Terrassenc de l’Any 2008
Pere Prat i Rius
Autor Glossa: Manel Sarrau i Galí


Nascut a Terrassa l’any 1922, en Pere Prat és avui aquí per rebre el reconeixement públic de la seva militància perseverant en les tasques de voluntariat social. Especialment amb Càritas i les Conferències de Sant Vicenç de Paül, entitats en les quals ha col•laborat durant més de 40 anys seguits.
La infància i l’adolescència l’hem de situar enmig d’una família, en que el pare i la mare eren treballadors especialitzats de la indústria tèxtil. Un ram en el que més endavant ell mateix hi trobaria la sortida laboral. Les moltes converses que havia escoltat a casa sobre la feina al tèxtil el van anar familiaritzant amb la terminologia d’aquesta indústria tan arrelada a Terrassa, i segurament això el va conduir a seguir el mateix rumb professional.
Però abans, un Pere molt jove es va sentir encuriosit pels coneixements de la pagesia del seu avi, que tenia una vinya i arbres fruiters a can Misser. Va conèixer els diferents tipus de raïm, tant de blanc com de negre. I va conèixer de primera mà tota la complexitat de l’elaboració i la producció del vi. La vinya de l’avi donava amb escreix el que necessitaven pel consum familiar, i el vi sobrer el podien posar a la venda. D’aquesta època, en guarda també el record d’haver après amb l’avi la tècnica per fer els empelts d’arbres fruiters.
Totes aquestes experiències passaven mentre un Pere molt jove començava a estudiar al tristament desaparegut Grup Escolar Torrella, de la Rambla. Un temps del que en guarda molts records, especialment d’un mestre anomenat Joan Barbé, que els va marcar a ell i als de la seva generació per les seves qualitats extraordinàries. A més dels coneixements que tocaven, aquest mestre els va ensenyar –per exemple- la tècnica de construir flabiols. Tot i que només es va estar un any a l’escola, el seu record va fer que cinquanta anys més tard, en Pere i un grup d’exalumnes el localitzessin a Barcelona per fer-li un homentage. Dic això, per ressaltar una de les qualitats del nostre homenatjat d’avui, en Pere Prat, una persona que sempre ha sabut expressar el seu agraïment als altres.
L’etapa de formació professional el va portar a fer estudis mercantils i comercials a l’Acadèmia Fuster. I més endavant va estudiar el peritatge a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de Barcelona. D’aquella època en recorda una assignatura d’aquelles que no ha pogut oblidar mai: “Dret, Economia i Política”. El contingut teòric que li ensenyaven no li quadrava amb res del que estava vivint amb la dictadura. I això li va servir per obrir els ulls. A ell, que sempre s’ha definit com un demòcrata per convicció, de temperament obert i dialogant, i defensor de la llibertat, la justícia, la pau i els drets humans!
De l’etapa més jove cal remarcar la incorporació als Joves d’Acció Catòlica del Sant Esperit, un fet que l’ha mantingut sempre més vinculat a les activitats de la parròquia i en contacte amb les activitats de l’Església.
De la joventut del Pere, en destacarem també els records que ell evoca del servei militar obligatori. El va fer al regiment d’artilleria nº 44 de Sant Andreu, i després el van traslladar com a agregat a la Caixa de reclutament nº 38 de Terrassa. Per cert, potser molts de vosaltres desconeixeu l’anècdota que va convertir-lo en virtual comandant militar de Terrassa durant l’agost de 1946. Se’n refiaven tant d’ell, que tots els comandaments militars que hi havia a la ciutat van decidir agafar-se les vacances junts, deixant-lo tot sol. A través dels seus arxius fotogràfics descobrim també la visita que va fer durant la mili, a Montserrat, acompanyant un grup de militars d’alta graduació. Entre ells, un comandant anomenat José Maria Sáenz de Tejada, que alguns anys després, i ja en període democràtic, esdevindria Cap de l’Estat Major de l’Exèrcit. Ja ho veieu, doncs, que en Pere sempre ha estat home de bons contactes allà on calgui!
