Terrassenc de l’Any 2004
Félix Sobradao i Soutiño
Autor Glossa: Manel Sarrau i Galí

 

A hores d’ara, el Fèlix de Ca l’Emília, encara no acaba de creure’s que és aquí, per rebre el títol de Terrassenc de l’any. Ni tampoc sap quins són exactament els mèrits que ha fet. Però jo intentaré explicar-vos-els.

Aquest gallec de Golada, a Pontevedra, que va venir a Terrassa amb 17 anys, seguint els passos de la seva família, va rebre una sotragada només arribar. El primer impacte , després d’un llarg viatge de dos dies i mig, tot sol, en tren, va ser el d’una ciutat industrial horrorosa. Res a veure amb la Galícia rural que l’havia vist néixer. I li van venir ganes de plorar.

Però aquell primer sotrac, no va ser un obstacle perquè el Fèlix comencés els estudis de peritatge a l’Escola Industrial. Poc a poc va anar prenent les mides a la ciutat i a la seva gent, i això el va conduir a deixar els estudis per posar-se a treballar a Correus. No en guarda grans records d’aquella primera feina. Us podeu imaginar quina dificultat suposava fer de carter pels barris de Montserrat o de la Torre-sana, on els carrers no estaven ni tan sols dibuixats en el plànol. O quan havia de repartir cartes per les cases disseminades a la muntanya de Les Fonts. Quilòmetres de pujades i baixades, a peu, i encara moltes vegades sense trobar el destinatari. Les cartes es quedaven llavors a l’estanc de Les Fonts, i quan la gent baixava a missa, el diumenge, aprofitaven per recollir-les.

Però a Correus no hi va fer carrera, malgrat les bones puntuacions que va treure en un concurs d’oposicions: el primer de Catalunya, i el segon de tot l’estat espanyol. Això l’hauria obligat a traslladar-se a Madrid, i potser avui l’estaríem distingint com a Madrileny de l’any. Però no...no us preocupeu, perquè el Fèlix no estava gens ni mica disposat a marxar de Terrassa.

En aquella època, va decidir canviar les cartes de Correus... per unes altres cartes, les del desaparegut restaurant l’SPORT, del carrer Sant Pere. La seva mare n’era una de les cuineres i necessitaven un aprenent de cambrer. Aquí comença la seva carrera en el ram de la restauració. A l’SPORT s’hi va estar uns anys. Va fer la “mili” a Sant Climent Sescebes i a Lleida, i en tornar va trobar una feina més ben pagada, de cambrer al restaurant Ca l’Emília, del carrer Goleta.

El Fèlix s’espavila molt bé i amb els anys es guanya la confiança dels propietaris. Quan aquests es jubilen, li ofereixen quedar-se amb el negoci. Una decisió de la qual no se’n penedeix en absolut, malgrat les hores i hores de feina. “És molt dur- em diu- , però et recompensa l’amistat amb els clients. Estem al costat del Mercat, i coneixem un munt de persones”.

El Fèlix, la seva dona Mercè, i el seu fill Genís, porten una vida dedicada al negoci. Com a bon gallec és soci del Centre Galego de Terrassa, i també dedica molts diumenges al matí a passejar pel bosc. Un lloc que li agrada molt és Sant Salvador de les Espases, des d’on es veuen unes magnífiques vistes sobre el Massís de Montserrat. Una altra de les seves afeccions és el futbol. És soci del Terrassa, i malgrat que aquest any el fa patir, quan hi ha partit, els diumenges a la tarda, el podeu trobar al camp.

Abans us parlava del sotrac que va tenir el primer dia que va arribar a Terrassa. Però el veritable sotrac de la seva vida, el va tenir fa vuit anys. Ell en tenia 50, i en pocs dies li van diagnosticar un càncer. No tenia cap símptoma que li fes suposar que la malaltia el rondava. Un dia al vespre, mentre s’afaitava, es va descobrir un petit nòdul al coll. Era l’avís del que dies després confirmarien els metges. Tenia un càncer a la laringe.

I aquí comença el pelegrinatge, que molts d’altres com ell, han de passar per guanyar la batalla a la malaltia. La quimioteràpia primer, per fer desaparèixer el tumor. Els efectes secundaris després, amb les venes del cos completament cremades. I més endavant, l’anunci de 76 sessions de radioteràpia. Tot plegat una muntanya, ja us ho podeu imaginar... I encara pitjor, quan els metges li van desaconsellar la ràdioterapia, i no li van donar cap altra sortida que operar-se.

El Fèlix va fer un intent de plantar-se, i va dir que no. Que a ell no l’operarien, que no estava disposat a perdre la veu. Però la malaltia era una amenaça massa grossa. Amb el suport inestimable dels de casa seva, i amb l’ajut i l’experiència d’altres persones que havien passat per la mateixa situació, finalment, va accedir a ser operat. Exactament, el 22 de juliol de 1996.

El Fèlix recorda la sensació d’impotència que va sentir, quan en despertar-se de l’operació va intentar enraonar. La veu havia desaparegut, i per molt que s’esforçava ni hi havia res a fer. Per dintre, ell pensava que els metges s’haurien equivocat, que encara li seria possible enraonar. Però res més lluny de la tossuda realitat.

