Ara fa just un any, jo compartia taula amb el Josep i la Marcel•la, en l’última edició dels guardons de Terrassenc de l’Any. Encara el recordo, amb aquells ulls inquiets, pendent de tot el que passava al seu voltant perquè res no fallés. I és que el Josep Rius s’estimava, i molt, aquesta festa d’avui. Uns guardons que es van instituir l’any 1969, mentre ell era president del Social.
Avui, doncs, i coincidint amb la seva absència, estem celebrant la quarantena edició d’uns guardons, que ben segur continuaran amb la mateixa il•lusió i generositat que ell hi va esmerçar durant tant de temps, per projectar el terrassenquisme dels nostres conciutadans.
En Josep Rius va néixer a Terrassa, l’any 1929, en una família de 4 germans. Primer cursa estudis a la desapareguda Acadèmia Ballester, i després s’incorpora a l’Escola Pia. Als 11 anys, ja entra en contacte amb els Joves d’Acció Catòlica, i d’acord amb les seves fermes conviccions religioses participarà en totes les activitats, amb especial devoció per les processons de Setmana Santa. Com a membre de la Confraria del Sant Sepulcre hi va participar també en companyia dels seus fills, un fet que li va produir gran il•lusió.
En Josep, que es va distingir sempre per ser home de família, va tenir també una segona casa. I aquesta era “la Barraca” o “El Social”, com volgueu dir-li. Aquí hi va passar part de la seva infantesa, la joventut i totes les etapes de l’edat adulta. Sempre va ser del Social. Hi va començar fent esport, amb l’equip de futbol, va jugar a ping-pong, al billar , a cartes, va aprendre-hi a ballar sardanes, i va fer-hi una pila d’excursions, com aquella a Sant Salvador de les Espases, on van començar a festejar ell i la Marcel•la Macias. Tots dos es casaven l’any 1955, i d’aquella unió en vindrien dos fills, tres filles i onze néts.
Pel que fa a la seva vida laboral, va estar vinculada sobretot a la indústria, i un temps a la banca. Així és que va començar a treballar a Cal Guardiola, després al Banc Hispà, i més tard a cal Costa i Blasi i a cal Malgosa. Fins que l’any 1957, ell i la seva esposa creen una empresa de confecció tèxtil familiar, amb el nom comercial “Bori”, juntament amb un soci, el Miquel Bonastre. Durant un temps, el Josep encara va simultanejar el treball a Cal Malgosa i a Bori, fins que a partir de 1960 ja es va dedicar exclusivament al puixant negoci de la família. Desconeixia llavors que al cap de poc temps les riuades del 62 s’endurien literalment la fàbrica aigües avall, una fàbrica a ple rendiment i pràcticament acabada d’estrenar. Però la desgràcia no els va fer enrera, i gràcies a l’empenta empresarial i als ajuts governamentals van començar de nou, com moltes altres indústries de Terrassa, encara amb més força, fins acabar convertint Bori en una autèntica firma de renom dins el món de la confecció infantil. Durant molts anys, des dels 60 fins el maig de 1990, s’hi van dedicar en cos i ànima. Però diverses circumstàncies, i els problemes de salut del mateix Josep, van obligar-los a tancar l’empresa. De totes maneres, gràcies a Bori podem dir que va viure els millors anys de la seva vida.
Però tornem al Social, ja que no s’entendria aquesta glossa sense parlar de la implicació del Josep cent per cent a l’entitat, i sobretot de la seva passió pel teatre. Aquesta és una de les activitats que més bones estones van ocupar a aquest “socialero” de tota la vida. I comencem fent menció dels Pastorets, on va fer diversos papers, entre ells el de Sant Miquel, que en Josep sempre va tenir amb molta estima. Diuen que semblava un paper fet expressament per a ell!
