Terrassenc de l’Any 2005
Josep Pausas i Mas
Autor Glossa: Manel Sarrau i Galí

Sense por a equivocar-me, m’atreveixo a afirmar que estem davant d’un dels “Terrassencs de l’any” que ha aconseguit el reconeixement d’una manera més ràpida.
Josep Pausas i Mas, nascut a Vilafranca del Penedès, va arribar a Terrassa l’any 1998, com a prior i rector de la parròquia del Sant Esperit. I ho va fer enmig de grans dubtes, que va expressar al llavors bisbe auxiliar, Carles Soler. Mai havia exercit el magisteri sacerdotal en una ciutat tan gran com la nostra, i li feia molt respecte. Però val a dir, Josep, que des del primer dia et vas guanyar l’afecte dels feligresos, que immediatament et van acceptar com si t’haguessin conegut de tota la vida. I mira, vuit anys després, ens trobem aquí, per honorar-te amb el títol de “Terrassenc de l’any”.

Potser molts no coneixeu que mossèn Pausas arribava a una ciutat completament desconeguda per a ell. Dels nostres carrers, només coneixia la Rambleta i la rotonda del Doré, per on havia de passar forçosament quan anava cap a Montserrat. Però lluny de quedar-se amb alguns dels tòpics que havia escoltat de casa nostra, va fer cas del seu temperament, disposat a submergir-se el més aviat possible dins la societat terrassenca, amb la voluntat de ser-ne un de més i participar en tot allò que pogués, sobretot en actes culturals i ciutadans.

La seva primera visita a Terrassa va ser quasi d’amagat, per trepitjar els carrers del centre, i acostar-se al Cau Ple de Lletres, on va comprar un parell o tres de llibres que parlaven de la ciutat. Volia informar-se com més aviat millor sobre tot allò que esdevindria el seu entorn més immediat.

Lluny de tancar-se dins les portes del temple, Josep Pausas va connectar de seguida amb la societat terrassenca. I ho va fer sense cap mena de complex, amb una actitud lloable, mostrant el seu tarannà més obert. Potser per això, en només vuit anys, aquest servidor de l’Església, amb una imatge que desprèn bonhomia pels quatre costats, s’ha fet un lloc entre nosaltres.

Qui és Josep Pausas? Doncs si preguntéssim a Santa Perpètua de Mogoda, a Mollet, a la Garriga, a Santa Eulàlia de Ronçana, a Lliçà d’Amunt, a Caldes de Montbui o a Sentmenat, segurament ens en dirien moltes de coses, ja que en aquestes poblacions hi va desenvolupar bona part del seu ministeri sacerdotal. En totes hi conserva grans amistats.

Però és a Vilafranca del Penedès on hi trobem les seves arrels. Nascut en una família d’empresaris del sector de l’oli, “Olis Pausas”, l’hereu no va seguir com manava la tradició amb el negoci engegat pel besavi ara fa cent vint-i-cinc anys. Lluny d’això, el Josep va tirar per un altre camí, el de la vida religiosa. Una vocació que troba els primers referents en la pràctica del catolicisme per part del seu pare, Ramon, i de la seva mare, Regina, traspassada fa 16 anys. L’ensenyament, igual que els seus tres germans, el va fer en col•legis religiosos de Vilafranca, i es dóna la casualitat que en els primers cursos de batxillerat va tenir de professor, un terrassenc, Jaume Puig i Puigdomènec.

Durant la seva infantesa i adolescència forma part del grup de cinquanta nois de l’escolania de la basílica de Santa Maria de Vilafranca. Als 14 anys, n’esdevé l’Escolà Major. El pas per l’escolania resulta decisiu per al seu futur, ja que aquí entra en contacte amb mossèn Joan Vinyeta i Romeu, sacerdot, fill de Vic, que va influir decisivament en el despertar de la seva vocació. Vingueren més endavant els anys d’Acció Catòlica, fent de monitor en tandes de colònies i campaments. De més gran , i amb els companys de pre-universitari, organitzen una revista parlada en un local del cinema de Vilafranca. La revista, anomenada “Perfil”, obté un gran èxit de públic en totes les representacions que es portaren a terme.