Fent gala d’una gran personalitat, ben aviat va recuperar els ànims. Va rebre la visita de persones que havien passat pel mateix cas. Persones que ja tornaven a fer-se escoltar, gràcies a la rehabilitació de la veu en el Centre de Laringectomitzats del carrer Salmerón. Un centre que ja té més de 20 anys de vida, creat gràcies a una iniciativa de l’assistent social Conxa Puig, i amb la indispensable col•laboració de la Caixa d’Estalvis de Terrassa.

L’experiència del postoperatori va marcar molt la personalitat del Fèlix. Potser per això, es va convertir més tard en un dels principals impulsors del voluntariat per a la rehabilitació de la veu.

En només sis mesos, el Fèlix demostra una gran capacitat per aprendre les tècniques de rehabilitació. De seguida sap agafar l’aire per la boca, aspirar-lo fins arribar a l’esòfag, i aturar-lo per fer-lo tornar enrera. Aquest procés, que a tots ens pot semblar tan complicat, és el que permet tornar a fer frases entenedores. És tan expert en la tècnica, que fins i tot aconsegueix xiular. Un fet molt excepcional en persones operades de la laringe.

Però com la majoria de malalties d’aquest tipus, al darrera se’n deriven conseqüències socials i personals. Afortunadament no és el cas del Fèlix, que es desfà en elogis cap a l’actitud positiva de la seva família, en especial de la seva dona. Però en un 90 per cent dels casos, el malalt perd la feina, i no són gens estranyes les separacions de parelles per culpa de la incomunicació que es crea a partir d’aquests instants.

El Fèlix ràpidament pren consciència de tot el que això suposa, i dedica moltes hores a ajudar als que es troben com ell. Primer, doncs, és un alumne avantatjat, i immediatament es converteix en un monitor expert en l’ensenyament de tècniques de recuperació de la veu. Des del 2.001 és el president del Centre de Rehabilitació de Laringectomitzats de Terrassa. Ell és un convençut, que qualsevol persona operada de la laringe, si porta una vida sana, pot fer una vida molt normal. I ho predica amb l’exemple. Treballa com el primer a Ca l’Emília, el trobareu d’excursió al bosc, o bé a l’Estadi, animant al Futbol Club Terrassa...

Per a ell, el guardó que avui se li atorga, hauria de ser també per molts altres companys, que han fet voluntariat i participen encara de les activitats del Centre. No és fàcil trobar-ne i motivar-los, però l’empenta i la dedicació del Fèlix és un estímul per a tots. Es programen visites a hospitals per ajudar malalts acabats d’operar, s’ofereix rehabilitació física, es dóna suport psicològic i assessorament tècnic i laboral.

Ara mateix, el Centre està integrat en la Fundació Lliga Catalana d’Ajuda Oncològica, ONCOLLIGA. I aquest any, en la trobada anual de Centres de Laringectomitzats de Catalunya, fins i tot s’han atrevit a formar una coral. No us estranyeu si us dic que va ser una iniciativa del mateix Fèlix. Van cantar havaneres tan conegudes, com la Bella Lola o El meu avi, i tothom va quedar ben parat del que es pot aconseguir des de l’esforç i les ganes de superar-se.

El Fèlix, que havia estat un fumador empedreït, dels de tres paquets d’Havanos diaris, un bon dia es va rebel•lar contra el vici del tabac. Un producte que porta fins a 46 substàncies cancerígenes, que creen addicció, tot i que ell és dels que han pogut prescindir-ne un cop passada l’operació. Però encara s’esgarrifa quan veu companys seus, operats, que no han pogut deixar de fumar. I posa com a exemple, el cas de persones completament atrapades, que encara proven de fumar-se un puret a través del forat de la gola. Una imatge, sens dubte, terrible.

I alerta, també, sobre l’augment del tabaquisme entre les dones. Diu el Fèlix, que ara pot dir amb coneixement de causa que el tabac no serveix per fer passar els nervis. Que tot plegat és una excusa, i que només es tracta d’una addicció.

Ell mateix va oferir-se a firmar una demanda contra l’Estat espanyol per la comercialització i venda de tabac. Feia poc temps que es coneixien les sentències milionàries als Estats Units a favor d’uns particulars que havien denunciat les empreses tabaqueres. No és exactament el mateix cas d’aquí. No es tracta d’una denúncia per obtenir beneficis particulars, sinó d’una denúncia contra l’Estat espanyol, com a propietari de la Tabacalera. El Fèlix confia que, algun dia, obtindran una sentència favorable, i que els diners els podran destinar a crear centres de rehabilitació.

Per tot plegat, per aquest esperit inquiet, que ha sabut superar les seqüeles de l’operació, per la seva dedicació a la millora i rehabilitació dels afectats, i per la seva creuada contra els efectes nocius del consum de tabac, demano un aplaudiment per aquest nou Terrassenc de l’Any...

Glossa escrita i llegida per Manel Sarrau i Galí al Centre Cultural de Caixa Terrassa – 8/12/2004

 

Inici