Però la seva activitat teatral va anar molt més enllà, coincidint en una època molt prolífica dins l’entitat, amb directors enyorats com el Cardellach, el Cima o el Puigbò. Només cal recordar el Retaule de Passió, on en Rius i el Miquel Riera eren els encarregats de llegir els passatges de la Bíblia, mentre al darrera es feia la representació simbòlica. De la seva carrera com a actor en citarem algunes obres mítiques, com “El miracle d’ Anna Sullyvan”, “El diari d’Anna Frank”, “Réquiem por una mujer”, “La setena paraula”, “El gran cardenal” - que van arribar a representar al Teatre Capsa de Barcelona-, i tantes altres. La vocació artística el va portar a ser també un dels promotors de les famoses vetllades alegres i tristes, que es representaven al Social per primavera i per Tots Sants. Justament va ser en una d’aquestes vetllades que va causar sensació la paròdia que el Josep, el seu fill Enric i el seu germà Xavier, van fer d’aquella cançó de la Trinca titulada “Que trista és la vida”, però adaptada a la realitat del moment al Social.
El Josep Rius va ser membre de diverses juntes directives, des del 1952 fins el 1968. Hi va tenir tot tipus de càrrecs, de més i de menys importants. Fixeu-vos que fins i tot va ser nomenat bibliotecari – amb guardapolvo inclòs-, en una època en què amb prou feines hi havia quatre llibres a la biblioteca del Social. Però ell va estar sempre disposat a col•laborar en el que fos.
Més endavant, des del 1968 fins el 1972, en Josep Rius va arribar a ser el president de l’entitat, que comptava llavors amb 800 socis, dels quals- i a títol anecdòtic- direm que només 5 eren dones. Durant els quatre anys del seu mandat es van tirar endavant moltes iniciatives, conferències, campionats d’Scalextric, música coral, vetllades de cançó, i actuacions de personatges tan coneguts com en Joan Capri, la Trinca o el recentment desaparegut Joan Baptista Humet. Es va reactivar l’activitat esportiva a la pista, amb diferents tornejos d’hoquei i de futbol. Però no ens pensem que va ser una presidència fàcil, doncs l’entitat acabava de fer unes obres importants, i la dedicació que això li va exigir va ser tal que els de casa sempre li havien dit que el Social s’havia convertit en un sisè fill.
I encara en va tenir un setè de fill: aquest va ser el “Terrassenc de l’Any”.
A partir d’una idea inicial de l’Ermenter Cima, és l’any 1969, en plena presidència del Josep, quan impulsa definitivament aquest certamen. Penseu que dos mesos abans ja ho vivia amb gran intensitat, doncs sempre es va agafar aquest guardó com una cosa molt seva. S’emportava la feina a casa, els papers, les cartes que s’havien d’enviar, i ell mateix es cuidava de preparar les taules, tal com si fos un casament. Sempre li va agradar cuidar tots els detalls de l’organització perquè res no fallés, i va ser secretari i membre del jurat del Terrassenc de l’Any gairebé fins al final. Només va deixar de ser-ho l’any 1998, quan el seu fill Josep –el metge -, va ser nomenat també Terrassenc de l’Any. Un fet que el va omplir d’enorme orgull. Del munt d’anècdotes que ha viscut al llarg d’aquests anys, en destacarem una, quan l’any 1970 va sortir per Televisió Espanyola anunciant la concessió del Terrassenc a Josep Biosca, un conciutadà que llavors vivia a Madrid.
Però el Social donava per a molt, i l’organització de la cavalcada de Reis i les activitats del Xiu-Xiu el van tenir entretingut moltíssimes hores més. Va treballar durant trenta anys seguits al costat del patge Xiu-Xiu, fent-lo moure amunt i avall per tots els racons de Terrassa. Quan s’acostava Nadal es preocupava que en Puigbó tingués escrits els guions per a les mítiques intervencions del patge a través de les ones de Ràdio Terrassa. I només a casa seva coneixen tot el que feia per aconseguir les joguines imprescindibles per als nens i nenes de l’Asil Busquets. De fet, quan arribava la nit de Reis, els seus fills Josep, l’Enric, la Rosa, l’Anna i la Gemma pràcticament no veien el pare, “doncs té tanta feina al Social ajudant els Reis...”, els deia la mare.
