Nascut a Terrassa, l’any 1923, i després d’estudiar a l’Escola Pia, simultanieja l’aprenentatge del tractament de la llana amb els estudis de peritatge mercantil.

Acabades les disciplines tècniques i comercials, s’exercità en el camp del comerç de primeres matèries tèxtils. Molt aviat va assolir un notable prestigi, avalat per la seva formalitat i el seu rigor professional.

De des molt jove, Carles Barba sentí una certa passió per l’art en general, i per la música en particular. En això, els seus gustos no coincidien gens amb els dels seus amics, amants de l’hoquei els uns, i de la caça els altres. Ben aviat, i gairebé d’una manera espontània, va descobrir la que seria la seva passió prioritària: registrar en imatges les seves vivències.

Superada la primera meitat del segle XX van irrompre al mercat una sèrie d’innovacions tècniques que havien de facilitar i popularitzar la producció audiovisual. Juntament amb l’aparició del so directe, suports com el de 16 mm., van permetre que el cinema s’obrís a nous llenguatges. Com està passant avui amb dia amb les petites càmeres digitals i els sistemes d’edició informatitzats, allò que va ser concebut com un simple objecte de consum, va acabar convertint-se, a mans de persones com Carles Barba, en una potent eina per a la creació, capaç de subvertir els cànons estètics establerts.

Com tothom, va començar fent pel•lícules amb la família i filmant escenes de petites excursions.

Fins que va descobrir les possibilitats del format de 16 mm. I a partir d’aquell moment, aviat farà 50 anys, Carles Barba ha anat elaborant una copiosa obra cinematogràfica, de temàtica diversa, però sempre prioritzant la figura humana. El seu cinema no pren model d’altres directors. La seva obsessió és el retrat de les persones. Des de l’alcalde Porcioles, passant pel capità general de l’època, pel president de la Diputació, marquès de Catellflorite, fins arribar a la cupletista desdentegada del cafè Bohèmia o a l’últim immigrant que havia arribat a Can Tunis. Tots ells van passar per l’objectiu de la càmera d’en Carles Barba.

Carles Barba se’l pot considerar continuador i coetani d’una prolífica saga de cineastes terrassencs: els Salvans, Fabra, Girona, Font, Baca, ...Ell ha sabut posar l’accent en les escenes mundanes de tots els nivells. Properes i llunyanes. En la seva obra hi trobem personatges estrafolaris, opulents i piadosos.

El cinema, per a ell, ha estat un exercici artístic individual. En Barba ha exercit de guionista, director musical, cameraman, muntador, ...en els títols de crèdit el seu nom es repeteix una i altra vegada. Ell ho és tot, ben al contrari del que passa amb les pel•lícules comercials.

Els seus guions destil•len un humor agredolç, sovint amarat d’una exquisida poesia. Però el seu missatge és contundent. El que tenim davant nostre és pur cinema: una càmera, el desig d’explicar una cosa, i un públic directament implicat en els continguts que li són exposats.

Al marge de l’activitat professional, tenir una càmera de cinema entre els anys 50 i 60 era una mena de distintiu de classe: les excursions, els viatges, la família,...El més interessant, però, és quan l’amateur de torn pretenia lligar una història amb una certa intencionalitat. El cinema de Barba va més enllà del que estava permès, i encara que amb una certa ambigüitat, ens presenta les dues cares més oposades de la moral social d’aquella època.

Ell mateix accepta que, de vegades, ha estat una mica cruel en els seus plantejaments. Buscava aspectes dels personatges que els podien ridiculitzar. I així, li interessava destacar la grossa panxa d’un general de l’exèrcit de Franco o els replecs del sotabarba de qualsevol polític del règim. El seu cinema constitueix un autèntic documental de l’època franquista. Anava d’un extrem a l’altra de Barcelona. Tenia el mateix interès per retratar la societat burgesa que freqüentava el Club de Polo, a la part alta de la Diagonal, que el retrat de les condicions de vida dels immigrants de Can Tunis, on per cert, s’hi va fer acompanyar per Francesc Candel, l’autor de “Els altres catalans”. A ell li va importar sempre reflectir les diferències de classe social, entre aquella gent que les passava tan negres i aquells altres que anaven per la vida carregats de medalles.

Un dels seus principals atreviments va ser quan el general Franco va visitar Barcelona, amb motiu de la Setmana Naval. A un amic li havien encarregat fer-ne el documental, però no s’hi va veure en cor davant de tanta responsabilitat, i li va demanar ajut a ell. En Carles Barba ha estat un tafaner de mena, i aquí hi ha veure la gran oportunitat d’acostar-se i veure de prop tot el que s’hi bellugava al voltant. Va fer-ne un reportatge més aviat desvergonyit, allunyat del que manaven els cànons oficials. I com a ell li agrada recordar, va poder fixar l’objectiu de la càmera en aquells poca-vergonyes, on hi podem veure la senyora Carmen Polo ensenyant una mica de cuixa, o bé els néts del Generalísimo de molt petits, quan encara feien bondat.