L’etapa del batxillerat i el pre-universitari va donar pas a una decisió transcendental. És en aquest moment de la seva vida, quan decideix entrar al Seminari Conciliar de Barcelona. I ho va fer en un moment de canvis importants. Feia ben poc que havia acabat el Concili Vaticà Segon, el que va inaugurar Joan XXIII i va clausurar Pau VI. Un concili que portava cap a una Església universal, molt més compromesa des del punt de vista social, amb esperit de llibertat i de renovació interior. Uns objectius que lògicament xocaven amb els aires que es vivien al nostre país, en plena dictadura, gairebé apuntant ja cap a l’etapa final del franquisme. Els més grans d’aquesta sala recordareu sens dubte la campanya “Volem bisbes catalans”, arran del malestar pel nomenament de l’ultraconservador bisbe Marcelo González com a nou arquebisbe de Barcelona. Anys en què van començar a minvar les vocacions sacerdotals, en què molts capellans van adquirir un compromís polític i social que els va portar literalment a penjar els hàbits. Eren èpoques d’assemblees i corredisses davant la Policia al voltant de la Universitat de Barcelona, i el Seminari situat al costat de la plaça Universitat, permetia a Josep Pausas viure tota aquella situació des de primera fila. Els mateixos capellans en van ser protagonistes, i molts recordareu les manifestacions de sacerdots davant la comissaria de Via Laietana, amb apallissaments inclosos, o els temuts judicis davant el Tribunal d’Ordre Públic pel contingut d’algunes homilies, massa agosarades pel gust del règim.

Després d’aquesta convulsa etapa al Seminari, Josep Pausas fa el servei militar a Sant Climent Sescebes, i en tornar comença la seva dilatada tasca pastoral al Vallès Oriental. Les parròquies de Santa Perpètua de Mogoda i de Sant Vicenç de Mollet varen ser els seus primers destins, on va compartir tasques pastorals amb feines d’administratiu en una empresa, i més tard de professor de Religió i Ètica en una acadèmia.

L’any 1978, passa a la parròquia de Sant Esteve de la Garriga. Dos anys més tard, és ordenat sacerdot pel llavors arquebisbe de Barcelona, el cardenal Narcís Jubany, de qui tants records n’evoca. Al cap de poc el nomenen vicari de la parròquia de la Garriga, on s’hi va estar 4 anys, i va exercir com a professor d’ètica i religió a l’Institut de secundària de la Vall del Tenes. Després va venir el primer nomenament com a rector de la parròquia de Santa Eulàlia de Ronçana, i posteriorment es va fer càrrec també de les parròquies de Lliçà d’Amunt i de Sant Esteve de Palaudàries.

Vindria després una experiència, que va durar prop de deu anys, per encàrrec del bisbe de Barcelona. Es començava a notar ja la falta de sacerdots i això el va portar a fer-se càrrec – conjuntament amb quatre preveres i un seminarista- de les parròquies de Santa Maria de Caldes de Montbui, de Montmajor, de Santa Eulàlia de Ronçana, de Lliçà d’Amunt, de Palaudàries, del Santuari del Remei, de Sentmenat i de la Garriga. Durant aquest temps, és nomenat arxiprest de Montbui per conduir aquesta experiència, que va durar fins l’any 1.998.

I és en aquest punt que es produeix un canvi radical en la trajectòria del nostre homenatjat. El llavors cardenal arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles, nomena mossèn Pausas com a Rector Prior de la llavors Basílica del Sant Esperit de Terrassa. Això passava l’1 d’agost de 1998, i el 27 de setembre d’aquell mateix any prenia possessió del càrrec.

Confessa que va arribar aquí amb una certa prevenció, convençut que hi havia grups de gent que vivien la fe cristiana des d’un punt de vista molt radical i crític, amb l’efervescència pròpia dels anys dels post-concili. Però ben al contrari, es va trobar una feligresia molt més “estovada” del que es pensava, que el va fer sentir molt ben acollit. Es disposa a treballar de valent per potenciar el diàleg entre la fe i la cultura, i reconeix que a Terrassa és on ha viscut les situacions personals que més l’han absorbit. Fins al punt que moltes vegades s’ha hagut de plantejar si de debò podia donar per a tant. Durant aquesta primera etapa a Terrassa no era estrany trobar-se’l enraonant amb qualsevol persona en ple carrer Sant Pere, o enredat pel Valentí Grau per anar a un concert a la Jazz Cava, o bé prenent-se un cafè o un tallat al bar dels Amics de les Arts.

Durant aquesta època, el nomenen també administrador de la parròquia de Sant Pere, per la jubilació del rector Martínez Monfort. I per si no n’hi n’havia prou, dos anys després esdevé el nou Arxiprest de Terrassa.

És una etapa molt plena, en què Josep Pausas entra en contacte amb molts estaments i institucions de Terrassa, des de l’Ajuntament, a la CECOT, passant per CaixaTerrassa, o amb d’altres entitats de molta menys volada, però també importants en el nostre teixit social. Pausas recorda que algunes vegades, per fer el trajecte des del Sant Esperit fins a Sant Pere, s’hi podia estar dues hores xerrant ara amb un ara amb l’altre.

