L’Agnès ha estat i és una persona de grans conviccions. El seu caràcter decidit, actiu i reflexiu ha estat una constant en totes les activitats que ha desenvolupat, especialment en el camp de la cultura i la pedagogia.
Nascuda l’any 1943, a Terrassa, va tenir el privilegi de ser alumna del col•legi jardí d’infància de l’enyorada professora Adelina Gregoriano, al carrer Topete. S’hi va estar des de pàrvuls fins a acabar el batxillerat superior, el curs 58-59. Els dos últims cursos els va fer sola com a única alumna. I amb la particularitat que les classes de grec les havia d’anar a fer a casa de la professora especialista. Tal va ser l’admiració que en aquella generació va despertar la mestra Adelina, que entre l’Agnès i un grup d’exalumnes no van parar fins aconseguir fer-li un homenatge en la dècada del 2000. Una plaça, a tocar del Parc de Sant Jordi i el carrer Pare Llaurador porta avui el seu nom, juntament amb un monòlit aconseguit amb subscripció popular en senyal d’agraïment.
Però tornem a l’any 1960, quan l’Agnès obté la primera feina a les oficines de cal Sala i Bradrinas, tot i que els vespres els aprofitava per a continuar la seva formació amb estudis de peritatge mercantil. Precisament, de l’any 1962 en té ben viu el record d’haver passat el gros de les riuades caminant pel carrer. Acabava de sortir de classe, just a dos quarts de deu del vespre, i va tenir més sort que altres companys, que ja no van poder arribar a casa perquè havien de travessar la Rambla. La via ja es trobava totalment col•lapsada per l’aiguat i no hi van poder passar.
Uns anys abans, cap al 1957, l’esperit jove i inquiet de l’Agnès la posa en contacte amb el Moviment Escolta. S’hi incorpora com a noia guia de l’Agrupament escolta de la Sagrada Família, i aquí hi va passar una primera etapa gaudint del contacte amb la natura i, sobretot, aprenent a estimar el proïsme i el nostre país. Per diverses circumstàncies, quan arriba als 18 anys deixa l’escoltisme actiu durant un temps, però hi tornaria ben aviat, al cap de sis anys, assumint responsabilitats com a Cap d’Agrupament. Va acceptar el repte personal que això suposava i s’hi va estar durant tres anys, en una època en que el moviment escolta estava adquirint una gran trascendència social.
A través de l’escoltisme, l’Agnès va projectar la seva catalanitat més enllà de l’àmbit familiar, on ja s’hi respirava aquell ambient. Malgrat tot, ara reconeix que el seu caràcter l’havia fet sentir de vegades una mica incòmode en alguns aspectes del moviment escolta, sobretot en allò que feia referència a la rigidesa de la uniformitat i la disciplina, que en ocasions considerava excessiva. Passat el temps ho ha relativitzat.
En qualsevol cas, del seu pas per l’escoltisme en guarda el fet que l’estima a la pàtria catalana i al proïsme van arrelar en ella com a autèntics valors personals, que sempre més l’han guiada. També n’han quedat moltes amistats que avui perduren i grans records, així com l’edició l’any 1981 d’un opuscle divulgatiu obra de la Mercè Galí, la Montserrat Ferrer i la mateixa Agnès. Aquesta edició es va fer amb motiu dels 25 anys de la presència de les noies guies. Porta per títol :”25 anys de daines, noies guies i guies a Terrassa”, i en les seves pàgines s’hi explica, entre moltes altres coses, l’arrelament dels valors d’aquella generació a la nostra ciutat a través de l’ideal escolta. I l’Agnès n’ha estat un exemple.
Però ja us he dit que estem parlant d’una dona inquieta, i multidisciplinar, com en diríem ara. La seva vinculació amb l’EPIC li va permetre fer un munt d’activitats prou diferents. El 1956 ja hi jugava a bàsquet, i també hi va jugar a ping-pong, l’esport que ha donat més èxits a aquesta entitat. Però la seva estima per la natura la va portar a pertànyer al grup de muntanya, amb el que va triscar per tot el país, i que li va permetre fer la pujada al cim de l’Aneto, que era un dels seus reptes personals.
El teatre ha estat també una altra de les seves passions. L’any 1960 forma part de l’equip fundador del Grup 6x7 d’Amics de les Arts i EPIC, que anys més tard esdevindria la companyia El Globus. L’Agnès hi va debutar com a actriu, i avui encara recorda l’estrena de dues peces teatrals escrites per Baltasar Porcel, “El general” i “Cavalls a la fosca”, així com la posada en escena de “Les tres farses russes” de Txèjov, al costat de noms tan coneguts del teatre terrassenc com el Carles Grau, la Rosa Morata, l’Albert Novellon i el Josep Maria Casanovas.
Va ser una època d’intensa activitat en molts fronts, però amb una especial dedicació a l’EPIC. L’any 1966 es casava amb el Joan Barba, llavors president de l’entitat i essent ella secretària de la Junta directiva.
A l’EPIC s’hi ha estat anys i panys, com diu ella mateixa, i menys de presidenta hi ha fet tots els papers a les juntes, entre els anys 1966 i 1978. Aquesta va ser una època especialment rica per una entitat, que creixia en influència associativa i presència cultural a Terrassa. També va agafar el moment que es van construir les noves instal•lacions esportives de Matadepera, amb l’atreviment i el risc que això suposava. Però l’esforç va valer la pena, ja que va signficar la consolidació de l’EPIC. Podríem parlar, i no parar, de les moltíssimes hores que hi ha dedicat, en bona companyia i grans amistats. L’EPIC li ha donat tot això, i el reconeixement de la seva dedicació amb la concessió de l’escut d’or de l’entitat, l’any 1970.
