Nascut a Terrassa, l’any 1926, en Josep Boix és una d’aquelles persones que et pots trobar parat a qualsevol carrer o cantonada. I si li pregunteu, ell us sabrà donar raó de la història d’un edifici, d’una fàbrica, o bé del malnom amb què la dita popular ha batejat moltes cases de la nostra ciutat. Ca la Rateta Bufona, cal Sastre d’Olesa, cal Palma, cal Barberet, cal Senana, ca la Rosa porcatera, i tants d’altres...Ell és un home que viu amb autèntica passió tot el que està relacionat amb l’ urbanisme terrassenc i amb la crítica d’art, i us ben asseguro que és un pou de saviesa en ambdues matèries.

Sovint, la trajectòria de les persones ve determinada per raons que mai hauríem imaginat. En Josep –com a bon terrassenc- vivia en un ambient familiar vinculat al món del tèxtil. Ell mateix hi va treballar durant 38 anys. Però la seva autèntica passió no han estat mai els telers, ni els ordidors, ni les pentinadores. De ben petit, recorda que els diumenges acompanyava el seu pare a passejar per Terrassa, i com s’aturaven per observar les obres que començaven a transformar la ciutat. Escoltant les tertúlies i els comentaris que a peu dret feien el pare i els seus amics, és com en Josep descobreix la seva vocació per l’ apassionant món de l’ urbanisme!

El servei militar el va portar lluny, molt lluny, fins a la ciutat marroquina de Tetuan. I és en aquest llarg trajecte, comparant amb les ciutats i pobles de la península, quan agafa la consciència d’una Terrassa grisa – des del punt de vista urbanístic i social -, que inevitablement anava lligada al caràcter industrial de la nostra ciutat. Tant és així, que fins i tot en les universitats d’arquitectura, es posava Terrassa com a exemple d’una de les ciutats més lletges del món.
Mentre treballa en el tèxtil, aprofita per formar-se a l’escola d’Arts Aplicades, a l’ Acadèmia de Belles Arts, i més tard a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Això l’ha portat a ser membre actiu de la Junta Municipal de Museus, dels Amics de les Arts i del Criteri d’ Art “Ciutat de Terrassa”, entitats des de les quals ha pogut desenvolupar tot un seguit d’accions en defensa del patrimoni urbanístic i arquitectònic de casa nostra.

Però el repàs a l’activitat urbanística de Josep Boix, no l’hem de vincular només a aquestes entitats. De fet, la seva és una història més individual, desplegada sobretot a partir de centenars de col•laboracions en el periòdic local, en totes les successives etapes. El seu principal mèrit – deixeu-m’ho dir- és haver escrit les coses pel seu nom, tant en l’època de la dictadura com més tard, amb el restabliment de la democràcia. Eren èpoques de molta especulació, i des del diari va engegar campanyes per a la salvació d’edificis i llocs urbans en perill de destrucció. La Masia Freixa, la fàbrica Aymerich i Amat, el magatzem Farnés i la Casa Alegre de Sagrera són algunes de les joies que – per sort, i per l’actitud de gent com el Josep Boix - encara podem contemplar i que donen personalitat a la Terrassa d’avui. Una actitud decidida a favor del nostre patrimoni, no gaire ben vista en aquells anys difícils, quan l’especulació campava alegrement. La seva gosadia en alguns articles del Diari, li van costar la prohibició d’escriure durant 10 mesos, per les pressions de l’alcalde i aleshores Jefe local del Movimiento. Anys més tard, i en unes altres èpoques, aquell mateix alcalde repressor li va demanar disculpes pel fet, i potser per rescabalar-lo li va regalar una subscripció a una prestigiosa revista d’arquitectura.

Però en Josep, ha tingut la ocasió de viure l’ urbanisme des dels dos costats de la barrera. Va ser regidor de l’ajuntament de Terrassa des de l’any 1958 fins el 1964, i va ser durant aquest mandat que el municipi va adquirir la Masia Freixa. Com que ell tantes vegades n’havia reclamat la conservació, i per impedir que tracessin un carrer pel bell mig del Parc de Sant Jordi, l’alcalde va encarregar-li la restauració de l’edifici. Encara ara, quan hi passa pel davant, el Josep sent alguna cosa especial, pensant en tot el que va fer per aconseguir la conservació d’aquesta joia del modernisme terrassenc.

