Terrassenc de l’Any 2005
	Salvador Alàs i Estradera
	Autor Glossa: Manel Sarrau i Galí

En la persona del Salvador Alàs estem fent un reconeixement a un dels pioners de la divulgació del jazz a Terrassa, i alhora a una autèntica autoritat en el coneixement de la cinematografia. Les seves dues principals passions: el jazz i el cinema.

En Salvador va rebre la notícia pràcticament convalescent d’una operació quirúrgica, i segurament això li va donar l’empenta que necessitava per acabar de superar amb èxit el post-operatori. Mai s’hauria pensat que ell hagués pogut ser mereixedor d’aquest guardó. Entre altres coses, perquè per la seva manera de ser, no ha donat mai tanta importància a les coses que ha pogut fer al llarg de la seva vida.

És per això que la sorpresa va ser majúscula, i s’ho va agafar molt content, i amb agraïment. Salvador, des que es va fer públic no has parat de rebre enhorabones de companys, coneguts i veïns. Han estat tantes les felicitacions que potser ara has tingut l’oportunitat de comprovar quanta gent et coneix i sap de la teva trajectòria. Una trajectòria que ara intentaré resumir-vos en poques paraules.

Les seves arrels familiars les hem de buscar a la desapareguda Fusteria Alàs, del carrer Sant Cristòfol. Una empresa fundada l’any 1.886 pel seu avi Valentí Mas, i que va tenir els anys de màxim esplendor durant l’època en què la burgesia industrial terrassenca li encarregava treballs d’ebenisteria per vestir les seves cases. El seu pare Alexandre i un soci, Frederic Ferreris, van ser els continuadors del negoci. I no va ser fins l’any 1955, que s’hi va incorporar en Salvador.

De fet, ell no tenia l’ofici de fuster. Va fer els estudis de perit mercantil, i va ser després d’un període de pràctiques en una oficina industrial que es va incorporar, finalment, a l’empresa familiar. S’encarregava de fer quadrar els números, i poc a poc va agafar la direcció de la fusteria. Al Salvador li van resultar molt útils els coneixements i les aptituds que tenia amb el dibuix artístic i lineal. Ell mateix feia els dissenys que després executaven els fusters. El negoci va continuar fins l’any 1992, coincidint amb els Jocs Olímpics, data en què es va jubilar.

Però com ja us he dit, no ha estat la fusteria la seva principal afecció. Mentre treballava, entre llistons, marcs i passamans, pel cap del Salvador hi passaven mil i una pel•lícules, i de fons, enlloc de la música de la serra, ell hi escoltava el ritme d’un blues o un swing. I és que el jazz i el cinema han estat i són les seves veritables passions. De fet, podem dir avui ben alt que ell va ser un dels “culpables” que a Terrassa es despertés aquest interès pel jazz. Un interès que amb el pas dels anys ens ha donat senyal d’identitat per tot arreu.

Però anem a pams, perquè abans de parlar de jazz m’agradaria fer-vos cinc cèntims de com es va introduir en el món del cinema. De fet, va ser el seu bon amic Andreu Calaf, llavors redactor en cap del Tarrasa Información, avui Diari de Terrassa, qui el va embolicar a fer de crític cinematogràfic. Es veu que el Calaf no tenia prou temps per anar al cinema, i l’Alàs no li va saber dir que no. El “cuquet” del cinema ja feia temps que el perseguia, i per posar-s’hi de veritat va comprar llibres i revistes per documentar-se millor. En Salvador és una persona molt rigorosa, i les seves crítiques sempre estaven fonamentades. Passats els anys, se’l reconeix com una autoritat en matèria cinematogràfica, i a casa seva disposa d’una bona col•lecció de llibres i documents i una voluminosa filmoteca. Sort dels seus coneixements de fuster, perquè ha hagut d’adaptar fins i tot els calaixos dels mobles del menjador per guardar-hi les pel•lícules que té enregistrades.