Durant aquesta epoca, l’Agnès va completar els estudis de llengua francesa, cosa que li va permetre donar classes al CIC.
D’acord amb el seu compromís amb el país, durant el bienni 1976-1977 participa en les activitats del Congrés de Cultura Catalana a la nostra ciutat. La feina principal que van fer va ser la revisió i catalanització dels noms dels nostres carrers. Acabàvem de sortir de la dictadura i molts d’ells portaven encara noms amb reminiscències franquistes. L’Agnès recorda com si fos ara les hores que van passar recopilant noms antics, i les desenes de plantilles fetes amb cartolina, que de nit enganxaven sobre els rètols oficials per a reivindicar el retorn a la denominació original. Imagineu-vos, per uns moments, la cara que els va fer un antic alcalde franquista quan de nit els va sorprendre a ella i un grup de companys enfilats dalt d’una escala canviant el nom del Passeig! L’incident no va anar més enllà, i l’exalcalde els va mirar, va callar i va passar de llarg.
I és que els temps començaven a canviar. Més endavant aquell grup d’activistes de la cultura catalana en el que participava l’Agnès, va veure recompensada la seva dedicació en comprovar com l’ajuntament revisava el nomenclàtor de Terrassa a partir de la feina feta des del Congrés de Cultura Catalana.
Al cap d’un temps, l’Agnès Soteras comença a desenvolupar el seu vessant més conegut de gestora cultural. Per una banda, l’any 1983, entra a treballar a la Xarxa de Biblioteques Soler i Palet, on fa la coordinació d’edicions de temàtica terrasenca i busca nous subscriptors. I ja en aquella època comença a col•laborar també amb les activitats de Pedagogia de l’Espectacle.
Precisament, l’Agnès ha dedicat els últims 25 anys de la seva vida laboral a expandir aquesta activitat en l’àmbit dels joves i de l’escola. Al principi, Pedagogia de l’Espectacle estava vinculada a Òmnium Cultural, fins que la consolidació empresarial del projecte els va portar a desvincular-se’n. Des de l’any 1985 Pedagogia està vinculada a la Fundació Torre del Palau, del primer patronat de la qual en va formar part l’Agnès. La Fundació va servir també per donar aixopluc al Retaule Artístic i a la casa de colònies La Selva.
L’Agnès va començar com a cap de coordinació de Pedagogia, i sobre ella ha recaigut la responsabilitat de la programació d’espectacles de cinema, teatre, dansa i música adreçats als escolars. Només ella sap la de vegades que van intentar convèncer el Departament d’Ensenyament perquè les arts escèniques es consideressin una assignatura més del currículum escolar. Preteníeu que els nostres alumnes aprenguessin a ser crítics amb el teatre, o bé que coneguessin els matisos que ens dóna la música....però em sembla que no us van fer gaire cas!
En qualsevol cas, el seu treball ha servit durant aquests temps anys per expandir i impulsar les activitats de Pedagogia de l’Espectacle més enllà de Terrassa. S’han extès a Sabadell, Rubí, Barberà del Vallès, i també a les comarques del Bages i el Berguedà, d’acord amb els convenis de col•laboració establerts amb la Diputació de Barcelona.
Vull remarcar que Pedagogia de l’Espectacle va ser una activitat molt pionera en la dècada dels 80, per la novetat que suposava aquella oferta cultural adreçada a les escoles. Més endavant, l’augment del nombre d’activitats extraescolars a cada centre van obligar a una redefinició del projecte. Va ser llavors quan Pedagogia va guanyar el concurs públic per a l’adjudicació del programa “Anem al teatre”, patrocinada per la Diputació.
És en aquesta feina de gestió cultural on l’Agnès s’ha trobat plenament realitzada. Com a programadora ha hagut d’assistir cada any a les fires d’espectacles i triar-ne els que considerava més adequats. A més s’ha encarregat de la tasca de gestió pura i dura, com ara els contractes amb les escoles, la recerca de locals i el lloguer de les companyies. Una feina que completava amb l’elaboració de les guies didàctiques per a cada espectacle.
L’Agnès encara ha tingut temps de promoure l’edició de dos CD’s, “La cançó més bonica del món” i “Ton pare balla el drac”, i de tres llibres més dedicats a l’espectacle: “Terrassa: La cultura del nostre segle (cinema, teatre i música)” d’Agustí Bruarch; “El teatre de titelles a Catalunya” de Josep Martín; i el llibre, acabat de publicar, “Espectacles per a nois i noies a Catalunya-Cinema, Dansa, Música i Teatre” de Francesc Rosaura, Martí Olalla, Julio Lamaña i Ferran Baile.
Durant tot aquest temps, el món de l’espectacle per a nens i joves ha evolucionat molt. El salt qualitatiu i tècnic de les presentacions ha estat inqüestionable. Tot plegat molt més professional que aquelles cortines, aquella escombra i aquella capsa de cartró al cap amb què moltes vegades n’hi havia prou per a muntar un espectacle. Tot i així, i d’acord amb el caràcter exigent de l’Agnès, no li agrada gens que algunes companyies prefereixin rebaixar una mica el nivell d’exigència artística per arribar més fàcilment als joves espectadors.
De fet, ens trobem davant d’una dona que es defineix ella mateixa com “una mica modernista, que busca la qualitat i la bellesa en els espectacles”. Potser, per això, ha entrat a formar part recentment de l’entitat “La Dramàtica”, juntament amb altra gent del món de les arts escèniques de casa nostra.
Moltes gràcies, Agnès, per la teva eficaç dedicació a la cultura del nostre país, per totes les aportacions que has fet a la nostra ciutat. I moltes gràcies pels espectacles de qualitat que has procurat fer arribar a tantes generacions de joves terrassencs...
Moltes felicitats, i enhorabona “Terrassenca de l’Any”!