“Una ciutat amb jazz és una ciutat que conviu amb el millor de moltes cultures, és una ciutat que manté un diàleg permanent amb el sentit i la llibertat. És una ciutat que crea nexes. I això és Terrassa: la capital catalana del jazz”. Són paraules del fins fa quatre dies president de la Generalitat, Pasqual Maragall i Mira, amb motiu de la vuitena edició del Festival de Jazz de Terrassa.

Ja són 25 anys del prestigiós Festival, que ens ha portat fins aquí músics de primera línia internacional. Però tots sabem que la història del jazz a casa nostra neix molt abans, i que d’aquí han sortit músics molt notables que han excel•lit en aquest gènere musical. Avui, doncs, ens proposem homenatjar-ne un d’aquests, el pianista Josep Puigbò i Cardellach.

De fet, no és casualitat que per segon any consecutiu un terrassenc vinculat al món del jazz sigui reconegut en aquesta mateixa sala. L’any passat ho vàrem fer amb el Salvador Alàs, un dels pioners de la divulgació del jazz a casa nostra, i avui ho fem amb en Puigbò, creador de nombrosos grups i acompanyant de figures de primera línia internacional.

Però abans d’endinsar-nos en la trajectòria del músic, voldria fer una aproximació al ciutadà, al terrassenc, que molts de vosaltres coneixereu també com a administrador de finques i agent de la propietat immobiliària. Però no patiu que no parlarem de preus de pisos, ni de compres, ni de lloguers.

El Josep va passar per les aules de l’ Escola Pia, com altres guardonats d’avui, i va completar després la seva formació bàsica a l’ Escola Social del senyor Artigues. Més tard va ser estudiant de peritatge tèxtil i químic, uns estudis que va compaginar amb una intensa formació musical. Però abans us voldria situar en una època molt determinada de la seva vida, on les coincidències amb el món del jazz hi van jugar un paper determinant.

Segurament desconeixeu que va fer el servei militar durant gairebé dos anys a la Marina, destinat a Cartagena, i ocupant el lloc d’un altre històric del jazz a casa nostra: el Valentí Grau. Tots dos es coneixien d’algunes primeres experiències musicals, i quan el Valentí estava a punt d’acabar el servei el va “recomanar” – com es deia en l’argot militar. D’aquesta manera, en Puigbò va passar a ser “el otro catalán”, substituint en Grau en la “honorable” feina de carter de l’aquarterament. De fet, tant un com l’altre es van convertir en “el chico de los recados” dels militars i de les seves famílies. Una situació, que els permetia lliurar-se de les guàrdies i altres serveis enutjosos. Al cap d’un temps el van traslladar a Barcelona, on va estar embarcat durant nou mesos dalt d’un vaixell, “que almenys ja portava 3 guerres a sobre i 18 capes de pintura”, com ell mateix bromeja. Pel seu precari estat, el barco tenia prohibit disparar ni que fos en pràctiques, tot i que el comandant no va fer mai cas d’aquelles recomanacions quan es trobava en alta mar. Quina por passaven allà dalt!

Però no és per parlar de la “mili” que ens trobem aquí. Del que us vull parlar és dels inicis del Puigbò músic. Les primeres notes les va aprendre precisament al Social, amb la professora Elvira Bonhora. Ho recorda, sobretot, per les bones estones que hi passava jugant amb els amics. Després, els pares van portar-lo a classes de solfeig i piano amb la professora Trini Aguilar, que va ser qui li va inculcar “el cuquet de la música”. Més endavant vindrien anys d’aprofundiment amb classes particulars a casa de la Rosa Puig, tot un referent de la música a Terrassa. I els exàmens per a la convalidació dels estudis a l’acadèmia Caminal de Barcelona.

L’ interès per la música anava endavant i va començar la carrera oficial al Conservatori del Liceu, no sense les prevencions del seu pare, que es temia – raonablement - que amb el Josep músic “estaríem donant pa a les oques”. Al Liceu hi va fer la carrera superior de piano, amb excel•lents resultats. Van ser anys d’aprenentatge intens - dur moltes vegades -, amb 8 cursos de piano, la revàlida, i cinc cursos de solfeig, harmonia, composició, fuga i direcció.

