Suposo que moltes persones que han arribat lluny en el món del teatre, de vegades senten rubor quan els parlen dels seus orígens. Per fortuna, aquest no és el cas de la Marissa Josa, que parla i no para amb satisfacció dels seus primers passos dalt dels escenaris.

Filla d’una prolífica família terrassenca, amb onze germans, de petita ja apuntava cap al món artístic. De fet, ella mateixa reconeix que a casa la motivaven per “fer la mona”, els diumenges després de dinar. Les seves “actuacions” són molt recordades, i probablement la família no sabia que estava adobant el terreny per a forjar l’actriu a qui avui retem aquest homenatge.

Alumna de les Carmelites del carrer del Vall, allà la recorden com a organitzadora de tot tipus de “performances”, qualsevol oportunitat era bona per muntar una festa. La Marissa va impulsar la creació de la “tuna” del centre, va muntar “Els Pastorets” escolars, i si calia s’enduia tota la colla al domicili particular per a assajar. La casa era gran, i hi havia lloc per fer-ho. Els germans més petits de la Marissa se’n recorden dels contes inventats que els explicava abans d’anar a dormir. Uns contes, que allargava tant com podia, i que acabaven amb un “continuarem demà” per fer-los més interessants. Estàvem, doncs, inventant el conte per capítols? per treure’n més rendiment? una premonició del seu futur a la televisió? Potser sí.

La polièdrica personalitat artística de la Marissa, la va portar a dirigir representacions de contes al Casal de les Teresianes, al carrer Topete. Tocava la guitarra i cantava sempre que es presentava l’ocasió. Va escriure i musicar les seves pròpies cançons, va estudiar al Conservatori de Música, i va ser durant uns anys membre activa de la Coral Santa Cecília.

Com molta altra gent, va passar per l’elenc de teatre del Social, on hi va fer “Els Pastorets”. Recorda haver fet diversos papers secundaris, fins que va interpretar la Isabeló, al costat d’un Lluquet, del qual per cert n’estava enamorada.

El Social li va donar també l’ oportunitat d’aprendre a fer teatre en condicions similars a les del professionalisme. Recorda, sobretot, un “Diari d’ Anna Frank”, sota la direcció del Joan Cardellach i l’Ermenter Cima, amb una escenografia fantàstica.

La Marissa no es volia tancar fronteres i va començar a freqüentar les activitats culturals de l’EPIC, llavors en el cèntric carrer de Sant Joan. Allà, va coincidir amb el periodista especialitzat en música i teatre Jaume Comelles, que va organitzar unes interessants sessions de memòria sensorial. Com si fos avui, la Marissa recorda l’aparició un dia a l’EPIC de dos referents del món del teatre: el Feliu Formosa i la Maria Plans. Tots dos estaven preparant l’obra “La cel•la 44”, d’Ernst Toller, que havien de representar als Amics de les Arts. L’obra tenia un gran calat polític, i els van explicar que necessitaven actors per fer de poble, però sobretot disposats a fer teatre amb un altre nivell de compromís. Això li va obrir els ulls sobre les possibilitats de l’acció teatral, i no s’ho va pensar dues vegades.

És així, doncs, que la Marissa s’incorpora al grup dels Amics, on es troba amb gent com el Carles Grau, el Pau Monterde, la Rosa Morata, el Josep Maria Casanovas, i molts d’altres. Comença a fer teatre de més envergadura, amb algunes representacions forçosament a porta tancada, perquè es trobaven a finals del franquisme. Un teatre que sovint subvertia l’ordre establert, que els feia estar pendents de si la policia rondava per l’exterior dels Amics, i que moltes vegades es feia sense pagar els drets d’autor. El pas als Amics de les Arts va representar per a la Marissa una època daurada de la seva vida, on era possible relacionar-se amb actors, pintors, músics, poetes, i gent de moltes altres disciplines artístiques. Als Amics hi convivien dos grups de teatre, l’SKUNK –que portava el Pau Monterde- i el 6x7 que dirigia el Carles Grau, i en el que hi es va integrar la Marissa. Els dos grups feien teatre independent, i es van acabar aplegant en la mítica companyia “El Globus”, dirigida pel Pau. Una companyia que va néixer amb la clara voluntat de professionalitzar-se.

La creació de “El Globus” va portar a un distanciament amb l’entitat que els acollia, els Amics de les Arts, fet que va coincidir en el temps amb la posada en marxa a Terrassa de la delegació del Vallès Occidental de l’ Institut del Teatre. “El Globus” s’hi va aixoplugar, i això feia que en la mateixa companyia coexistissin professors i alumnes. La Marissa ho va aprofitar per a començar llavors la carrera de teatre – l’any 1974-, i quatre anys més tard ja hi donava classes.

Va viure tot aquest procés en primera persona, i des de llavors ja no ha parat de fer teatre, primer com a actriu, i també com a professora. Amb “El Globus” viu una etapa molt prolífica, representant una o dues obres l’any, que li serveix per aprendre de veritat aquest ofici. Les representacions de “L’oncle Vània”, de Txejov, van ser una fita molt important per al grup. Acabaven de recuperar-se els ajuntaments democràtics, i van sorgir múltiples i variades ofertes culturals, que els van permetre fer “bolos” per a tot el país. Es consolidava així la feina del grup. És l’època de “La cacatua verda”, de “Frank V”, del “Deixeble del diable”, del “Dispara Flanaghan”, de “Tafalitats”, del “Casament dels petits burgesos”, de “La disputa” o d’”Anna Christie”. Tantes i tantes obres que ja ens van donar la dimensió interpretativa de la Marissa Josa. I és així com “El Globus” es va professionalitzar del tot, fins a integrar-se més tard en el Centre Dramàtic del Vallès.

