Com molts altres dies, el Joan Fornells estava al Social amb la gent de la Federació de Cristians de Catalunya, i no us podeu imaginar la sorpresa que va tenir quan l’Amadeu – el president - li va dir que no marxés, que havia de parlar amb ell. No sabia què volia dir-li, i només li va venir un pensament al cap: “A veure quanta estona em tindrà esperant, aquest l’ Aguado, perquè en aquesta casa sempre van tard”.
Però aquesta vegada valia la pena esperar-se, Joan. Li van fer saber que havia estat escollit Terrassenc de l’ Any, i la seva primera reacció va ser que no podia negar-s’hi, “perquè no volia quedar malament amb els del Social”. Aquesta manera de reaccionar ens descobreix ja alguns trets essencials de la seva personalitat.

El Joan, és d’aquelles persones que sempre han estat vinculades a projectes i entitats per treballar-hi, no pas per recollir-hi medalles. És dels que prefereix la discreció mentre es va fent la feina, i aquesta ha estat una de les seves característiques durant els llargs anys de vinculació a l’escoltisme terrassenc.

Però anem als orígens. La coincidència ha fet que ell, com altres guardonats d’avui, vagi fer els primers estudis a l’ Escola Pia, tot un clàssic de moltes generacions de joves terrassencs. Ell, però, i per raons d’edat, ho va fer abans de l’any 1936, a la sucursal de la institució escolàpia, al carrer Garcia Humet. Ara ho recorda com l’escola dels “caganers”, amb molts dels quals s’han anat trobant al llarg de la vida en altres situacions i circumstàncies. Després va anar a l’escola gran, al carrer Col•legi, de la qual en guarda grans records, però també alguna mala experiència. Eren anys de dictadura i de cara a alguns professors et jugaves suspendre una assignatura si se t’escapava parlar en català. També guarda a la memòria el cas d’aquell professor de matemàtiques – el nom del qual no vol ni recordar -, que li feia la guitza posant-li música a classe mentre havien de resoldre els problemes. El Joan era d’aquells alumnes que necessitava concentrar-se, i no suportava el soroll per fer la feina. Tot plegat, que no li ha perdonat els molts dies que es va quedar sense pati i sense jugar a pilota perquè no havien sortit bé els problemes.

Potser per aquest petit trauma de la infància, anys després se’n va revenjar, i posava música catalana i sarsueles mentre intentava quadrar els números del negoci. No era estrany trobar-te’l cantant en veu alta mentre repassava les factures.

Anècdotes a banda, i superada aquesta etapa d’ensenyament obligatori, va començar els estudis de Comerç a l’escola d’ Arts i Oficis, fins que la fusteria familiar del carrer Sant Cristòfor, que ja era de l’avi i després del pare, el va reclamar. Als 16 anys ja estava aprenent a fer de fuster al costat del pare, i es va començar a interessar per aquesta feina. Recorda que durant la guerra van rebre l’encàrrec de posar portes i finestres per a l’ampliació que s’havia fet de l’edifici de l’asil Busquets, però ho havien de fer amb els ajudants que els enviaven de les col•lectivitats de treballadors. “T’enviaven el “bo i millor” per ajudar-te” – diu el Joan-, i per descomptat mai van cobrar per aquella feina, a la que per cert ell hi anava vestit encara amb la bata de Can Colapi perquè acabava de sortir d’escola.

De jove ingressà a la Joventut Catòlica del Sant Esperit i fou delegat d’ Apostolat Obrer. Aquesta etapa de compromís amb l’ Església catòlica va coincidir, doncs, amb la de la seva formació professional. El Joan ha estat sempre un cristià sincer i compromès, tant en la seva vida pública com privada. De sempre havia seguit molt de prop les activitats de mossèn Albert Bonet i del doctor Pere Tarrés, com a promotors dels valors cristians entre els joves de Catalunya. Ell és un dels precursors de la Federació de Cristians de Catalunya, l’ entitat a la qual dedica ara mateix més hores. En parlaré més endavant, però abans deixeu-me que us parli del Joan “fuster” i del Joan “escolta”.

