Terrassenc de l’Any 2007
Sarai Gascón i Moreno
Autor Glossa: Manel Sarrau i Galí

 

Potser es farà una mica estrany fer la glossa d’ una terrassenca de l’any que a hores d’ara és molt lluny d’aquí. Ella no hi és, però amb nosaltres hi tenim avui els seus pares, la Roser i l’Emili, que són els seus millors representants. I és que la Sarai es troba ara mateix als Estats Units, a l’Estat de Maryland, competint amb la selecció espanyola de natació per a discapacitats físics en un Open internacional. Deixeu-me dir que aquest és un any molt important per a ella, un any en què s’està preparant fort per competir de cara als Jocs paralímpics de Pequín. No pot deixar escapar cap oportunitat per forçar la seva preparació, i per això avui no pot ser aquí tot que ho lamenta molt. Participar en unes olimpíades és la màxima il•lusió d’una esportista... i més si estem parlant d’una noia que amb els seus 15 anys acabats de fer ja és una figura consagrada de la natació mundial.

La Sarai és la segona ciutadana més jove que obté el guardó de terrassenca de l’any. La primera va ser Natàlia Mas, una altra nedadora que va aconseguir grans èxits internacionals fa cosa de vint anys.

Els èxits de la Sarai tenen un doble motiu de satisfacció, primer pel seu reconeixement com a esportista d’elit, i en segon lloc pel que en el seu cas particular suposen d’esforç i de superació personal. Aquesta nedadora avantatjada del Club Natació Terrassa, pateix una discapacitat física de naixement a l’avantbraç esquerra. Una circumstància que no ha estat motiu de descoratjament, sinó que l’ha motivat sempre a competir amb totes les ganes. De fet, ella mateixa reconeix que si no fos per aquesta discapacitat, probablement avui no estaria en la competició de primera línia.

I mireu, com que no faré lectura de la llarga llista del palmarès esportiu d’aquesta noia, perquè no acabaríem ni a l’hora de sopar, només us donaré quatre dades que resumeixen la seva curta, però intensa carrera:
- 88 medalles d’or
- 11 medalles de plata
- 5 medalles de bronze
- campiona del món del 100 metres braça
- 4 rècords del món en 100 i 200 metres braça
- i 7 rècords d’ Europa en les categories de braça, estils i lliure

Impressionant, oi? ....doncs bé, us haig de dir que aquest currículum correspon a una noia que va entrar gairebé per casualitat en el món de la natació. M’expliquen que la seva història d’amor amb l’aigua comença quan els seus pares es van apuntar a un curset per aprendre a nedar. La petita Sarai els acompanyava, i nedava pel carril del costat. I ho feia tant bé, que els monitors van fixar-s’hi. Tenia una gran facilitat per lliscar dins l’aigua, i això malgrat la seva minusvalia.

Dit i fet, els monitors demostren tenir molt bona vista, i amb només 9 anys, la Sarai comença a entrenar-se amb altres nedadors discapacitats com ella. Ràpidament progressa en els seu aprenentatge i perfecciona els estils. Però les seves condicions eren tan excepcionals, que li van recomanar passar a entrenar-se amb la resta de nedadors, els anomenats vàlids. Això va ser determinant per a ella, ja que havia d’esforçar-se més i més per estar al mateix nivell que els altres, i en moltes ocasions superar-los. Així és com s’introdueix en la natació, un món en el que la constància i l’esforç et recompensen en forma de marques, medalles, i sobretot, per les bones amistats que ha pogut fer amb els companys i companyes de club.

La Sarai, malgrat la seva joventut, porta una vida d’esportista d’alt nivell. En un dia normal, es lleva a les cinc del matí, per començar els entrenaments a les sis, encara que sigui hivern i faci molt fred. A les vuit ja és a l’ Escola Pia, on estudia quart d’ESO, i a la tarda, després de classe, torna a la piscina per entrenar-se fins a quarts de vuit. Dutxar-se, cap a casa a fer els deures o estudiar, i a dormir, que l’endemà torna a sonar el despertador a les cinc. Quin ritme més dur, pensareu! ...però tot això té la recompensa de viatjar per tot el món, conèixer i travar amistat amb altres esportistes, i veure com hi ha altres persones que s’entrenen i s’esforcen com tu. I és clar, si a més guanyes campionats i fas grans marques, no cal que us digui quin és el seu grau de motivació! ...tot i així és molt sincera, quan fent servir el llenguatge dels joves em diu que molts dies “li fa pal” – mandra, per entendre’ns – llevar-se tant d’hora. Però mai li ha passat pel cap deixar-ho!

La Sarai és una jove alegre i decidida, sense complexos, que gairebé no disposa de temps lliure. Troba a faltar més estones per estar amb els amics, i anar amb ells al cinema. En tot aquest esforç, compta amb el recolzament dels seus pares, que sempre han estat amb ella, seguint-la per tot el món i acompanyant-la diàriament als entrenaments. La Roser és professora, i l’ajuda tot el que pot en els estudis. L’ Emili és qui la porta i la recull cada dia del Club Natació Terrassa, el taxista de la família, vaja!. Quan hi ha campionats, ells pares sempre hi són, l’acompanyen per tot arreu, i fins i tot agafen les vacances per fer-les coincidir amb les competicions. Quan la Sarai va quedar primera al campionat del món de Durban, a Sudàfrica, ploraven d’emoció. I tal és la seva dedicació i admiració per la carrera esportiva de la filla, que la següent dada us en donarà una idea prou concloent: només en aquest campionat del món de Sudàfrica, el pare va fer-li onze mil fotos. Sí, ho heu sentit bé, onze mil fotografies!...sort que ara hi ha càmeres digitals, Emili!

