Nascut a Terrassa, el 13 de gener de 1938, en Miquel Caparrós i Garcia passa la seva infantesa al barri de Ca nAurell, amb la seva família i els seus quatre germans. Estudia fins als 8 anys a lAsil Busquets, i després ho fa al desaparegut col·legi Antoni Torrella de la Rambla. Eren temps de postguerra i de fer amics al carrer jugant amb pilotes de drap i de fil.

Les dificultats de lpoca el porten a treballar, amb només 11 anys, a Cal Sans, a la Fontvella, repartint escombres i fregalls per les botigues de Terrassa. Vint pessetes i el berenar de cada dia van ser el seu primer sou. Després va treballar a la pastisseria del carrer Sant Jaume, repartint galetes, torrons i pa per les botigues.

Però la vida laboral del Miquel comença de veritat a la fàbrica tèxtil de ca lAstals, on comença fent de noi dels recados, o si voleu dels encàrrecs, per fer servir el català correcte. En aquesta empresa fa diverses feines i esdevé un manetes a l'hora de resoldre qualsevol problema amb la maquinària. De tot plegat en neix una gran amistat amb el Jaume Astals, que perdurarà tota la vida.

Una mica més tard, amb només 15 anys, entra a treballar a l'AEG, compaginant la feina i els estudis al vespre a Cultura Pràctica, per a completar la seva formació acadèmica.

El Miquel és en aquella època un treballador competent i un jove esportista inquiet, que no perd l'ocasió de jugar a futbol sempre que pot.

Potser per això no estava disposat a perdre cap oportunitat que se li presentés. Quan va saber a través d'un anunci al diari de Terrassa que l'empresa Agut es disposava a fer proves per formar un equip juvenil de futbol, no s'ho va pensar gens ni mica i va córrer a presentar-s'hi. Es va posar al mig del camp per jugar amb els altres aspirants a formar part de l'equip, i encara recorda com si fos ara, quan el senyor Agut el va cridar des de la tribuna per dir-li: Nano, vols fitxar amb nosaltres?. D'aquesta manera es va convertir en el primer jugador del nou equip juvenil, fins que més endavant passaria a formar part de la primera plantilla d'aquell mític equip de futbol de lAgut. A lentrar al primer equip li van donar un sobre amb 500 pessetes, que va portar correnta la seva mare. I aquesta, amb cara d'incredulitat encara li va dir: Miguelico, de dónde has sacao esto?. Que no s'ho creia, vaja, que el seu fill hagués cobrat el primer sou com a futbolista. I aquest seria linici d'una llarga carrera esportiva.

Amb 19 anys va fitxar pel Terrassa, i al convertir-se en professional es veu obligat a deixar la feina a lAEG, on li van donar una excedència per si algun dia es volia reincorporar. Va estar al primer club de la ciutat durant dues temporades jugant a Segona Divisió, una etapa que va coincidir amb la inauguració del nou estadi de lAbat Marcet. La seva joventut el va convertir llavors en una promesa del futbol, i per recomanació dels tècnics de l'Espanyol que el seguien de prop va acabar fitxant pel club Alfaro de Logronyo, juntament amb dos companys més de Terrassa. Al cap de 8 dies d'arribar a Alfaro, el Miquel no va aguantar més viure en un hotel i va demanar si podia viure amb una família del poble per sentir-se més en família. I és així com va néixer una excel·lent amistat amb la família Peña, que avui encara perdura.

Li va tocar fer la mili a Barcelona , just en el moment que el volial'equip de la Reial Societat,però el fitxatge se'n va anar en orris malgrat les gestions fetes pel governador militar per traslladar-lo a una altra Capitania Militar. I durant aquest període encara va anar destinat a la Pobla de Segur, on va jugar amb l'equip del poble. I sabeu amb qui va coincidir en aquell equip? Doncs, amb l'actual conseller dEducació, Ernest Maragall, que també era futbolista.

Després encara tornaria a jugar dos anys més a Logronyo.Torna a Terrassa amb 25 anys, i després de la mort del pare,entra a treballar un altre cop a lAEG. Però el cuquet del futbol encara li rondava, i encara va jugar amb el Tàrrega i l 'Igualada. Sempre va jugar de lateral dret i de mig volant, ja que les seves condicions tècniques i físiques li ho permetien.

Tot això fins que als 27 anys es va adonar que la carrera esportiva tenia els seus límits, i que era l'hora de plantejar-se elfutur professional més enllà del futbol. Coincidia amb lpoca de plena puixança de la nostra indústria tèxtil, i el Miquel va veure l'oportunitat en el món del transport. Veia que hi havia molta feina,i poca gent dedicada a aquesta activitat. Ell ho descriu molt gràficament d'aquesta manera: Vaig pensar, jo hi poso un camió, i així també podré menjar d'aquesta escudella. I així van ser els inicis del que després esdevindria la coneguda empresa terrassenca Transports Caparrós. Va començar fent el transport per a la Cooperativa de Botiguers, amb un camió marca Chevrolet de l'any 36, tapat amb carrosseria perquè no es mullessin les mercaderies, i que li va costar 15 mil pessetes de lpoca. Aquest primer camió portaria el nom de lAmèlia, la seva xicota de llavors, que després esdevindria la seva dona i amb qui tindria dues filles.

La veritat és que la professió del Miquel l'ha tingut moltes hores a la carretera. Per fortuna no ha tingut cap accident destacable. Tret de la vegada que es va encastar literalment amb el camió a la façana del taller de Cal Izquierdo, després de fer un cop de volant per no atropellar dos nois que li van sortir en bicicleta en contra direcció. De multes de trànsit ben poques, i encara una vegada va enredar la Guàrdia Civil que el van pescar circulant sense llums al darrera per la carretera dels Brucs. Va fer veure que ell mateix arreglaria el fusible, però la veritat es que ni tan sols portava la caixa d'eines al camió.

