Terrassenc de l’Any 2008
En Memòria de
Manuel Coll i Colomer
Autor Glossa: Manel Sarrau i Galí

 

EN MEMÒRIA DE MANEL COLL i COLOMER

No em serà gens fàcil, per les circumstàncies que tots coneixem, fer la glossa d’en Manel Coll. Ja ho confesso d’entrada. Però estic segur que la personalitat afable que tots coneixíem d’ell em facilitarà la feina.

Ja ho veus, Manel, tu que eres una persona discreta, allunyada de protagonismes innecessaris, rebs avui l’homenatge públic que segurament et mereixíes per la teva valuosa aportació a la cultura i al patrimoni de la nostra ciutat. En la llarga llista de Terrassencs de l’Any hi podem trobar personalitats de tot tipus, algunes amb currículums brillants, llargs i extensos. D’altres, amb menys currículum, però amb aportacions decisives per fer de Terrassa i dels terrassencs una societat rica i plena, com diria la lletra del nostre himne nacional.
En el cas del Manel, el jurat ha sabut valorar el seu prestigi professional com a fotògraf, la seva personalitat sincera i amable, i les múltiples col•laboracions amb diverses entitats terrassenques, sobretot les vinculades amb el món de la universitat, la cultura i les tradicions.
En Manel Coll naixia a Terrassa un 28 de novembre de l’any 1951. Els primers estudis els fa a la sucursal de l’Escola Pia del carrer Garcia Humet, i més tard al carrer Col•legi. D’aquesta època en podem recordar les moltes hores que passava a la farmàcia Coll de la Plaça Vella, regentada per les seves tietes, o quan acompanyava el seu oncle Esteve Querol, fabricant de llanes, que se l’enduia a tot arreu. També se’l podia trobar, com és lògic, a la merceria de la seva mare del carrer Cremat. Però ni en la farmàcia, ni en els teixits, ni en les betes i fils va trobar el seu camí vocacional i professional.
Com a bon terrassenc va jugar durant un temps a hoquei on va fer bons amics, però tampoc hi va fer carrera. I ja en plena joventut, va fer colla a Matadepera on passava els estius amb la família, a la casa de Can Prat. Amb amics com el Joan Font, el Quico Sabater o el Josep Solà van començar a mostrar certes inquietuds socials, i fins i tot van arribar a editar una revista al poble.
En aquesta època jove, el Manel comença a freqüentar també el Centre Social Catòlic. Una entitat a la que sempre es va sentir molt vinculat, i on va fer una mica de tot, deixant-hi profundes arrels com més endavant veurem.
Però abans els voldria parlar del Manel fotògraf, el professional que tots coneixíem per la botiga del carrer Cremat i per la seva dedicació a una feina que l’apassionava. En el seu cas, feina i afició es confonien, podem dir que eren una mateixa cosa, i així ens ho va demostrar sempre.
La seva formació comença a l’Escola Massana, on va fer estudis com a tècnic de fotografia. Però segurament, el cuquet per les fotos havia nascut molt abans, a la drogueria del seu tiet José Maria Nogués, al carrer de la Palla. En Manel hi va passar moltes hores, embadalit amb la màgia del revelat de fotografies que es feien en aquell establiment. De fet, moltes vegades hi anava només pel fet de “jugar a revelar fotos”. Però allò que havia començat com un joc, va derivar més tard en els estudis especialitzats i en les pràctiques professionals al laboratori de Fotos Bros, al carrer Major.
Després del període de pràctiques, i acabada la formació a la prestigiosa Escola Massana, en Manel i un bon amic seu, en Pere Carreres, s’atreveixen a muntar el primer estudi fotogràfic, a la casa familiar del carrer de la Societat. Comencen, doncs, el seu primer negoci, amb el propòsit d’aportar disseny i idees d’avantguarda en el món de la fotografia comercial.
Més endavant, a principis dels anys 70, el problemes a la vista del seu pare porten a tancar la merceria de la família al carrer Cremat, que va ser substituïda pel mític establiment de Fotos Coll. D’entrada va néixer més com un laboratori de revelat, que no pas com una tenda de fotografia, encara que amb el temps també es convertiria en això. El Manel Coll sempre va estar neguitejat per conèixer i disposar de les últimes tendències en el camp de la fotografia, i procurava no perdre’s cap de les fires internacionals. Sobretot, la fira d’Alemanya, on trobava les últimes novetats i on adquiria les més novedoses tecnologies per portar-les a la botiga de Terrassa. La seva vocació el va fer subscriptor de revistes internacionals de fotografia, d’on aprenia moltes coses. I quan es presentava l’ocasió, era un assidu de cursos d’especialització, tant si es feien a Barcelona, a Madrid o a l’estranger.
I va ser així com al cap dels anys, durant la decàda dels 90, li va arribar un dels encàrrecs professionals que més il•lusió li va fer. En reconeixement al seu prestigi professional, el llavors vicerector de la Universitat Politècnica de Catalunya, Joan Antò, li va atorgar la confiança absoluta per a la creació de l’Escola de Fotografia de la UPC, amb seu a Terrassa. Us puc dir que hi va deixar la pell, amb la sort de poder engendrar el projecte, des dels fonaments fins a la seva inauguració. Van ser anys de plena dedicació al projecte, d’un engrescament professional absolut amb la nova tasca a la universitat.
Més endavant, el negoci del carrer Cremat va tornar requerir la seva presència a ple rendiment, doncs havia començat l’autèntica revolució de la fotografia digital. Pioner com sempre, ell va ser dels primers a apostar a Terrassa per aquesta nova tecnologia. Tot i així, en Manel no va abandonar del tot la docència, i la va seguir exercint amb classes de fotoperiodisme i de tècnica del color a la Universitat Autònoma de Bellaterra. A tot això hi podem afegir que es prestava a donar tot tipus de cursos i conferències sobre fotografia, quan se li ho demanava.
