El cas del Marc Galí és un d’aquells que se’n donen pocs, i és que dins la mateixa família, pare i fill hauran estat guardonats amb el mateix títol de Terrassenc de l’ Any. Avui, doncs, a casa vostra esteu d’enhorabona, ja que el reconeixement a la vostra contribució al terrassenquisme haurà estat per partida doble en aquests 38 anys del certamen.

Dit això, el Marc arriba aquí amb l’aureola d’haver estat un dels principals impulsors en la recuperació de les tradicions de la cultura popular a Terrassa, i en especial del Ball de Bastons. I potser per això, la seva relació amb el Social va molt més enllà d’aquelles històriques sessions de tarda al cinema del carrer del Racó, en què hi assistia com un assidu espectador. Com ja sabeu, els Bastoners participen cada any en el ball de benvinguda a Ses Majestats els Reis de l’ Orient. I quan, fa uns dies, els del Social van dir-li que volien parlar amb ell es va pensar que preparaven algun canvi en el programa d’actes. Però no, aquesta vegada Marc era per a quelcom més personal. T’acabaven d’escollir Terrassenc de l’ Any, i gairebé ni t’ho creies.

Igual que el Joan Fornells i el Josep Puigbó, el Marc també va ser alumne de l’ Escola Pia. Així mateix va passar bona part de la seva joventut a l’escoltisme, on ja hi tenia un gran arrelament familiar, especialment per les seves germanes Núria i Montserrat. Va estar primer a l’ Agrupament Norbert Font i Segué, on segurament va coincidir amb el Joan Fornells, i després va passar a l’ Agrupament de Mossèn Homs, on hi havien anat a parar alguns dels seus millors amics. En l’escoltisme hi va fer totes les etapes, des de llobató fins a pioner, i aquí hi va conèixer alguns dels que després han estat els seus millors amics, aquells que ell defineix com els “amics de veritat”. D’aquesta etapa en recorda, sobretot, el descobriment del respecte a la natura, l’amor al país, i haver après a actuar amb llibertat i sentit de la responsabilitat en les coses de cada dia.

L’ interès del Marc per les festes i les tradicions probablement va començar a determinar-se en aquells focs de camp, quan tenia la possibilitat de fer-hi petites interpretacions de teatre o dansa. I el camí va quedar traçat quan després d’un camp de Sant Jordi, a Can Torres, juntament amb un grup d’escoltes es van constituir en colla lliure. I van crear un grup, anomenat “Dau Blau”, per fer cinema, teatre i representacions d’ombres xinesques. Actuaven, sobretot, als barris de Terrassa. D’aquest grup en formaven part gent com els germans Narcís i Cesc Serrat, la Maria Torres, l’Agustí Gràcia o la Maria Verdaguer. Les ganes d’aprofundir en el terreny de la interpretació artística els va fer entrar en contacte amb altres grups similars de fora de Terrassa. Us sonen els noms d’“Els Comediants” o “Els Joglars”? Doncs sí, la colla del Marc va arribar a fer alguna activitat conjunta amb ells, tot i que després és evident que cadascú va agafar camins molt diferents.
Pel Marc, aquesta és una època de múltiples activitats. Combinava la feina de monitor a l’esplai de Can Palet, amb participació a les colònies de l’esplai de Ca n’Aurell, sortia a fer espeleologia, escalada i esquí amb els amics del Centre Excursionista de Terrassa...i encara li quedava temps per estudiar.

Als 4 anys, ja havia participat amb la família en el seu primer campament del Centre Excursionista, a la Vall de Viadós, prop de Jaca. D’aquestes múltiples activitats se’n deriva, doncs, un extens cercle de relacions interpersonals, fet que serà una constant en la seva vida. Va participar també en la fundació de l’ Associació de veïns de Ca n’ Aurell, on va trobar gent com el Suri, el Josep Pous, el Josep Sorolla, i l’ Àngels Closa, amb qui després ha format família... Aquell grup va resultar molt especial, ja que volien millorar el barri, però també va ser el germen de la recuperació de les festes de carrer. Les reunions es feien a l’estudi del Soriguera, al carrer Gasòmetre, on compartien hores i lloc amb els estudiants de dibuix i pintura, i amb els membres del Casal de l’ Amistat catalano-cubana. Quin garbuix! En una nit de reunió es podien plantejar i discutir temes tan diversos com les últimes idees per a recuperar la dignitat del Parc de Sant Jordi o de la plaça del Progrés, l’ última exposició que algú havia visitat al museu de l’ Ermitage a la Unió Soviètica, les últimes tendències en l’art conceptual, o bé l’últim i llarg – llarguíiissim! - discurs de Fidel Castro contra l’ imperialisme americà. Imagineu-vos quin “pupurri” d’idees per alimentar aquella colla d’artistes disposats a recuperar el carrer per als ciutadans, i totes les tradicions populars que havien quedat anorreades durant tants anys!