L’han acompanyat per tot el món, i encara recorden amb emoció la primera medalla d’or internacional que va guanyar en 100 metres braça, a l’open internacional de Sheffield, a Anglaterra. Allà es van adonar que tenien una filla esportista d’alt nivell. Fins llavors,
tothom els deia que era molt bona, i aquell dia s’ho van creure del tot. Ara mateix, la gran il•lusió dels pares és el viatge a Pequín el pròxim estiu per veure la filla competint en els Jocs paralímpics. I per això estan estalviant, que la Xina és una oportunitat que no es volen perdre.

Però tornem a la Sarai. El seu caràcter l’ha portat a ser una persona molt acceptada per les seves companyes del Club Natació de Terrassa, amb les que passa tantes hores dins l’aigua. Tant és així, que la seva vàlua com a esportista l’ha portat en ocasions a competir amb nedadors vàlids. Encara recorda com en un campionat de Catalunya absolut, li van dir que nedaria un dels relleus dels 4x100 metres estils, i ella tenia por de no estar prou a l’alçada i fer quedar malament l’equip. Doncs, no, el suport de les companyes, que li van transmetre confiança, la van fer llançar a l’aigua amb tota la força, i van quedar segones amb gran alegria per totes elles que la van fer sentir com una més de l’equip. En el Club Natació Terrassa s’hi troba molt de gust, amb un gran ambient que no canviaria per res, em va dir la Sarai.
De fet, una de les seves principals característiques com a esportista, és que no suporta veure ningú plorant perquè no ha obtingut un bon resultat. Els anima a superar-se i a intentar-ho una altra vegada. És la recepta que s’aplica a ella mateixa, i que tants bons resultats li ha donat.

Us haig de dir, que tot i la llarga llista d’èxits esportius, a la Sarai no li han pujat els fums al cap. Encara s’estranya que en tornar a entrenar després de ser campiona del món, les nenes més petites del Club Natació li demanessin autògrafs, i hagués de posar la seva firma a les motxilles.

O quan el professor i els companys de classe de l’ Escola Pia, la van rebre amb tot de missatges de felicitació penjats a les parets de l’aula, on felicitaven a la campiona, i l’encoratjaven de cara als Jocs de Pequín. La planta de Nadal que li havia comprat el tutor, i el llarg aplaudiment que li van dedicar, la va fer sentir molt emocionada. I és que la Sarai és una noia apreciada pels seus companys, tot i que ella és molt discreta i no vol gens de protagonisme quan està amb el grup. És prudent i afable, i sempre està disposada a escoltar el que li diuen els professors. Igual que quan està dins la piscina, a l’escola la Sarai té una gran capacitat de superació i lluita sempre per anar endavant. Us puc dir que és una noia tant apreciada pels companys, que aquests dies alguns d’ells li han preguntat com s’ho havien de fer per votar-la com a terrassenca de l’any. Havien vist al Diari la fotografia dels quatre guardonats, i es pensaven que calia votar-ne només a un d’ells.
Bé, us haig de dir que la Sarai només té paraules d’elogi per la comprensió dels professors i l’ajuda que rep quan ha de ser fora per participar en els campionats. Quan torna, intenta compensar-ho amb un esforç extra, per posar-se al dia. De cap manera, vol que els estudis se’n ressenteixin, i aprofita si cal les hores de tutoria per fer els deures.

Una de les proves més dures que ha passat fins ara ha estat la lectura del pregó de la Festa Major del 2007. Sortir al balcó de l’ Ajuntament va significar-li tot un repte, més difícil que llançar-se a l’aigua. Allà es va adreçar a tots els terrassencs, per recordar-los que tenir una discapacitat física o psíquica no ha de suposar un impediment per poder veure realitzats els nostres somnis. Que totes les persones tenim unes capacitats i unes limitacions, i el que hem de fer és desenvolupar-les per a superar-nos dia a dia. I va dir també que l’esport beneficia a tothom, però sobretot és molt important en persones amb discapacitat, ja que t’ajuda a superar-te, a esforçar-te, a relacionar-te amb altra gent i a millorar la teva autoestima. I encara va animar a tothom, en especial a les persones amb discapacitat, a practicar un esport i tenir una vida saludable i activa.
I per acabar us llegiré unes paraules que la Sarai, des dels Estats Units on es troba ara mateix competint, us vol adreçar expressament per aquest acte d’avui:

“Gràcies per reconèixer el meu esforç durant aquests anys de joventut. Estic molt contenta per aquest guardó, i en dono les gràcies a la família, al Club, als monitors, i a les companyes de natació que m’han acceptat com una més entre elles. També vull donar les gràcies als companys i professors de l’ Escola Pia. De tots ells he après moltes coses, i sé que m’aprecien de tot cor. Jo només voldria ser una referència per a molta gent que ha nascut discapacitada, com jo, o gent que ha patit amputacions en accidents.
Voldria que els més joves es motivessin amb el meu exemple, que no es quedin a casa i que lluitin per la vida. Un petó ben fort des dels Estats Units”.

Gràcies, Sarai, i enhorabona Terrassenca de l’ Any!



Glossa escrita i llegida per Manel Sarrau i Galí al Centre Cultural de Caixa Terrassa – 02/12/2007

 

Inici