Diverses circumstàncies de la vida el van fer incorporar ben aviat al món laboral. La primera feina va ser a Teixits Selectes Roig, i les coincidències de la vida van fer que aquí conegués la que més endavant seria la seva esposa, la Paquita Segura, amb qui després tindria tres fills. La voluntat d’aprendre bé l’ofici va portar el Pere a compaginar el treball amb els estudis de Tecnologia i Teoria de Teixits a l’Escola Industrial, esperant seguir després amb el Peritatge Tèxtil.
Al llarg de la vida laboral ha ocupat diversos llocs de treball en empreses tèxtils de Terrassa i de Barcelona, amb amplis coneixements i experiència en teixits, filatura i acabats. Va arribar a ser director de filatura i teòric de teixits. Per exigències de la professió, es va veure empès a perfeccionar els coneixements en el camp del disseny tèxtil. Va estar vinculat també a l’Institut Coordinador de la Moda, assistint a certàmens internacionals que es feien França, Alemanya, Itàlia i Anglaterra.
A principis dels anys 70, la seva esposa va emmalaltir, fet que va obligar el Pere a deixar la feina que llavors tenia a Barcelona per tornar a Terrassa, a ca l’Astals. Malhauradament , l’any 1989 moria la Paquita Segura.
Precisament, la família de la seva esposa havia arribat a Terrassa procedent de la comarca del Maestrat, on la indústria tèxtil passava per serioses dificultats. I és que en aquella època, a principis dels anys 40, van venir a la nostra ciutat moltes famílies procedents d’aquelles terres buscant aixopluc en el tèxtil. Això els va portar a agrupar-se. Així, doncs, per vinculació familiar el Pere ha estat integrat des de sempre a l’entitat de serveis socials Montepío de Hijos del Maestrazgo, avui convertida en Associació Cultural el Maestrat. Menys de president , hi ha ocupat tots els càrrecs possibles a les juntes directives, i sempre s’hi ha sentit molt identificat.
Veiem , doncs, com a més de la família, el Pere ha dedicat moltes hores a les activitats socials. Va ser un temps secretari del centre d’Homes d’Acció Catòlica del Sant Esperit, i en la dècada dels any 40, col•laborador de les tasques benèfiques que portaven a terme les Conferències de Sant Vicenç de Paül. Probablement, les experiències i les vivències d’ajut als necessitats el van motivar anys després a participar com a voluntari de Càritas. A principis dels any 90 li demanen la incorporació com a voluntari de les feines administratives i de tresoreria. Durant 14 anys ininterromputs ha estat exercint aquest càrrec a Càritas Interparroquial de Terrassa, amb total dedicació. Des d’aquest lloc de servei ha pogut veure com han anat creixent les necessitats d’atenció als més desfavorits, en especial amb l’increment de nouvinguts que han arribat per trobar feina i acolliment en la nostra societat. En Pere sap molt bé les dificultats que hi ha per arribar a tothom, i més ara en temps de crisi. De l’etapa a Càritas en destaca, sobretot, la seva feina com a administrador i tresorer, i encara recorda com si fos ahir la vegada que va haver d’intervenir per aconseguir sortir d’una situació prou complicada. Una disputa entre la Diputació de Barcelona i el Bisbat va fer que el compte corrent de Càritas quedés bloquejat durant 24 hores, i això significava que no es podien pagar els sous als treballadors de l’entitat. La situació finalment es va arreglar, i de resultes d’això Càritas Terrassa va guanyar en autonomia respecte a la central de la Diòcesi de Barcelona. A partir de llavors, els ingressos que es recullen es poden gestionar des d’aquí amb molta més eficàcia. D’aquests últims anys a Càritas, en destaquem també l’esforç i les dificultats del Pere i els altres dirigents de l’entitat per aconseguir el nou local del carrer Topete, molt més digne i adequat a les creixents necessitats. Ara fa un any, coincidint amb el canvi de Junta, va deixar de portar la Tresoreria de Càritas, però hi continua vinculat. Ara ho fa com a representant de l’entitat en el Consell Municipal de la Gent Gran.