Tot i així, i mentre va fer de crític al diari local no era estrany trobar-se amb amics o coneguts que li feien consideracions. I que no sempre estaven d’acord amb el que havies publicat, oi Salvador? Així, doncs, vas aprendre per la via de l’amistat que el crític també pot ser criticat!.
Les seves col•laboracions periodístiques no es van limitar al cinema, i durant un temps va ser també el cronista dels partits del Terrassa Futbol Club. Aquesta és una etapa més desconeguda de la seva biografia, i potser no sabíeu que durant un temps va ser membre de la Junta Directiva del Club. El va “fitxar” el llavors president Melcior Divorra, i hi va anar amb l’encàrrec de fer del que ara en diríem Cap de Comunicació i Marketing. Sobretot es tractava de portar les relacions amb els altres periodistes, en un moment de malentesos, pel que ell mateix m’ha explicat. S’hi va estar quatre anys, temps durant el qual el Terrassa va pujar de Tercera a Segona Divisió, just fins que es va estrenar el nou Estadi de l’avinguda de l’Abat Marcet. Ho recorda com una bona experiència, i allà va entendre alguns dels secrets que amaga el món del futbol.

De l’experiència futbolera del Salvador en recordarem una altra etapa, la de les cròniques esportives per la ràdio, amb històrics com el Jaume Fonte o el Gabriel Querol.

El seu caràcter obert i solidari l’han portat, doncs, a col•laborar amb entitats tan diferents com el Terrassa Futbol Club o la Mútua de Terrassa, de la que en va ser secretari de la Junta directiva durant 13 anys. També va ser, durant 4 anys, membre de la Junta directiva de la Cambra de la Propietat Urbana, amb el càrrec de comptador.

Però la seva autèntica passió és i ha estat el jazz. Recorda, de quan era un nen, l’existència d’un club amb conjunt orquestral de jazz, al primer pis de l’antic cinema Rambla. Però la guerra civil ho va trencar tot, i en acabar-se, no hi havia cap entitat ni local públic que aglutinés els adeptes a aquest tipus de música. Calia partir de zero, i el Salvador Alàs es va convertir en l’autèntic divulgador del jazz a Terrassa, com ara us explicaré.

Després de la guerra, en Salvador comença a fer algunes col•laboracions en programes musicals de Ràdio Terrassa, on hi comentava discos de tota mena, des música popular, passant per les sardanes o les sarsueles. I va arribar el dia que ell i el seu bon amic Ramon Armengol i Rodó van proposar a la direcció de l’emissora engegar un programa musical amb comentaris sobre el jazz. De fet, tots dos eren seguidors d’una emissió d’aquest tipus de música a través d’una ràdio francesa, de Ràdio Toulouse. En aquella programació hi van trobar la idea de fer el mateix aquí, i no van trigar a obtenir la conformitat del llavors director de la ràdio, Josep Castells i Cañameras.
Així va ser com van començar a emetre un programa de títol pompós, com ho defineix ell mateix. Es deia “Sentido del Jazz”, i diu el Salvador que van començar a comentar els discos fent servir més la intuïció que altra cosa. Però al mateix temps calia llegir i documentar-se. La casualitat els va portar a fer una troballa a la biblioteca de Ràdio Terrassa. Era un llibre del musicòleg Hugues Panassié, president del Hot Club de França, titulat “La veritable musique de Jazz”. Aquell llibre, que fins llavors ningú s’havia pres la molèstia d’obrir, i del qual encara en van haver de tallar per separar algunes pàgines, va resultar una autèntica joia. Hi havia gran quantitat de documentació, que els va ajudar a preparar els guions radiofònics per divulgar el jazz.

Al cap de poc temps, el company Ramon Armengol se’n va a la mili, i en Salvador es queda sol fent el programa. Però la responsabilitat no l’espanta, i de mitja hora el programa es va allargar fins a una hora. S’emetia a les 9 del vespre, en horari d’autèntic prime-time, en una època en que la ràdio s’escoltava molt.

Ara em recordo , Salvador, d’aquelles carpetes que amb tant d’orgull em vas ensenyar a casa teva, on hi guardes tots aquells guions escrits a màquina. Un autèntic tresor. Uns guions que expliquen coses sobre un tipus de música que poc a poc vas ajudar a fer entrar en diversos ambients de la ciutat. El programa es feia amb la col•laboració dels oïdors, amb cartes i trucades telefòniques. Encara tens gravada a la memòria la trucada d’un oient, molt emprenyat, pel teu atreviment quan vas dir per antena que l’orquestra de Glenn Miller no tocava música de jazz.

Alguns dels noms que després han escrit les pàgines del jazz terrassenc, com el Farràs, el Grau, el Parera, l’Aymerich, i tants d’altres, seguien en aquella època les teves emissions radiofòniques. Un programa que es feia amb un fons de discoteca més aviat escàs, i que feia que haguessis de portar els teus propis discos. Per ampliar la discoteca i fer més atractiu el programa, vas tenir la gosadia de demanar-ne al Hot Club de Barcelona.

