Terrassenc de l’Any 2004
Carmen Aguilar i Moreno
Autor Glossa: Manel Sarrau i Galí
“Ara mateix no puc” – em va dir la Carmen.

“ És que haig d’anar a curar les llagues d’uns avis, pobrets , que em necessiten molt!”, em va afegir quan la vaig trucar per telèfon.

Quina presentació tan bonica, entre dues persones que ni ens coneixíem. “Ara no puc” i “em necessiten”, va dir-me. Només amb aquestes dues expressions, ja em vaig fer la idea de quina mena de personalitat em tocava glossar avui.

Ella, que l’any 2001 ja va ser guardonada amb la Medalla de la Ciutat de Terrassa, i que avui, amb la mateixa modèstia, ha vingut a merèixer els honors com a Terrassenca de l’any. “Ho faig amb molta il•lusió, que siguin els catalans els que m’hagin donat aquest premi”, em diu.

La Carmen tenia 15 anys quan va venir a viure a Terrassa. Orfe de mare i abandonada per el seu pare, venia d’Andalusia, de Sevilla, com molts d’altres immigrants. I ho feia buscant una vida millor. Deixava enrera allò que en diríem una infantesa desgraciada, a la població d’Alcalà de Guadaira. Sense mare des dels 3 anys, i amb greus problemes familiars per causa de l’alcohol, recorda encara avui les moltes pallisses que va rebre de petita. I no per això ha deixat de professar l’amor etern per als seus pares.
Amb aquestes circumstàncies, una nena com ella va trobar acolliment al costat del capellà del seu poble. Només amb vuit anys, ja li demanava per anar a visitar malalts. “Quiero ir con usted, al asilo”. El sacerdot li deia que era massa petita, però ella s’agafava fort a la sotana, i se n’anava a veure malalts.

D’aquella època, ella recorda l’estima amb què rebia els petons dels avis i les àvies, agraïts com estaven de la visita d’aquella nena. “Aquells petons em van marcar molt”, diu la Carmen.

Amb 15 anys va venir a Terrassa.. Al poble se sentia abandonada, i aquí hi va trobar, d’entrada, un plat per menjar en condicions. Això la va omplir molt, en uns moments que se li presentaven molt difícils. . La Carmen, doncs, sap apreciar més que ningú qualsevol petitesa, i potser per això ha entregat la seva vida a donar als altres allò que a ella segurament li va mancar.

El primer contacte amb la seva nova ciutat va ser amb la família Aurell i Cadafalch. La Carmen era una més de les moltes “minyones” que en aquella època van entrar a servir a casa de la burgesia industrial terrassenca, “a tot estar” com es deia llavors. La seva inquietud per ajudar els altres, la va portar de seguida a demanar permís per anar a fer companyia als malalts tuberculosos que passaven llargues estades al Sanatori. I aquí comença una llista interminable d’accions de voluntariat social a casa nostra, en tot tipus de centres i entitats assistencials. I també en moltes cases particulars. La Carmen ha esmerçat hores i hores de la seva vida fent cures a gent que viu sola, sobretot avis. Fent-los companyia o bé ajudant-los a solucionar els problemes més quotidians.

A Terrassa hi va formar una família i ha tingut tres filles. Però els seus primers temps a la ciutat no va ser tampoc fàcils. Quan estava a punt de casar-se, li van demanar la fe de baptisme. Ella no estava batejada i això li va provocar tal situació d’angoixa que se’n va tornar al poble, avergonyida perquè no s’atrevia a dir-ho. S’hi va estar uns mesos fins que el seu sogre va anar a buscar-la. La van batejar a Can Palet, i llavors es va casar.

La Carmen sentia vocació de missionera, però ben aviat va aprendre que des d’una família també es pot ser molt generós amb els altres. Primer va viure a casa dels sogres, amb una cunyada, també casada i amb dues filles discapacitades psíquiques. La cunyada va morir jove per un càncer, i ara mateix viu amb el seu marit, amb les dues nebodes, una d’elles casada amb un noi discapacitat, i el seu cunyat. Però no us penseu que amb això en té prou. A casa seva hi és convidat a menjar o a fer una festa, qualsevol de les persones amb qui ella ha entrat en contacte per raó del seu voluntariat. Diguem-ne que allà hi ha un plat a taula per tothom qui ho necessiti, i no ho dic pas com un compliment....

Els primers anys a Terrassa, coneix el doctor Pagès, que li va ensenyar a fer les cures dels malalts. La seva feina ha estat sempre reconeguda per la gent que l’envolta. Per començar la seva família, però també al barri de Ca n’Anglada, on la Carmen és tota una institució. Escolteu, sinó, alguns dels elogis que li dediquen els veïns:

“ Ha cuidat els seus com ningú, i s’ha abocat sempre a ajudar als altres amb una devoció sincera”
“ Eren temps en què ens ajudàvem els uns als altres com podíem, i jo, a la farmàcia, li ensenyava cures o li donava algun medicament, que després ella aplicava als malalts, a vegades avis amb llagues terribles. Ella es cuidava de demanar la recepta al metge, de netejar si calia la casa, de rentar la roba, de curar i atendre, de tot el que fes falta”.