Tot i que l’especulació estava a l’ordre del dia, en Josep era conscient de les dificultats del càrrec de regidor. I com que és home d’actituds fermes i de compromís, no va tenir cap inconvenient a deixar-li ben clar al senyor Alcalde que si durant el mandat es tirava algun edifici a terra, ell se n’aniria immediatament. I el cert, és que no va haver de marxar per aquest motiu, sinó perquè sis anys després considerava que ja havia complert amb escreix el seu compromís públic amb la ciutat. Un compromís, però, que va continuar des de la tribuna periodística del Diari, on les seves denúncies s’han vist avalades per la permissivitat dels successius responsables de la publicació, i corroborades per les moltes cartes al director favorables a les seves tesis de conservació del patrimoni. “El Diari no es va arronsar mai”, diu en Josep, i li està molt agraït.

“Les ciutats es fan a partir de raons històriques”, diu en Boix. I la mort del tèxtil, que tants sacrificis socials va comportar, va permetre redissenyar Terrassa. Només cal passejar-hi a dia d’avui, per veure la quantitat d’edificis industrials que han anat a terra, i que han estat substituïts per places i zones verdes. Almenys en això, hi hem sortit guanyant!

De fet, ell manté la teoria que, contra el que molts pensaven, el tèxtil no va ser mai una indústria rica a casa nostra. Els empresaris dels anys 50 necessitaven mà d’obra, però no estaven preparats per acollir-la. No van preveure fer habitatges per als obrers, i aquests van acabar construint les seves pròpies cases en llocs inadequats, com la llera de la riera de les Arenes, amb els resultats catastròfics que tots coneixem.

El Josep encara recorda, amb tristesa, com alguns rics industrials, que havien vist com les seves indústries anaven a l’aigua amb la crisi dels anys 70 i 80, maldaven per intentar vendre el patrimoni industrial i aquelles magnífiques cases... per fer-hi pisos! Sovint s’hi va encarar, i avui és feliç de saber que gràcies a aquella actitud de denúncia pública i de les campanyes periodístiques que tan bona acollida van tenir entre els terrassencs, bona part d’aquell patrimoni encara el podem gaudir. Hem mencionat la Masia Freixa, el Vapor Aymerich i Amat i el Magatzem Farnés. Llàstima que no va ser possible salvar més edificis, com els del Grup Escolar Torrella, el de l’ Agrupació Regionalista o el magatzem Pintado i Cardús.

Fixeu-vos com es feien les coses, recorda en Boix, que cap al final de l’agonia de Franco, i aprofitant que mig Terrassa era fora de vacances, van tirar a terra el saló dels miralls del Cercle Egarenc i la casa Puigbó. Un altre fet greu anterior, quan el 29 d’agost de 1966, els veïns de la Creu Gran veuen astorats com la Brigada d’ Obres procedia a enderrocar la creu de terme – transició gòtica al renaixement – que presidia la plaça recordant la separació dels pobles de Sant Pere i Terrassa. La reacció ciutadana fou immediata. De forma unànime, els veïns, els terrassencs, la premsa local, van fer-se ressò d’aquell disbarat, reclamant la restitució immediata de la Creu Gran. Des de l’ Ajuntament, ningú sabia donar raó del perquè s’havia fet allò. Que si es volia reformar la plaça per facilitar el trànsit de cotxes, que si es volia restaurar la creu...el fet és que un any després, i en un acte insòlit en aquelles èpoques, l’alcalde i altres autoritats van assistir en persona a la restitució del monument.

Potser molts de vostès, que participen en aquest homenatge als Terrassencs de l’any, desconeixen que sense la intervenció del Josep Boix, avui el casc antic de la ciutat hauria perdut bona part del seu encant. El carrer de la Fontvella seria un carrer ample, a l’estil del Portal de l’ Àngel posem per cas, amb un enorme edifici comercial des de la Casa Alegre fins al carrer Cardaire, i amb un tren aeri vertebrat que havia de travessar la ciutat pel cel, des del Portal de Sant Roc fins els Grups de Sant Llorenç. Un tren, per cert, que havia de projectar l’enginyer basc Alejandro Goicoechea, el mateix que va inventar el Talgo. Costa d’imaginar, però ara que estem en ple procés de soterrament dels Ferrocarrils de la Generalitat, just al contrari del que es pretenia fer, ens podem adonar més fàcilment de quin tipus urbanisme ha defensat sempre en Boix. Un urbanisme per fer de la ciutat un espai agradable, una ciutat per a les persones, si se’m permet parafrasejar un eslògan ben recent.