Però va arribar la proclamació de Terrassa com a seu del nou Bisbat d’Egara, i això va comportar que el bisbe Josep Àngel Saiz Meneses es fes càrrec de la nova diòcesi que acabava de constituir-se. La Basílica del Sant Esperit passa a convertir-se en Catedral.

D’aquests moments, els terrassencs n’hem sentit a dir moltes coses. Algunes amb més fonament que altres, com per exemple, que mossèn Pausas podia haver estat el candidat a bisbe, si no fos per les complicades relacions que es vivien a la cúria de Barcelona. Però en aquest punt ell és molt taxatiu. Diu que en aquesta etapa de la seva vida ja té molt superada qualsevol ambició per fer carrera eclesiàstica. Josep, em deies que el que et fa més feliç és el contacte amb la gent, per fer-los arribar l’exemple de la figura de Jesús com ens el presenten els Evangelis. I veus amb una certa tristesa, que els sacerdots de la teva lleva, els que entronquen amb la tradició dels post-concili, dels anys del cardenal Narcís Jubany al bisbat de Barcelona, amb una determinada manera de viure la teologia i la pastoral, esteu quedant en minoria.

Com a bon comunicador, els seus sermons han estat també objecte de molts comentaris. Com diria un bon cuiner, la seva recepta és: teologia, la justa; el llenguatge, entenedor, fent servir exemples quotidians; no amenaçar a la gent amb malediccions, en un món com el nostre on ja hi ha prou desastres; fer veure a la gent que Jesús va venir al món per salvar-nos i no per condemnar-nos; i parlar-los d’acolliment. I tot això, com més curt, millor.

Quan va deixar el Sant Esperit, comença una nova etapa de la seva vida. Tot i que podia optar a d’altres destins lluny d’aquí, prefereix quedar-se a casa nostra. El nomenen rector de la parròquia de Sant Pere, on apart de la seva tasca pastoral, agafa de ple l’execució del Pla Director de les Esglésies. Un pla que pretén posar al descobert i donar el màxim relleu a aquest conjunt episcopal visigòtic i romànic, únic a tot Europa. Josep Pausas és un home apassionat per l’art i la cultura, i moltes vegades ha lamentat l’abandó dels elements artístics que hi ha en algunes parròquies. Per això, no es podia permetre deixar passar l’ocasió de donar el màxim relleu i esplendor al tresor que suposen les Esglésies de Sant Miquel, Sant Maria i Sant Pere. Gairebé ho hauria considerat un “pecat” , i això parlant d’un sacerdot estarem d’acord que no s’ho podia permetre. I no us estranyeu si us el trobeu fent de guia de les excavacions amb algun grup, perquè ja ho ha fet més d’una vegada!. Cada dia després de missa de vuit, el trobareu fent una visita d’obres amb els arqueòlegs, per comprovar com avancen els treballs. I ja té ganes que el finançament permeti acabar-les d’una vegada.

Juntament amb la parròquia de Sant Pere, mossèn Pausas és també l’administrador de les parròquies de Santa Maria d’Ullastrell i de la parròquia de Sant Llorenç al barri d’Egara. I per si això no fos prou continua quatre anys més com a Arxiprest de Terrassa, és Delegat episcopal del patrimoni cultural i artístic del bisbat de Terrassa, i va ser elegit pels preveres com a representant seu en el Consell Presbiteral del nou bisbat, formant part també del Col•legi de Consultors de la diòcesi.

Està clar, doncs, que malgrat els molts càrrecs i feines que té entre mans, a mossèn Pausas és d’aquells a qui no li agrada passar desapercebut, que prefereix el contacte directe amb la gent. Quan ha estat en parròquies rurals li ha agradat aprendre’s els mots de les famílies que vivien a pagès. Així trencava el gel quan se celebrava la missa del gall, tot desitjant Bon Nadal als de can dallonses o can daixonses. Ja per acabar, Josep, i amb el Nadal tan a prop, et faré un suggeriment. Ara que ets a Sant Pere, pots recuperar aquesta tradició, i descobriràs que a l’Antic Poble, a més dels feligresos i de les pedres, encara hi ha cases i famílies que conserven els motius de pagès, i als quals pots desitjar també que tinguin un Bon Nadal.

Entroncaràs així amb el teu passat a les parròquies rurals, on vas deixar una veritable empremta, i amb aquesta Terrassa que tu mateix reconeixes que té quelcom de màgic que s’encomana. Enhorabona, terrassenc!

Glossa escrita i llegida per Manel Sarrau i Galí al Centre Cultural de Caixa Terrassa – 11/12/2005

 

Inici