Terrassenc de l’Any 2008
Floreal Soriguera i Soriguera
Autor Glossa: Manel Sarrau i Galí

 

En Floreal Soriguera i Soriguera, de 81 anys, és d’aquelles persones que necessiten poques presentacions. Prou conegut a Terrassa per la seva prolífica activitat artística, cultural i social, ja va obtenir un reconeixement a la seva trajectòria, l’any 1995, quan l’Ajuntament li va atorgar la Medalla de la Ciutat. I 13 anys més tard, en Suri, que així és com t’he conegut i t’anomenaré durant aquesta glossa, reb avui un altre reconeixement públic a la ciutat de Terrassa.
Les circumstàncies familiars, producte de la marxa del seu pare a França, que no volia fer la mili com a combatent a la guerra del Marroc, van fer que el Suri nasqués l’any 1927 al país veí. Ell no sabia llavors que anys a venir, tornaria a França per a descobrir-hi les essències de la pintura d’avantguarda. El final de la dictadura de Primo de Rivera, i l’adveniment de la república, van propiciar el retorn de la família Soriguera a Terrassa, al barri de Ca n’Aurell, d’on el Suri ja no se’n mourà mai més.
De la seva infantesa en guarda el record de les classes a l’escola lliure Francesc Ferrer i Guàrdia, al carrer Sant Genís, on va començar a descobrir la seva vocació com a pintor. Aquelles classes de geografia i ciències a l’aire lliure, característiques dels moviments de renovació pedagògica de l’època, li van fer trobar el gust per la natura. Recorda l’encís que li provocava un fet aparentment tan simple, però gens fàcil, com és el de pintar els colors d’una fulla amb totes les seva tonalitats. Després vindria l’etapa en una escola del carrer del Vall, durant la guerra civil, on els professors el motivaven a expressar-se a través de la pintura, deixant de banda assignatures com les matemàtiques, que no li agradaven gens. Les excursions del cap de setmana pels voltants de Terrassa amb el pare i els seus amics pintors, van acabar de fer la feina, descobrint al Suri un món natural on tot era possible de reflectir amb un llapis i un paper.
Però aquesta etapa de despertar creatiu s’estronca, com moltes altres coses, un cop acabada la guerra civil. El canvi per a ell va ser brutal. La majoria d’amics havien marxat a l’exili, i els ensenyaments a l’escola ja no tenenien res a veure. Recorda com si fos ara la obligació de resar a classe, com el van obligar a batejar-se de jove, amb el nom de Florenci, quan ell – que se sàpiga- tota la vida s’ha dit Floreal, que és el nom que li van posar en néixer. En el seu DNI consta amb el nom administratiu de Florenci, però el murri d’en Suri ha trampejat tota la vida aquesta situació escrivint simplement F. Soriguera. Potser per això molts hem optat per dir-li senzillament, Suri, que és com se’l coneix a tot arreu.
Quan acaba l’etapa escolar, als dotze anys, ja té perfectament definida la seva vocació de pintor. Però en aquella època calia treballar on fos, i el seu primer contacte amb el món laboral va ser a l’Acondicionament i després a la fusteria de cal Capella. Però cap dels dos oficis el van atreure tant com la pintura. Ell ja freqüentava l’estudi d’artistes terrassencs reconeguts com el Tomàs Viver, el Josep Rigol, el Joan Duch o el Manel Pujades, tots ells pintors-decoradors de professió, i pintors-artistes de vocació.
És així com el Suri aconsegueix la primera feina de pintor de parets a l’establiment de l’Antoni Mur, a la carretera de Montcada, mentre als vespres comença a estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis. Els primers tres anys fent dibuix, i després ja amb la pintura artística, aprenent totes les tècniques que s’ensenyaven a l’època. La colla dels amics la tenia formada amb altres pintors, amb els quals sortia a dibuixar els diumenges. De fet, ho feien amb més cor que possibilitats, ja que les matèries primeres, pintures, pinzells i paper, eren més aviat deficients.
Les desenes de pintures del Suri omplien les parets i els passadissos de casa els seus pares. Fins que un dia, es produeix una d’aquelles casualitats de la vida. Un problema en el comptador de la llum porta a casa dels Soriguera un inspector de la companyia per a revisar el problema. Aquell inspector queda impressionat amb allò que veu, i assenyalant un dels quadres - concretament, una aquarel•la de les Esglésies de Sant Pere- els diu que vol portar-lo a una exposició col•lectiva dels Amics de les Arts. Aquest quadre, que avui forma part dels fons d’art del Museu de Terrassa, va ser la primera obra exposada del Suri. Tenia 18 anys, i això li permet entrar en contacte amb la gent dels Amics, sobretot amb els artistes que allà s’hi aplegaven.
