Terrassenc de l’Any 2007
Ferran Pont i Puntigam
Autor Glossa: Manel Sarrau i Galí

 

Nascut a Terrassa l’any 1936, aquest enginyer industrial de professió, casat i amb sis fills, és un home de profundes conviccions morals, polítiques i solidàries. Unes conviccions que l’han distingit sempre en l’àmbit de la família, i també amb el seu compromís. Primer, amb el barri de Ca n’ Anglada, a través del moviment associatiu, després amb Terrassa i Catalunya, a través de la política, i ara mateix amb els més febles de la nostra societat, a través de Càritas. Heus aquí, doncs, els espais per on s’ha bellugat, principalment, aquest terrassenc que avui homenatgem.

El seu compromís amb Ca n’ Anglada comença l’any 1962, quan es casa amb una noia de Vilanova, la Montserrat, i literalment l’enreda dient-li que aniran a viure a quatre passes del centre. Les conviccions catòliques fan que el Ferran i la seva esposa Montserrat s’apropin de seguida a la parròquia de Sant Cristòfor, d’ on encara en són feligresos actius. En aquella època de principis dels 60, en Ferran comença a participar en les activitats socials que s’hi desenvolupaven: l’atenció als grups de joves, les classes nocturnes per als treballadors, i el cinema dels diumenges, amb la sala parroquial plena de gom a gom.

El 1964 és escollit president del Centre Parroquial de Sant Cristòfor, i una de les primeres accions que fa la seva junta és el canvi d’orientació cap a activitats de més compromís social. Per fer-ho havien de trobar una escletxa que els permetés superar les restriccions pròpies de la dictadura, i es van agafar a un article dels Estatuts del Centre on es recollia “la voluntat de millora moral i material del barri”.

Al cap de poc temps ja actuaven com a Centre Social del barri, fet que va coincidir amb els primers intents per entrar gent nova a l’ Ajuntament, a través de l’ anomenat “terç familiar”. Concretament, la candidatura del Barenys, el Fresnadillo i el Padró. Va ser el moment d’entrar en contacte i començar a treballar colze a colze amb altres associacions veïnals i amb els encara incipients moviments polítics de l’oposició democràtica.

Eren temps socialment complicats i de gran efervescència, que coincidien a més amb les possibilitats d’obertura dins l’ Església que havia donat el Concili Vaticà II. En Ferran es va trobar enmig d’una situació complicada per les tensions i diferències entre els capellans més tradicionals i d’altres més joves, molt sensibilitzats pel Concili i per la realitat social de Ca n’ Anglada. L’any 1969, en plena crisi per les tensions que es vivien entre el bisbat i la parròquia, en Ferran Pont deixa “si us plau per força” la presidència del Centre Parroquial.

Però el seu camí ja estava marcat. A partir del 1970, es legalitza l’ Associació de Veïns de ca n’ Anglada, de la qual en va ser el primer president.

Amb una població de 15 mil habitants, les principals accions reivindicatives es van centrar en aconseguir escoles públiques, la urbanització dels carrers i l’ enllumenat públic. També l’avinguda de Barcelona, que llavors era un autèntic clavegueram, i la reivindicació del solar on anys més tard s’aixecaria l’ actual Plaça de Catalunya.

“Per aconseguir-ho – diu en Ferran – vam haver de suar sang, suor i llàgrimes”.

En més d’una ocasió les reivindicacions van provocar la intervenció de la policia, amb la tensió que això comportava. Tot i així, reconeix que malgrat les enganxades que va tenir amb l’alcalde Donadeu, sempre hi va haver un esperit de diàleg que facilitava les coses.

Es va estar encara un temps al secretariat de la Coordinadora de barris, fins que cap al 1974 ho va deixar – com molts altres - per començar a fer política de partit. El final del franquisme estava a prop, i tothom començava a prendre posicions.