Una de les principals passions de Carles Barba és la música. Sobretot Wagner i Strauss. I precisament dues de les seves obres cabdals són la “Wagner Evocacions” i la “Richard Strauss”. A més de viatjar per tot Europa, li va permetre buscar i rebuscar en els llocs on aquests monstres de la música varen passar els dies de la seva vida.

Carles Barba ha viatjat arreu del món per fer turisme, per escoltar òpera, per visitar museus, i també per treballar. Sempre carretejant els 5 quilos de la seva inseparable càmera, per donar-nos a tots l’oportunitat de ser testimonis d’aquestes vivències. Passejar-se amb una càmera amunt i avall en aquella època podia donar més d’un maldecap, però aquest no va ser el seu cas. Si filmava dins Espanya sempre deia que estava fent un reportatge per a una televisió estrangera, i si era al revés deia que estava treballant per a la televisió espanyola.

La seva obra es composa d’un seguit de cintes, històricament documentals, sobre grans capitals o personatges universals d’Europa. Paral•lelament va fer altres films de caire més lliure, crítics i càustics alhora, sobre la societat en general i la ciutat de Barcelona en particular.

En un moment de proliferació de les ofertes audiovisuals, ve de gust fer una mirada al passat per reivindicar el mitjà cinematogràfic com a eina indispensable per documentar i entendre la nostra història més recent.

La producció del material filmogràfic estava elaborat des de la marginalitat respecte als circuits de producció habituals, amb mitjans tècnics precaris i condicionat per la fèrria censura de la dictadura franquista. Les obres de Carles Barba, com les d’altres cineastes independents, tenen la virtut de situar-nos en un punt de vista diferent de l’aparell de propaganda del règim. Es tracta d’autèntic cinema documental de compromís. Més enllà de l’evidència de les imatges, Carles Barba situa l’espectador més enllà de la pantalla i li dóna la possibilitat de retrobar-se davant els escenaris i els esdeveniments d’una època.

Ell és un dels directors cinematogràfics imprescindibles entre aquella generació de cineastes catalans. Es tractava d’amateurs que treballaven des de la intimitat de les seves modestes afeccions, o bé de professionals que exercien de franctiradors a l’ombra. Ens aporten el llegat viu d’una època, ensenyant-nos “trossos” d’una realitat. Cap testimoni és millor del qui s’aventurava amb la seva càmera pel raval de Barcelona, entrant als locals més sòrdids, o dins les barraques de La Mina o Can Tunis, on malvivien aquells emigrants.

El crític Jordi Tomàs ens defineix Carles Barba com un realitzador singular, que practica un documental allunyat dels cànons tradicionals. Els seus films, tenyits d’ironia, presenten una quantitat quasi calidoscòpica d’imatges aparentment inconnexes, que per la màgia d’un incisiu comentari i un muntatge vertebrador adquireixen una total coherència. Un ritme àgil i l’abundància d’una interessant tipologia humana, amb clares reminiscències fellinianes, son també característiques definidores del seu cinema.

La prolífica producció cinematogràfica ha tingut el reconeixement de diversos premis. Alguns dels més destacats són: dos premis d’honor i dues medalles de plata del Centre Excursionista de Catalunya, amb les pel•lícules !A mí Paris!, !Pinceladas romanas!, “Barcelona, Barcelona! i “Barcelona Show”; és guanyador del primer premi en el Concurs Nacional de Segòvia, amb “Los Sanfermines”; i guanya per dues vegades el Premi Ciutat de Barcelona, amb els films “Primera Copa del Mundo Barcelona 1971” i “Aspectes i Personatges de Barcelona 1964”.

Carles Barba continua en actiu, i el seu últim film, “De Terrassencs”, estrenat l’any 2.000, és un viu retrat de la nostra recent – i no tant recent – societat terrassenca. Sens dubte, aquestes filmacions seran un referent imprescindible pels actuals i els futurs historiadors de la nostra ciutat.

Així, doncs, la producció cultural de Carles Barba constitueix ja un patrimoni de reivindicació de la pròpia memòria. És per això que avui el tenim aquí, i el volem honorar amb aquest títol de Terrassenc de l’Any. Moltes gràcies.

Glossa escrita i llegida per Manel Sarrau i Galí al Centre Cultural de Caixa Terrassa – 8/12/2004