A partir de l’any 1953, coincidint amb la mort del pare, es fa càrrec de la fusteria familiar, fins a la jubilació als 65 anys, que va traspassar el negoci als dos operaris que tenia al taller. Són anys de molta feina i llargues hores de dedicació. El Joan diu que “els oficis te’ls has d’estimar”, que “quan agafes un tros de fusta, de seguida saps què en podràs fer i si quedaràs bé amb el client”. Un ofici, el de fuster, que ell va començar a aprendre de forma totalment artesanal, i que amb el pas del temps va canviar notablement per l’aparició de maquinària nova d’última generació.

D’aquests anys de treball a la fusteria, recorda que el client moltes vegades es convertia després en un amic, i això sempre el va omplir molt. La seva vàlua i els seus ensenyaments han fet possible que més d’un aprenent de fuster sigui avui un destacat empresari del ram. I l’activitat professional, el va portar a ser el president del Gremi de Fusters, a ser membre de la Junta de la Mútua d’ Assegurances i conseller de la Caixa d’ Estalvis de Terrassa.

De la biografia del Joan Fornells, però, són molts els terrassencs que en recorden una etapa molt llarga, lligada al Moviment Escolta, on va desenvolupar i excel•lir en la faceta de pedagog.

Sempre li havia agradat l’excursionisme, i es coneix Sant Llorenç pam a pam. Va ser després de la guerra, quan alguns companys seus, com el Miquel Gibert, que s’esforçaven a mantenir viva la flama de l’escoltisme a Terrassa, el van fitxar per la causa. Recorda el primer “cau”, al carrer del Racó, una casa tan gran com vella, en la que el terra tremolava i on hi estava prohibit saltar pel perill d’ensorrament. En canvi, hi havia un pati molt maco per fer-hi activitats a l’aire lliure.

L’escoltisme, se’l va prendre com un servei, per a educar els nois i noies en el seu creixement integral, i amb la consciència que estaven preparant els joves de la Catalunya del futur. El Joan pertanyia a l’ Agrupament Mossèn Norbert Font i Sagué, que estava vinculat a la parròquia del Sant Esperit, i allà hi va viure moments de plena activitat educativa. Va ser responsable de diferents nivells d’edat, des de l’estol dels llobatons, fins a la secció de minyons i el clan de guies i róvers. Anys més tard seria el primer responsable i cap de l’ Agrupament.

Aquest treball, per descomptat, el va fer amb plena dedicació de les seves hores de lleure, al marge del treball professional. No se li coneixia cap altra activitat d’oci o d’esbarjo que no fos la seva entrega absoluta a formar els joves escoltes. Eren temps de preparar activitats per als caps de setmana, de fer excursionisme, de buscar llocs adequats per als camps d’estiu, i de relacionar-se amb altres agrupaments de tot el país. Temps de camps de Sant Jordi, on els escoltes aprenien (apreníem!) a estimar la natura i també el nostre país.

Però ja sabeu que eren moments polítics poc propicis a fer aquest tipus d’activitats, i això va portar més d’un disgust als responsables del moviment escolta. No era un fet estrany que la Guàrdia Civil es presentés a mitjanit, i al crit de “todos fuera y a sus casas”, fes aixecar un campament, desclavant les piquetes i tirant literalment les tendes a terra. Va ser així com a conseqüència del seu compromís amb les virtuts de l’escoltisme - “el civisme, el respecte a la natura, el coneixement del país, l’amor a Déu i el servei al proïsme”- , el Joan va ser detingut juntament amb el Miquel Gibert per la força pública amb motiu d’un campament a Torreblanca. Era el maig de 1952. El campament havia estat prohibit per ordre governativa, i tots dos van ser detinguts com a màxims responsables. Es van estar un parell de dies retinguts a la Jefatura Superior de Policia, a la Via Laietana de Barcelona, fins que gràcies a les gestions del prior del Sant Esperit, el doctor Josep Castelltort, foren posats en llibertat.

