Nascuda a Terrassa, el 28 de febrer del 1920, la seva infantesa l'hem de situar als voltants de la casa pairal de Can Tusell, propietat de la família materna.

Amb 4 anys,l' Anna comença a estudiar al col·legi de les monges de Sant Pere. Ho recorda com una època plena de felicitat per les moltes hores de jocs a l'era, pel mig dels horts, les vinyes i els arbres fruiters de Can Tusell. Més endavant faria moltes hores també al Casal Popular de Sant Pere, amb una especial recordança per les representacions de teatre, així com l'assistència a la missa d'ofici de la parròquia on ella cantava en el grup coral de l'escola. I encara els diumenges a la tarda anava al cinema Imperial, per seguir les sessions de cinema mut, acompanyades de pianista i speaker com corresponia a l'època.

És en aquest entorn on l' Anna creix i comença a desenvolupar la seva afició per a la lectura, especialment tot el que li queia a les mans en català. Se la podia trobar en qualsevol racó de casa llegint amb especial fruïció revistes de l'època, com El Patufet, L'Esquitx i els llibres de la Biblioteca Gentil, de Josep Maria Folch i Torres. Cada setmana les comprava sortint d'escola. A més, s'empassava tot tipus de llibres i els diaris quetrobava a casa, com L' Acció i El Dia. En aquella època la premsa estava molt decantada políticament, i a casa seva només hi entraven els diaris de marcat accent catalanista. L' Anna recorda, fins i tot, haver ajudat el seu pare en èpoques electorals.

Hem de dir que ella sempre ha estat dona de lletres, tot i que els números tampoc li han suposat mai un gran problema. De petita estava enamorada de l'assignatura de gramàtica, i ja tenia la inquietud d'apuntar paraules que no coneixia per buscar-ne el significat. S'anava conformant, doncs, el perfil de la lingüista que més endavant esdevindria. Per fortuna, va poder estudiar en català just abans de la guerra civil, i això va ser decisiu per al seu futur.

Surt de les monges amb 13 anys i va a estudiar a l'escola de Cultura Femenina, on aprèn català, francès i mecanografia. I en esclatar la guerra, entra al Liceu Dalmau on estudia mecanografia i taquigrafia parlamentària. Aquí li ensenyen a prendre notes de discursos, de fins a 150 paraules per minut, una feina que ara s'ha perdut, però que en aquells temps era molt valorada. Més tard faria de professora al mateix Liceu Dalmau, impartint fins a 6 assignatures diferents: català, castellà, francès, mecanografia, taquigrafia i reforma de la lletra.

Acabats els estudis, aconsegueix superar la prova del Tribunal Permanent de Català amb una de les notes més altes, fet que li obre les portes de la universitat per a obtenir el títol de professora de català.

I ja que es tractava d'estudiar català, l' Anna no s'hi va posar per poc. Durant dos anys va tenir com a mestre el mateix Pompeu Fabra en persona. El recorda amb molt de respecte, perquè les seves classes eren de gran alçada intel·lectual, amb molt d'aprofundiment en la formació gramatical. Diu l'Anna, que amb el pas del temps hem tendit a barrejar massa el català amb el castellà, i que ja llavors el mestre Pompeu els insistia molt a descastellanitzar el català. Eren unes classes de molta categoria, i recorda la figura de Fabra com la d'una persona agradable. De fet, el defineix d'una manera ben curiosa: Era simpàticament seriós, i seriosament simpàtic. Tant és així, que quan alguna estudiant li plantejava un dubte, ell era capaç d'etzibar-li amb tota l'amabilitat del món la següent resposta: no es preocupi, senyoreta, ho consultarem ara mateix al Diccionari Fabra, que sempre el tinc al meu costat. En qualsevol cas, no el recorda com un d'aquells professors encarcarats, sinó més aviat com una persona assequible, i sobretot elegant. I ara us puc dir que avui, 13 desembre del 2009, l' Anna Santamaria és l'últim dels alumnes de Pompeu Fabra que continua en vida.

Després de la guerra civil, les coses canvien completament. Amb l'entrada de les tropes franquistes tanca el Liceu Dalmau, i es queda sense feina. Al cap d'un temps entra a treballar en una empresa de Terrassa on va encarregar-se de la correspondència comercial.El català era una llengua prohibida, i encara recorda quan anava a l'ajuntament i algunes persones que coneixia de feia molts anys li deien en veu baixa: Anna, que ara ens hem de parlar en castellà. I ella, ben decidida, els contestava que no, que de teatre no en sabia fer.