Va obtenir una beca per fer estudis a l’Acadèmia de Belles Arts del Manel Alavedra, al carrer Gavatxons, i ho va compaginar amb les classes a l’Escola d’Arts i Oficis. D’aquella època en recorda el mestratge rebut d’artistes com l’Isidre Òdena, el Ramon Cortès i el Santiago Padrós. Amb ells va posar les bases de la seva carrera, i va aprendre i perfeccionar les diferents tècniques.
Però en Suri sempre ha estat un artista inquiet, i les seves expectatives quedaven limitades a l’Escola d’Arts, on en plena dictadura la història de l’art semblava acabar-se a principis del 1900. Per tant, de gent com Picasso i altres, ni parlar-ne.
Després vindrien tres anys de servei militar obligatori a Tarragona, que el posen en contacte amb altres pintors. I per guanyar-se alguns diners es va dedicar a fer retrats de soldats, que els servien per enviar-los a les seves núvies. Als vespres, va aconseguir un permís dels militars per continuar els estudis a l’Escola de Belles Arts tarragonina, i aquí hi va conèixer gent que li va despertar una nova visió de la pintura: “L’art no ha de ser només una còpia d’allò que veiem. L’art és també el que sentim”.
Amb aquest nou horitzó, just acabada la mili, en Suri i el seu pare marxen a Paris, on gràcies als contactes que tenien van poder conèixer tots els museus d’art modern. Descobreix una altra dimensió de la pintura, amb les obres dels impressionistes i dels surrealistes. De tornada a Terrassa, en Suri porta per primera vegada a la nostra ciutat pintures acríliques, cosa que li va permetre començar a treballar sobre materials tan diferents com el paper, la fusta o el vidre.
Per aquesta època comença a fer classes com a professor ajudant a l’Escola d’Arts i Oficis. Però això no era suficient per a guanyar-se les garrofes, i juntament amb tres alumnes més de l’Escola posen en marxa la companyia ELLSA, dedicada a la pintura i decoració de parets. El negoci va anar prou bé, i van arribar a tenir una plantilla de 40 treballadors. Al cap dels anys, es tornaria a reincorporar a la remodelada Escola d’Arts Aplicades. Primer, com a estudiant durant cinc anys per treure’s la titulació necessària per fer de professor. Ho va fer sense mandra, i es va acabar jubilant com a director de l’Escola.
De la personalitat del Suri com a pedagog ens en podrien parlar, i molt bé, els centenars d’infants, joves i adults que han passat, i passen encara, per l’estudi del carrer Arquímedes. També ens en dirien moltes coses les persones que han assistit als cursos que ha impartit al Club 60 i a diferents centres cívics, sobretot de la seva paciència a l’hora d’ensenyar.
La seva evolució artística passa pel realisme dels inicis; després vindrien el cubisme, l’expressionisme i el surrealisme, arran de la seva estada a Paris; fins que l’obra del Suri arriba a l’abstracció completa. Inconformista de mena, ha conreat la tècnica del collage, i procura canviar cada any evolucionant cap a nous estils. Ara, per exemple, està experimentant amb rodones i la tècnica de l’esquitxat. Al llarg de la seva carrera, ha participat en nombroses exposicions, individuals i col•lectives, que no especificarem ja que la llista seria massa llarga. Per descomptat, ha rebut tot tipus de premis i distincions per les seves creacions.
Amb l’anomenat grup “Tal taca”, va gestionar un temps la sala d’exposicions de l’Arxiu Tobella per a la promoció de joves artistes amb talent. I al casal de barri de Ca n’Aurell hi ha una sala que porta el nom “Soriguera-Duocastella”, on s’hi fan classes d’art i exposicions.
L’artista que sempre ha portat a dins l’ha convertit, juntament amb la Dolors Duocastella, en promotor de happenings i perfomances, a fi i efecte de portar l’art al carrer i posar-lo a l’abast de tothom. Alguns dels actes més recordats són: la festa del blanc de Can Carbonell, o la festa de la nata de colors, on tothom s’hi llepava els dits, menys amb la de color negre! ...També és molt recordat a Terrassa un arròs blau que va cuinar el Suri a la Plaça del Progrés, amb motiu d’un Carnestoltes...m’hauràs de reconèixer que més aviat semblava un dinar del país dels barrufets!... Coses com aquestes són les que fan més gran i entranyable l’artista que avui homenatgem.
Però en Suri és molt més que l’artista que he intentat descriure. Aquest guardó que avui rebrà és també per altres facetes, sobretot pel seu compromís cívic i social.
