La d’en Pep, és una trajectòria vital, que va estretament lligada al treball social. Una trajectòria que troba ple sentit en l’acció positiva per ajudar a aquelles persones més vulnerables de la nostra societat. Les últimes dades de l’ Institut Nacional d’ Estadística indiquen que el 20 per cent de la població espanyola viu per sota del llindar de la pobresa, un 12 per cent a Catalunya.

Amb aquest panorama podem concloure que, malauradament, a en Pep, i a moltes persones com ell, de feina no els en falta ni els en faltarà. Ara mateix, és el coordinador del programa d’atenció a persones sense llar de la Fundació Busquets, i molts del que avui sou aquí acompanyant-lo el coneixeu prou bé. D’altres, segurament el coneixeu per haver estat promotor l’any 1993 de la primera botiga de comerç just de Catalunya, que avui encara podeu trobar al Passeig Comte d’ Egara. I els més propers a ell, coneixeu bé la seva experiència d’un any a l’ Equador, participant en el projecte d’una ONG.

Amb tot plegat, el jurat dels terrassencs de l’any ha volgut reconèixer la dedicació d’en Pep al treball social, i el seu interès més desinteressat a portar la feina més enllà de l’àmbit estrictament laboral. Quan ha calgut, i ha calgut moltes vegades, en Pep no ha distingit si es trobava en hores de feina o de lleure per estar al costat d’aquells que més ho necessiten. I us diré més. Ara que l’he conegut de prop, us puc dir que en Pep és, per sobre de tot, una persona amable. L’amabilitat, un valor massa vegades infravalorat en la nostra societat!

Si mirem una mica enrere, podem considerar que el descobriment de la seva vocació social comença durant l’etapa d’estudiant a Cultura Pràctica. Una mestra l’orienta a fer una redacció sobre la pobresa, i en el seu record creu que és això el que va desvetllar-li una sensibilitat especial cap a les qüestions socials. Va ser durant un temps monitor acompanyant d’un nen de 5 anys amb paràlisi cerebral, i també monitor de l’esplai “Vols i pots” de nens afectats per aquesta malaltia. Aquest voluntariat el compagina amb els estudis de BUP i COU, per completar després la seva formació amb la diplomatura de Treball Social. Mentre estudia l’últim curs de carrera va col•laborar com a monitor del centre Prodis, i més tard va fer de treballador social a l’ Associació Terrassenca pro-Disminuïts.

Una de les principals referències del Pep Martí és l’ Abbè Pierre, aquell capellà francès que tant es va distingir pel treball a favor dels pobres, els exclosos i els refugiats. Una de les seves frases preferides és d’ell, i diu així:

“Davant de qualsevol patiment humà, preocupa’t.
No només de solucionar-lo a l’acte,
sinó també de destruir-ne les causes...”

Aquest és,doncs, un dels pensaments que guien la tasca d’en Pep. De fet, jo sé que avui et trobes una mica incòmode. Preferiries que no parléssim tant de tu, sinó de la feina que esteu fent des de la Fundació Busquets. De seguida m’hi poso, però abans deixa’m que expliqui l’ arriscada aventura que us va suposar la posada en marxa de la Cooperativa Alternativa 3. El vostre patrimoni personal hi estava en joc, però el temps us va acabar donant la raó. Terrassa s’ha comportat de forma solidària i ha entès el vostre missatge. Us heu dedicat a fomentar el consum responsable a partir de la màxima que diu:

“Hauríem de viure de forma simple, perquè tot el món pugui simplement viure”.

Sona bé, i ara que ve Nadal no estar gens malament recordar-ho. En Pep és dels convençuts que darrera el nostre consum indiscriminat, hi ha les causes del problemes dels pobles del Sud o del Tercer Món.
Potser per això, va fer el curs d’ Agent de Cooperació Internacional, i quan li va sortir l’oportunitat, entre els anys 1998 i 1999, se’n va anar a l’ Equador, com a cooperant de l’ ONG Educació Sense Fronteres. Va ajudar a desenvolupar programes d’educació especial en una escola rural del petit poblet de Santa Isabel, i després va ser coordinador de l’ ONG a tot el país, identificant i estudiant nous projectes de cooperació amb la contrapart equatoriana. L’experiència va ser molt enriquidora, i va veure de prop com un país tan ric en matèries primeres, vivia en la més absoluta pobresa per la corrupció dels terratinents i les classes dirigents. M’explica que allà les dones treballaven de sol a sol, plantant i collint roses per tres mil de les antigues pessetes al mes, quan per viure dignament una família en necessitaven com a mínim 25 mil. Unes roses, per cert, que es comercialitzen a Catalunya per Sant Jordi.

De l’experiència a l’ Equador, Pep, voldria manllevar-te la següent reflexió. Deies, en ocasió del canvi de segle, tot just quan acabaves de tornar d’allà, que t’havia servit per confirmar allò que ja sabies,

“que la humanitat té ben poc a celebrar, ja que el món és tremendament hipòcrita i injust, que la ignorància estudiada en què ens mantenen els poders econòmics i mediàtics, i els cada cop més devaluats poders polítics, destrueix tota esperança i enfonsa la majoria de les lluites que emprenen els països subdesenvolupats”.

I afegies,

“que el gran problema dels empobrits, és la cobdícia dels enriquits”.

Sona fort tot això, però algunes dades de l’ informe mundial sobre desenvolupament humà són aclaparadores. Us en donaré només tres: 1.300 milions de persones viuen amb menys d’un dòlar diari; 840 milions de persones estan mal alimentades; i 250 milions de nens són explotats en el treball infantil. Tot això, quan només l’aportació d’un 1 per cent de la riquesa de les 200 persones més riques del món, asseguraria l’accés universal a l’educació primària.

