Terrassenc de l’Any 2001
Josep Betriu i Llorens
Autor Glossa: Jordi Estapé i Madinabeitia
... Respectant l’acostumat i protocolari ordre alfabètic, començarem pel senyor Josep Betriu i Llorens, nascut, em diuen, fa 81 anys, i creditor d’un llarg servei voluntari i social a diverses entitats. Ja els avanço també que el senyor Betriu és per a Terrassa CICLISME en estat pur, amb totes les lletres. Perquè aquest sacrificat esport no solament viu d’un Miguel Induráin, un Lance Armstrong o un Eddy Merckx, i de tots els grans campions. No. Aquest esport de les dues rodes també necessita d’organitzadors i difussors. I aquí entra el nostre home, un amant del ciclisme a carta cabal.

Però no ens avancem. Comencem, sense més dilació a dibuixar el seu perfil, que no és solament ciclisme, sinó que del senyor Betriu hi ha molt on triar i remenar per fotografiar-lo aquí amb l’únic recurs de la paraula. Mencionem també que es va casar amb Conxita Pi i Gorina, recordada especialment avui, per l’onomàstica d’aquest 8 de desembre. Varen tenir 3 fills, dels quals han arribat 6 néts.

La llarga contribució ciutadana del senyor Betriu la fem arrancar des de l’any 1958, quan, en col•laboració amb el rector mossèn Miquel Bonet, va treballar en la inauguració de l’Església de la Santa Creu. Actualment continua formant part del Consell Parroquial de la Santa Creu. Ressaltem també, en aquesta aportació social del nostre guardonat, que l’any 1980 es va integrar a Càritas com a representant, precisament, de la Parròquia de la Santa Creu. Vuit anys més tard el van elegir president de Càritas Diocesana, fins que al desembre de 1999 va cedir aquesta presidència a un altre terrassenc il•lustre, en Ferran Pont.

La paraula Càritas és sinònim de solidaritat, comprensió, recerca d’aliments i recursos per a altres que ho necessiten, i força temps personal que s’ha d’arrancar de la família i l’oci. La paraula Càritas és també sinònim de Josep Betriu.

D’en Josep Betriu hi ha més referències estimables. Posem per cas, que va col•laborar amb l’Escolania de Pueri Cantors de la Societat Coral Joventut Terrassenca, és a dir, el Coro Vell. L’any 1974, juntament amb la seva muller, va integrar-se a la junta de pares i va impulsar les diverses activitats de l’Escolania, que va viatjar i actuar arreu del món. Sobre aquesta etapa de la seva vida, en Josep expressa això: “Cantar és una expressió de cultura molt elevada; cantar distreu i diverteix”.

Però la vida d’aquest home engloba múltiples aspectes (i això que encara no hem arribat al ciclisme!!). Si no s’ho pensen, ens aturarem ara en l’any 1966. En aquella data, fou nomenat secretari del Montepio de Conductors de Terrassa i Comarca, una responsabilitat que va exercir fins a l’any 1991. Ell rememora el següent: “El meu pare va ser un dels fundadors del Montepio. L’entitat va sorgir per a la protecció dels XOFERS, en uns anys en què no hi havia tantes asseguradores com ara. Jo sóc home de “sí” -afirma convençut-. Quan m’han demanat una cosa, no he dit mai que “no”. El meu tarannà és el d’ajudar. Tinc la paraula “no” prohibida.


Així, aquest home positiu del “sí”, va acceptar (encara que també per tradició familiar) les seves funcions al Montepio. I al sí d’aquesta entitat, que gaudeix de notable solera i predicament a Terrassa, en Josep no es va limitar a les atribucions inherents a la seva ocupació, sinó que va anar més enllà. Va publicar nombrosos articles d’interès per als conductors a diferents mitjans de comunicació, amb la qual cosa ens va donar més proves de la seva dimensió humana.

El senyor Betriu, està clar que no és d’aquells que entén una missió determinada només dintre dels seus estrictes paràmetres. No. Ell ha volgut demostrar que és necessari transmetre idees, sensibilitzar, aportar l’experiència adquirida als seus conciutadans de manera desinteressada. És aquesta una conducta exemplar que ja el va fer mereixedor en el seu moment del títol de President d’Honor del Montepio de Conductors.