Ha estat una persona de compromís polític, sempre des de la llibertat individual de no estar lligat a la disciplina de cap grup o partit. En plena dictadura, es va implicar amb la famosa candidatura municpal de Barenys, Padró i Fresnadillo als terços familiars. Va participar en el club d’Amics de la UNESCO, organitzant conferències de caire social i polític. Es va implicar amb els objectius de l’Assamblea de Catalunya per a la recuperació de la democràcia, i si les parets del seu estudi al carrer Arquímedes parlessin, segurament coneixeríem moltes coses de la història de la clandestinitat a Terrassa que ens sorpendrien a tots.
Es va implicar també en el món veïnal, en concret amb la creació de l’Associació de veïns de ca n’Aurell. I va acabar essent president de la Federació d’Associació de Veïns de Terrassa. El seu esperit inquiet el va portar a participar en accions sonades. Com aquella protesta pel traçat de la nova autopista Terrassa-Barcelona, que no volien que desemboqués en plena Rambla. Vareu acabar a cops de pedra amb la policia !
Van ser anys de neguits i revolta, al costat de la Maria Dolors Duocastella, i els teus dos fills, la Dàlia i el German. Anys de compromís amb la lluita contra el franquisme, i després per a la recuperació de les llibertats. Quin mal moment vàreu passar quan la policia va detenir la Dolors mentre participava en una reunió no autoritzada a Barcelona. Sort que aquell dia tu et vas quedar a Terrassa, a fer de “cangur” dels fills!
Però aquests ensurts els compensàveu amb alguns viatges de vacances que no oblidareu mai. Agafàveu cotxe i nens, i res no us aturava. Éreu capaços de plantar-vos des de Terrassa fins a la frontera entre Líbia i Egipte, com si allò fos el més normal del món. Recordes quan un grup de militars us van estar vigilant tota una nit, fusell en mà, perquè havíeu gosat acampar dins la zona militar egípcia sense encomanar-vos a ningú?
En Suri ha estat també fundador del primer Casal de l’Amistat hispano-cubana, amb seu a Terrassa. Això li ha permès propiciar intercanvis amb personalitats de l’art i la cultura de l’illa caribenya. Ell mateix es va estar a Cuba durant tres mesos, on va ser rebut i tractat com un deixeble més d’en Fidel Castro, i va arribar a donar classes a la facultat de Belles Arts.
Molt abans, va ser un dels promotors de la primera festa major popular de Terrassa. La seva dèria per les tradicions l’ha portat a ser un dels recuperadors de la festa del Caga Tió a la plaça del Progrés, i en el seu moment va formar part del grup que va aconseguir reprendre la celebració del Carnestoltes. No va ser fàcil aquell primer any, en què el Suri es va haver de comprometre davant la policia que no hi hauria cap incident, i que ell se’n faria responsable. Disfressat amb una capsa al cap, ningú el reconeixia i procurava que tot anés bé. Fins que es va topar amb el cotxe del seu germà i la cunyada, i va començar a picar-los a la finestra. Els parents es van espantar d’entrada, però finalment el van reconèixer per un detall que no els podia passar desapercebut: Suri, duies les sabates tacades de pintura, i això et va delatar!
En qualsevol cas, i anècdotes a banda, està molt orgullós que el Carnestoltes sigui avui una festa consolidada a Terrassa. N’ha estat el pregoner, i mentre pugui sempre el trobareu disfressat en una comparsa o altra de la rúa.
La seva implicació en la recuperació de les festes populars el van convertir en Cap Gros de l’Any, cosa que li va fer molta il•lusió. També ha rebut el reconeixement dels informadors terrassencs, amb els premis “Quixot” i el “Mola i no Mola”.
Aquest és en Suri, un home polifacètic, amant de l’excursionisme, esquiador, espeleòleg, surfista, ciclista,... bon lector, espectador assidu de la dansa, el teatre, l’òpera, el cinema, ...director de cinema amateur, i no sé quantes coses més...
Ara mateix la seva activitat artística la projecta a través del GRID, el Grup de Recerques i Investigació de l’Art, amb seu al Social, entitat amb la qual ha fet tot tipus de col•laboracions, sobretot amb l’Esbart Egarenc. I és que en Suri és d’aquelles persones que no saben dir que NO quan se li ho demana. D’aquells que estan sempre disposats a donar...!
Per això, avui, una vegada més et volem reconeixer les teves aportacions artítisques, el teu compromís amb les coses de Terrassa, i sobretot la teva manera de ser.
Enhorabona, Suri. Enhorabona Terrassenc de l’Any!



Glossa escrita i llegida per Manel Sarrau i Galí al Centre Cultural de Caixa Terrassa – 14/12/2008

 

Inici