Va agafar una bona època per a dedicar-se al transport, i durant molts anys va estar treballant per l'empresa de Cal Fontanals, amb una flota de 7 camions. El Miquel es considera un home de sort, i sempre se l'ha valorat com una persona honrada i treballadora. Durant molt temps va treballar de dilluns a divendres repartint per Terrassa, i dissabte i diumenge fent viatges per Espanya. En Miquel ha arribat a tenir una flota de 12 camions.

Això fins que va arribar la crisi del tèxtil i va començar a baixar la feina, la qual cosa el va portar a reduir el nombre de vehicles fins a 7 o 8 i obrir altres mercats de feina, com ara les mudances.

Durant aquests anys dedicat ja plenament al món del transport, el Miquel torna al futbol, però aquesta vegada com a directiu. Va ser president del Terrassa Futbol Club en dues ocasions: la primera vegada entre els anys 1987 i 1989, i després entre el 1995 i el 1996. La seva primera etapa com a president va coincidir en una de les èpoques més difícils, quan la companyia va tallar el subministrament elèctric a lEstadi per falta de pagament. Quan va accedir a la presidència havia advertit que no posaria ni un duro de la seva butxaca, però, en canvi, es va comprometre personalment amb l'alcalde que faria una bona gestió econòmica del club i que el pujaria a Segona Divisió. Ell va complir amb les seves promeses, i des de lAjuntament es va ajudar a desencallar la situació dels deutes amb FECSA.

D'anècdotes us en podria explicar moltes més. Per exemple, quan en ocasió d'un dels tradicionals partits entre la directiva del Terrassa i el membres del consistori, es trobava als vestidors canviant-se al costat de l'alcalde Royes. Aquest se li acosta amb cara de perplexitat i li diu: Miquel, acaba de passar-me una rata per davant mentre era a la dutxa. Aquesta escena reflectia la situació del club, amb un Estadi que començava a caure a trossos. Allà mateix, a la dutxa, el Miquel i lAlcalde van fer un pacte. LAjuntament es feia càrrec d'arreglar els vestidors i treure'n les rates, i en Miquel es va comprometre a pagar personalment la pintura de la zona exterior de lEstadi. Aquests van ser els únics diners que van sortir de la seva butxaca cap al Club, i encara us diré que ho va fer d'amagat de la seva dona.

I d'aquesta època encara val la pena conèixer una petita gran història. Essent president del club, el Miquel rep una trucada del Barça interessant-se per provar tres jugadors que llavors estaven al futbol base del Terrassa. Un dimecres, a les 5 de la tarda, el president agafa el seu cotxe i s'emporta els tres nanos cap al Mini Estadi per fer la prova. Potser ja haureu endevinat que un d'aquests nois era el XaviHernández . Un tal Johan Cruyff es va posar al costat del Miquel per a seguir molt de prop les evolucions d'aquells nois. I li va fer aquest comentari: Este chaval, el 6, es bueno, eh!. I la història que va seguir després tots ja la coneixeu. Casualitats de la vida, doncs, resulta que el Miquel va ser quiva portar el Xavifins a Barcelona, on aquestfutbolista terrassencha triomfat fins a convertir-se en referència indiscutible del futbol mundial.

El Miquel, que és una persona molt expressiva, també es cuidava personalment de tots els fitxatges del Terrassa. Hi entenia molt de futbol , i fent servir les seves pròpies paraules us diré que mai li van fotre un coix, ni un manco.

Ara mateix encara continua vinculat al món del futbol com a vicepresident de la Penya Barcelonista 1900.

Però a més del futbol, una de les coses que lhan distingit sempreha estat el caràcter desinteressat quan li han demanat favors des de qualsevol entitat.Durant 35 anys ha col·laborat amb el Centre Social Catòlic deixant els tres camions per a la cavalcada de Reis. Ha ajudat els de la Creu Roja quan ha calgut anar a recollir joguines a Barcelona o a Igualada.Ha transportat els lots de menjar de les campanyes solidàries de Terrassa fins al Port de Barcelona. Ha ajudat a fer el trasllat de l'antic Hospital de Sant Llàtzer al nou Hospital de Terrassa, i ha fet els trasllats de lAssociació Alba. Amb Càritas també ha fet col·laboracions desinteressades a l'hora de rebre a casa seva els trailers amb els aliments que arribaven de la Unió Europea, i fent després el repartiment a les parròquies. Els organitzadors del Carnestoltes i els Geganters de Terrassa han pogut gaudir també de la generositat del Miquel durant molt temps, i li estan molt agraïts per aquest esforç fora de les hores de feina i en cap de setmana. I d'això n'ha quedat l'amistat i un munt d'anècdotes, com el dia que va tancar els gegants i els geganters dins un camió isotèrmic, sense adonar-se'n. Gairebé els troba glaçats quan van ser a Matadepera.

Va arribar l'hora de la jubilació, el 31 de desembre del 2008, i en Miquel encara va retardar uns mesos el tancament de l'empresa, per no deixar penjats els del Social amb la cavalcada de Reis i amb els Pastorets. Vet aquí, doncs, el compromís d'aquest home que desprèn sinceritat i amistat per tots els racons de la seva pell,i que tant s'estimen tots els que han tingut l'oportunitat de col·laborar amb ell.

 

Enhorabona Terrassenc de lAny, i per molts anys!!!!