| “Ara mateix no puc”
– em va dir la Carmen.
“ És que haig d’anar a curar les llagues
d’uns avis, pobrets , que em necessiten molt!”,
em va afegir quan la vaig trucar per telèfon.
Quina presentació tan bonica, entre dues persones
que ni ens coneixíem. “Ara no puc” i
“em necessiten”, va dir-me. Només amb
aquestes dues expressions, ja em vaig fer la idea de quina
mena de personalitat em tocava glossar avui.
Ella, que l’any 2001 ja va ser guardonada amb la
Medalla de la Ciutat de Terrassa, i que avui, amb la mateixa
modèstia, ha vingut a merèixer els honors
com a Terrassenca de l’any. “Ho faig amb molta
il•lusió, que siguin els catalans els que m’hagin
donat aquest premi”, em diu.
La Carmen tenia 15 anys quan va venir a viure a Terrassa.
Orfe de mare i abandonada per el seu pare, venia d’Andalusia,
de Sevilla, com molts d’altres immigrants. I ho feia
buscant una vida millor. Deixava enrera allò que
en diríem una infantesa desgraciada, a la població
d’Alcalà de Guadaira. Sense mare des dels 3
anys, i amb greus problemes familiars per causa de l’alcohol,
recorda encara avui les moltes pallisses que va rebre de
petita. I no per això ha deixat de professar l’amor
etern per als seus pares.
Amb aquestes circumstàncies, una nena com ella va
trobar acolliment al costat del capellà del seu poble.
Només amb vuit anys, ja li demanava per anar a visitar
malalts. “Quiero ir con usted, al asilo”. El
sacerdot li deia que era massa petita, però ella
s’agafava fort a la sotana, i se n’anava a veure
malalts.
D’aquella època, ella recorda l’estima
amb què rebia els petons dels avis i les àvies,
agraïts com estaven de la visita d’aquella nena.
“Aquells petons em van marcar molt”, diu la
Carmen.
Amb 15 anys va venir a Terrassa.. Al poble se sentia abandonada,
i aquí hi va trobar, d’entrada, un plat per
menjar en condicions. Això la va omplir molt, en
uns moments que se li presentaven molt difícils.
. La Carmen, doncs, sap apreciar més que ningú
qualsevol petitesa, i potser per això ha entregat
la seva vida a donar als altres allò que a ella segurament
li va mancar.
El primer contacte amb la seva nova ciutat va ser amb
la família Aurell i Cadafalch. La Carmen era una
més de les moltes “minyones” que en aquella
època van entrar a servir a casa de la burgesia industrial
terrassenca, “a tot estar” com es deia llavors.
La seva inquietud per ajudar els altres, la va portar de
seguida a demanar permís per anar a fer companyia
als malalts tuberculosos que passaven llargues estades al
Sanatori. I aquí comença una llista interminable
d’accions de voluntariat social a casa nostra, en
tot tipus de centres i entitats assistencials. I també
en moltes cases particulars. La Carmen ha esmerçat
hores i hores de la seva vida fent cures a gent que viu
sola, sobretot avis. Fent-los companyia o bé ajudant-los
a solucionar els problemes més quotidians.
A Terrassa hi va formar una família i ha tingut
tres filles. Però els seus primers temps a la ciutat
no va ser tampoc fàcils. Quan estava a punt de casar-se,
li van demanar la fe de baptisme. Ella no estava batejada
i això li va provocar tal situació d’angoixa
que se’n va tornar al poble, avergonyida perquè
no s’atrevia a dir-ho. S’hi va estar uns mesos
fins que el seu sogre va anar a buscar-la. La van batejar
a Can Palet, i llavors es va casar.
La Carmen sentia vocació de missionera, però
ben aviat va aprendre que des d’una família
també es pot ser molt generós amb els altres.
Primer va viure a casa dels sogres, amb una cunyada, també
casada i amb dues filles discapacitades psíquiques.
La cunyada va morir jove per un càncer, i ara mateix
viu amb el seu marit, amb les dues nebodes, una d’elles
casada amb un noi discapacitat, i el seu cunyat. Però
no us penseu que amb això en té prou. A casa
seva hi és convidat a menjar o a fer una festa, qualsevol
de les persones amb qui ella ha entrat en contacte per raó
del seu voluntariat. Diguem-ne que allà hi ha un
plat a taula per tothom qui ho necessiti, i no ho dic pas
com un compliment....
Els primers anys a Terrassa, coneix el doctor Pagès,
que li va ensenyar a fer les cures dels malalts. La seva
feina ha estat sempre reconeguda per la gent que l’envolta.
Per començar la seva família, però
també al barri de Ca n’Anglada, on la Carmen
és tota una institució. Escolteu, sinó,
alguns dels elogis que li dediquen els veïns:
“ Ha cuidat els seus
com ningú, i s’ha abocat sempre a ajudar als
altres amb una devoció sincera”
“ Eren temps en què ens ajudàvem els
uns als altres com podíem, i jo, a la farmàcia,
li ensenyava cures o li donava algun medicament, que després
ella aplicava als malalts, a vegades avis amb llagues terribles.
Ella es cuidava de demanar la recepta al metge, de netejar
si calia la casa, de rentar la roba, de curar i atendre,
de tot el que fes falta”.