En el seu moment, la seva veu es va fer sentir també per aplegar esforços en la reclamació del que anys més tard seria el Parc de Vallparadís. I afortunadament, avui el podem gaudir.
En Boix, ha col•laborat – sempre que li han demanat - amb les entitats i associacions preocupades per una Terrassa digna, des del punt de vista urbanístic i social. Ha estat membre de la Junta directiva de Ràdio Terrassa, membre fundador del premi literari “Ciutat de Terrassa”, i autor de nombroses publicacions, entre les quals n’hi ha una de referència, el llibre “Cent anys d’urbanisme. 1877-1977”, editat per la Caixa d’estalvis de Terrassa.

Potser desconeixen també que ell és l’autor , per encàrrec de la Junta de Museus, del primer catàleg d’edificis i carrers a protegir a la nostra ciutat. Un catàleg que “curiosament” es va perdre en algun calaix de l’ Ajuntament , i que sortosament va ser recuperat i ampliat anys més tard, per ser aprovat l’any 1981, amb el nou ajuntament democràtic.
Després de tants maldecaps per evitar la pèrdua d’identitat dels nostres carrers i edificis, ara els puc dic que en Boix ja dorm més tranquil. Està convençut que, entre tots, hem sabut construir una nova Terrassa, amb personalitat, però sense renunciar al record d’aquella ciutat tèxtil que va ser. Ell se sent responsable de la conservació de moltes antigues xemeneies que avui presideixen les nostres places, i que són testimoni del nostre passat.

Però la feina vigilant de l’ urbanista enamorat de la ciutat continua. Les seves preocupacions són menys transcendents, però no menys importants. No li agrada el model de places dures, sense arbres...perquè això despersonalitza la ciutat. Un exemple: la plaça del Progrés. Des que l’han remodelat, i que ja no hi ha arbres, visita amb menys freqüència uns tiets que hi viuen. “Ja no és el mateix –diu -, perquè abans fèiem petar la xerrada sota l’ombra, i ara no és un espai que convidi a la convivència”. I el Parc de Vallparadís, que té un excés de formigó per al seu gust. O les voreres en mal estat, perquè hi aparquen els cotxes al damunt. I una altra de les seves dèries: aconseguir uns carrers nets de cables aeris, ja que considera que Terrassa dóna ara mateix una molt mala imatge en aquest aspecte.
Ja ho veieu, doncs, aquesta és la personalitat del Josep Boix, l’ urbanista. Però n’hi ha una altra. La del Boix, crític d’art. Quan va tancar la fàbrica tèxtil on havia treballat durant 38 anys,va trobar aixopluc en la seva gran passió per l’art. Sota el pseudònim de Félix Riaza, hi trobem la personalitat d’aquest professor d’Història de l’Art de l’Escola d’Arts Aplicades de Terrassa. Els centenars de crítiques publicades al Diari de Terrassa han servit per acostar-nos l’obra de tots els artistes locals i de fora que han exposat a casa nostra. Una crítica realista, que sempre ha procurat formular de manera constructiva, sense amagar res, però ressaltant sempre la part positiva. Sense fer mal a ningú, i per ajudar-los a progressar en el terreny artístic. “Si destrosses a una persona, et destrosses a tu mateix”, em deia el Josep fa uns dies.

Aquesta és, a grans trets, la personalitat d’un terrassenc que s’ha fet mereixedor del nostre homenatge.

Avui, Josep, pots entendre millor que mai per què a tu, que has estat membre fundador dels Terrassencs de l’ Any, a tu, que has format part ininterrompudament del jurat fins ara, aquesta vegada t’han prohibit ser-hi. Avui havies d’estar en un altre lloc, en el lloc de les persones que han deixat petjada pel seu terrassenquisme.

Enhorabona, i gràcies per la teva feina, Terrassenc de l’Any!