 |
Terrassenc
de l’Any 2001 |
 |
Antònia
Domènech i García |
||
Autor Glossa:
Jordi Estapé i Madinabeitia |
| ... I ara parlarem de la senyora
Antònia Domènech i Garcia. Té 65 anys d’edat
i presideix l’entitat ADFIR. Es tracta de l’Associació
de Malalts Necessitats de Fisioteràpia i Rehabilitació.
L’associació està situada al carrer de Mossèn
Àngel Rodamilans, número 223.
L’Antònia és una eivissenca amb problemes de tipus neurològic des del naixement. I és important remarcar que va desenvolupar la infantesa en el medi rural, i amb mitjans sanitaris i tècnics poc avançats. Sempre ha estat tractada com una persona afectada de paràlisi, encara que ella no ha deixat mai que aquesta circumstància esdevingui un obstacle per a dur a terme una vida, diguem-ne, i si m’ho permeten, normal; o habitual, que potser ens sona millor. Serveixin aquestes primeres frases per adonar-nos que som davant una personalitat extraordinària. Per si fos poc, als 42 anys d’edat, i ja vivint a Terrassa, va ser quan la van diagnosticar de paraparèsia espàstica amb lesió cerebral i amb afectació de la mobilitat. Sorprenentment, la senyora Domènech havia viscut a un ritme normal, sense saber que patia aquella lesió. En un principi, els tractaments als quals se la va sotmetre eren, simplement, una mena de “gimnàsia rehabilitadora”. Afegim-hi que el pronòstic mèdic era que a curt o a llarg termini la seva única opció vital seria moure’s en una cadira de rodes. Malgrat això, en arribar a l’edat de 50 anys, l’Antònia Domènech va veure com la seva afecció començava a evolucionar més ràpidament, Però se li va denegar la rehabilitació continuada i es va veure obligada a contactar amb centres privats per tal de paliar els seus símptomes i dolors. Calia evitar una degeneració muscular irreversible. En un moment determinat, segons expliquen els que l’envolten, fins i tot les despeses que comportaven els tractaments que necessitava se li van fer difícils; a ella i a la seva família. I aquest va ser un fet cabdal en la vida de l’Antònia Domènech. Els obstacles s’han de viure de primera mà per entendre’ls i afrontar-los decididament. I la nostra homenatjada, després de reflexionar sobre la manca d’assistència continuada a malalts com ella als establiments públics, va arribar a la conclusió de la seva vida. L’Antònia va agafar el toro per les banyes i es va proposar crear una associació que fos capaç d’atendre aquesta classe de necessitats. Tenia 58 anys. Després de moltes gestions i neguits, al gener de 1996 va fundar-se l’associació ADFIR. Actualment agrupa un centenar d’afectats. “Nosaltres” -diu l’Antònia-, “som gent molt senzilla. No tenim gaires mitjans econòmics. Moltes persones ens ajuden. També l’Ajuntament de Terrassa i la Generalitat de Catalunya. I la Fundació Caixa de Catalunya. Però, el que demanem, és a dir, la satisfacció de les nostres necessitats en fisioteràpia i rehabilitació, tot això hauria d’estar cobert completament per la Seguretat Social”. I, fent una certa broma, remata: “Potser ara, amb aquest nou impost de la gasolina, que asseguren que es destinarà a les despeses sanitàries... Potser així ens arribarà alguna cosa més”. De fe, a l’Antònia, no li en falta, no. Té una filla i dos néts. El seu marit, en Josep Maria Griñó, l’ajuda molt, però també l’adverteix, carinyosament: “De tant atabalar els polítics i demanar-los coses, un dia, Antònia, et llançaran per la finestra!!”........... Però, res. Ella ho té claríssim: “Abans, -comenta-, jo tenia un complexe molt gran. Em feia vergonya parlar amb la gent. Però el meu problema m’ha comportat que contempli la vida d’una altra manera”. L’Antònia és la perseverància feta persona, feta dona. Una perseverància que s’encomana. Diu: “Els metges sempre m’han dit que no calia que jo fés rehabilitació perquè no tinc cura. Però les persones com jo necessitem exercicis i massatges. En definitiva, una determinada qualitat de vida. El nostre dolor s’ha de respectar”. ¡Sí, s’ha de respectar! El seu dolor, i sobretot aquesta reivindicació d’una qualitat de vida. Per això ella ha batallat tant, i agraeix enormement les col•laboracions. És el cas del doctor Horacio Tamburini i de l’exregidora de Sanitat, Noemí Barja. L’Antònia Domènech s’en recorda de tots dos i els defineix com “les dues millors persones que he trobat a la meva vida. El doctor Tamburini i la senyora Noemí Barja m’han donat molt de carinyo”. La senyora Domènech els assenyala rememorant l’agost de 1996, quan, també amb la intervenció de l’alcalde, Manuel Royes, la Fundació Sant Llàtzer cedia a l’associació ADFIR part de les seves instal•lacions per a desenvolupar-hi activitats de rehabilitació. A continuació, el Gimnàs Vallparadís també va posar les seves dependències a disposició de l’entitat promoguda per la nostra “Terrassenca de l’Any”. Aquest ressenyable impuls fundacional d’ADFIR va comportar un augment progresiu del nombre de pacients i de la diversitat de patologies i discapacitats a afrontar. Va ser necessari buscar alternatives d’espai. Novament, l’Antònia i els seus companys de labor es van posar a la feina, incansables. I al juliol de l’any 1998, mitjançant la Fundació Caixa de Catalunya i l’Ajuntament de Terrassa, es va fer factible la cessió del local, que és l’actual, el ja esmentat del carrer de Mossèn Àngel Rodamilans. Allí, l’ADFIR funciona com a associació benèfica de caracter no lucratiu, amb l’objectiu fonamental d’oferir als malalts crònics i degeneratius neuromusculars l’assistència que precisen en rehabilitació. L’ADFIR aporta una alternativa al manteniment de la qualitat de vida d’aquests malalts. Sense el coratge de l’Antònia Domènech, a Terrassa potser avui aquesta faceta encara no la tindriem prou coberta. Ella ha guerrejat per assolir, i ho ha aconseguit, una associació o un suport que, tant de bo hagués existit ja, a la seva Eivissa natal. No es pot canviar la història personal de cadascú de nosaltres. Ni la de l’Antònia. Però ella ha pugnat perquè la història d’altres, que pateixen o un dia patiran com ella, sigui més agradosa. Dediquem-li a l’Antònia una frase de GEORGHE CALINESCU. Deia: “On no hi ha lluita és que no hi ha geni”. En la vida de la senyora Domènech hi ha lluita i geni. Molt de geni. Un geni que és una nova referència ciutadana. Felicitats i molts aplaudiments per a aquesta “Terrassenca de l’Any 2001” !!!!
|