Terrassenc de l’Any 2000
Josep Rius i Soldevila
Autor Glossa: Jordi Estapé i Madinabeitia
... ¿Què els sembla si acabem aquesta part d’aquest acte solemne amb música? No pateixin, no s’espantin, que no ens posarem a cantar ara; ni proposaré estranys experiments escènics a aquestes hores del dia.

Resulta, però, que, com ben bé sabran, també rep avui la distinció de “Terrassenc de l’Any” un músic, una persona que, durant tota la seva vida, ha fet del gran art de la música una entrega constant i que ha sabut transmetre als que l’envolten. Estic parlant de JOSEP RIUS i SOLDEVILA. Alguns encara recordaran que l’any 1999, concretament el dia 29 de maig, la Parròquia de Sant Josep, a Can Palet, li va retre un sentit homenatge pels seus cinquanta anys d’animador de cants en aquell temple. Aquesta constància, aquesta perseverança... Fixin-se que estem parlant de mig segle... Això ja indica una tenacitat que, a més, ha sigut recompensada moralment i amb amplitud mitjançant l’agraïment del barri, que és una de les coses més maques que li poden succeïr a un ciutadà. I és que els veïns li diguin a algú: “Escolta, ets necessari; ets una persona fonamental per a la nostra comunitat; segueix aquí entre nosaltres”.

l avui també el proclamem com a “Terrassenc de l’Any”. Josep Rius va venir al món, precisament, a la nostra ciutat, al sí d’una família treballadora al tèxtil, procedent de Fonellosa, al Bages. Ha tingut tres fills i quatre néts. La seva esposa és Dolors Mur. Sobre la Dolors ens diu: “Sort d’ella, que he pogut fer tot el que he fet”. Naturalment, són moltes les coses que aquest home ha fet. Arranquem des de la infantesa del senyor Josep, quan va patir una malaltia que el va obligar a residir uns anys a Sant Joan de Déu, a Barcelona. Allí va aprendre la música i a dominar el violí. Quant a gustos, li agrada la música clàssica, “de Bach cap a aquí”, com sitúa en les seves pròpies paraules. Però afegeix que respecta les altres músiques, també.

Essent encara un infant, va tocar el violí davant, ni més ni menys, que del rei Alfons XIII. Fou en l’acte d’inauguració de la casa de Sant Joan de Déu a Calafell.

Anys més tard, el propi Rius ens reviu aquell sorprenent episodi merament com “una anècdota. Erem -rememora- un petit grup de nens que tocàvem el violí, i allí ens trobàvem, esperant el Rei. En entrar Alfons XIII, vàrem tocar la “Marxa Reial” i el monarca va venir al costat nostre per escoltar-nos. Però -insisteix- és anecdòtic. A vegades, si cal fer broma o una fuleria, dic: “Escolta, tu, que jo vaig tocar davant d’un rei...!”, com si em volgués donar importància. Però el rei Alfons XIII no ens va fer cap cabal, ni res. Senzillament -acaba-, no hi ha cap mèrit en això.

Home! Aquí li podriem comentar a en Josep que les ocasions de la vida només tenen un secret màgic, i que ell sí el va complir: saber ser-hi i aprofitar el moment. Com, més tard, als 19 anys, quan ja cantava a la Societat Coral Joventut Terrassenca, el Coro Vell. Aquesta experiència és decisiva perquè l’acaba posant en contacte amb el mestre Josep Güell, que l’inicia en el viol•loncel, impulsant d’aquesta forma ja més seriosament els seus estudis musicals.


Però, és clar, eren uns temps prou difícils. Va haver de comprar-se el viol•loncel a terminis, en 58 setmanes, pagant un “duro” cada setmana. Ara recorda que l’instrument costava 58 “duros” i que el va pagar a poc a poc al senyor Farràs, nom cabdal en la venda d’instruments a la nostra ciutat. “Llavors, un “duro” eren diners. No en và -agrega-, l’expressió popular sobre el què costa un “sopar de duro”, té sentit, és veritat”.

Ni durant el servei militar ni en la Guerra Civil desapareix en el nostre protagonista el seu amor per la música. I més endavant, en Josep Puig i Vives li proposa venir a la Parròquia de Sant Josep, a dirigir el cor de noies i a acompanyar-les a l’harmònium durant les misses. Fa memòria i especifica que cobrava per aquesta feina dues-centes pessetes al mes.

Més endavant, a l’església de Can Palet, es promourà un cor mixt, i es cantaran diverses polifonies i “avemaries” de compositors clàssics. Però, i aquest constituïrà un element fonamental en la seva carrera, a partir del Concili Vaticà Segon es va establir que fóssin els propis feligresos els que cantéssin a missa, una circumstància que va reorientar els cants durant la litúrgia.

La idea principal, i que s’ha mantingut, era que tothom participi a la comunitat amb allò que té. I en Josep, en un gest que l’honora i defineix el seu caràcter, (si se m’accepta l’expressió), per “amor a l’art”, va comunicar a la parròquia que deixaria de cobrar i treballaria gratis. És a dir, donant-e’ls-hi el que té, també. Tinguin en compte, a més, que els cants van anar agafant, de manera progressiva, gran importància per a la posada al dia de la litúrgia, i que en Josep Rius encara hi va haver de dedicar més hores. Però, “sense ànim de lucre”, com assenyalen persones pròximes al nostre home.