Però abans de passar al capítol del Ferran Pont polític, deixeu-me fer un breu parèntesi professional. Des del 1960 i fins al 1980, desplega una intensa activitat i dedicació com a enginyer d’ Indústries Veyga de materials per a la construcció, una empresa prou coneguda a casa nostra. I voldria destacar també els treballs fets des del despatx d’enginyeria, compartit amb el seu soci i bon amic Pere Gorina. D’aquí en van sortir alguns projectes industrials tan coneguts com l’empresa Gradhermetic, els diferents tallers del concessionari d’automòbils Renault, la fàbrica de Cal Mitjans o Indústries Trepat, per posar-ne alguns exemples
.
I ara sí. Dit això, parlarem del Ferran Pont. L’home compromès amb un país, Catalunya, i amb un ideari, el d’ Unió Democràtica de Catalunya. Un compromís, que comença a fer-se ferm assistint ininterrompudament als plens municipals de cada mes, des de l’any 1969 fins al 1987. Sí, ho heu sentit bé! Divuit anys seguits assegut com a públic en els plens, prenent notes, i ajudant així a “desencallar coses”. Aquesta intensa dedicació al treball per a la ciutat, l’ha feta des de l’estima que sent per Terrassa, i perquè la voldria millor. I amb un cert punt d’orgull personal, constata que mai ha cobrat res de l’ Ajuntament, tot i les moltes hores que ha dedicat a la ciutat. Com ho han fet també moltes altres persones que s’estimen i s’han estimat Terrassa.

Amb el seguiment continuat dels plenaris municipals, és com el Ferran comença a fer tasca d’oposició. Anys abans, havia entrat en contacte amb un grup d’amics de Terrassa, com els germans Badia, el Domènec Ordeix i el Josep Maria Puig, entre d’altres, tots ells membres actius de l’església catòlica i adelerats per les llibertat polítiques vigents a Europa. És així com inicia la seva aproximació i militància en el que ha estat l’únic partit de la seva vida, Unió Democràtica de Catalunya.
Un moment clau de la seva trajectòria política el situem l’any 1974. En Ferran assisteix a diverses reunions que es feien a Barcelona orientades a concretar una convergència de partits. Volien reivindicar les llibertats democràtiques per igualar-nos a la resta d’ Europa, i sobretot les llibertats de Catalunya com a nació. Unes reunions que lideraven noms prou coneguts de la política catalana com en Llibert Cuatrecases o en Jordi Pujol. Aquest últim, sobretot, ja destacava pel seu prestigi i la capacitat de lideratge i d’engrescament personal. Tot i que després les coses van anar de manera ben diferent, llavors es deia ben clarament que no es tractava de fundar un nou partit, sinó quelcom més ampli i més obert a la societat: un moviment en el que havien de convergir persones, associacions i partits preocupats per l’ immediat futur del país. Portugal acabava de recuperar les llibertats després de la “revolució dels clavells”, i la fi del règim de Franco es veia cada vegada més pròxima.

La reunió constituent de la Convergència Democràtica es feia aquell mateix any 1974, a les estances de la comunitat benedictina de Montserrat. Encara recorda com si fos avui, el viatge en cotxe cap al monestir per assistir la reunió fundacional, que havia de ser forçosament discreta. Una reunió que es va desenvolupar enmig de debats molt seriosos, però amb una gran preocupació per a no comprometre la comunitat de monjos. En aquell dia de nervis, i després d’unes interferències en el sistema de megafonia, només va faltar que algú insinués la possibilitat que el que estaven dient a la sala de reunió passés a la megafonia de la basílica i tothom ho estigués escoltant. Al final, no va passar res, i tots van anar sortint en petits grups per passar desapercebuts, barrejant-se amb la gent que omplia la plaça del monestir. Del grup d’ Unió Democràtica de Terrassa, a Montserrat hi van assistir cinc persones, just les que hi cabien en el cotxe: l’Oriol Badia, el Jaume Cañameras, el Josep Maria Playà, el Pere Gorina i el Ferran Pont. I en paraules textuals del nostre homenatjat,

“ aquell va ser un dia memorable, que li va deixar la sensació que ara sí que la cosa anava seriosament, i que seria possible sortir del túnel llarg i fosc on feia trenta cinc anys que vivíem”.

Però aquella idea inicial de constituir Convergència Democràtica com un moviment no es va dur a terme, i CDC va acabar sent un partit polític. A Terrassa, la separació entre CDC i UDC només es va fer efectiva just abans de les eleccions de 1977, en què els dos partits van acudir per separat. Això va suposar un petit trauma per a molts terrassencs que estaven vinculats als grup de CDC i UDC, entre ells el Ferran, ja que cadascú va haver d’optar per un partit diferent. Però al cap d’un any, al 1978, es constituïa la coalició de CiU, fet que els va permetre continuar fent política conjuntament, durant els 23 anys de govern de Jordi Pujol.
Potser molta gent no sap que l’any 1979, el de les primeres eleccions municipals, en Ferran Pont va estar a punt de ser el candidat de CiU a l’alcaldia de Terrassa, però el seu compromís professional amb l’empresa Veyga, que llavors passava per moments de dificultats, el van fer renunciar a aquella possibilitat.