Després de l’etapa a l’ Equador, en Pep torna a Terrassa i sent la necessitat del treball directe amb els marginats. Això coincideix amb la voluntat de la Fundació Busquets de posar en marxa un programa d’atenció a les persones sense llar. És en aquesta entitat, tan coneguda a casa nostra per la seva feina social des de l’any 1903, on en Pep troba feina i al mateix temps la possibilitat de continuar desenvolupant la seva tasca.

Ja fa set anys que hi és, i conjuntament amb les monges, els treballadors i els voluntaris de la Fundació, han fet una important millora del menjador social i dels serveis d’acolliment que ofereix el centre. Des d’un servei de dutxes com cal per oferir a les persones que hi acudeixen, fins a una revisió de la coordinació amb els serveis socials públics i de salut mental, per orientar millor les persones que volen sortir de la situació de marginalitat en què es troben.

Una de les seves primeres alegries va ser la posada en marxa, l’any 2002, de la primera llar compartida per a persones que estan en procés d’inclusió social. És una feina que intenten fer des d’una actitud d’acompanyament, sense forçar situacions, i sabent que comporta moments d’ entusiasme i altres de desànim. Però saben que al darrera de cada fracàs, hi ha una nova oportunitat per tornar a iniciar el camí de la recuperació.

A l’edifici de la Fundació Busquets disposen en aquests moments de 4 llars infantils, amb capacitat per a 35 menors de 2 a 18 anys. Es porta a terme el programa dedicat a famílies amb pocs recursos, amb el servei de roba i alimentació que segurament molts de vostès coneixen. El centre d’ acollida va atendre l’any passat 361 persones que necessitaven cobrir necessitats bàsiques d’higiene, roba, alimentació i salut. En tots els casos es fan unes tutories i uns plans de seguiment mèdics i econòmics individualitzats. Potser els sorprendrà, però moltes vegades quan una persona que viu al carrer i ha hagut de ser atesa per una malaltia en un hospital, el pitjor que l’hi pot passar és rebre l’alta mèdica. Vol dir passar directament de l’hospital al carrer, en condicions de salut encara fràgils per la convalescència, i havent de seguir uns tractaments mèdics – que si no fós pels equips de seguiment – acabarien en un autèntic fracàs. Des de la Fundació Busquets s’encarreguen que això no passi.

Des de fa temps estan força preocupats per la situació extrema de fragilitat personal i social d’un grup d’immigrants, principalment, del nord d’ Àfrica que han vingut a casa nostra. La majoria són homes joves que, per diferents circumstàncies, es troben en procés d’exclusió social, que s’agreuja i complica per la seva condició d’immigrants.
Una de les coses que absorbeix més temps a en Pep són les llars compartides. En aquests moments n’hi ha quatre, semi-tutelades, i gestionades en col•laboració amb Càrites, que acullen 16 persones sense sostre. També atenen dues llars autònomes, amb capacitat per a 7 persones, i gestionades en col•laboració amb l’ Ajuntament de Terrassa. Cal dir que en Pep se’n sent molt responsable del seu funcionament, i que n’està molt satisfet pels resultats que ofereix a l’hora d’aconseguir èxits en els processos d’inclusió social. Molts vespres, abans d’anar a casa per trobar-se amb la Carme i els seus tres fills, o si cal després de sopar, passa per aquests pisos. És la manera de ser d’en Pep. Li agrada comprovar sobre el terreny que la feina està donant els fruits desitjats, i que les persones que hi estan acollides notin en tot moment el seu recolzament. Ell sap molt bé quin esforç suposa fer el procés del carrer cap una completa integració social. I no els vol deixar sols. Ah, i tots tenen el seu número de telèfon mòbil per si durant la nit sorgís cap problema.

En Pep també és un inconformista. No pararà fins a aconseguir que l’ Ajuntament de Terrassa construeixi un centre d’ acollida nocturn de baixa exigència per a persones sense llar. Aquesta és una reivindicació del col•lectiu de treballadors socials de Terrassa, que volen veure realitzat el compromís que va prendre l’ Ajuntament ara fa dos anys. Un centre o alberg que pugui allotjar en condicions dignes les persones que es troben al carrer, ja sigui per falta de places en pisos tutelats o per dificultats personals.

Bé, aquesta és una aproximació a la manera de ser i al treball d’una persona compromesa amb la humanitat fins al moll de l’os. Una persona que se sent privilegiada de fer la feina que us acabo de descriure, perquè comprenent als altres es comprèn millor a ell mateix. Un terrassenc que podria ser el protagonista d’aquesta senzilla història que ara escoltareu:

“ Un dia, caminant per la platja, vaig veure un home que s’ajupia a cada moment, recollia alguna cosa de la sorra i ho llençava al mar.
Feia el mateix una vegada rere l’altre.

Quan vaig trobar-me al seu costat, vaig veure que allò que l’home agafava eren estrelles de mar que les onades dipositaven a la sorra i ell d’una en una les tornava al mar.

Intrigat, vaig preguntar-li què estava fent i ell em va respondre:

- Estic tornant les estrelles marines a l’oceà. Com veus, la marea és baixa i aquestes estrelles han quedat a la riba...si no les llenço al mar moriran per manca d’oxigen
.
Ho entenc, li vaig dir, però hi ha d’haver milers d’estrelles de mar sobre la platja. No pots llançar-les totes. Són massa. I potser no t’adonis que això succeeix probablement a centenars de platges al llarg de la costa. No creus que no té gaire sentit el que estàs fent?

El nadiu va somriure, es va inclinar, va recollir una estrella marina, i mentre la llançava de tornada al mar, em va respondre:

- Per a aquesta...sí que té sentit !!! “

Gràcies, Pep, i enhorabona Terrassenc de l’Any.