Tots sabeu que no van ser temps fàcils per a la nostra llengua, però ella va començar a atendre les peticions d'algunes persones que li demanaven estudiar català. Feien les classes al menjador de casa seva, amb el llibrei la llibreta d'exercicis de francès oberts a sobre la taula, per si trucava algú i calia dissimular. De fet, mai va estar segura que els espies del règim no la controlessin. Tanmateix, encara recorda alguna conversa telefònica amb la Paulina Pi de la Serra una altra il·lustre terrassenca i catalanista, avui ja desapareguda- , on es podien escoltar uns sorolls més aviat sospitosos en la línia telefònica. Llavors l' Anna deia: Paulina, que em sembla que ja som 3 . I penjaven immediatament.

I així va anar fent, fins que a principis dels anys 70, el llavors president de la Delegació terrassenca d' Òmnium Cultural, Joaquim Badia, la va anar a buscar per fer classes de català a les escoles, llavors dites nacionals. L'objectiu era ben precís: aquells nens i nenes un dia o altre necessitarien saber català, i aquell era el moment d'aprendre'l. L' Anna també ho va veure clar, i li va preguntar a en Badia amb quants professors comptaven. I ell que li contesta curt i ras: Cap, només et tenim a tu. I va ser així com va començar aquella tasca de coordinadora, per trobar professors que ensenyessin català a les tardes a aquelles criatures.

La coincidència va fer que en aquell temps el Joan Prunés, l'espòs de l' Anna, fos un dels caps del Moviment Escolta i això li va permetre contactar fàcilment amb una quarantena de monitors joves,curts de butxaca, que necessitaven guanyar algun diner. L'Anna els deia que no calia massa llibres, que el més important era que aquells nens castellanoparlants escoltessin el so del català neutre, com el parlem a les nostres contrades. I així va ser com es va iniciar una feina tan important per a la integració d'aquells alumnes a la nostra societat, per no tenir-los en inferioritat de condicions respecte als fills dels catalans, com ella els va dir sempre. No van ser temps fàcils aquells principis dels 70, ja que la dictadura encara tenia el sabre enlairat, segons defineix ella mateixa molt gràficament.

Més endavant va buscar la col·laboració de l'escola de mestres Rosa Sensat, que els va facilitar nous mètodes d' ensenyament i aprenentatge del català.

Mentrestant, l' Anna feia també correccions de textos treballant per a l' Òmnium. Després vindrien les classes de català per a mestres al CIC, els cursos a la biblioteca Salvador Cardús organitzats per la Diputació de Barcelona, i les classes a la Roda i als Carmelitans. Unes lliçons que encara avui són recordades per moltes generacions de terrassencs.

I com que qui ho té mai ho deixa, avui encara imparteix classes de català, però amb una activitat més reduïda. En poden donar testimoni els seus alumnes de l' Aula Gran, on ha estat molt implicada durant aquests últims anys. Fins i tot n'ha estat la vicepresidenta, i ajuda a buscar conferenciants d'interès per a les sessions que es fan cada mes.

I per si no fos prou, la podeu trobar encara , cada dilluns, fent dues hores de classe de voluntariat de català a la Lliga Reumatològica, on s'ha vinculat més recentment.

Aquesta és l' Anna, mestra de català, que ha sabut combinar la passió per a l'ensenyament amb moltes altres activitats, com ara la música, l'excursionisme o l'esquí. I a més d'això ha tingut temps per pujar una família de sis fills, prou coneguts en nombrosos àmbits de casa nostra.

Pel que fa al futur de la nostra llengua, no creu que estigui en perill imminent de desaparició, com diuen algunes veus. Més aviat pensa que continuarà el procés de mestissatge amb el castellà. I d'això ens en dóna bona part de culpa a nosaltres mateixos, per no haver-li donat la importància que es mereix a l'hora de preservar-la.

I heus aquí la importància que l' Anna dóna a l'ús de les paraules, de mantenir la llengua, de conservar-la perquè ens identifica com a poble, perquè gràcies als qui han sobreviscut, la llengua s' ha anat transmetent de pares a fills.Com ella ho ha fet durant tota la seva vida.

La seva no és una mirada del tot pessimista, sinó més aviat realista, i pensa que, afortunadament, encara ens queda gent molt bona que ens ajudaran a salvar els mots, com diria el nostre poeta nacional Salvador Espriu al seu poema Inici de càntic en el temple:

Ara digueu: La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues.
Ara digueu: Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble.

 

Moltes gràcies, Anna, i enhorabona Terrassenca de l' Any!