Dels resultats del seu treball com a fotògraf n’han pogut gaudir –sobretot- els seus familiars i amics. Em diuen que on es trobava més de gust era amb les fotos de textures (de l’aigua, de la terra... en qualsevol de les seves manifestacions). Com a bon fotògraf, sempre duia la càmera a sobre, i una ombra o una llum determinada a qualsevol hora del dia eren motiu suficient per aturar-se i disparar amb la càmera. La seva fascinació pels colors era infinita, i així queda demostrat en les innombrables fotografies del seu llegat. No era estrany veure’l caminar un diumenge a la tarda pels boscos de Sant Llorenç, per atrapar amb la càmera tots els tons del groc i el verd. No podia ser d’altra manera en una persona tan sensible com el Manel, de plor fàcil davant les penes i les alegries, segons em diuen les persones que més l’han estimat.
Aquests últims anys, ja en plena era digital en l’àmbit de la fotografia comercial, es va acabar convertint més en un tècnic que no pas en un fotògraf, tal com ell s’estimava la professió. Això, i la salut de la Marta Martí, que els aconsellava a tots dos una vida més tranquil•la, va decidir-los a tancar el negoci del carrer Cremat i obrir una nova botiga, amb menys pretensions però més a la seva mida, a Matadepera. Aquí va retrobar el gust pel tractament, el retoc i la conservació de fotografies antigues. En Manel havia recuperat així la part més romàntica de la seva vocació.
Fins aquí els he parlat del Manel fotògrag, del professional. Però el reconeixement que avui li fem va molt més enllà de la persona entregada a la seva feina. En Manel Coll ha estat un autèntic activista cultural, dels que no feien soroll, però amb qui sempre podies comptar. S’estimava la cultura terrassenca, i ho va demostrar amb escreix.
La seva presència com a patró de la Fundació Arxiu Tobella, i des de l’any 2006 com a president de l’entitat, ha estat decisiva. En Manel ha aportat a l’Arxiu tots els coneixements en la tècnica de conservació de fotografies, de manera que ha contribuït a la materialització d’aquest ric patrimoni documental, que permet anar bastint la història de la nostra Terrassa. Durant el seu mandat va potenciar la renovació tecnològica digital del fons fotogràfic, i van sovintejar les exposicions de caràcter divulgatiu, a fi d’acostar aquest aquest patrimoni a tots els terrassencs.
En Manel era dels convençuts que en cada fotografia recuperada hi ha engrunes i petites històries de les nostres famílies. Maldava per la salvaguarda d’un patrimoni que no es podia perdre, i pensava que la tasca feta des de l’Arxiu Tobella ha de servir perquè Terrassa disposi, en les millors condicions possibles, d’un patrimoni històric de valor incalculable. Tenia encara molts projectes per endavant relacionats amb l’Arxiu i amb la ciutat, i ben segur que les persones que ara en recullen el testimoni així ho tindran en compte.
He deixat pel final una de les facetes que més il•lusió li feien al Manel quan arribaven aquestes dates: la col•laboració i participació en la comissió que cada any prepara la visita a Terrassa del patge Xiu-Xiu, i la cavalcada de Reis. La seva vinculació amb aquestes tradicions comença quan en Josep Rius - una altra de les persones que també ens ha deixat, i a qui avui retrem homenatge- li va demanar com a president del Social si volia ajudar a trobar, recollir i preparar els regals que el Xiu-Xiu porta cada any als infants acollits a la Fundació Busquets. De seguida s’hi va prestar, i des de llavors ha estat una de les ànimes que han fet possible la continuïtat d’aquest servei a la nostra comunitat. No era estrany quan arribava aquest temps escoltar de la boca d’en Manel frases com aquesta: “Els nens de Terrassa s’ho mereixen tot”. I és ben cert que s’ho creia i predicava amb l’exemple. Que si calia preparar el pòster del Xiu-Xiu, que si tenir apunt els escrits, que si unes fotos...el Manel sempre hi era! No volia de cap manera que es perdés el caliu d’aquest personatge mític sorgit del Social, però arrelat fins al fons de la societat terrassenca. Sense cap afany de protagonisme, com totes les seves actuacions al llarg de la vida, va treballar amb tota la il•lusió perquè no es perdessin les essències del Xiu-Xiu. De fet, en Manel s’havia convertit en l’ànima de la Comissió, i en les reunions sabia dosificar a la perfecció la seriositat que requeria la tasca, amb el seu humor més fi, gairebé de flema britànica, amb què aconseguia trencar el gel quan es presentaven situacions complicades.
Aquest any el patge Xiu-Xiu et trobarà molt a faltar, Manel! ... però estem segurs que la teva entrega desinteressada i el teu tarannà discret i eficaç, haurà servit perquè durant molts anys a venir el nostre patge continuï arribant a Terrassa, un capvespre fred del dia de Sant Esteve, per recollir les cartes i donar els consells oportuns a tots els infants.
Gràcies, Manel, per tot el que has fet per Terrassa des de la teva faceta de fotògraf. I gràcies per tot el que ens has donat per fer més gran el nostre patrimoni cultural. I encara més gràcies per haver ajudat a mantenir viu l’esperit de les nostres tradicions. Una abraçada allà on estiguis, Terrassenc de l’Any, per sempre, Manel Coll i Colomer!

 


Glossa escrita i llegida per Manel Sarrau i Galí al Centre Cultural de Caixa Terrassa – 14/12/2008

 

Inici