I, ben segur, amb més de de cinquanta anys de feina altruïsta a la parròquia, era quasi obligat per part dels veïns de Can Palet d’homenatjar-lo, com van fer l’any passat. Hauria estat una injustícia, de no ser així. Encara que només fos per un dia, calia gratificar amb caliu humà i donar satisfacció a aquesta consagració personal a un compromís tan consecutiu, setmana rera setmana, any rera any, a la Parròquia de Sant Josep.

Una parròquia on col•laborà en la introducció per primer cop dels cants de l’Himnari de Música del Pare Ireneu i lletra del Pare Miret, ambdós monjos de Montserrat. Sobre aquesta ocupació en conjunt, és a dir la seva vinculació parroquial en el vessant musical, en Josep és tan modest, que ens la defineix en part així: “Encara faig d’organista a l’església, sí. Però el cert és que jo no sóc organista. Toco perquè no hi ha ningú més que ho faci....”.

Vès per on sorgeix aquí un dels aspectes més qüotidians de la vida, com és el de les peculiaritats en l’assignació de papers. Em refereixo als rols més voluntariosos. Segurament molts dels presents s’hi hauran trobat en més d’una ocasió: quan un s’ofereix per dur a terme una tasca d’aquelles diguem-ne exemptes de la persecució d’un interès concret personal, o aquesta li queda assignada, el més probable és que duri molt de temps.


Dependrà, però, del grau de compromís personal. I això és el que enriqueix els individus i els fa aparèixer com a modèlics davant la societat, quan dibuixen trajectòries a seguir. El que ha fet i fa en Josep amb la parròquia de Can Palet és un d’aquests exemplars cassos.

La labor parroquial de Josep Rius és present de manera contínua al costat de rectors com mossèn Jaume Colet, mossèn Josep Serrano, mossèn Joan Busquets, mossèn Pere Corbera, i mossèn Joan Cuadrench. Els veïns pensen que el senyor Rius s’ha adaptat sempre a les directrius dels diversos rectors, i destaquen que li han servit d’estímul i han acabat de donar sentit a tot l’equip.

Però hi ha més dades a consignar en la seva vida. Assenyalem que ha estat teixidor i pintor. Però sense deixar la música. Ha exercit de professor de Solfeig i Viol•loncel al Conservatori, en dues etapes diferents. I ha format cantors de Terrassa, Sabadell i “puericantors” de la Catedral de Barcelona. Anotem, doncs, també, una vocació pedagògica, innata en el senyor Josep; un interès a transmetre coneixements i actituds davant la vida.

Novament, en la línia del que venim ressenyant, trobem proves de la senzillesa d’aquest home. Com quan tocava a “La Passió d’Olesa” o amb diversos trios, que són oportunitats que se li han presentat en determinades fases de la vida, i sempre que ell intuïa que això li podria prendre temps per anar a complir amb els seus deures a la parròquia, llavors ho deixava tot enrera per ser al temple de Sant Josep, amb els seus. Com un fidel més, aportant el que li era possible. En Josep escull sempre el compromís més profund.

I la modèstia sorgeix quan se li comenta que en el seu recorregut musical no hi manca la composició. Sí, perquè n’ha composat, de música. Com, per citar una peça reconeguda, “Els Goigs de Sant Josep”, que són propis de la parròquia, la seva parròquia. Doncs bé, el senyor Rius respòn: “No sóc compositor; no he pogut estudiar per a ser-ho. Però m’agrada llançar-me a fer alguna composició”.

Ja ho veuen: mesurat i just, aquest conciutadà il•lustre, i des d’avui encara més... Sobre el guardó que rep en aquesta jornada raona el següent: “Ser “Terrassenc de l’Any” és per a mi un fet singular. Si és que havia de ser així, millor. Però això no pot alterar el meu tarannà de sempre, que continuaré fent mentre pugui”.

Un tarannà abnegat i probablement ple de renúncies a través del qual ha viscut moments feliços i altres que no ho han estat tant, confessa. Molts l’admiren i l’admirem perquè ha afrontat, juntament amb la seva esposa, èpoques duríssimes a la família. La pèrdua d’un fill i la malaltia d’un altre. O sigui que poques coses li podem explicar a aquestes alçades a en Josep Rius sobre la vida que no hagi vist en la seva pròpia carn.

Malgrat tot, segur que les seves il•lusions continuen intactes i essent tan sòlides com perquè en una data tan remarcable li rememorem aquesta frase d’Antonio Buero Vallejo: “Quan no em veu ningú, m’agrada imaginar si no serà la música la única resposta possible a algunes preguntes”.
Sí, la música ajuda, i necessitem la música d’en Josep Rius i Soldevila. Per viure i trobar també respostes. I per aquest i altres motius, avui l’aplaudim com a “Terrassenc” entre els terrassencs i les terrassenques.......

Glossa escrita i llegida per Jordi Estapé i Madinabeitia al Centre Cultural de Caixa Terrassa - 8/12/2000

 

Inici