Al cap de molts anys de fer teatre a Terrassa, a la Marissa li van començar a entrar els dubtes. Segurament aquest és un mal de molts actors. Es qüestionava la seva feina com a actriu, i en el seu afany de millorar notava que li faltava dominar algunes tècniques per fer el teatre realista. La crisi es va allargar durant un any, fins que un director, el Pere Planella, la va cridar per representar “Vapors”, de Nell Dunn. El paper que li va encarregar li exigia plorar, i no en sabia. Quantes vegades no ens hem preguntat com s’ha de fer perquè et vingui la plorera? Doncs bé, a la Marissa li van ensenyar a fer un simple exercici de respiració continuada per la boca. Agafant i traient aire en pocs segons, de manera que deixes de pensar, i perds el control de les emocions. Llavors ets capaç d’obrir l’aixeta de les llàgrimes. La Marissa torna a agafar confiança en ella mateixa i a principis dels 80 enceta una etapa de consolidació professional.

Treballa amb diferents directors, i amb molta intensitat. Començant pel Feliu Formosa, amb qui fa, entre altres, la “Sonata en tres temps”, el “Comte Arnau”, “Cartes a Milena” o “El misteri de dolor”. Altres obres que val la pena recordar són el “Mr. Barnett” amb el Joan Anguera, “D’ Arenys a Sinera” amb el recordat Josep Montanyès, “Absolutament lluny” i “Rèquiem” amb el Xicu Massó, “A la jungla de les ciutats” amb el Ricard Salvat, “La mà de mico” i “Mots de ritual per a Electra” amb l’ Herman Bonin, “Àrea de diumenge” amb la Carlota Subirós, les “Aigües encantades” amb Ramon Simó, l’”Anita Split” amb Manuel Dueso, i el “Tartuf” i “Els fusells de la senyora Carrà” amb l’Oriol Broggi. No voldria ser més exhaustiu en la llarga llista d’obres en que ha participat, i me’n deixo moltes com podeu comprendre.

Aquesta fecunda etapa teatral la compagina amb algunes aparicions fugisseres en el món del cinema, especialment amb el terrassenc Jan Baca, que la va a buscar per fer papers molt concrets.
La Marissa ha compaginat sempre la feina dalt l’escenari amb l’activitat docent. Les assignatures de tècnica de veu i d’expressió oral han estat la seva especialitat, així com les classes d’interpretació per a la construcció de personatges. Dóna classes a l’ Institut del Teatre, també imparteix cursos a universitats i escoles d’estiu, i més recentment ha ensenyat tècniques de veu i interpretació als actors i actrius de la Passió d’ Olesa. Una altra de les activitats que la captiven és l’ensenyament de tècniques de control del cos, de la veu i de les emocions, una feina que realitza conjuntament amb la psicoanalista Teresa Sunyer. I tampoc oblida la pròpia formació professional, assistint a tot tipus de cursos sobre coneixement corporal, de pilates, de veu, d’interpretació i de cant.

Una part més desconeguda de la Marissa Josa són els recitals poètics que ha fet arreu. Per a ella signifiquen un aprenentatge fantàstic ja que exigeixen domini de l’articulació, la respiració, la intensitat i el lligat. Tot plegat les tècniques més bàsiques per a una actriu, cosa que li serveix per a mantenir-se en forma.
La carrera docent l’ha portat a exercir diversos càrrecs de gestió, ha estat cap de departament de l’ Institut del Teatre al Centre del Vallès, cap d’escola a l’Institut de Barcelona en una època complicada pel canvi del pla d’estudis per a l’aplicació de la LOGSE, directora del Centre Dramàtic del Vallès, directora de la temporada de teatre a Terrassa entre el 93 i 95, i presidenta del Centre Dramàtic del Vallès fins aquest any.

Diguem que els càrrecs els ha exercit més per compromís que no pas per gust, i segurament això li va impedir fer el salt als escenaris de Barcelona molt abans. Però justament quan es va alliberar dels càrrecs directius, és quan li van sortir més oportunitats a la capital.
Fins aquí us he parlat de la Marissa Josa actriu de teatre i professora, però i de la televisió? que no en parlarem? Està clar que sí. Fins ara us he volgut dibuixar una sòlida trajectòria professional. He deixat volgudament per al final la referència a la sèrie de televisió “Lo Cartanyà”, el treball que li ha donat més notorietat pública. Com diu ella, un dia a la tele és com 25 anys de teatre.

Qui no coneix la Maria Munt? La mare soferta que pateix contínuament per les sortides de to del “tarambana” del seu fill. La Marissa reconeix que s’ho passa molt bé fent la composició del personatge, una mare-àvia patidora però amb gran sentit de l’humor. La majoria dels actors, començant pel seu director, el Xavier Bertran, han estat alumnes d’ella a l’ Institut, i això la fa sentir molt còmode treballant-hi. Diu que el secret de l’èxit de la sèrie són els guions, que estan molt ben fets, i faciliten que l’actor s’incorpori de seguida a la pell del personatge. A més, per si no ho sabíeu, les gravacions s’han fet amb públic en directe, de manera que tot plegat s’assemblava molt a la representació d’una obra de teatre. Per si algú es va quedar amb ganes de “més Cartanyà”, ara que ja no està en antena, us puc avançar una petita primícia, i és que la Marissa m’ha confessat que ja estan enregistrant tretze nous capítols.

I pel que fa a altres projectes, ben aviat la podreu veure també en una nova estrena, l’obra “Passat el riu”, que sota la direcció d’ Oriol Broggi representarà al teatre Romea.

En fi, Marissa, vist que el que acabo de ressenyar, penso que ningú pot dubtar que avui estem homenatjant una actriu de cap a peus.

Enhorabona, “Terrassenca de l’ Any”!