A principis dels anys 70, en plena crisi del tèxtil, i amb una Terrassa socialment alterada, l’ Ajuntament va decidir no celebrar la Festa Major, i que els diners d’aquesta anirien a parar a una mena de fons per als aturats. És llavors que el Marc i la seva colla es posen en contacte amb diverses associacions de veïns i altres entitats per fer-ne una de paral•lela. Va resultar més aviat testimonial. Es van construir de pressa i corrents uns gegants, i es va organitzar un simulacre de cercavila per la Rambla, amb música enllaunada, per reivindicar el sentit de la Festa. Tot plegat va acabar a la Plaça del Progrés, on havien aixecat una construcció amb capses de cartró, que volia representar “la crisi”. I la van cremar, simbòlicament, com si fos una falla valenciana.

El Marc és també un dels precursors de la recuperació de la festa del Carnestoltes. I ho va fer molt abans que la festa quedés institucionalitzada amb la recuperació dels ajuntaments democràtics. Algú encara recorda quan a finals del 70, un grup de gent disfressada, entre els quals hi era ell, es presentava al bell mig de la plaça Vella... per fer què? Doncs, senzillament, per a menjar-se un parell de síndries asseguts a terra!!! Ja ho veieu, era Carnestoltes, i d’aquesta manera tractaven de conscienciar sobre les possibilitats de recuperar la festa. Era un grup que practicava l’ anomenat “art dels pobres”. Havien fet ximpleries tals com les de comptar una per una les llambordes del carrer Bernat de l’ Om. Quantes n’hi havia Marc? Segur que n’hi ho recordes, però tant se val, d’aquella manera tocàveu el nervi de la nostra Terrassa, que tot just començava a despertar-se d’una època més aviat trista i dissortada des del punt de vista social i cultural.

El primer Carnestoltes de veritat va ser el de 1977, quan encara no donaven permisos enlloc. El Suri – com sempre- va anar a parlar amb la policia i es va fer responsable del que pogués passar. I per anunciar-lo vàreu penjar uns telegrames gegants per tota la ciutat. Arribat el dia, un grup de disfressats vàreu agafar un ninot que simbolitzava el Carnestoltes, i ja el tens dalt del cotxe fins a l’estació de Torrebonica. Allà vàreu agafar el tren amb la intenció d’arribar fins a l’estació del Nord. Però mireu com anàveu pel món en aquells temps, que ningú portava diners a sobre. El revisor del tren portava la mosca darrera l’orella amb vosaltres, fins que una ànima caritativa que viatjava en el tren va pagar el bitllet de tots. I cap a Terrassa. Però la cosa no va acabar aquí, perquè el conductor del comboi es va aturar dos-cents metres abans d’arribar a l’estació. Tal era la gentada que hi havia concentrada, que no es va atrevir a seguir endavant per por que li ocupessin la via. El Marc recorda encara les sensacions d’aquell dia, pensant que estaven fent alguna cosa important de cara al futur per a la recuperació de les festes. I ja tens tota la comitiva, carrer del Nord avall, fins a la plaça Vella on van cremar el ninot que portaven. Després en vindrien molts més de Carnestoltes, una festa que ja està del tot consolidada, amb el ressò ciutadà que tots coneixeu.

Una altra història que penso que us pot interessar, i en la qual el Marc també hi va estar embolicat: la del drac de Terrassa. En un campament del Centre Excursionista, a Pineta, el Jan Grau i una colla de gent van construir un drac que necessitava ser portat per deu persones. El seu nom: “Lagarto Jaén”. Estava fet amb sacs de farina i fusta d’avellaner, i el vàreu desmuntar a trossos per portar-lo fins a Terrassa. Volíeu recuperar el bestiari de la festa major. Les males llengües diuen que el drac de Terrassa de tota la vida - l’original - va estar abandonat molt temps en algun racó de l’Ajuntament, fins que finalment va desaparèixer cremat en alguna festa particular. Així havien anat les coses durant molt de temps, i gent com el Marc estaven disposats a recuperar aquelles tradicions perdudes!