Tot plegat, més de 230 emissions presentant les últimes estrelles del jazz i les novetats discogràfiques, en horari i dies de bona audiència, en una època difícil, que va allargar-se entre els anys 1954 i 1967, quan la Freqüència Modulada encara no ens permetia escoltar la música amb un mínim de qualitat. Però tu t’hi esforçaves, i ho vas aconseguir!.

Amb la ràdio no en va tenir prou, i en Salvador va iniciar unes sessions comentades de discos de jazz, als Amics de les Arts. Aquí és on es va començar a coure tot plegat.

Fou l’any 1953, que al fundar-se a Terrassa una delegació de Joventuts Musicals, en Salvador va crear-hi la secció de jazz. Aquestes sessions van ser l’autèntic germen del jazz a Terrassa. Allà s’hi reunia un nombrós grup de joves, disposats a entrar en aquell tipus de música. I no era fàcil disposar d’una bona discografia. Per fer les sessions calia recórrer a la discografia particular, alguns eren de Ràdio Terrassa, i altres els compràveu a Barcelona o els fèieu portar de l’estranger.
I després dels discos comentats van venir els primers concerts en directe. El gust pel jazz ja estava agafant volada. En Salvador recorda com a determinant l’aparició en aquella època a Terrassa d’un tècnic industrial holandès, de nom Van de Bruggen, un especialista en el clarinet i el trombó, que va acabar d’engrescar-los a tots per fer un grup de jazz.

Fou l’inici del Club de Jazz de Joventuts Musicals, únic a Espanya dins d’aquesta organització, i que més tard serà conegut com a Club de Jazz d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals. El seu historial i la seva rellevància, és orgull i símbol de la nostra ciutat, i d’això en Salvador en fa responsable directe el seu bon amic Màrius Samarra.

L’efervescència del jazz ja era imparable, i aquells joves afeccionats van fer mans i mànigues per obrir la mítica Jazz Cava, en aquell soterrani del carrer Sant Quirze. El Salvador els va ajudar en tot allò que va poder, sobretot amb la fusteria del local. Recorda que no hi havia ajuts de les institucions, i que en aquelles èpoques qualsevol activitat que aplegués més de 10 persones ja es mirava de reüll per part de les autoritats.” I de fet, no s’equivocaven”- com diu el Salvador.
La seva afecció el va portar també a organitzar i donar cursos sobre jazz, aquí a Terrassa, a Sabadell i a Granollers. Es deien “Qüestions sobre Jazz”, i van servir per complementar aquesta faceta de divulgador que avui li reconeixem al Salvador.

Ens faríem pesats si repasséssim la llista de concerts als que ha assistit, però era un habitual de la Jazz Cava, del Festival de Jazz de Terrassa, del de Barcelona, o del de Sant Sebastià, on va anar per fer-hi les cròniques del Diari de Terrassa. Recorda també molt especialment l’anada a un concert de Lionel Hampton al Festival d’Andorra.

Li agrada el jazz, però no és músic, i gaudeix amb tots els estils, des del New Orleans fins als més moderns. Però, en canvi, reconeix que té més dificultats per acceptar ritmes com el free-jazz, per exemple. I pel que fa a noms, li agrada un extens repertori, començant pel Louis Amstrong fins al John Coltrane.

Fent repàs de la seva vida, diu que està molt satisfet d’haver pogut escoltar a Terrassa un reguitzell de músics i grups, que mai s’hauria imaginat quan va començar a fer els programes de ràdio i les sessions comentades als Amics de les Arts.

Tot i el seu llarg historial, el Salvador és prou modest a l’hora d’apuntar-se mèrits. Ho resumeix amb paraules molt precises. Ell diu: “Jo només hi vaig posar una llavor, en això del jazz. D’altres s’han encarregat de regar-la, i l’han fet créixer”.

Doncs, sí, Salvador, avui et volem reconèixer aquesta feina. La llista de “Terrassencs de l’any” és plena de gent com tu, que un dia vau sembrar, i després n’han sortit els fruits. Uns fruits amb ritme de jazz, que han servit per propagar el nom de Terrassa per a tot el món. I això ens ha donat personalitat. Enhorabona, terrassenc !!!

Glossa escrita i llegida per Manel Sarrau i Galí al Centre Cultural de Caixa Terrassa – 11/12/2005

 

Inici