Terrassenc de l’Any 2000
Camil Domingo i Rodó
Autor Glossa: Jordi Estapé i Madinabeitia
... El nostre segon personatge del dia és en CAMIL DOMINGO i RODÓ, que va néixer al carrer de la Font Vella l’any 1915, “a la cantonada on hi ha el Gamax”, concreta, molt geogràfic, el propi interessat.

Va estudiar a Cal Torero i, més tard, conegué, al sí de l’Esbart del Centre Social, a la que esdevindria en un futur la seva esposa, Josepa Morera. Els primers apunts biogràfics al voltant del senyor Camil indiquen que al barri de Ca N’Aurell va participar als catecismes de la que acabaria essent, l’any 1932, la Parròquia de la Sagrada Família. I també que formava part d’un col•lectiu de catequistes que van crear el Grup Irineu de la Federació de Joves Cristians, i que van habilitar uns camps al barri, on es practicaven diversos esports, entre ells el bàsquet. Abans de la Guerra Civil, en Camil jugava a l’esport de la cistella, a l’equip terrassenc de la Federació de Cristians de Catalunya.

Ja poden endevinar-se per on van els trets de la personalitat d’aquest home actiu, però alhora reflexiu, que, per exemple, opina, davant les imminents dates festives de final d’any, que “el Nadal és molt bonic, però moltes vegades es celebra amb massa soroll i molta fullaraca, amb molt menjar, però no tothom pensa ben bé per què es fa. El Nadal és la vinguda entre nosaltres d’un personatge, Jesús, que si el tinguéssim més present aquests dies, em penso que el món seria més bo del què és avui”. Segons Camil Domingo, aquest món “és molt complicat”, i té una teoria pròpia que entronca decididament amb una de les seves qualitats personals, prou reconeguda per familiars i amics: el seu sentit de l’humor. I és que en Camil explica, ben gràfic: “Sí, aquest món en què vivim és complicat; com que és rodó, ja sabem que les boles van d’aquí cap allí, que van i vénen, i que no paren. I això és el què li passa al món. Però, què hi farem...!”.

Per cert que, per a més informació, fa pocs dies, un amic de les excursions organitzades a la Federació de Cristians li ha regalat dos llibres d’acudits. Perquè es vagi inspirant... És a dir que en Camil sempre s’ha caracteritzat per voler que aquest món sigui més alegre i més simpàtic. Però ha sabut cercar l’equilibri, i respondre a la vida des de tots els angles.

Com en la Guerra Civil, difícil tràngol que li va tocar patir de ple. “La Guerra”, recorda, “la vaig viure entre trinxeres, però vaig tenir la sort que no em va passar res greu. Dintre del que cap a una guerra, encara me’n vaig sortir prou bé. Tots, l’únic que esperàvem era que allò, aquella guerra tan dura, s’acabés d’una vegada”. Superat en el temps el conflicte bèl•lic, el senyor Camil retorna a les seves activitats i és president dels Joves d’Acció Catòlica de la Sagrada Família, on participa en les representacions dels “Pastorets”. Després s’encarregà de l’organització de l’Escolania de la Sagrada Família, que dirigiren mestres com Jaume Margarit, Josep Serres i Josep Freixas.


D’aquella època, entre els anys 40 i 60, el senyor Domingo recorda que, efectivament duia a terme el treball d’administrador de l’Escolania de la Sagrada Família, i que organitzava caramelles. Sobre les caramelles, parcel•la destacada en la seva figura, ens diu: “Anàvem casa per casa, a peu. Més endavant, les fèiem en cotxe; i a última hora vàrem haver de plegar perquè ens vàrem arribar a desplaçar en camió, però ni amb el camió ja no podies parar davant les cases a causa del trànsit”. En Camil descriu així aquesta, podriem titllar-la, mostra combinada de pas del temps i la complexa missió de mantenir les tradicions. Els amants del folklore terrassenc saben que aquest home poseeix un valuós arxiu farcit de documents sobre caramelles i altres elements, del que gaudeixen accedint-hi per ampliar notícies i estudis.

En els anys subsegüents a aquelles caramelles, el senyor Camil continua i no para. Ës un dels promotors de la creació dels equips de bàsquet i de futbol del Sagrada Família de Terrassa; rep, juntament amb altres companys, un merescut homenatge per la seva col•laboració amb la parròquia i l’esport; i és nomenat president de l’Esbart Terrassa de l’Agrupació Folklòrica Amunt i Crits. Dels temps de l’Esbart, en fa una pinzellada explicant-nos que “de 25 parelles que erem llavors, quedem 17 senyores i 7 senyors. Es comenta que ens volen fer un homenatge, també. Doncs, també hi serem...”.

Quan desapareix el Sagrada Família per convertir-se en l’SFERIC, del qual n’és un dels fundadors, passa a ser el soci amb el carnet número 3, que encara ostenta. “Sí”, afirma; “encara sóc soci de l’SFERIC. Recordo que havia arribat a jugar un partit de bàsquet amb 40 anys d’edat, però llavors ja ens cansàvem massa. els d’aquella època encara fem, de tant en tant, un sopar dels exjoves de l’Acció Catòlica. Per fer-la petar una mica i passar-ho bé entre amics”. I és que, recordar és tornar a viure.