Durant tot aquest temps, el Josep no va deixar de freqüentar el Social, on hi tenia molts amics. Tan aviat te’l podies trobar jugant a hoquei patins, on per cert no recorda haver guanyat mai res, com fent de Lluquet en els Pastorets quan arribaven les festes de Nadal. I durant onze anys seguits va posar-se en la pell del patge Xiu-Xiu, una etapa que recorda amb molt d’afecte per l’arrelament d’aquest personatge entre els nens i nenes terrassencs. Les muntanyes de cartes recollides, aquelles cavalcades acompanyant Ses Majestats pels nostres carrers, i les visites a les tres de la matinada a casa de famílies humils per portar-los la il•lusió...Quants bons records té d’aquella època!
Un temps d’activitats molt variades, com per exemple la col•laboració d’ell i l’Eusebi Cima – un altre Terrassenc de l’Any – en el programa de Ràdio Terrassa, “De corazón a corazón”. El feien els diumenges a la tarda, dirigits per l’ Àngel Cos, i recollien diners per a gent necessitada: “ Era impressionant –diu- quan feies una crida per un noi que necessitava una cadira de rodes, i al cap de poc se’t presentava gent a la porta de l’emissora per donar-te ni que fossin vint duros”. Records d’una època jove en què va intentar muntar un cor d’espirituals negres. Va arribar a reunir fins a 25 persones en una habitació de casa seva al carrer Sant Jaume.

Va ser al Social, on el Puigbò va formar el primer grup de música. Amb el nom de “Blue Angels”, es van reunir gent com el Joan Font, el Marc Frisach o l’ Adrià Font. Amb aquest últim, per cert, ja no han deixat de tocar junts mai més. Espero, Josep, no fer-te sentir massa vergonya si explico, ara i aquí, que la vostra primera especialitat va ser la interpretació “brillant” de temes de Domenico Modugno o similars, als que tu mateix hi posaves la veu. Experiments melòdics a banda, aquest grup va començar a practicar ben aviat un jazz molt domèstic, molt entenedor. Tan entenedor – i permeteu-me el joc de paraules – que un president del Social va decidir que aquell tipus de música no interessava, i els van anar arraconant, fins que avorrits van haver de marxar de l’entitat.

Però de vegades aquestes situacions són providencials, ja que el Puigbò i els seus companys van anar a raure als Amics de les Arts. Allà hi van trobar gent tan decisiva pel jazz terrassenc com el Josep Maria Farràs o el Vim van der Bruggen, entre d’altres. Aquí és on, literalment, el Josep Puigbò en descobreix les essències i es tira de cap al jazz. Després de més de vuit hores diàries al Conservatori del Liceu, amb intenses sessions interpretant estudis de piano, va descobrir un llenguatge musical, fresc i desconegut alhora, que el va atraure moltíssim.
Es va donar la circumstància que a Terrassa s’havia aplegat un grup de gent entusiasta del jazz, i recorda que el niu de tot plegat estava al soterrani de Cal Farràs, al carrer Gavatxons. Un temps en què, de nit, era necessari sortir de dos en dos, per no aixecar la llebre davant la policia.

Vindria després l’etapa decisiva de la mítica Jazz Cava, al carrer Sant Quirze, on els grups van tenir l’oportunitat de començar a fer actuacions en directe. Tot plegat amb el “management” del Valentí Grau, “un relacions públiques fora de sèrie”, com el defineix el mateix Puigbò. A més de la Cava, van començar a sovintejar les actuacions nocturnes, sobretot a Barcelona, que van significar uns anys de maduresa i consolidació musical, però també de dormir molt poc. De la música no se’n vivia, i l’endemà calia anar a treballar, encara que fos amb cara de son!

Va ser una època de tocar i disfrutar molt, sense grans angúnies professionals, de molts sopars i de grans farts de riure. Digueu-me sinó què devien pensar la gent del Festival de jazz de Cardedeu, quan el “Quintet d’Egara” va pujar a l’escenari, i en el moment de començar la interpretació es van adonar que el Josep Maria Farràs s’havia deixat la trompeta a Terrassa!

