà una colla que s’autodenominava Amics dels
Concerts i els organitzava al tinellet del Castell Cartoixa de
Vallparadís. En una ocasió van haver de portar còpies
de les partitures al departament de governació el qual
les examinà i, finalment, autoritzà l’acte.
Davant de la crítica situació
de l’ambient sardanístic, les entitats culturals
i els amants de la sardana van reaccionar i així es fundà
l’ASERT sota la presidència del senyor Manel Sallent
i, més tard, la de Joan Paüls.
L’any 1983 l’ASERT passà
per una crisi de direcció i tot es veia gris fosc en el
futur immediat i en aquell moment Josep Torras prengué
la decisió de plantar cara a la dissort: cridà tots
els sardanistes veterans que amatents al crit d’alarma aguantaren
el cop i reorientaren l’entitat. S’arribà a
temps i l’agrupació reemprengué la tasca tirant
pel camí adequat.
Primer Francesc Dinarès i després
Jacob Jordà foren els caps visibles que allunyaren la tempesta.
Avui l’Asert ha celebrat el seu XXXVè aniversari
i ha organitzat amb l’Ajuntament els actes de “Terrassa
Ciutat Pubilla”.
Podria ser més densa i extensa la
relació de dedicacions i esforços del nostre homenatjat
al foment i impuls de la sardana a Terrassa. Tota una meravellosa
singladura a favor de la nostra benamada dansa. Tota una joventut
i mitja vida des d’aquell dia que s’atansà
al Círcol Egarenc on trobà els primers ajuts. Malauradament
el nostre homenatjat l’any 1988 caigué a les urpes
del Parkinson, una malaltia cruel, crònica i degenerativa
que l’ha obligat a retirar-se de tot allò tan estimat
que havia presidit i justificat la seva vida.
Recorrent a la memòria que he mencionat,
en Josep Torras hi diu: Aprofitant aquesta conversa amb mi mateix
voldria fer constar la meva gratitud als excel.lents amics que
en tot moment m’han animat i m’han ofert el seu suport
i la seva inestimable amistat en les dures situacions que he hagut
de viure els últims anys. Sempre s’ha dit que les
coses són com són i no com nosaltres voldríem...
La directora de l’escola Andersen diu que l’ensenyament
de la sardana a la seva escola ara complirà els seus 25
anys i que el promotor i monitor d’aquest ensenyament ha
estat sempre i feliçment en Josep Torras i Altemir.
L’agrupació folklòrica
Amunt i Crits manifesta que en Josep Torras ha estat el motor
incansable de la tasca de formació, ensenyament i promoció
de la sardana dintre de la entitat i a més un col.laborador
eficaç en el recull de tota informació sardanista
per a la història de la nostra ciutat.
Però el més emocionant és l’afirmació
de l’AVAN, Associació Vallès Amics de la Neurologia.
Ells diuen del nostre amic: La nostra associació el nomenà
vocal del Parkinson que li donava l’oportunitat de dirigir
les activitats del seu grup, com són les reunions d’ajuda
i les accions individuals d’informació. Això
li permetia donar eixida a la seva increïble abnegació
puix l’experiència de la seva pròpia situació
l’ajudava a animar els que ho necessitaven.
Aquí em detinc emocionat per pensar
que aquesta relació d’actuacions i mereixements del
nostre conciutadà Josep Torras i Altemir ha estat prou
clara perquè tots els presents tinguem una idea cabal de
quina mena de persona tenim avui entre els nominats Terrassencs
de l’Any.
És trist i remou les entranyes veure
aquest ciutadà colpit per una malaltia cruel que li ha
malmès les cames, ell que tantes hores i hores ha passat
ballant sardanes i ensenyant a ballar-les als nostres infants.
Amic Josep Torras, no miris endavant ans
llença la vista enrera i deixa que desfilin davant teu
les colles de joves i noies agafats de les mans i puntejant airosos
la nostra dansa. Ells fan i faran sempre una ampla rotllana al
teu entorn, et somriuran tendrament i t’estimaran mentre
a l’aire vibrarà el so festiu de la tenora.
Gràcies, il.lustre terrassenc. Gràcies
ciutadà exemplar. Gràcies pel regal de la teva inestimable
trajectòria.
Glossa escrita i
llegida per Carles Puig i Vilanova al Centre Cultural de Caixa
Terrassa - 8/12/1999
|