Terrassenc de l’Any 2004
Xavier Heras i Costa
Autor Glossa: Manel Sarrau i Galí
El Xavi és el més jove dels guardonats, amb 44 anys, però amb una llarga trajectòria vital. Si parles una estona amb ell, et deixa anar un autèntic torrent d’experiències i anècdotes viscudes, que han contribuït a formar la seva personalitat.

Per a ell, aquest tipus de distincions són un reconeixement al conjunt de les persones, i no pas un mèrit particular.

Però malgrat que es vulgui treure mèrits, a mi em toca destacar-ne uns quants.

Comencem per la seva infantesa, quan entre els 6 i els 8 anys, li detecten una “punyetera” retinosi pigmentària, la malaltia degenerativa que al cap d’uns anys l’havia de portar a la ceguesa total. De petit, el Xavi manifestava problemes per acostumar-se als canvis sobtats de llum. Al pati de l’escola, s’havia endut més d’una pilotada als morros per culpa dels incipients problemes de visió. Poc a poc va anar perdent el camp visual, i gairebé per força, va haver de deixar els esports col•lectius, per passar a jocs de caràcter més intel•lectual, com els escacs. Tot i així, puc donar fe que va aconseguir uns bons resultats en els campionats escolars, i també amb el club Agut, on s’hi va estar un temps.

D’aquesta etapa no en conserva mals records. Malgrat que la malaltia avançava, no tenia excessives preocupacions, ni tampoc es feia massa plantejaments de cara al futur. Li preocupava viure la vida, com a qualsevol nen. Des del primer moment, el Xavi es mostra com una persona amb gran capacitat per lluitar contra les adversitats. Això l’ha portat a compartir activitats amb un munt de persones, i sempre ha intentat fer-ho amb la màxima normalitat possible. No ha desistit de les seves capacitats, amb gran atreviment i un esperit vital.

Repassar les activitats que va fer el Xavi de jove em portaria molta estona, però us en vull destacar algunes, perquè us en feu la idea. En primer lloc, els estudis superiors, que va compaginar amb la venda de cupons. Al matí, la venda d’iguals al carrer, i a la tarda cap a la Universitat.

Va fer la carrera de Magisteri, i va estudiar Geografia i Història, quan la malaltia ja es trobava en un grau molt avançat. La seva sensibilitat el va portar també a fer alguns cursos de piano, i a cantar en una coral. Els seus companys cantaires recorden com va passar de la partitura normal, a la partitura ampliada, llegida amb lupa d’augment, ... fins arribar a la lletra escrita en braille. I encara d’amagat, algun company que li feia un copet per donar-li l’entrada de les cançons.

Amb el suport inestimable de la família, i sobretot dels amics, el Xavi no se’n va deixar perdre ni una. Anava al cinema amb els amics, i allò es convertia en una mena de cine fòrum, ja que li havien de fer comentaris sobre la pel•lícula. Si es tractava d’endinsar-se en un avenc, cap problema!...amb l’ajut dels companys del SIS, la Secció d’Investigacions Subterrànies del Centre Excursionista de Terrassa, ho aconseguia. I si es tractava de pujar muntanyes, també. Entre d’altres fites, el Xavi ha pujat cims tan destacats del Pirineu, com el Perdiguero o el Mont Perdut, de més de tres mil metres...Agafat darrera la motxilla dels amics, s’havien fet un codi a mida per ajudar-lo a progressar. Recordes, Xavi, el que era un graó de dificultat 20? o un de dificultat 10?. I quan passaven pel mig d’un bosc, el crit d’atenció era : Branca al cap!. Tot i que no sempre li cantaven a temps.

I encara d’aquella època, algú el recordarà pujat dalt d’una bicicleta tàndem, que llavors compartia amb els amics. El van comprar a cal Pinyol, del carrer Gavatxons, i les seves passejades per Terrassa amb aquell vehicle van causar admiració.

En fi, una època viscuda a “tope” com dirien ara els més joves.

Però a més de divertir-se, el Xavi treballava al carrer, venent els cupons de la ONCE. Com ja sabeu, la venda del cupó és la base de tot, des d’un punt de vista econòmic i social. Durant un temps molt llarg va estar-se a la Rambla d’Egara, després al Mercat de la Independència, i més tard al barri de Ca n’Anglada. El contacte directe amb la gent del carrer va ser determinant per desvetllar-li el compromís social. Aquesta és una de les seves principals característiques.

Durant un temps, va militar al Partit Socialista Unificat de Catalunya. I l’any 1986, fent honor al seu compromís revolucionari, va participar com a brigadista en un camp de treball a Nicaragua, on va fer de professor en un centre per a la rehabilitació de cecs adults a la capital, Managua. Una experiència que no oblidarà mai.