És així com conflueixen una sèrie de persones, aplegades al voltant del Grup de Recerca Folklòrica, que comencen a posar fil a l’agulla per a recuperar els gegants, els nans, el drac, els bastoners, els diables, i també els castells (tot i que aquest és un fenomen molt més complex en els seus orígens, i del qual avui no toca parlar-ne). El Marc, per cert, té un passat casteller amb els Minyons de Terrassa de la primera època. Diuen, fins i tot, que va provar de fer d’anxaneta en un intent de “castell de casats”, que va resultar un fracàs estrepitós, i no el van arribar a carregar mai.

La feina de recuperació de la cultura popular va ser possible, també, perquè el regidor Jordi Labòria els va obrir les portes de l’ajuntament, i s’hi va implicar del tot. Per a ell va ser el primer Capgròs de l’Any.
Va ser en aquesta època que el Marc va prendre molt d’interès en la recuperació del ball de bastons. Els recordava de petit, quan els veia baixar, ballant i picant, pel costat del Castell Cartoixa de Vallparadís. És la primera imatge que recorda dels bastoners, tot i que segurament també els havia vist en alguna festa del Corpus. La recerca el va portar a interessar-se pels antecedents dels bastoners de Terrassa, dels quals en sabia que abans de la guerra n’hi havia hagut com a mínim dos grups, un al Coro Vell i l’altra al Coro dels Amics. Més tard es van ajuntar fins que van desaparèixer. Anys després tornarien a resorgir els bastoners, en el Social, fins que van tornar a desaparèixer, segons sembla, perquè algú es va obrir el cap d’un cop de bastó.

El Marc va participar en una trobada de bastoners a Vilanova, on es va fixar en l’ anomenat “ball de la boja”, que després va intentar reconstruir per uns pastorets dels Amics de les Arts. A casa dels Galí encara recorden un diumenge a la tarda, quan el Marc, amb set cadires al mig del menjador i un llibre del Joan Amades a les mans, intentava seguir els ritmes i les picades per preparar el ball. Tot plegat era tan rudimentari que els bastons els van fabricar amb pals de cortina.

Poc a poc la cosa va anar prenent volada. No localitzaven les partitures antigues que els havien d’ajudar a muntar els balls, fins que van trobar un antic bastoner, el Pere Purull. Aquest recordava encara alguns balls, i “xiulant i taral•lejant” va ser com el Carles Llongueras va anar recuperant les músiques i el Marc les coreografies. Ara, els bastoners de Terrassa disposen de més de 20 balls catalogats.

En els primers assajos, en un soterrani de la Sagrada Família, es van fer servir troncs i trossos d’estic tallats. I la primera actuació va ser fa 25 anys, per la diada de Sant Jordi. Els primers bastons de veritat es van fer de fusta d’alzina, i es van recuperar fotografies antigues per a confeccionar un vestuari, que es volia el més fidel possible a l’original.

En els bastoners, el Marc hi ha esmerçat moltes energies. Durant molts anys ha estat el cap de colla, i ara mateix és vicepresident de la Coordinadora de Balls de Bastons de Catalunya, que aplega més de 80 grups. Creu que part de l’èxit dels bastoners de Terrassa ha estat precisament que el grup ha posat per davant les ganes de passar-ho bé, abans que la perfecció.

L’altra gran dèria del Marc, apart dels bastoners, són els balls populars de carrer. Ell és una de les ànimes del grup “Treure Ball”. Des de fa vint anys assagen cada dimecres, i organitzen actuacions públiques mensuals per a contribuir a la recuperació del patrimoni de danses tradicionals. Això els ha portat a assistir a tota mena de cursets, i han recopilat un important fons de danses d’arreu del món, amb l’ única filosofia de passar-ho bé mentre ballen.

I què més voleu que us digui. Del Marc no pararíem de dir-ne coses, però ja és hora d’anar acabant. Afegirem encara que està implicat, conjuntament amb la Dolors Duocastella i altra gent, en la recuperació del “Ball del Serrallonga”. Es tracta d’un ball parlat de carrer que molts haureu vist, i en el que s’introdueixen elements de sàtira burlesca de l’actualitat. Ell va ser també un dels que van posar en marxa la iniciativa del Cap gros de l’any, un personatge del que ell mateix n’és protagonista des de l’any 95, en què va resultar-ne elegit per la seva dedicació a la cultura popular.

Així, doncs, Marc, primer Cap gros, i ara Terrassenc de l’ Any 2006, t’ho has ben guanyat per mèrits propis.

Enhorabona!!!