Terrassenc de l’Any 2005
	Eusebi Cima i Mollet
	Autor Glossa: Manel Sarrau i Galí

Amb la figura de l’Eusebi Cima i Mollet ens trobem davant d’un cas únic. És el tercer títol de “Terrassenc de l’any” que arriba a la mateixa nissaga. Primer va ser l’avi Eusebi, un mestre de llarga tradició a la nostra ciutat. Després el seu pare, Ermenter, home de gran record en el Centre Social Catòlic, i que, entre altres coses, ens ha deixat per sempre el llegat d’un personatge tan entranyable a casa nostra com el patge Xiu-Xiu.

I ara li toca a ell. Quan el van anar a veure els del Social per comunicar-li el guardó, l’Eusebi ni s’ho imaginava. Més aviat va pensar que anaven a veure’l per demanar-li si els podia ajudar, una vegada més, a fer gestions per resoldre algun d’aquells maldecaps o entrebancs que sovint apareixen en entitats com el Social. I ell, que és “socialero” de tota la vida - com la seva família- mai els ha fallat !.

Però, no. Aquesta vegada la visita tenia una intenció ben diferent, i això el va agafar desprevingut. Tant, que es va haver de rumiar dues vegades si acceptava. Però de seguida va entendre que amb aquest títol se li vol reconèixer una llarga trajectòria, portant el nom de Terrassa per tot arreu, amb el seu lideratge, durant 17 anys, al davant de la Confederació Empresarial de la Comarca de Terrassa, més coneguda com la CECOT. Ho entén també com un reconeixement a totes les persones que ha tingut al costat durant aquest temps.

La presidència de la CECOT l’ha portat a formar part de les organitzacions empresarials més importants del país, com ara el Foment del Treball Nacional o la CEOE. Ha estat, doncs, una època molt intensa per a l’Eusebi, durant la qual també ha compartit responsabilitats amb la presidència de Mútua Egara i la vice-presidència de Mútua de Terrassa, dues entitats molt arrelades a casa nostra.
Però la seva biografia va molt més enllà del retrat de l’empresari d’èxit. Comença amb els records d’aquell vailet que passava els estius a la finca familiar de Can Montllor. Aquells viatges enfilat dalt la tartana de l’avi Mollet eren tota una aventura. Ves per on, qui li havia de dir al Bebi, com el coneixen a casa i els amics, que al cap dels anys, la seva activitat el portaria a tenir entrada en els despatxos més importants de la política espanyola i europea. Us ben asseguro que ni a la Zarzuela, ni a la Moncloa, ni al Palau de la Generalitat en saben gran cosa del seu passat. Aquell marrec que va néixer i créixer a la Terrassa del tèxtil, i que anys a venir havia de convertir-se en un dels empresaris més influents de casa nostra. Però anem a pams.

Per òbvies raons familiars, l’Eusebi va començar els estudis a l’escola pública. Més concretament a l’Escola unitària número 7 del carrer Ramon Llull, on el seu avi exercia el magisteri amb destresa. En una classe on hi havia més de 80 alumnes de totes les edats. L’Eusebi reconeix que durant la seva trajectòria sempre s’ha emmirallat en l’avi Cima, el mestre i home que ensenyava valors als nois i noies. L’altre gran referent ha estat l’avi Mollet, l’industrial, el negociant i l’emprenedor. I per descomptat, l’educació que va rebre dels seus pares, on s’hi recollien tots aquests valors.

Mireu fins a quin punt va quedar marcat per els seus antecessors , que avui encara recorda unes paraules de l’avi Cima. Tenia 14 anys i li deia: “ Eusebi, si cada dia tothom dediqués una hora a treballar per als altres, aniríem més bé”. I t’ho vas quedar ben gravat!.

El concepte de servei. Aquesta ha estat una de les seves principals divises. Al llarg de la seva vida, ha procurat donar aquesta dimensió social i altruista a la majoria de les activitats en què ha participat. Quan mira enrera, pensa que el destí l’ha portat a una determinada projecció, però tampoc trobaria gens estrany haver dedicat tot aquest temps a feines menys públiques. Treballar per entitats socials de l’Església o una ONG, per exemple.

