Terrassenc de l’Any 1999
Josep Torras i Altemir
Autor Glossa: Carles Puig i Vilanova
Durant aquesta meva dissertació hem vist i celebrat els mèrits d’uns terrassencs que s’han distingit per la seva indesmaiable dedicació a una professió o a una institució i ho han fet d’una manera tan extraordinària que tots ens hem adonat i hem coincidit a reconèixer la seva gesta i a acceptar que són aquests els mèrits que han desfermat la nostra admiració.

Ara, però, topem amb un homa certament especial, topem amb Josep Torras Altemir un home del qui admetem l’esforç i la dedicació extraordinària en favor de les seves causes, però totaixò, essent tan notable, no pot eclipsar la causa i el fonament de la seva trajectòria, em refereixo a la seva abnegació portada més enllà dels límits i esdevinguda l’aurèola de tots els seus mèrits.

Josep Torras és un home esforçat i sacrificat com ho demostra el resum, que bull afortunat, de la seva singladura per aquesta vida.

Tot va començar de jovenet, uns catorze anys, quan amb el seu amic Pau Santamaria va interessar-se per la sardana. Els diumenges anaven a l’antic Círcol Egarenc. Allí van trobar persones que començaren a ensinistrar-los en la manera de ballar bé la dansa del nostre poble. Uns dansaires de la colla Contrapunt, del carrer Major de Sant Pere, els introduiren en el món contorbador de la sardana.

El destí els empenyé i els emportà cap a la colla Amunt i Crits de la parròquia de la Sagrada Família. Ell mateix diu en una breu memòria: A Amunt i Crits vam fer molt més que aprendre a ballar sardanes, vam optar per una manera diferent d’entendre la vida, l’amistat, la il.lusió, l’esperança i vam acceptar una certa disciplina amb l’amor a la sardana, a la Pàtria i als sentiments que frisaven arran de pell.

Vàren aprendre bé el ball, a conèixer els compositors, les colles i els concursos. Vivien immersos en un món interessant i s’hi lliuraren amb tal deler que ell mateix accepta que si tornés a néixer tornaria a fer el mateix sense cap vacil.lació.

Home afortunat en Josep Torras quan, en plena adolescència, quan dissortadament és tan fàcil i freqüent que els joves es desviïn i es desnordin ell va trobar gust, il.lusió i entusiasme per viure el món saludable i fascinant de la nostra dansa popular.

En aquells anys d’iniciació i consolidació de l’amor a la sardana també tingué la sort de comptar amb el senyor Antoni Planas Solà que es féu càrrec d’aquells nois d’una manera paternal i en féu uns joves responsables.

L’any 1959, la sobtada defunció del senyor Antoni Planas obligà a refer la junta directiva d’Amunt i Crits. L’Emili Planas, fill de l’Antoni, en fou president i vocals Josep Alcaraz, Andreu Lloveras, Pere Lloveras, Pere Sala, Pau Santamaria i Joan Veciana. El nostre homenatjat d’avui fou el secretari d’aquesta junta i és curiós sentir-li a dir: En començar el llibre d’actes vaig escriure en castellà amb una ploma convencional i amb tinta xinesa. El bolígraf no existia.


Fóu una etapa important en la vida d’aquella agrupació. Foren anys de fraternitat i companyonia que compartien balladors, familiars i dirigents. No pocs trobaren en aquell ambient sa la persona amb qui viure la resta de la seva vida. I aquest fou el cas de Josep Torras que hi trobà la que esdevingué la seva esposa, na Isabel Macià i Martí.

L’any 1963 la sardana a Terrassa vivia una situació insostenible. Dintre d’Amunt i Crits es formà una colla que s’autodenominava Amics dels Concerts i els organitzava al tinellet del Castell Cartoixa de Vallparadís. En una ocasió van haver de portar còpies de les partitures al departament de governació el qual les examinà i, finalment, autoritzà l’acte.