Deixant de banda aquest incident amb el règim franquista, la plena entrega a l’activitat educativa també li van portar algunes enrabiades, per diferències de criteri amb la mateixa organització escolta, i en algun moment també amb la jerarquia eclesiàstica. Encara recorda el Joan quan va plantar cara al llavors rector del Sant Esperit, perquè no li va voler donar les claus per un nou local. Els faltava espai per encabir-hi millor els llobatons i les daines, i va topar amb la incomprensió del responsable de la parròquia. Han passat els anys, i us asseguro que aquest episodi encara no l’ha paït!!! El servei als joves era el més important, i els que el coneixen més de prop, destaquen la seva entrega absoluta, sense escatimar esforços ni sacrificis ni miraments, la seva extrema modèstia i la voluntat de no voler figurar mai en primera línia a l’hora de rebre felicitacions o reconeixements. És una persona en qui destaquen les virtuts de la constància en les tasques encomanades, o en les que ell mateix s’ha imposat.

L’escoltisme, doncs, omple les pàgines viscudes del Joan durant una bona pila d’anys. L’educació dels joves en els valors són una constant preocupació en la seva vida. Potser per això no ens ha d’estranyar el pas que va fer el Joan de l’escoltisme cap a la Federació de Cristians de Catalunya. Refundada l’any 1976, aquí hi retroba molts amics i coneguts d’altres èpoques, i torna a exercir la faceta de pedagog, però ara de “pedagog de l’esperit”.

Des de fa anys, el Joan presideix el grup Avant de la Federació de Cristians, que organitza entre moltes altres coses l’ anomenat Concurs Bíblic. Això li omple moltes hores de feina, ja que hi participen prop de 800 joves, que han de contestar diverses preguntes relacionades amb la fe cristiana. És a través del concurs, que s’ha adonat fins a quin punt molts joves ignoren coses bàsiques per entendre la cultura cristiana de la qual provenim, i en la que vivim. El Joan explica com hi ha professors de religió que es tiben dels cabells perquè hi ha nois que entren en una església, i encara no saben “qui és aquell senyor que està penjat allà dalt d’una creu”.

Troba que els joves d’avui no tenen suficient cultura religiosa, i pensa que això passa perquè els pares no els en parlen a casa, com es feia abans, diu ell. Alerta que hi ha hagut una generació de pares – que avui tenen entre 30 i 40 anys – que “han claudicat, no n’han sabut o, senzillament, no volen donar als seus fills allò que ells van rebre a casa”. Al parer del Joan, aquesta generació ha preferit la comoditat per a no haver de raonar amb els seus fills sobre coses més profundes.
D’aquí, doncs, l’ actual compromís del Joan amb les activitats de la Federació de Cristians, que estan aixoplugats com una secció més del Centre Social Catòlic. Cada setmana organitzen els anomenats “cercles d’estudi” sobre qüestions religioses, i mensualment fan un recés dirigit per mossèn Pausas (un altre Terrassenc de l’Any) a la parròquia de Sant Pere. Una altra activitat destacada és l’organització, cada primer diumenge d’octubre, de la Romeria a Montserrat en què hi participen centenars de terrassencs.

La seva és, doncs, una vida plena de servei al proïsme, a la família i a la societat
.
Deixeu-me acabar aquest reconeixement a la figura d’en Joan Fornells amb unes paraules que li dedica un bon amic seu: “ El Joan ha estat sempre una persona treballadora a la callada, de les d’abans, segurament sense buscar altra recompensa que la seva íntima satisfacció de saber que feia tot allò que li manaven els seus ideals d’entrega als altres, tal com demanen els principis escoltes. I ho feia com a cristià i com a ciutadà plenament conscient dels seus actes davant la comunitat”.

Enhorabona, Joan, Terrassenc de l’ Any 2.006 !!!