Terrassenc de l’Any 2005
Teresa Jordà i Vitó
Autor Glossa: Manel Sarrau i Galí

“ La pintura, en especial el color, és la meva vida! ”. Aquesta afirmació tan rotunda adquireix ple significat en el cas de la Teresa Jordà i Vitó, una persona que avui homenatgem per la importància de la seva obra artística.

La Teresa ha aconseguit transmetre els seus sentiments i comunicar-se a través de l’art, i per les seves qualitats es va fer molt aviat un nom entre els artistes contemporanis. La seva tendència actual es correspon amb l’abstracció lírica, i ha rebut nombrosos guardons i premis per les seves obres. A més de l’aquarel•la, que és la seva vida, us puc dir també que es dedica al disseny gràfic i editorial, en el món universitari, i a la docència, en la seva vida particular .

Però abans de comentar les raons artístiques que la fan mereixedora de tants reconeixements, us parlaré d’alguns aspectes de la Teresa, i entendreu que no ho ha tingut fàcil.

De molt petita va descobrir que patia una disminució auditiva, detectada durant l’etapa escolar. Una inoportuna meningitis, va deixar rastre en la seva oïda. Contràriament al que els pot passar a d’altres persones en la mateixa situació, ella s’ho va agafar amb unes ganes enormes de no rendir-se davant les dificultats. I va sorprendre a tots pel seu afany de superació. Va resultar una xerraire impenitent, d’aquelles que no callen ni a la de tres!. Ho dic amb simpatia, Teresa, perquè ben segur que això ha estat bàsic per a tu. Parlar i parlar molt, això és el que vas fer quan descobrires les dificultats que tenies per escoltar i enraonar.

En aquest esforç personal, la Teresa té un gran record per a la seva mare. De fet, diu que si ha aconseguit mantenir un excel•lent nivell de comunicació, fent servir la lectura dels llavis, va ser gràcies a la mare. La va encoratjar i ajudar molt a parlar, seguint el consell que els havien donat els metges. Explorar i aprendre a comunicar-se amb el moviment dels llavis, l’ha ajudat, doncs, a vèncer la incomunicació. Em deies, Teresa, que l’esforç va ser tan gran, que ara no saps si series capaç de tornar-ho a fer! Doncs, saps què et dic: quina sort que ho vas fer en el seu moment, quan t’hi vas trobar! i quin exemple per les altres persones que es troben com tu !.

Segur que aquesta actitud decidida t’ha obert moltes portes, i avui podem estar aquí, homenatjant una artista de cap a peus, que ha trobat el seu desenvolupament personal en el camp de la pintura.
Però anem als orígens. Terrassenca de naixement, els seus primers anys al carrer Ample, la fan sentir també una santperenca. Ens trobem, doncs, davant d’una terrassenca amb la doble “nacionalitat”, per dir-ho d’alguna manera. Com jo!.

De la seva etapa escolar a les Carmelites Descalces Missioneres n’hi queden molts records. Per exemple, que les notes més altes que treia eren sempre en l’assignatura de dibuix. Només faltaria, Teresa!. Que també li agradava molt el teatre, però que va haver de deixar-ho per la disminució auditiva; que li agradava cantar amb la coral, i també ho va haver de deixar ; que li hauria agradat tocar el piano, però no podia seguir el solfeig. Hauria volgut fer dansa, però ja sabem que és imprescindible el sentit de l’equilibri, i el seus problemes a la oïda no li ho permetien.

Per força, va haver de créixer acceptant aquestes dificultats. Però, alhora, va començar a descobrir algunes sensibilitats que havien de marcar decisivament el seu futur cap a la vida artística.

M’explicava la Teresa, que un bon dia es va despertar amb una capsa de pintura a les mans. La mateixa capsa que feia servir la seva mare per pintar sobre la roba. I sabeu què va passar?. Doncs que un raig d’un intens color blau cobalt li va entrar per la vista! amb tanta força, que no va poder resistir la temptació, i es va posar a pintar tot el que trobava per davant. Aquell color blau intens l’havia captivada!.

Quina malifeta més grossa acabo de fer! - va pensar, en veure la cara de la mare.

Però ben al contrari, la reacció de la mare va ser una altra. Va entendre la fascinació que els colors projectaven sobre la seva filla, i va intuir que aquest podia ser el camí a seguir per la Teresa. Va creure que la seva personalitat es podia desenvolupar perfectament a través de la pintura. I no s’ho va pensar gens ni mica.