Per si no ho sabíeu, el Xavi va ser el primer cec que es va passejar per Terrassa acompanyat d’un gos pigall. El va anar a buscar en un centre especialitzat de Rochester, als Estats Units. Era l’any 1982, i en Teddy-bear el va acompanyar durant molt temps per obrir-se pas, en una ciutat que no estava gens ni mica preparada per a la circulació dels invidents. Totes les voreres eren un obstacle darrera l’altra, plenes de barreres arquitectòniques....en aquestes circumstàncies, el gos li permetia caminar amb molta més seguretat perquè se li posaven al davant dels obstacles. En Teddy, per cert, va arribar aquí entenent només l’anglès americà. Però ben aviat, el Xavi es va cuidar de fer-li la immersió lingüística corresponent... i va acabar obeint ordres en català. Ara no en té de gos, però no descarta tenir-ne un més endavant.

El Xavi es defineix a ell mateix, com una persona que sempre s’ha mogut per aconseguir coses per al col•lectiu. En els últims 20 anys, i a través de la ONCE, s’ha fet molta feina per millorar les condicions de vida dels invidents. Tot i que les lleis els emparen, diu que no sempre es fa prou per a l’eliminació de les barreres arquitectòniques i la millora de l’accessibilitat als edificis. Si li preguntes, et diu que per a ell ha estat una sort, i un privilegi, pertànyer a la ONCE.

Ja he dit que va començar venent cupons a Terrassa. Després va fer oposicions i es va estar tres anys com a director de l’Agència de Sabadell. Més tard, torna a vendre cupons a Ca n’Anglada, fins que entre el 1997 i el 1998 el seu destí és Barcelona, com a responsable de la Secció d’Atenció als Venedors a la delegació territorial de Catalunya. Des del juliol de 1998 és el director de l’Agència de la ONCE a Terrassa, on gràcies a la seva gestió, i amb la inauguració dels nous locals, s’ha aconseguit una notable millora a nivell quantitatiu i qualitatiu per a tots els afiliats, pensionistes i treballadors de l’organització.

De la seva tasca a l’ONCE en podem destacar la creació, ara fa 2 anys, del cos de voluntaris. Aquests voluntaris són gent disposada a fer tot allò que no cobreixen els serveis socials, com per exemple l’acompanyament d’invidents ja grans a comprar, o fer lectures de diaris, revistes o llibres. Tampoc podem oblidar la creació de l’equip de Goal-ball, una modalitat molt semblant al futbol sala que permet la pràctica esportiva a les persones amb dificultats visuals.

L’esperit inquiet del Xavi, l’ha portat a participar en nombroses comissions per aconseguir una ciutat més adequada a les persones amb deficiències. Contràriament al que sòl passar, el Xavi diu que sempre ha trobat la comprensió de les institucions, especialment de l’Ajuntament de Terrassa. De fet, i gràcies a aquesta excel•lent col•laboració, Terrassa s’ha convertit en una ciutat pionera pel que fa a l’eliminació d’obstacles al carrer.

Us heu parat a pensar perquè els parquímetres tenen una base ampla que els uneix a terra? ...Doncs, perquè així és més fàcil que els cecs els detectin amb el bastó.

Us heu fixat que ja no queden papereres enganxades a les parets?....S’ha fet per evitar les ensopegades.

Heu parat compte que a les parades d’autobús ja no hi queden banderoles aèries?....Així, els cecs s’han estalviat més d’un cop al cap.

Sabíeu que el Pla del Centre de Terrassa, contempla l’arrenglerament de tots els obstacles de la via pública, com ara els bancs, els fanals i les papereres?

Us heu preguntat mai com s’ho fan els invidents per conèixer els actes de la Festa Major?...doncs, se’n fa una edició en braille i una altra amb so incorporat.

Com s’ho pot fer un cec per passejar pel Parc de Vallparadís?... doncs, amb una de les guies en braille editades expressament.

Heu escoltat alguna vegada el so acústic d’un semàfor activat mitjançant un comandament a distància?... Doncs, sapigueu que Terrassa va ser una de les primeres ciutats espanyoles a disposar d’aquest tipus de semàfors, pensats especialment per als cecs.
Tot plegat una llarga llista de fites aconseguides gràcies a la tenacitat i el compromís de les institucions, però sobretot de les persones que hi ha al seu darrera. I per descomptat, el Xavi és un dels principals responsables que això hagi estat possible.

“La necessitat obliga”, com diu ell, i mai s’ha aturat davant les adversitats. Tot i reconèixer que sempre hi ha moments d’alts i baixos. La vida l’ha obligat a renunciar a moltes coses... Li agradaria conduir cotxe, anar sòl d’excursió, o bé passar una llarga estona llegint un bon llibre a la biblioteca... o admirar la plasticitat d’una obra d’art.... I encara molt més, li agradaria veure la cara de la seva dona, la Maria José, i la de la seva filla Nona, ... Per descomptat, això últim és el que més li plauria. Però ben segur, Xavi, que amb la teva sensibilitat, amb les teves carícies i amb la teva oïda, les veus molt millor tu que nosaltres.

Per tot plegat, sàpigues que és un orgull per a tots saber que des d’avui podem comptar-te a la llarga llista dels Terrassencs de l’Any....Moltes gràcies.

Glossa escrita i llegida per Manel Sarrau i Galí al Centre Cultural de Caixa Terrassa – 8/12/2004

 

Inici