 |
Terrassenc
de l’Any 2000 |
 |
Angelina
Casals i Abulí |
||
Autor Glossa:
Jordi Estapé i Madinabeitia |
| ... Seguint la tradició,
i respectant l’ordre alfabètic, perquè tots
els premiats són absolutament iguals pel que fa a reconèixer
i glossar els seus mèrits, començarem per parlar de
la senyora ÀNGELA CASALS i ABULÍ.
Imagineu-vos que un dia formeu part d’un jurat de bona fe, amb la tradició i les ganes de distingir conciutadans i lloar-los per la seva trajectòria. A més, esmerceu algunes nits participant en reunions i discussions; sopeu com podeu; arribeu tard a casa; la família pràcticament ni la veieu perquè ja és dormint; i l’endemà aneu amb son a la feina... És un sacrifici que mereix la pena, sí senyor...! Bé, després de tant discutir i argumentar, s’arriba a una conclusió, un veredicte, i s’han d’activar els mecanismes oportuns per a fer pública la decisió i comunicar-la als interessats. I així, resulta que, com a tants d’altres, arriba el feliç minut de dir-li a l’Àngela Casals que és el moment de distingir-la pels seus mèrits, de transmetre la il•lusió que li ha provocat al jurat del “Terrassenc de l’Any” que ella figuri entre els designats. I va la senyora Àngela i respòn que “nones”, que “no”. Així de contundent. Doncs, vaja sorpresa per al jurat, ¿no?. ¿Com pot ser? Ella ens ho justifica així: “Trobo molt bé que existeixi aquest premi, fins i tot he assistit a vegades a la cerimònia d’entrega quan guardonaven amigues meves. Però no és un premi per a mi; ha de ser per a altres persones”, diu. Sabem que no és falsa modèstia i que ho manifestava de tot cor, però, està clar: una distinció com aquesta no s’atorga cada dia i cal meditar-ho prou. Finalment, ella s’ho repensava i, per fortuna, avui ens acompanya en aquest acte solemne. I és que la senyora Àngela afegia que en assabentar-se que el veredicte responia a un procés ampli de deliberació que, d’una manera certament representativa, Terrassa impulsa cada any, no era qüestió tampoc de decebre les expectatives dipositades en els guardonats, com ara és el seu cas. I, ¿perquè incidir tant en la circumstància de l’acceptació d’un premi? Doncs perquè un reconeixement com el que avui ens ocupa té, entre altres, un sentit primordial en l’impacte i el ressò que obté. I, recentment, vaig tenir l’ocasió de comprovar que amb l’Àngela Casals ens trobem davant d’una d’aquestes situacions. Al sopar anual de l’asociació contra el càncer a la nostra ciutat, celebrat encara no fa ni un mes, a l’hora dels discursos i agraïments es va fer un esment exprés a la Conxa Puig, que també va ser llorejada en el seu dia amb el “Terrassenc”; i l’entitat va mostrar a més públicament la seva satisfacció perquè la senyora Casals rep enguany aquest “Terrassenc”. És a dir: n’hi ha que se senten orgullosos de treballar al costat d’algú que és assenyalat con a “Terrassenc de l’Any”. Som molts, en definitiva. Només això, per sí sol, ja aporta tot el sentit possible al fet que coincidim aquest migdia aquí. L’acolliment que es fa a la societat terrassenca d’aquest certamen dignifica encara més el guardó. Perque la vida d’Àngela Casals està marcada per la dedicació als demés, com ja s’intueix. Nascuda a Sant Joan de les Abadesses el dia de Sant Josep de l’any 1918, va venir a viure a Terrassa quan encara no tenia ni un any d’edat. I en quedar-se orfe va anar a viure, als 20 anys, a la Fundació Busquets, a la Residència de la Bona Guarda. No cal dir que aquest fet incideix de forma notable en el seu futur tarannà vital. De l’Asil Busquets té, segons confessa, “uns records molt macos; allí vaig viure amb unes excel•lents persones que em van fer de pare i mare”, afegeix. Va cursar els seus estudis primaris al Col•legi de la Puríssima Concepció, i de ben jove va participar en les activitats sociopolítiques del Cercle Carlí. En aquesta seu recorda que hi feia teatre, que cantava en un cor i que participava en la confecció de vestits per als nens més pobres. Aquí direm també que es va casar amb Josep Casamitjana i Llopart al 1942, tres anys després d’ingressar a la Fundació Busquets. Va anar a viure a la casa del marit, al carrer de La Rutlla, la seu del conegut