Com que el dibuix se li donava molt bé, la va portar a classes particulars a casa del pintor Ramon Cortès, un dels més reconeguts artistes de l’època. Al cap d’un temps ho va complementar amb classes de dibuix a l’Escola Industrial, amb un altre artista terrassenc, en Josep Rigol. El Rigol coneixia molt la família, i la Teresa recorda que la va tractar amb un carinyo especial. Això la va fer sentir molt segura d’ella mateixa , per continuar posant les bases del que havia de ser la seva carrera artística.

Del Ramon Cortès en va aprendre sobretot la tècnica del retrat, del qual n’era un autèntic especialista. La Teresa recorda que assistia molt puntual a les classes, i també era de les últimes a marxar. S’hi trobava tan de gust aprenent com es feia el traç amb el llapis de carbó!.

Del Josep Rigol en va aprendre , sobretot, el dibuix artístic i la decoració. Li va ensenyar a dissenyar estampats, tipografia i la fusteria. Tot plegat, després li ha servit de molt. Diu la Teresa, que entre el Rigol i el Cortès li van posar la seguretat al cos, ja que tots dos la tenien per una alumna avantatjada.

Més endavant apareix un tercer mestre que va ser determinant per a la seva carrera com a pintora. Es tracta de l’aquarel•lista Josep Martínez Lozano, que acabava d’arribar a Terrassa. Recorda la Teresa que va a anar a veure l’exposició que el Lozano feia en una Biennal dels Amics de les Arts, i va quedar impressionada pel tractament del color en els seus quadres. Aquells contrastos, aquells grocs que guanyaven i perdien intensitat!. Una altra vegada el color entrava amb força dins l’esperit de la Teresa.

Li van presentar el Martínez Lozano i aquest la va convidar a participar en les sortides de grup que feien als Amics per anar a pintar al camp. La Teresa el recorda a ell, i també recorda el Sagués, el Mitjans, el Moliner, l’Alegre de Sagrera i altres artistes de l’època. Feien matinals de diumenge a diversos indrets dels voltants de Terrassa, i si calia anaven més lluny, al mar o a la muntanya, per pintar i explorar conjuntament les possibilitats del paisatge. Recorda, per exemple, una sortida a Montblanc, per aprendre a pintar la llum que et dóna el capvespre.

Així és com la Teresa Jordà comença a entrar i s’apassiona amb el món de l’aquarel•la, de la mà del mestre Martínez Lozano. Aquest va veure de seguida que tenia grans aptituds per aquesta especialitat i la va animar a seguir per aquest camí. Però malgrat estar captivada per l’aquarel•la, la Teresa no va abandonar les altres especialitats més acadèmiques que havia après amb el Cortès i el Rigol. I durant dos anys, va freqüentar alhora els estudis de tots ells.

A més de preparar-se per a la pintura, la Teresa va entrar a treballar a la Universitat de Barcelona, on encara hi és, en el Servei d’Edicions i Publicacions. Era el 1975, i l’any següent, per gran sorpresa d’ella mateixa, guanyava un dels guardons més prestigiosos de la seva carrera: el Premi Nacional d’Aquarel•la. Era la primera obra de la Teresa que suposava un autèntic esforç de creació, i el Jurat així li ho va reconèixer. La Teresa defineix aquella obra com una pintura impressionista, que va agradar molt al Jurat, entre els membres del qual hi havia el prestigiós professor i crític Rafael Santos Torroella.

Aquest premi va suposar-li el trencament amb la línia més expressionista que havia fet servir fins llavors, i es va començar a endinsar en la línia més lírica que ha marcat després la seva trajectòria.

A la Teresa no la podem considerar una artista autodidacta, més aviat al contrari. Després de posar les bases amb el Cortès, el Rigol i el Martínez Lozano, decideix estudiar disseny gràfic a la Llotja de Barcelona. I durant els anys 70 ho completa amb la llicenciatura a la Facultat de Belles Arts, on hi va fer també els cursos de Doctorat.

Aquesta etapa de consolidació coincideix amb el naixement de la seva filla Dacil, una noia amb nom de princesa güanche, originari de les Canàries, com el seu pare. Era l’any 1.977, i la Teresa va haver de racionalitzar molt el temps, repartint-lo entre la família, la universitat i l’art. Inevitablement va baixar el ritme creatiu, i això la va portar a una crisi en la que es preguntava sobre la qualitat artística del que estava fent. Es mostrava insegura i descontenta dels resultats que obtenia.
Però, per sort, els dubtes van durar poc. El temps just per estar-se un temps explorant el minimalisme, i d’aquí ja va derivar cap a l’art abstracte. Diu la Teresa, que és amb el canvi d’estil quan va adonar-se que aquelles pintures ja eren completament seves. I la màquina creadora es va tornar a posar en marxa, ara amb més coneixements, ja que hi va començar a aplicar els referents de la psicologia i la semiòtica que havia après a la Universitat.