La seva joventut la identifiquem, sobretot, amb el Social, on participa en les activitats dels Joves d’Acció Catòlica. Aquí és on l’Eusebi creix fent teatre, organitzant festivals, participant en les activitats de la cavalcada de Reis, i fent esport amb l’equip d’hoquei patins de l’Atlètic de Terrassa, que en aquella època jugava els seus partits a la pista de la Fontvella.

Era un jove atrevit, i amb 14 anys, juntament amb el Josep Anton Puigbò, van fer un programa benèfic de ràdio, on recollien diners per a gent necessitada.

De la seva etapa de formació professional hem de dir que als 17 anys, després de passar per l’Escola Pia, comença els estudis a l’Escola d’Enginyers Tècnics. Una vegada obtinguts els coneixements necessaris, se’n va a Alemanya per ampliar els estudis relacionats amb el gènere de punt. D’aquesta manera, l’Eusebi fa un pas decisiu per ajudar en el desenvolupament del negoci familiar. A Alemanya, a més d’aprendre, va aportar els seus coneixements i la pràctica en la millora dels processos tèxtils del punt. Se’l considera un tècnic reconegut en la tecnologia del tèxtil, i això el porta durant més de 25 anys a col•laborar en revistes especialitzades del sector, on hi va divulgar interessants investigacions.
Quan torna d’Alemanya s’incorpora al món del treball en el negoci tèxtil de la família. Ho recorda com una època molt dura, on entrava a la fàbrica el dilluns i de vegades no en sortia fins el dijous... dormint allà mateix si calia. És una etapa de consolidació professional i de plena dedicació.

L’Eusebi Cima, l’home públic, ostenta el seu primer càrrec, com a president del Centre Social Catòlic. Va ser entre els anys 1966 i 1967. Potser alguns recordareu la presència a Terrassa d’aquell grup de renom internacional anomenat “Viva la Gente”. Doncs els culpables de l’enrenou que es va organitzar, van ser el Cima i els seus companys de Junta, que feina van tenir a trobar cases particulars per allotjar-los a tots. La seva joventut els empenyia a fer coses com aquestes, i amb l’actuació del “Viva la Gente” van col•lapsar literalment la Fontvella.
També és l’època en que l’Eusebi, l’Estanis Simón , i d’altres, decideixen donar un tomb a l’organització de la cavalcada de Reis. Ja sabeu que el Social és l’entitat que ho porta, i ells van posar tot l’interès a dignificar-la. I ho van fer fins a l’extrem de donar-li la volta com un mitjó. La gent volia participar-hi, i enlloc de buscar figurants, els interessats van començar a fer cua per anar-hi. Fins i tot s’havien de “gratar la butxaca”. Ja m’enteneu.

Però aquesta etapa d’engegar projectes des del Social li va durar ben poc. Quan tot just començava a gaudir-ne, l’Eusebi va ser cridat pel llavors alcalde Josep Donadeu. El volia veure en la seva qualitat de president del Centre Social Catòlic i li va proposar nomenar-lo tinent d’alcalde d’Obres Públiques. Les coses, ja ho sabeu, es feien així en aquella època. L’Eusebi encara se’n fa creus de l’atreviment que va tenir a l’hora d’acceptar el càrrec. Però, una vegada més, la voluntat de servei el va portar a fer el pas endavant cap a la política municipal. Ell, que pràcticament no sabia ni el que era un partit polític!.

Va estar-se a l’Ajuntament durant l’etapa final del franquisme i encarant ja la transició democràtica. Des de la regidoria va viure de ple aquella Terrassa d’esquerres, en plena ebullició, revolucionada pels líders veïnals que reclamaven - amb justícia - uns barris més dignes, l’asfalt, les clavegueres, les zones verdes, i així tantes i tantes reivindicacions. Amb uns pressupostos de mínims per afrontar aquesta situació, Cima va aplicar el diàleg per intentar fer-los entendre que no es podia arribar a tot arreu. La concessió de llicències d’obres era una qüestió molt controvertida, i l’Eusebi recorda que va constituir una mena de “comissió extraoficial”, amb dos o tres significats dirigents veïnals i polítics de l’època, per buscar el consens a l’hora d’adjudicar-les. Amb exemples com aquest, és com es va fer la transició cap als ajuntaments democràtics.