I una de les il•lusions més grans que va tenir va ser quan entre el 1975 i 1987, durant tretze anys seguits, es va convertir en l’alter ego del rei Baltasar. Es va acomplir així un dels seus somnis més desitjats pel Josep Rius. Li agradava sentir l’admiració dels infants, veure com s’embadalien amb la presència dels Reis, tot i que més d’una vegada van haver de suportar l’actuació d’alguns brètols que els llençaven ous i pedres durant la cavalcada. Però l’alegria dels infants era superior a aquests inconvenients. Una altra de les seves especialitats va ser escriure discursos reials per ser llegits a l’arribada a l’Ajuntament. En Josep va interpretar sens dubte el millor personatge de la seva vida.
De tot plegat, el que més l’impressionava era quan Ses Majestats anaven a portar els regals als nois i noies de l’Asil Busquets, i veure l’emoció amb que eren rebuts a peu de llit, o bé quan un pare li atansava el fill per fer-li un petó o donar-li caramels. Tot això el va omplir molt i se’n sentia molt orgullós d’haver-ho fet.
I vull remarcar que en tota aquesta feinada amb els Reis i amb el Xiu-Xiu, va tenir sempre la col•laboració de la seva dona, la Marcel•la, que compta haver participat en la confecció de més de dos mil vestits per a la cavalcada al llarg d’aquests anys.
Però a més del Social, en Josep ha estat persona vinculada a d’altres entitats o institucions. Una d’elles, la Previsió Terrassenca que va presidir entre el 1975 i 1990. Va participar activament en les gestions per la compra del solar i posterior edificació de la finca actual, i en el sanejament econòmic de l’entitat com a garantia de futur. També va estar present durant un temps en els òrgans de representació de la Caixa d’Estalvis de Terrassa, entre el 1978 i el 1999.
I encara els va quedar temps, a ell i a la Marcel•la, de ser membres de la gestora de l’Associació de Pares i Mares del col•legi de la Puríssima, on estudiaven les filles. En Josep en va arribar a ser també el president. Van ser anys molt feliços, on van organitzar nombroses activitats extraescolars: sortides de cap de setmana, concursos de paelles, anades a la neu amb un tren llogat expressament només per als pares de l’escola, i les cantades de caramelles. I aquelles reunions de l’AMPA, que es feien sopant a l’escola, amb les monges de convidades...!
Totes aquestes activitats no els van restar temps per a convertir-se en viatgers infatigables. Ho van fer per tot Europa, Àsia i les Amèriques. Però el millor plaer per a ells era sempre la tornada a casa, quan explicaven als fills les anècdotes i les vivències.
En Josep va ser una persona voluntariosa, amb ganes de col•laborar en tot allò que se li demanava, d’una manera totalment altruïsta.
En el camp del compromís social no podem deixar de mencionar la llarga vinculació amb el Patronat de la Fundació Busquets, entre el 1971 i el 2008. Durant 18 anys en va ser el president. De fet va ser el primer president no religiós d’aquesta institució, a través de la qual va projectar una tasca social que ell considerava imprescindible. Sempre va entendre que des de la Fundació es feia una feina molt honrada per ajudar famílies desestructurades i persones necessitades. Durant el seu mandat es van renovar els estatuts, es van rehabilitar totes les habitacions dels nois i noies interns, es va posar en funcionament el menjador públic, i es va inaugurar la residència de La Miraculosa.
Fins aquí, doncs, el retrat d’aquest “terrassenc cent per cent”, com ell es considerava. Que s’ho “va passar pipa” fent vida al Social. Discret i tenaç en tot allò que es va proposar . Un terrassenc que es va preocupar d’expressar, des de les conviccions religioses, el seu compromís solidari a través d’una entitat tan arrelada a casa nostra, com és la Fundació Busquets, on en guarden un record inesborrable.
Allà on siguis, Josep, moltes gràcies per les teves valuoses aportacions. Enhorabona a la família, i fins sempre, “Terrassenc de l’Any, Josep Rius i Girona”.