Recordes, Teresa, quan els professors, que seguien la teva evolució, et deien que no trobaries el paper adequat per fer aquelles obres? i que tindries problemes amb l’aigua, que la pintura s’assecaria abans d’hora?. Però convençuda com estaves que aquell era el teu camí, vas aplicar-te a explorar i practicar amb les quatre tècniques que t’han donat grans resultats: l’esquinç, el set, l’esvoranc i l’estrep. Ho vas provar fent servir el guix, i vas aconseguir notes molt altes.

Estripar i cosir, construir i reconstruir...aquest és el ritme vital que s’ha marcat la Teresa.

Per descomptat no vol ni sentir a parlar que la seva disminució auditiva hagi tingut res a veure amb la seva trajectòria artística. Accepta, però, que la sordesa que pateix l’ha ajudat a tenir una gran capacitat de concentració, i això li ha permès “parlar amb les obres”. També us he de dir que el seu grau d’exigència és tan alt, que si no està convençuda d’una obra, aquesta no la veurà mai ningú.

Assegura que ha tingut molts “avortaments creatius”, i no per culpa de no saber estructurar el camp o de no saber donar una pinzellada a temps. Quan dones una pinzellada de més , diu que ja pots llençar l’obra. I ho diu ben convençuda, amb aquesta energia que la caracteritza.

Ara mateix, es reconeix en una etapa molt creativa. Passa totes les hores que pot pintant al seu taller de la Creu Gran. Bé, moltes menys de les que voldria, perquè la feina a la Universitat li exigeix el compliment d’un horari. Un temps que ella voldria molt menys exigent, per poder-se dedicar a la pintura en cos i ànima.

Aquest alt grau de dedicació personal no li ha impedit dirigir, durant uns anys, cursos d’arts plàstiques infantil als Amics de les Arts. També ha col•laborat fent de voluntària en cursos de dibuix i pintura per als socis de la Lliga Reumatològica. I al seu taller fa classes per a adults i estudiants de Belles Arts. Quan es tracta d’ensenyar als altres, intenta que cada alumne hi trobi l’estil que li és més propi, i busca ressaltar, sobretot, les qualitats de cadascú. Amb tot, i tocant molt de peus a terra, la Teresa és molt rotunda a l’hora d’afirmar que aquesta societat nostra està molt mancada d’una cultura de l’art. I et sap greu que sigui així, oi!.

El seu objectiu més immediat és l’exposició que té compromesa per l’any 2007, aquí, al Centre Cultural de CaixaTerrassa. Per això està treballant intensament, aprofitant que es troba en un moment altament creatiu. Endarrera queden una llarga relació de premis i distincions. Ha obtingut els reconeixements més prestigiosos en el camp de l’Aquarel•la, com ara el Premi Nacional, l’any 1976, el Premio CajaMadrid-Ulpiano Checa, l’any 1989, el premi Ignasi Salvans, l’any 1990, el Premi Criteri d’Art Ciutat de Terrassa, l’any 1992, i més recentment el Premi Ceferino Olivé de Reus, l’any 1997. I encara em deixo una bon a pila de finalistes i mencions, amb les que no us voldria cansar. Però deixeu-me afegir que ha estat distingida amb la Medalla d’Or de l’Agrupació d’Aquarel•listes de Catalunya.

Pel que fa a les seves exposicions, individuals o col•lectives, aquestes s’han pogut veure en una pila de ciutats i països: entre altres a Terrassa, Barcelona, Madrid, València, Lisboa, Tenerife, Hèlsinki, Sant Cugat, Marbella, Tarragona, Cambrils, Badalona, Benasc i Palma de Mallorca. A Itàlia i a Polònia també hi ha exposat les seves obres.
És així, doncs, que ens trobem davant d’una conciutadana que ha excel.lit en la pintura, i que ha ajudat a escampar el nom de Terrassa per tot el món. Per tot plegat, avui et volem distingir. Enhorabona , Teresa. Enhorabona, terrassenca!!!.

Glossa escrita i llegida per Manel Sarrau i Galí al Centre Cultural de Caixa Terrassa – 11/12/2005

 

Inici