Un any més tard, el 1980, és elegit diputat de CiU al Parlament de Catalunya i comença així una llarga trajectòria de gairebé vint anys de dedicació plena a la política. En Ferran se situa en primera línia, com a diputat i com a membre del Comitè de govern d’ UDC. Va ser president de la Comissió d’Economia i Finances del Parlament, etapa durant la qual es va guanyar fama d’excel•lent parlamentari, amb gran capacitat per aconseguir consensos amb l’oposició.

Des del seu escó de diputat, es va preocupar especialment per al desenvolupament de la política d’ordenació del territori i per l’ organització comarcal. Justament, una de les seves principals satisfaccions com a parlamentari, és haver influït decisivament per aconseguir per a Terrassa la co-capitalitat del Vallès occidental, una capitalitat que en principi estava reservada només per a Sabadell. Gràcies, Ferran!

D’aquesta intensa etapa política, afegiré encara que en dues ocasions va estar a punt de ser nomenat conseller del govern de la Generalitat, però raons diverses el van portar a rebutjar els oferiments que li va fer el president Pujol.

Com diu en Ferran,

“gairebé vint anys de plena dedicació a la política, són excessius. Vols fer moltes coses i veus que tot va molt poc a poc. I a més, professionalment et quedes despenjat”.

Però, tot i així, no es penedeix d’haver treballat tan intensament pel nostre país.

I us preguntareu. I ara què fa aquest home? Doncs, si us dic que es dedica a fer de pagès i a cuidar l’hortet de casa, us ho podeu ben creure. A mi me’l va ensenyar amb una il•lusió que feia goig de veure. Tot i que les plagues de mosca blanca o de l’escarabat morrut t’han donat més d’un disgust, oi Ferran? I si us dic que també és conegut com a EA3KT, no us espanteu, aquest és el seu indicatiu com a “ràdio-aficionat”, una activitat que no ha deixat de practicar des del 1955 i que l’ha posat en contacte amb mig món.

Però com un podeu imaginar, un home com ell no podia arribar a la jubilació, només cuidant de l’hort i parlant per ràdio. Una vegada més ens ha demostrat el seu compromís social, i ho ha fet com a col•laborador de Càritas, entitat de la qual n’és el president local des de l’any 2.000. Una de les seves primeres actuacions va estar encaminada a aconseguir el finançament necessari per a la construcció d’una nova social seu al carrer de Topete. Amb l’ampliació de l’edifici, l’entitat ha pogut estendre l’oferta d’activitats amb infinitat de cursos per a dones, per a joves i per a immigrants, sense descuidar els ajuts directes en casos de necessitat extrema. Càritas, com d’altres entitats de similars característiques, contribueix així a omplir els buits socials que no omplen les administracions públiques.

Ara mateix, la delegació terrassenca compta amb set professionals a plena dedicació, i amb prop de 250 persones que amb el seu voluntariat fan possible nombrosos projectes. De fet, l’entitat té llista d’espera de persones que volen participar o integrar-se en alguns dels seus programes. Un dels que més satisfà en Ferran Pont, és el “Fem bona feina”, destinat a dones sud-americanes que volen fer treballs domèstics, ja sigui cuidant gent gran, infants o tasques de la llar. Es tracta d’un curset intensiu de dos mesos, on aprenen nocions bàsiques per a cuidar avis, alguns conceptes de la cuina pròpia del nostre país, i també se’ls ajuda a aprendre el català i a valorar la importància de conèixer-lo. I us puc dir que la borsa de treball associada al programa està donant uns excel•lents resultats, tant per part de les persones que es volen integrar a casa nostra, com per part de les famílies que els ofereixen aquesta possibilitat. Càritas de Terrassa atén ara mateix al voltant d’unes 2.000 persones, la majoria nouvinguts que busquen feina i una vida millor.

Aquesta és, doncs, una aproximació a la personalitat del Ferran, un home al que encara li queda temps per participar en campanyes ciutadanes com la que reclama un Diari de Terrassa escrit en català, o que un diumenge qualsevol al matí podeu trobar fent quilòmetres en bicicleta de Terrassa fins a Castellar del Vallès o Sabadell.

Gràcies per la teva feina, i enhorabona Terrassenc de l’ Any!



Glossa escrita i llegida per Manel Sarrau i Galí al Centre Cultural de Caixa Terrassa – 02/12/2007

 

Inici