Els responsables municipals de l’època sabien que acabava el seu mandat, i el propòsit que els va traslladar el llavors alcalde Domènec Jofresa era deixar les coses el màxim d’endreçades. Va venir després el primer mandat democràtic, amb l’alcalde Manuel Royes, al qual l’Eusebi li reconeix l’encert d’haver començat la seva gestió partint de zero, sense mirar enrera. Va ser durant aquesta època a l’Ajuntament, que l’Eusebi va descobrir el que era fer política. Per a ell, va ser una autèntica escola que més endavant li ha servit com a punt de referència en la seva gestió en l’àmbit empresarial.

Ja amb l’inici de la democràcia, l’Eusebi passa una llarga etapa de dedicació exclusiva a les empreses familiars. I es va fer el propòsit - que ha complert fins ara- de no afiliar-se a cap partit polític, ni acceptar cap càrrec institucional. I ja us dic jo que no li han faltat les ofertes!.
La seva intensa i destacada carrera com a dirigent empresarial comença l’any 1986, quan s’incorpora a la junta de l’Institut Industrial. Al cap de dos anys ja en va ser el president, i això el va portar també a la presidència de la Confederació Empresarial de la Comarca de Terrassa. Eren moments en que la CECOT tenia només 5 empleats i unes 500 empreses associades, sobretot del tèxtil i del metall. L’Eusebi recorda sobretot dues persones que al seu parer han estat decisives en la seva gestió al capdavant de la CECOT. Una d’elles, Joan Antoni Pujals, un gat vell de l’activitat econòmica i social de casa nostra, que sempre ha estat al seu costat per assessorar-lo. I l’altra, un jove advocat, David Garrofer, amb qui va compartir de seguida la filosofia que volia imprimir a la CECOT durant el seu mandat. Volien col•locar-la dalt de tot en el mapa de les organitzacions empresarials. Tenien moltes idees i estaven disposats a tot. “Amb el David – diu l’Eusebi- vàrem estripar-ho tot, i vàrem crear un model propi d’organització empresarial, que no tenia res a veure amb el que feien les altres patronals de l’època” .

Quin és, doncs, el famós model CECOT ? . El model que després ha resultat un èxit es basava, sobretot, en la capacitat de pressió a les institucions i de donar servei als associats. L’Eusebi ho resumeix dient que es tractava de crear un mena de lobby de pressió empresarial, que ajudés a defensar els interessos propis. La CECOT va començar, doncs, a bellugar-se per tots els nivells. I el Cima destaca la gran feina que han fet formulant propostes de llei i canvis de normatives. I les moltes hores invertides en reunions, per aconseguir que després fossin defensades pels partits polítics. I això, tant amb els que estaven en el poder, com amb els que estaven a l’oposició. L’altra cavall de batalla era donar un servei que fos útil als associats. Sobretot aquells serveis que a títol individual eren més difícils o costosos d’aconseguir.

Aquest model de la CECOT no tenia cap referència, ni a Espanya ni a l’estranger. Es tractava de ser influents i alhora prestar serveis. La fórmula del Cima i la seva gent va començar a donar fruits, i fins i tot la CECOT va posar en marxa un departament comercial per vendre’s a ella mateixa. La xifra d’associats va començar a créixer, molt més enllà del que marquen els límits de la comarca, i creixia també la seva capacitat d’influència. Tant és així, que es va crear una comissió I+D dins la pròpia CECOT, que es preocupava de pensar constantment en tot allò d’innovador que calia oferir als associats.