negoci familiar de mobles. És, l’Àngela, una persona que s’ha caracteritzat sempre per ser molt activa i consagrada a les tasques del voluntariat. Avui, està de moda, n’hi ha que sembla que acaben de descobrir paraules que són tan antigues com “solidaritat” o “germanor”. Això fa anys i panys que ho coneix i ho treballa desinteressadament l’Àngela. Amb discreció, fent feina sense aixecar la veu més del compte. Quan molts van, la senyora Àngela, “l’Angelina”, com és coneguda i apreciada, ja està de tornada. Els seus amics la defineixen com una dona oberta, cordial, sincera i molt activa. I subratllen que aquestes qualitats l’han portat a desenvolupar una tasca constant i seriosa de voluntariat. Una dilatada labor que es remunta també a la postguerra, quan amb el seu marit realitza diverses activitats situades al Centre Social Catòlic. Ho rememora d’aquesta forma: “Ja no hi era el centre carlista, i al Social, el meu marit feia de dimoni als Pastorets i sempre estàvem allí”. És curiós: aquell matrimoni que invertia hores assajant el paper del “dimoni” treia el temps d’on podia per a participar en la fundació d’una parròquia, la de Ca N’Anglada, així com en aspectes relatius a l’impuls i a la projecció social d’aquesta carismàtica seu religiosa egarenca. Fèien de dimoni i després es situaven en primera línia a la parròquia. ¡Són les coses que té aquesta vida...! En els records de l’Àngela hi ha la imatge que a la zona de Ca N’Anglada “no hi havia res, tot eren camps; el Bisbe va dir que faria venir un capellà i va fundar-se la parròquia”, explica. Consignem també el paper d’aquesta dona exemplar en la creació dels Cursets de Cristiandat de Terrassa. I la seva vinculació a la Parròquia del Sant Esperit. ¿Què dir de Mans Unides a aquestes alçades i que vostès no sapiguen ja?. ¿Què podem explicar avui que sigui realment novedós d’una entitat com l’Associació contra el Càncer?. Ambdues tenen darrera seu l’aval social de grans iniciatives prou valorades i contrastades, que només són possibles gràcies a la dedicació, sempre desinteressada, i per fortuna, de moltes persones. Aquest factor humà indispensable compta amb homes i dones de caràcter, com l’Àngela. Es tracta de dones i homes modèlics,
que esdevenen referents per aquells que, a poc a poc, es van integrant
en un treball encomiable i enorme. Amb humilitat. Si li pregunteu
a l’Àngela Casals a qui admira de debò, dintre
del voluntariat, no espereu noms de personatges mítics
o esments a temperaments humans que ja han passat a la Història.
De seguida us citarà algú pròxim i de casa:
la Conxa Puig, de la qual ressalta que sempre li ha donat ànims
per a continuar endavant... Tota la vida, expressa ella mateixa, li ha agradat fer moltes coses, no parar quieta. I servir els altres. Com a culminació d’aquest objectiu permanent, hi ha una dada impressionant: el seu quefer a l’Hospital de Sant Llàtzer, cuidant malalts terminals. Això no ho pot fer qualsevol, evidentment. S’ha de conèixer la condició humana, saber aguantar en els instants més difícils, estar preparat per a qualsevol reacció... A una dona amb un cor tan gran, li dedicaria avui aquesta frase d’Antoine de Saint-Exupéry, al “Petit Príncep”: “Només amb el cor es pot veure bé; perquè el què és essencial resulta invisible per als ulls”. Per tant, diria que l’Àngela és una dona amb un sentiment d’aquest tipus: ho intueix i ho percep adequadament tot. Sap fer-ho, sense dubte. Però el carácter el manté ferm. Els que l’envolten insisteixen que no li agraden les medalles, i ens ho creiem. Ja ho hem vist. No obstant, al 1993, la Cambra de Comerç li va atorgar la placa al mèrit a l’activitat comercial. Un negoci i també una família que li dóna suport. Dos fills i quatre nets que l’estimen, i per això ella confessa: “La il•lusió més gran per a mi és tenir tota la família reunida”. Doncs aquest és, efectivament, un dia d’il•lusió per l’Àngela Casals i Abulí. I a la família i a nosaltres, conciutadans seus, ens fa il•lusió aplaudir-la com a "Terrassenca” entre els terrassencs i les terrassenques... Glossa escrita i
llegida per Jordi Estapé i Madinabeitia al Centre Cultural
de Caixa Terrassa - 8/12/2000 |