Davant de la crítica situació de l’ambient sardanístic, les entitats culturals i els amants de la sardana van reaccionar i així es fundà l’ASERT sota la presidència del senyor Manel Sallent i, més tard, la de Joan Paüls.

L’any 1983 l’ASERT passà per una crisi de direcció i tot es veia gris fosc en el futur immediat i en aquell moment Josep Torras prengué la decisió de plantar cara a la dissort: cridà tots els sardanistes veterans que amatents al crit d’alarma aguantaren el cop i reorientaren l’entitat. S’arribà a temps i l’agrupació reemprengué la tasca tirant pel camí adequat.

Primer Francesc Dinarès i després Jacob Jordà foren els caps visibles que allunyaren la tempesta. Avui l’Asert ha celebrat el seu XXXVè aniversari i ha organitzat amb l’Ajuntament els actes de “Terrassa Ciutat Pubilla”.

Podria ser més densa i extensa la relació de dedicacions i esforços del nostre homenatjat al foment i impuls de la sardana a Terrassa. Tota una meravellosa singladura a favor de la nostra benamada dansa. Tota una joventut i mitja vida des d’aquell dia que s’atansà al Círcol Egarenc on trobà els primers ajuts. Malauradament el nostre homenatjat l’any 1988 caigué a les urpes del Parkinson, una malaltia cruel, crònica i degenerativa que l’ha obligat a retirar-se de tot allò tan estimat que havia presidit i justificat la seva vida.

Recorrent a la memòria que he mencionat, en Josep Torras hi diu: Aprofitant aquesta conversa amb mi mateix voldria fer constar la meva gratitud als excel.lents amics que en tot moment m’han animat i m’han ofert el seu suport i la seva inestimable amistat en les dures situacions que he hagut de viure els últims anys. Sempre s’ha dit que les coses són com són i no com nosaltres voldríem... La directora de l’escola Andersen diu que l’ensenyament de la sardana a la seva escola ara complirà els seus 25 anys i que el promotor i monitor d’aquest ensenyament ha estat sempre i feliçment en Josep Torras i Altemir.

L’agrupació folklòrica Amunt i Crits manifesta que en Josep Torras ha estat el motor incansable de la tasca de formació, ensenyament i promoció de la sardana dintre de la entitat i a més un col.laborador eficaç en el recull de tota informació sardanista per a la història de la nostra ciutat.


Però el més emocionant és l’afirmació de l’AVAN, Associació Vallès Amics de la Neurologia. Ells diuen del nostre amic: La nostra associació el nomenà vocal del Parkinson que li donava l’oportunitat de dirigir les activitats del seu grup, com són les reunions d’ajuda i les accions individuals d’informació. Això li permetia donar eixida a la seva increïble abnegació puix l’experiència de la seva pròpia situació l’ajudava a animar els que ho necessitaven.

Aquí em detinc emocionat per pensar que aquesta relació d’actuacions i mereixements del nostre conciutadà Josep Torras i Altemir ha estat prou clara perquè tots els presents tinguem una idea cabal de quina mena de persona tenim avui entre els nominats Terrassencs de l’Any.

És trist i remou les entranyes veure aquest ciutadà colpit per una malaltia cruel que li ha malmès les cames, ell que tantes hores i hores ha passat ballant sardanes i ensenyant a ballar-les als nostres infants.

Amic Josep Torras, no miris endavant ans llença la vista enrera i deixa que desfilin davant teu les colles de joves i noies agafats de les mans i puntejant airosos la nostra dansa. Ells fan i faran sempre una ampla rotllana al teu entorn, et somriuran tendrament i t’estimaran mentre a l’aire vibrarà el so festiu de la tenora.

Gràcies, il.lustre terrassenc. Gràcies ciutadà exemplar. Gràcies pel regal de la teva inestimable trajectòria.

Glossa escrita i llegida per Carles Puig i Vilanova al Centre Cultural de Caixa Terrassa - 8/12/1999

 

Inici