Quan ve la Festa Major de ca n’Anglada, l’Associació de veïns sap que pot comptar amb ella. Que un cop acabada, amb la plaça plena de serpentines, papers i plàstics, ella i les seves nebodes s’hauran passat la nit netejant, perquè l’endemà no en quedi ni una resta. Quan han vingut les festes de Nadal s’ha posat al costat dels Reis per ajudar-los a recollir les cartes i proporcionar regals als nens necessitats del barri. I també és manté activa en el Club de la Gent Gran Montserrat Roig. A Ca n’Anglada sap que pot comptar amb la col•laboració del veïns i dels comerciants. Tots la coneixen, tots saben de la seva feina altruista, i no poden negar-li l’ajuda que moltes vegades ella els ha demanat

La seva obra ha anat penetrant molt subtilment i molt endins del barri, i també a la resta de la ciutat. Pregunteu sinó als amics de la Confraria de la Mare de Déu de Lourdes. Sempre hi han pogut comptar a l’hora d’organitzar el viatge anual a França amb els malalts. La Carmen s’ha encarregat d’organitzar festes per a recollir diners pel viatge, i ha donat un cop de mà en el transport i la cura dels malalts durant la peregrinació.

També ha fet grans amics a la Fundació PRODIS i a la Fundació Amat Roumens. Sempre han pogut comptar amb ella per a tot. La seva decidida contribució a les activitats socioculturals que s’hi desenvolupen, especialment en l’espectacle “Protagonistes Nosaltres”, realitzat íntegrament per persones amb discapacitat psíquica, ha permès la millora en la seva integració social. El seu afany d’oferir el màxim de benestar i qualitat de vida als més necessitats l’ha portat a organitzar viatges i excursions, buscant recursos on ha calgut. A les institucions, especialment a l’Ajuntament i a Benestar Social, la coneixen prou bé.

En definitiva, la Carmen ha practicat i practica l’amor envers els altres, i està molt agraïda de ser una catalana més. Tot i així no oblida els seus orígens andalusos, i s’ha mantingut en contacte amb entitats com el Centre Cultural Andaluz d’Alcalà la Real, la Hermandad Andaluza Divina Pastora i el Centre Cultural Andaluz Brumas del Rocío. Amb ells ha compartit moltes hores de festes i records, i també a ells els ha demanat la col•laboració, per organitzar festivals folklòrics que han servit per a recollir diners.

Tota aquesta feina desinteressada cap als altres la practica amb discreció i alegria. Només un exemple. Durant sis mesos, va anar dues vegades al dia a posar injeccions a una noia amb minusvalidesa física, sense recursos, que necessitava algú que li posés les injecccions. Com sempre, amb un petó i un somriure ja es va sentir pagada.

La Carmen és voluntària també de l’Hospital de Sant Llàtzer, on fa companyia a malalts terminals sense família. Moltes vegades, ha plorat i ha passat nits senceres sense dormir en veure com alguns avis estan abandonats per les seves famílies. Són avis que han passat per una guerra, que han tingut una vida molt dura, i que ara no els volen els seus. Fixeu-vos quin plantejament tan senzill se’n fa ella: “No costa res rentar una àvia, que no faci pudor, i posar-la ben guapa. Veureu que diferent està, i com us ho agrairà”. La seva recepta, doncs, és donar-los afecte , parlar-los i, sobretot, deixar que ells parlin....

Sabíeu que als seus 69 anys, la Carmen, ha fet vacances aquest any per primera vegada?. La seva filla la va convèncer d’anar 21 dies en un apartament a la platja, a descansar una mica d’aquesta vida de dedicació absoluta als altres. Mai havia trobat el moment de fer vacances. Sempre hi havia alguna excusa per quedar-se a cuidar gent gran o malalts. Aquest any, però, al seu marit li han trasplantat un ronyó. I la Carmen ha hagut de donar-li una dedicació especial. A tots plegats els feia falta una mica de descans, i per primera vegada han marxat de vacances. Segur que s’ho mereixien.

Seixanta nou anys, té la Carmen. I fent l’adaptació d’un passatge de l’escriptor francès Antoine de Saint-Exupéry, voldria acabar amb aquests mots:

“És impressionant l’edat d’una persona! Resumeix tota la seva vida. S’ha anat guanyant lentament la maduresa que li és pròpia. S’ha fet contra tants obstacles vençuts, contra tantes malalties greus guarides, contra tantes penes calmades, contra tantes desesperacions superades, contra tants riscos inconscients la majoria. S’ha fet a través de tants desigs, de tantes esperances, de tants penediments, de tants oblits, de tant d’amor. Quina bella collita representa l’edat de la Carmen! . Malgrat les trampes, les sotragades, els entrebancs, ha seguit avançant amb penes i treballs com un carro feixuc. I ara, gràcies a una convergència obstinada de combinacions felices, ets aquí. Tens 69 anys. I el bon carretó, si Déu ho vol, portarà encara més lluny la teva collita...”.

Aquestes paraules – penso, amb modèstia- que reflecteixen la personalitat de la Carmen, aquesta terrassenca d’honor, exemple per a tots, i per a qui demano un càlid aplaudiment....

Glossa escrita i llegida per Manel Sarrau i Galí al Centre Cultural de Caixa
Terrassa – 8/12/2004

 

Inici