Quan ve la Festa Major de ca n’Anglada,
l’Associació de veïns sap que pot comptar
amb ella. Que un cop acabada, amb la plaça plena
de serpentines, papers i plàstics, ella i les seves
nebodes s’hauran passat la nit netejant, perquè
l’endemà no en quedi ni una resta. Quan han
vingut les festes de Nadal s’ha posat al costat dels
Reis per ajudar-los a recollir les cartes i proporcionar
regals als nens necessitats del barri. I també és
manté activa en el Club de la Gent Gran Montserrat
Roig. A Ca n’Anglada sap que pot comptar amb la col•laboració
del veïns i dels comerciants. Tots la coneixen, tots
saben de la seva feina altruista, i no poden negar-li l’ajuda
que moltes vegades ella els ha demanat
La seva obra ha anat penetrant molt
subtilment i molt endins del barri, i també a la
resta de la ciutat. Pregunteu sinó als amics de la
Confraria de la Mare de Déu de Lourdes. Sempre hi
han pogut comptar a l’hora d’organitzar el viatge
anual a França amb els malalts. La Carmen s’ha
encarregat d’organitzar festes per a recollir diners
pel viatge, i ha donat un cop de mà en el transport
i la cura dels malalts durant la peregrinació.
També ha fet grans amics a
la Fundació PRODIS i a la Fundació Amat Roumens.
Sempre han pogut comptar amb ella per a tot. La seva decidida
contribució a les activitats socioculturals que s’hi
desenvolupen, especialment en l’espectacle “Protagonistes
Nosaltres”, realitzat íntegrament per persones
amb discapacitat psíquica, ha permès la millora
en la seva integració social. El seu afany d’oferir
el màxim de benestar i qualitat de vida als més
necessitats l’ha portat a organitzar viatges i excursions,
buscant recursos on ha calgut. A les institucions, especialment
a l’Ajuntament i a Benestar Social, la coneixen prou
bé.
En definitiva, la Carmen ha practicat
i practica l’amor envers els altres, i està
molt agraïda de ser una catalana més. Tot i
així no oblida els seus orígens andalusos,
i s’ha mantingut en contacte amb entitats com el Centre
Cultural Andaluz d’Alcalà la Real, la Hermandad
Andaluza Divina Pastora i el Centre Cultural Andaluz Brumas
del Rocío. Amb ells ha compartit moltes hores de
festes i records, i també a ells els ha demanat la
col•laboració, per organitzar festivals folklòrics
que han servit per a recollir diners.
Tota aquesta feina desinteressada
cap als altres la practica amb discreció i alegria.
Només un exemple. Durant sis mesos, va anar dues
vegades al dia a posar injeccions a una noia amb minusvalidesa
física, sense recursos, que necessitava algú
que li posés les injecccions. Com sempre, amb un
petó i un somriure ja es va sentir pagada.
La Carmen és voluntària
també de l’Hospital de Sant Llàtzer,
on fa companyia a malalts terminals sense família.
Moltes vegades, ha plorat i ha passat nits senceres sense
dormir en veure com alguns avis estan abandonats per les
seves famílies. Són avis que han passat per
una guerra, que han tingut una vida molt dura, i que ara
no els volen els seus. Fixeu-vos quin plantejament tan senzill
se’n fa ella: “No costa res rentar una àvia,
que no faci pudor, i posar-la ben guapa. Veureu que diferent
està, i com us ho agrairà”. La seva
recepta, doncs, és donar-los afecte , parlar-los
i, sobretot, deixar que ells parlin....
Sabíeu que als seus 69 anys,
la Carmen, ha fet vacances aquest any per primera vegada?.
La seva filla la va convèncer d’anar 21 dies
en un apartament a la platja, a descansar una mica d’aquesta
vida de dedicació absoluta als altres. Mai havia
trobat el moment de fer vacances. Sempre hi havia alguna
excusa per quedar-se a cuidar gent gran o malalts. Aquest
any, però, al seu marit li han trasplantat un ronyó.
I la Carmen ha hagut de donar-li una dedicació especial.
A tots plegats els feia falta una mica de descans, i per
primera vegada han marxat de vacances. Segur que s’ho
mereixien.
Seixanta nou anys, té la Carmen.
I fent l’adaptació d’un passatge de l’escriptor
francès Antoine de Saint-Exupéry, voldria
acabar amb aquests mots:
“És impressionant l’edat
d’una persona! Resumeix tota la seva vida. S’ha
anat guanyant lentament la maduresa que li és pròpia.
S’ha fet contra tants obstacles vençuts, contra
tantes malalties greus guarides, contra tantes penes calmades,
contra tantes desesperacions superades, contra tants riscos
inconscients la majoria. S’ha fet a través
de tants desigs, de tantes esperances, de tants penediments,
de tants oblits, de tant d’amor. Quina bella collita
representa l’edat de la Carmen! . Malgrat les trampes,
les sotragades, els entrebancs, ha seguit avançant
amb penes i treballs com un carro feixuc. I ara, gràcies
a una convergència obstinada de combinacions felices,
ets aquí. Tens 69 anys. I el bon carretó,
si Déu ho vol, portarà encara més lluny
la teva collita...”.
Aquestes paraules – penso,
amb modèstia- que reflecteixen la personalitat de
la Carmen, aquesta terrassenca d’honor, exemple per
a tots, i per a qui demano un càlid aplaudiment....
Glossa escrita
i llegida per Manel Sarrau i Galí al Centre Cultural
de Caixa
Terrassa – 8/12/2004
|