Aprofitant que som davant d’un home d’esport, dinàmic i assenyat, sobre el món actual de l’esport li demanem una reflexió, i aquestes són les seves paraules: “Quan escolto les multimil•lionàries quantitats que es gasten en fitxatges, cas del futbol, a mi em sap greu, perquè penso en les persones més necessitades del món. Nosaltres, tenint el necessari per viure, em sembla que ja hauriem d’estar contents i satisfets, i conformar-nos. No cal ambicionar i voler posseïr més i més; hem d’ajudar molt més als altres que realment pateixen”. Sí, aquestes són, sens dubte, frases per a la reflexió que firmariem tots i cadascún de nosaltres.

A principis dels vuitanta es va jubilar, i va entrar a formar part de la junta i del Grup de Teatre del Casal d’Avis Terrassa-Centre, del qual n’és vocal d’espectacles. En efecte, la del teatre és una fèrtil vocació en aquest caràcter tan inquiet que avui també premiem en aquest auditori. I encara manté aquest amor pel teatre, com fent aparicions en els últims anys als “Pastorets” del Centre Social Catòlic.

En relació al seu pas pels escenaris amateurs, se sincera i sentencia: “Un s’ha de saber retirar a temps. No vull que diguin: “Guaita, aquest; encara fa teatre i no s’aguanta”. Bé, hi ha moltes maneres de donar suport al teatre; i una d’elles és coordinar i organitzar espectacles per als companys, que és el que, certament, fa en Camil.


Seguim amb més dades biogràfiques. Entra a col•laborar a l’Arxiu Tobella, sent-ne el relacions públiques i ajudant en la recerca i descripció d’imatges i fotografies antigues de Terrassa. Va ser padrí d’una tradició afortunadament recuperada per a la ciutat, com és la Festa de la Santa Creu, a la Parròquia de la Sagrada Família. Diu: “D’activitats, n’he fet i en faig moltes. Mentres pugui”. No cal que ho juri. Ens ho creiem.

Per això, per subratllar aquesta fructífera tasca social, la Generalitat de Catalunya va guardonar Camil Domingo l’any 1998 amb la distinció “FITA”, en el decurs de l’homenatge que diverses entitats de la ciutat li van retre. Rebre homenatges, o ser motiu d’una justa voluntad de ser homenatjat, no és gens aliè a aquest conciutadà. Per exemple, ¿què pensa ell de ser avui reconegut com un dels “Terrassencs de l’Any”? El raonament és lúcid: “No tots els sants estan als altars (comença dient). Als altars hi són aquells sants que hi ha persones que s’han preocupat que hi siguin. Crec que hi ha terrassencs que poden ser “Terrassencs de l’Any” i que ningú els presenta ni tampoc se’n parla. Però (acaba), està bé perquè et reconeixen coses que les vas fer sense pensar que un dia serien motiu d’un premi”.

¡Ah! Confessa que la família està molt contenta, com no podia ser d’una altra forma, i que li van insistir que vindrien tots a veure’l i, sobretot, que vingués avui molt mudat... L’ocasió s’ho val, per descomptat. A les persones, pels seus actes les coneixereu, com en Camil. I com que ens ha remarcat que hi ha coses que les ha fet sense tenir present en el seu dia que en un futur mereixerien un premi, m’agradaria brindar-li, pensant en ell, aquesta frase de Milan Kundera: “Tenir consciència d’un acte no és pensar-lo, sinó sentir-lo”.

L’important és el sentiment, el sentiment per ser-hi, el sentiment per estar, el sentiment per ser feliç amb les persones pròximes, el sentiment per a l’acció..., perquè encara col•labora, molt diligent, amb entitats que ja hem citat com la Federació de Cristians o el Casal de la Gent Gran. I amb el recolzament de la seva família, dels seus 4 fills i 8 néts, als quals transmet molta energia.

Una energia que no escapa a ningú. Vegin, si no, el que ens explica el propi Camil. Com a mostra, un botó: “Terrassa ha canviat molt. M’agrada voltar pel Parc de Vallparadís. I, fins i tot, m’he anat a banyar al llac-piscina. Hi ha un nét meu que es cuidava de la vigilància de la zona i un dia em va dir: “Coi, avi! Vostè encara s’aguanta! Vingui a banyar-se a Vallparadís!”. I jo li vaig respondre: “Sí, encara m’aguanto”. I em vaig banyar a Vallparadís. Tocant de peus a terra, passejant per l’aigua, sense fer res més; ni tirar-me a l’aigua, ni nedar. Però m’hi vaig banyar!!”.

Que consti!! Sí, que consti el seu treball, el rastre fecund i fèrtil de tantes coses realitzades amb la més bona de les intencions, que ha sabut transferir a molts altres.

No sé si coincidirem amb Camil Domingo la pròxima temporada de bany al llac de Vallparadís... Tant de bò!! En qualsevol cas, ens alegrem molt de coincidir avui aquí, aplaudint-lo com a “Terrassenc” entre els terrassencs i les terrassenques......

Glossa escrita i llegida per Jordi Estapé i Madinabeitia al Centre Cultural de Caixa Terrassa - 8/12/2000

 

 

Inici