A Càritas, sempre s’hi ha trobat com una persona molt considerada, i n’està satisfet de les moltes hores que hi ha dedicat complint amb la seva voluntat de compromís social. Ell s’ha encarregat durant molt temps d’ingressar els donatius, i fer-ne els rebuts corresponents. També ha portat el control comptable dels ajuts que es rebien d’entitats i institucions, de preparar els convenis amb les administracions, i d’atendre les despeses de personal i de manteniment. N’està molt orgullós d’haver-ho fet, perquè com ell diu, “aquest és un món on has de ser honest, i saber-ho demostrar”. De fet, una de les seves característiques personals ha estat la d’estar en segon terme, lluny de protagonismes i sempre de forma altruïsta. D’una manera molt gràfica, el Pere diu sentir-se satisfet de la feina feta sense la necessitat d’haver anat mai “a raspallar a ningú” per obtenir-ne beneficis personals.
El seu esperit inquiet en el terreny social, no li ha impedit manifestar-se com un home amant de la cultura. I això l’ha portat aquest últims anys a incorporar-se a la junta directiva de l’Aula Gran. Aquí hi passa molt bones estones, contribuint amb les seves aportacions a l’enriquiment col•lectiu i permanent de la nostra societat. No fa gaire dies, amb motiu de la lliçó número 600 de l’Aula Gran, va tenir l’oportunitat de fer-ne la presentació amb una dissertació sobre el concepte de “viure”. Entre altres coses, el Pere diu que VIURE “és aprendre escoltant, llegint, visionant i observant tot allò que desvetlla la nostra atenció”. VIURE “és anar superant deficiències i entrebancs, un fet que comporta també assumir les pròpies limitacions i mancances, bo i esperant trobar comprensió per les equivocacions que podem cometre”. VIURE “és sadollar-nos cada jornada amb un pessic d’optimisme i bon humor, posant tota l’atenció en les coses senzilles quotidianes”.
Doncs, justament, del bon humor del Pere en saben moltes coses els de la Penya de ca l’Eduard de les Fonts. Allà s’hi arrepleguen a l’hora de dinar una colla de barcelonistes de cor, tots amics del seu fill Josep Maria, sempre que hi ha partit entre setmana. Menjant, xerrant i comentant la jugada preparen les hores prèvies al partit. El Pere és soci del Barça des de fa molts anys, i és un habitual a les graderies de l’Estadi. Ha estat compromissari en les assamblees del club, i va ser testimoni directe de la Copa d’Europa guanyada a Wembley, amb aquell sensacional gol de Koeman. Imagineu-vos la satisfacció que va tenir en tocar aquella Copa, guanyada després de tants anys de sequera! A la final de París no hi va ser, perquè era a Portugal gaudint d’un viatge amb l’IMSERSO. Però aquest any, Pere, em sembla que ja pots anar comprant bitllets per anar a Roma, si no es torça la immillorable trajectòria de l’equip. I si avui li veieu una mica de cara de son, és perquè ahir era al Nou Camp perquè no es volia perdre el Barça-Madrid.
Ah, també us puc dir que és home de cops amagats. Els amics de la penya de ca l’Eduard us poden donar raó d’una de les seves aficions amagades: les “fideuàs”, que diuen que les cuina com ningú!
I parlant d’aficions, l’excursionisme és una altra de les seves dèries. Cada setmana surt a estirar les cames amb un grup d’amics pels voltants de Sant Llorenç. No fa gaire dies encara es van enfilar al Montcau!
La lectura, la fotografia, la pintura i, sobretot, el dibuix, són unes altres de les seves especialitats. Cada any per aquestes dates, els familiars i amics del Pere ja esperen rebre la felicitació de Nadal, que ell dibuixa personalment amb la ploma.
Bé, aquesta ha estat l’aproximació a una persona metòdica i ordenada, de múltiples i variades aficions. Però, sobretot, un ciutadà que sempre que ha pogut ha expressat amb convicció el seu ferm compromís social.
Gràcies, Pere, per molts anys, i enhorabona Terrassenc de l’Any !

 


Glossa escrita i llegida per Manel Sarrau i Galí al Centre Cultural de Caixa Terrassa – 14/12/2008

 

Inici