Durant quatre anys seguits, el piano del Puigbò va sonar al prestigiós Festival de Jazz de Sant Sebastià. I ho va fer acompanyant el Farràs, que en una de les edicions va guanyar el premi al millor músic del festival.

Quan li preguntes per la seva relació amb el jazz, el Josep diu que és un tipus de música que l’ha omplert molt, per les possibilitats creatives i d’improvisació que ofereix, i això l’ha portat a estudiar-lo molt a fons. Posa l’exemple dels pintors, que com més anys passen, fan obres més elaborades. Doncs amb el jazz, a ell li ha passat el mateix. Ha estat un enriquiment constant.

Entre els seus referents cita l’Oscar Peterson, el Herbie Hancock, l’Eroll Garner o el Keith Jarrett. I ha tingut l’oportunitat de tocar acompanyant grans figures internacionals com Johnny Griffin, Budy Tate, Ponny Pintdexter o Gene Connors. Sense oblidar el Tete Montoliu, a qui moltes vegades va substituir en l’acompanyament d’aquestes figures del jazz, pels compromisos d’aquest a l’estranger. Només el Puigbò sap els nervis que havia passat algun divendres a la tarda, llegint partitures desconegudes perquè havia d’actuar la mateixa nit al costat d’un d’aquests “monstres” del jazz. I quan arribava l’hora d’actuar, algun d’ells encara tenia un parell de minuts per buidar una ampolla de whisky abans de sortir a l’escenari. El Josep ho veia i no s’ho creia, però reconeix que, si hagués calgut, hauria pagat gustosament diners de la seva butxaca per tocar amb ells.

“Està clar – diu- que amb les grans figures hi vas a patir”, ben al contrari del que li ha passat amb un altre terrassenc, el seu bon amic i bateria, Adrià Font. Toquen junts des dels 15 anys, quan es van conèixer al Social, i amb una mirada en tenen prou per saber el que han d’interpretar i com fer-ho.

El Puigbò ha estat músic habitual de diverses formacions, com el Modern Jazz Quartet, Jazz Five, Tempus Fugit, Terrassa All Stars, l’Adrià Font Group o el Puigbò Quartet. Però, sobretot, l’hem de considerar el líder del mític “Quintet d’Egara”, amb infinitat d’actuacions dins i fora de Catalunya. I, està clar, tant en la temporada estable de la Nova Jazz Cava com en el Festival de Jazz de Terrassa. Les seves preferències musicals les trobem, sobretot, al voltant del Be Bop i el Hard Bop, que se situen en la línia del jazz menys comercial, però molt més interessant al seu parer.

Quan l’han requerit, el Josep ha fet conferències per a divulgar el jazz, i durant cinc anys va ser el portaveu del Festival de Terrassa. Ho recorda amb una certa enyorança, però també per la feinada que suposava atendre les trucades, moltes vegades a altes hores de la nit dels mitjans de comunicació, que volien entrevistar-lo amb motiu del festival. I em pregunto: per què el jazz és música de mitjanit? Segurament, Josep, perquè el gran públic encara no l’entenem prou.
Ara mateix l’activitat musical del Puigbò és més reduïda. La feina a la immobiliària l’absorbeix completament, tot i que no deixa de tocar cada dia amb els dos pianos que té a casa. Amb tot, quan es presenta l’ oportunitat encara fa jazz, i podeu seguir-lo també amb els acompanyaments al piano del grup “Remember Quartet”, un projecte al voltant dels espirituals negres, que acaba de complir 15 anys.

I no voldria acabar, ara que es compleixen els 25 anys del Festival de Jazz de Terrassa, sense apuntar que gent com el Josep Puigbò, han contribuït a fer de la cultura terrassenca un espai de llibertat i convivència. Especialment a través de les activitats del Club de Jazz d’ Amics de les Arts i Joventuts Musicals, i d’un espai tan entranyable com la Nova Jazz Cava, on ell hi ha pogut expressar el seu millor repertori musical.

Enhorabona, Terrassenc de l’ Any!!!