Com també és digne de ser considerat com a honorable el seu empeny en la millora del seu barri i de les condicions de vida dels que l’envoltaven entre els anys 1970 i 1985, període durant el qual va exercir com a alcalde de barri al districte de la Santa Creu.

Si pregunteu als seus amics i familiars, també us parlaran del Josep Betriu com a donant de sang, que és una de les activitats més generoses i altruïstes que un ésser humà pot realitzar. Va començar l’any 1955, amb una mitjana de 3 ò 4 donacions anuals. Trenta anys més tard, al 1985, en un acte solemne, se li va atorgar la medalla de platí per haver assolit la xifra de, ATENCIÓ, ¡75 donacions! ....... ¡Quanta sang plena de vida i tan ben aprofitada, la d’en Josep Betriu! ¿Oi que sí?

Tót un rècord. Un rècord que sembla que ja estiguem parlant del món de l’esport. Un món, l’esportiu, on ell també brilla amb llum pròpia. Ho hem assenyalat només en començar...... I de ciclisme parlem ara. En Josep, des de pràcticament el dia fundacional, es va vincular estretament a la Penya Ciclista Nicky’s. Al 1954 en va ser escollit com a president, i així continua, amb aquest amor a la noble competició i el mestratge ciclista.

Betriu assegura que, malgrat que de ben jove el seu medi de locomoció habitual era la bicicleta, mai va competir en aquest esport. I, ¡SORPRESA!: en realitat no era ciclista. “No -confessa-. Jo era futbolista. Vaig ser inclús davanter del Terrassa. Però vaig anar a la Nicky’s perquè no sé dir que “no” “.

Doncs, mireu: per dir que “sí”, per posar un cas, la Federació Catalana de Ciclisme el va distingir l’any 1990 amb la Placa al Mèrit pel seu treball a favor de l’esport......

O sigui que això de rebre premis no és pas nou per al nostre homenatjat. Fixeu-vos que al 1996, moment en què la Penya Nicky’s complia 50 anys de vida, Josep Betriu va rebre la Medalla d’Or de Terrassa, concedida a aquesta entitat. I va tenir l’honor de portar el Penó de la Ciutat en els actes de la Festa Major de la ciutat egarenca. Sempre treballant; sempre representant la constància comú i col•lectiva. Aquest és el senyor Betriu.



Per si voleu encara més detalls: en Josep va formar un grup de més de 30 voluntaris per als Jocs Paralímpics de Barcelona de 1992, i li van lliurar un diploma en agraïment de tan exemplar dedicació. A més, l’any 1987 va pronunciar el pregó de la Festa Major de Sant Pere, com a portaveu de la Penya Nicky’s, que és una associació molt vinculada al barri.

Mirant enrera, ell és prou sincer: “Quan repasso la meva vida, penso que sí he fet moltes coses. Quan era jove -prossegueix- no pensava que arribaria a l’any 2000. Ara crec que, de gran, es poden fer coses més valuoses que no pas quan ets jove. És el procés de la vida”.

Cercant un pensament aliè que brindar-li avui com a regal simbòlic, en aquesta jornada entranyable, i tenint en compte aquesta entrega global, humana, social i esportiva que l’ha anat caracteritzant, he trobat per al Josep aquest missatge signat per HOWARD COSELL. A veure si li suggereix imatges i sensacions. Diu, ara que s’acosten les tendres dates nadalenques: “L’esport és el departament de les joguines dintre dels grans magatzems de la vida humana”.

Sí, Josep Betriu ens ha acostat cap el meravellós departament de la vida humana. .... I aquest és l’aplaudiment, ple de vida, que avui li oferim i que es mereix aquest “Terrassenc de l’Any 2001”!!!!!

Glossa escrita i llegida per Jordi Estapé i Madinabeitia al Centre Cultural de Caixa Terrassa - 8/12/2001

 

 

Inici