Un dels detonants de l’èxit, sens dubte, està lligat estretament amb la liberalització del mercat telefònic a Espanya. No s’ho van pensar dues vegades, i van anar a Madrid a negociar amb Telefònica una rebaixa d’un 35 per cent a les tarifes. Un descompte importantíssim que valia tant per a una gran empresa com per a una petita perruqueria. Aquesta era la força de la unió empresarial. Altres acords similars es van fer després amb empreses com la petroliera REPSOL, aconseguint també descomptes importants. Molt gràficament, l’Eusebi diu que van arribar a fer la quadratura del cercle: “ A molts socis, se’ls retornen més diners amb prestacions i serveis, del que ells mateixos paguen com a quota per pertànyer a la CECOT”.

Han estat, doncs, disset anys de presidència de la CECOT, una època en la que s’ha projectat la personalitat de l’Eusebi en l’àmbit econòmic i polític. Aquest lideratge empresarial l’ha portat a tota mena de contactes al més alt nivell. La força de la CECOT ha estat tal, que l’Eusebi ha tingut entrada als principals despatxos polítics del país. Començant per l’etapa de Felipe González, al capdavant del primer govern socialista, després l’etapa del govern del Partit Popular, amb un José Maria Aznar que va venir a Terrassa en diverses ocasions, i ja cap al final, els inicis del nou govern socialista, amb Zapatero al capdavant. De la política catalana, agafa sobretot l’etapa dels governs de Convergència i Unió, amb Jordi Pujol, i el primer any del tripartit, amb Pasqual Maragall.

I ja que parlem de polítics, i sobretot de noms, haig de dir que l’Eusebi ha rebut tota mena de suggeriments i d’ofertes. Però ell sempre ha portat aquest tema amb una discreció absoluta. Fins el punt que diu estar molt orgullós d’haver aconseguit estar bé amb tothom, cosa prou difícil. “ I sense que ningú sàpiga a qui voto en cada moment!”, diu ell amb veu ben alta.

Potser aquí hi trobem la clau de la manera de fer les coses de l’Eusebi. Per raons òbvies, ha estat moltes hores en contacte amb els polítics, dels quals diu que tots es mouen amb paràmetres tan simples com aquest: “Jo t’ajudo, si tu m’ajudes”. I com que així ho va entendre de seguida, així ho ha procurat aplicar sempre. A més, confessa que mai ha aspirat a cap càrrec públic, i això li ha proporcionat un alt grau de llibertat i de sinceritat a l’hora de parlar amb qui fos.

D’aquesta intensa etapa en guarda, sobretot, l’afecte i l’amistat de dues persones. De Jordi Pujol, a qui admira per la seva capacitat estratègica, i amb qui té una magnífica relació personal. I de Manel Royes, amb qui es va discutir moltes vegades, però sempre amb un tracte i una relació personal excel•lents, que els han portat després a mantenir una veritable amistat.

L’Eusebi valora molt aquests anys que ha passat el capdavant de la CECOT. Per la transcendència de la feina feta, i perquè està convençut que no ha deixat enemics enlloc.

Però com que és un inquiet de mena, apart de caçar, pescar i esquiar, que són les seves grans afeccions, a l’Eusebi li continuen bullint les idees pel cap. Tot amb l’objectiu de millorar la competitivitat empresarial i la innovació. Ara mateix és el president de la Federació de la Petita i Mitjana Empresa de Catalunya, del Centre Tecnològic i d’Assaig, i de la Fundació per al Desenvolupament i la Innovació Tecnològica. És una persona molt escoltada en els àmbits polítics i empresarials, i en els seus últims discursos ha posat l’alerta sobre la pèrdua de capacitat econòmica de Catalunya en relació a la resta de l’Estat.

Eusebi, durant aquests anys tan intensos a primera línia, has passejat amb orgull el nom de Terrassa, vanagloriant-te sempre de la teva ciutat. Ben segur que el títol de “Terrassenc de l’any” és dels que més et podien honorar, entre altres coses, perquè representa la continuïtat d’un guardó, que arriba així a la tercera generació de la teva família. Un guardó al que sembla que hi esteu abonats. Que sigui per moltes generacions més , i enhorabona terrassenc!!!

Glossa escrita i llegida per Manel Sarrau i Galí al Centre Cultural de Caixa Terrassa – 11/12/2005

 

Inici